Les causes principals per les quals es cau en l’esclavitud són les següents:

1. Naixement: neix esclau el fill de mare esclava, encara i que el pare sigui home lliure. En el Dret clàssic es va reconèixer la llibertat del fill, si la mare va ser lliure en algun moment.

2. Captivitat de guerra: és la causa més important de l’esclavitud. La captivitas és defineix com institució del ius gentium, tant es fan esclaus els estrangers com els ciutadans romans a qui captura l’enemic, el ius civile Romanorum només considera servi iusti als primers.

Els estrangers públics de Roma passen a ser propietat de l’Estat, el qual els destina a serveis públics, els ven a particulars o el que és menys freqüents, els entrega als soldats.

El captivus romà des del punt de vista de la llei romana no és un esclau, però es considera una situació semblant a l’esclavitud. Si fos un esclau, perdria els seus drets, en canvi en la cautivitat només se li treuen les relacions jurídiques de fet com el matrimoni.

3. Condemna penal: eren esclaus els que estaven condemnats a certes penes greus, o a treballs forçats en les mines

4. Disposició especial de la llei: en el Dret clàssic, cauen en esclavitud: l’home lliure i major de vint-i-un anys que es feia vendre com esclau pretii partecipandi causa.

Altres causes per les quals queien en esclavitud, en el Dret antic, tant públic com privat, eren les següents: no pagar els impostos, eludir el servei de les armes, sostreure al cens, cometre furts en ocasió de ser sorprès i no pagar als creditors.

L’esclavitud a Roma s’ha de considerar com una institució social, que unia a esclaus (servi) i amos (domini). El propietari exercia sobre l’esclau un poder absolut, l’esclau havia d’estar a disposició de l’amo, sense intencions de desobediència, o esperant recompenses a canvi. Entre ells no hi havia cap tipus d’acord que parlessin dels drets i deures, sinó que era una relació amb la finalitat de obeir a l’amo per què pugui estar satisfet.

Hi ha obres jurídiques en les quals és reflecteix la complexa legislació sobre l’esclavitud i que tracten de solucionar qualsevol problema que hi hagi amb la vestimenta, compra-venta… aquestes obres principalment són la llei romana de les Dotze Taules, la llei del Digest.

En la disciplina de la llei romana l’home es divideix en lliure i esclau.
Esclau és l’home al qual la societat no la naturalesa priva de llibertat. El seu destí, és el de servir a l’home lliure.

La institució de l’esclavitud va tenir en els primers temps de Roma un caràcter diferent del que es mostra l’època històrica.

L’home encara que fos esclau no se li negava la personalitat natural. En el règim de les XII Taules, les ferides a esclaus són considerades com corporals i no com ferides causades en coses i només pel grau de pena es distingeixen de les ferides causades a l’home lliure.

En la República es va produir una corrent humanitària per millorar la situació dels esclaus, favor libertatis.

Es va prohibir a l’amo a condemnar a l’esclau ad bestias depugnandas per la lex Petronia. Claudi va declarar la llibertat de l’esclau abandonat pel seu amo. Constantí va arribar a qualificar de homicidium la mort intencionada de l’esclau. Justinià sota els principis cristians, considera iguals a tots els homes, proclamant-se a si mateix fautor libertatis.

La situació de l’esclau es pot resumir en els següents termes:

1. L’esclau no te capacitat jurídica ja sigui personal, patrimonial o simple objecte: servile caput nullum ius habet.

2. L’esclau té la capacitat d’actuar, és a dir, capacitat de negociar  i capacitat penal. Pot realitzar negocis jurídics, però tots els beneficis recauen sobre l’amo com tots els altres beneficis ja siguin del mateix acte o diferent.

L’esclau pot cometre delictes, pels delictes privats, es fa civilment responsable el dominus.

3. L’esclau té permès formar família, com els homes lliures. La unió entre esclaus és igual que el matrimoni entre homes lliures. Estava legalment prohibit la unió en matrimoni d’un esclau amb un altre esclau que ja hagi arribat a la llibertat. També es va prohibir separar les famílies dels esclaus o allunyar els fills dels pares.
L’esclau pot tenir un peculium, és a dir, una petita quantitat de béns o diners que el dominus li dóna.

4. L’esclau té personalitat en l’ordre religiós, que es manifesta en el culte públic i familiar, en el vot, en el jurament, en la participació dels collegia funeraticia, en el sepulcre i en les honres funeràries.