“En una illa del mar grec
-temps era temps!-
una jovençana plora
d’enyoraments.
Son estimat va partir
en un vaixell
cap a la guerra dels moros,
-ai quin turment!-
Bé mirava la mar clara
vers el ponent,
i escoltava la remor
de tots els vents,
per veure si sentiria
l’estimat seu.
Mai no arribava la barca,
-temps era temps!-
Morien els anys i els dies
dins la mar plana.
De tant d’esperar, la jove
tornava un arbre.
Del cos en sorgí la soca,
de les mans, branques.
I els peus posaren arrels
en terra amarga.
Tornà un atmeller tan bell,
la jovençana,
que escampava planys i tanys
per la mar plana.
Un dia, passats els dies
i les setmanes,
el jovencell va tornar
de les batalles.
Tot d’una que tocà terra
va veure l’arbre.
Amb les branques va conèixer sa enamorada.
Va córrer desesperat
per abraçar-la,
i l’almetller es va omplir
de flors rosades.
Mª DEL MAR BONET, Bon viatge faci la cadernera
En quin antic mite hel·lènic s’inspira aquesta cançó de Maria del Mar Bonet? Si no ho sabeu, haureu de cercar la resposta en un article de l’any passat a El Fil de les Clàssiques en què s’explicava l’origen mitològic de l’ametller. Qui s’anima i ens fa una il·lustració de la transformació de noia en ametller?
En un principi, l’any romà era lunar i constava de deu mesos. El rei Numa Pompili hi afegí els mesos de gener (Ianuarius) i de febrer (Februarius). Els romans comptaven els anys a partir de la fundació de Roma (753 aC) Ab urbe condita: AUC, de l’expulsió dels reis (509 aC), post reges exactos, o pel nom dels cònsols, ja que cada any canviaven (v.g. Cicerone et Antonio consulibus). El Cristianisme va imposar com a referència la data del naixement de Crist, fórmula que encara utilitzem avui.
Va ser Juli Cèsar que va instituir l’any de 365 dies i dotze mesos i el calendari va esdevenir solar:
Hinc ad ordinandum rei publicae statum fastos correxit iam pridem uitio pontificum per intercalandi licentiam adeo turbatos, ut neque messium feriae aestate neque uindemiarum autumno conpeterent; annumque ad cursum solis accommodauit, ut trecentorum sexaginta quinque dierum esset et intercalario mense sublato unus dies quarto quoque anno intercalaretur.
Suetonius, De vita Caesarum Liber I, XL.
Després va dirigir els seus esforços a organitzar la situació de la República. Va reformar el calendari, que des de feia molt de temps havia estat capgirat per culpa de la llicència que tenien el pontífex d’intercarlar-hi mesos, fins al punt que ni les festes de la sega coincidien amb l’estiu ni les de la verema amb la tardor. Va adequar l’any al curs del sol, de forma que tingués tres-cents seixanta-cinc dies, pel sistema de suprimir el mes intercalat i d’afegir-hi un dia de cada quatre. Suetoni, Vida dels dotze cèsars, I (Juli Cèsar)
L’any 46 aC l’astrònom Sosígenes va adaptar el calendari i aquest calendari julià és pràcticament el que tenim avui, llevat d’alguns petits retocs que es portaren a terme al segle XVI per ordre del papa Gregori XIII.
El nostre mot any prové del llatí annus, del qual deriven aniversari, anual, bienni, trienni, sexenni, mil·lenni, perenne, anoll, antany, enguany, annals…
El mot calendari (calendarium) prové del llatí calenda, que era el llibre de comptes en què els prestamistes anotaven els noms dels seus deutors i les sumes que devien. L’interès de les sumes deixades es pagava per les Kalendae, el primer dia de cada mes. Sabeu quin és l’origen del nom dels nostres dotze mesos de l’any?
Gener pel déu Janus, déu de les portes.
Febrer en honor a Februa o festes de purificació. Les Lupercàlies incloïen ritus de purificació i fertilitat.
Març en honor a Mart, déu de la guerra.
Abril, d’origen incert, potser per aperire, en llatí “obrir”, tot fent referència al floriment de les plantes per primavera; o pel nom etrusc de la dea Afrodita, Apru.
Maig en honor a la dea Maia, mare de Mercuri.
Juny en honor a Juno, esposa de Júpiter i deessa del matrimoni.
Juliol en honor de Juli Cèsar. Quan l’any començava el març (època activa des del punt de vista militar, agrícola i polític)rebia el nom de Quintilis però hi va haver una rebel·lió el 154 aC a Hispània i el cònsol va haver de prendre posició del seu càrrec el primer de gener en comptes de l’1 de març, a partir de llavors l’any va començar el gener però els mesos a partir de setembre van mantenir el seu nom original, derivat del numeral ordinal.
Agost per l’emperador August. Es va canviar Sextilis per agost.
Septembre de september.
Octubre d’october.
Novembre de november.
Desembre de december.
El mes es dividia en tres dates fonamentals ja que els romans no utilitzaven com nosaltres la numeració de l’1 al 31: Kalendas (el dia 1 de mes), Nonas (que era el 5 i en els mesos de març, maig, juliol i octubre el dia 7) i Idus (que era el dia 13, excepte en els mesos abans indicats que era el 15). Eren molt supersticiosos i consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes, eren els dies atri “dies negres”.
Cada quatre anys s’afegeix un altre dia al 24 de febrer (dia sisè abans de les Kalendas de març), d’aquí ve el mot bisext, bis sextum “el sis repetit”. Val a recordar que en l’any primitiu romà el febrer era l’últim mes de l’any, la qual cosa explica que sigui el que es diferenciï dels altres en el nombre de dies, i al qual se n’afegeix un els anys bisexts.
Com s’indica la data en llatí? Els romans posaven el dia de les calendes, nones o idus en ablatiu seguit del nom del mes en genitiu o bé en forma adjectiva (Kalendis Ianuarii o bé Ianuariis per indicar l’1 de gener). El dia anterior o l’endemà amb pridie o postridie més la data i el mes en acusatiu (Pridie nonas Martias per indicar el dia abans de les nones de març: el 6 de març o Postridie Nonas Martias ” L’endemà de les nones de març”: 8 de març.
Per indicar qualsevol altra data, comptaven els dies que faltaven per arribar a les calendes, nones o idus i posaven l’expressió ante diem més el numeral corresponent: ante diem V Nonas Martias. en dades concretes l’ablatiu: Kalendis, Nonis, Idibus.
En un primer moment no coneixien la setmana (del llatí septimana a partir de septem “set”) però a partir de la segona meitat de l’època imperial van dividir el mes en setmanes, que tenien set dies que era el temps que hi havia entre els dies de mercat. Els dies rebien un nom dedicat a una divinitat (dies Lunae, dies Martis, dies Mercurii, dies Iovis, dies Veneris, dies Saturni, dies Solis). Per influència del Cristianisme el dies Saturni va esdevenir dies Sabbatum (de sabbat, el setè dia de la setmana hebrea i dia de festa per als jueus i el dies Solis per dies Dominicus “dia del Senyor”. Del nom llatí de cada dia han derivat els noms corresponents en moltes llengües actuals.
Els romans dividien el dia i la nit en espais que variaven segons les estacions, perquè consideraven dia l’espai entre l’alba i la posta de sol, i nit, la resta. Per tant, a l’estiu les hores del dia eren més llargues que a l’hivern, i a l’hivern a l’inversa. Aquest temps de llum el dividien en dotze hores horae. L’hora sexta coincidia sempre amb el migdia (hora que coincidia amb la màxima calor i l’hora de dinar, la migdiada també se’n diu per això sesta) i el temps s’expresava, com encara ara, si era ante meridiem (a.p.) o post meridiem (p.m.).
El dia estava dividit en quatre parts: hora prima (de les 6 a les 9 del matí), hora tertia (de les 9 a les 12), hora sexta (que coincidia amb el migdia solar) i hora nona (de les 3 a les 6). En el llenguatge infantil encara es parla d’anar a fer nones.
La nit es dividia en: prima vigilia (de les 6 de la tarda a les 9), secunda vigilia (de les 9 a les 12), tertia vigilia (de les 12 a les 3 de la matinada, començava sempre a les dotze i coincidia amb la mitja nit media nox) i quarta vigilia (de les 3 a les 6).
Un altre cop ens adonem que som ben romans! Ara ja esteu en condicions per traduir el següent text en comentari o en el vostre Fil Moodle corresponent. Per cert, escriviu en llatí la data en què em deixeu el comentari.
Aquesta setmana ha estat l’aniversari del naixement de Sòcrates. Coincidint amb el natalici del filòsof grec se celebra a tot el món el Dia mundial de la filosofia (cliqueu i recordareu com el varen celebrar el curs passat).
A hores d’ara ja sabeu del meu amor per la filosofia i no em puc estar de festejar el seu dia altre cop aquí, però no pas igual perquè tot canvia.
Everybody is changing de Keane em recorda un filòsof grec que sempre m’ha apassionat (A la recerca del filòsof) i potser ara, per les circumstàncies de la vida, més que mai:
Sabeu a qui em recorda tot i que amb variacions? Què li passa al protagonista d’aquesta cançó envers el món que l’envolta?
Canviem nosaltres? Canvia tot? Quin filòsof grec deia que tot passa i res no roman, tot comparant allò existent amb el corrent d’un riu afirmava que no podríem endinsar-nos dues vegades en el mateix riu?
Tot i ser anomenat l’obscur el nostre filòsof és un gran creador d’imatges i ha influït i continua influint en el pensament de la humanitat, i si no us ho creieu llegiu els fragments següents:
Miquel de Unamuno La elegía eterna
La vida es un morir continuo,
es como el río
en que unas mismas aguas
jamás se asientan
y es siempre el mismo.
En el cristal de las fluyentes linfas
se retratan los álamos del margen
que en ellas tiemblan
y ni un momento a la temblorosa imagen
la misma agua sustenta…
Luis Cernuda, “Viendo volver”, Vivir sin estar viviendo
¿Un río
a cada instante
No es él y diferente?
Coneixeu altres cançons o fragments literaris o cinematogràfics sobre el canvi? Segur que sí, perquè és inherent a l’ésser humà, o no?
Set, nombre màgic, misteriós, signe protector.
El que tot ho comprén, de forces diferents.
Potser malèfic, potser benefactor?
Set pecats capitals, set inferns.
Movent les llengües bífides la serp dels set caps.
En l’aire transparent, després de la pluja,
s’encenen els set colors de l’arc de Sant Martí.
Set notes musicals. Set astres errants,
planetes girant en la immensitat del cel.
I de la geografia del temps, surt Grècia
i els set savis,”els sensats”, erudits, filòsofs…
Fascinació, llegendes, històries,
poesia. Quina és la realitat?
Pepita Castellví
Els mots de Pepita sembren en nosaltres, sens dubte, l’amor per les paraules, per la poesia, per Grècia, per aprendre, … Què en sabem del nombre set, de la seva etimologia i màgia? Quins altres exemples hi podríem afegir (de l’antiga Grècia, de Roma, de Harry Potter o de Tolkien) i, fins i tot, fer-ne un poema o una cançó?
L’enhorabona més sentida i més sincera, Pepita! Feliciter,poeta nostra! Continua estirant del fil dels mots amb cabdell daurat !
Per primera vegada podem llegir Els nou llibres d’història d’Heròdot en català. Els acaba de publicar l’editorial La Magrana: Història de Rubén J. Montañés, professor de la Universitat Jaume I de Castelló, que ja havia traduït a La Magrana els sis primers volums. Història és la primera edició completa de l’obra d’Heròdot en català, abans sols teníem traduïts els sis primers volums també a la Bernat Metge, que començà a traduir el pare Manuel Balasch i ha continuat Joaquim Gestí.
Avui he llegit aquest article-entrevista al diari El Punt Algú que llegeix El senyor dels anells pot llegir Heròdot i el vull compartir amb tots vosaltres per tal d’animar-vos a llegir Heròdot i a establir paral·lelismes amb la novel·la de J.R.R. Tolkien, tot comprovant que l’ésser humà roman inalterable al llarg dels segles, especialment pel que fa a l’estupidesa, i que només es pot entendre el present si s’entén el passat.
Des de Ciceró es considera Heròdot d’Halicarnàs (c.480-420 aC) el pare de la història. Els nou llibres de la història és una investigació de les causes de les guerres mèdiques. És de tots coneguda la meva passió per Heròdot, els referents trobats a El paciente inglés,… i hic et nunc us demano als amants de Tolkien que comenteu les similituds entre una llegenda transmesa per Heròdot en el llibre primer i ampliada per Plató en el llibre X de la República: l’anell de Giges, gràcies al qual va esdevenir rei de Lídia.
Quina és la història de Giges segons Heròdot? Quina és la reinterpretació feta per Plató?
Si fossis Giges, què faries amb l’anell?
Per què Gollum acaba com acaba?
A més del paral·lelisme amb la literatura fantàstica de Tolkien, crec que la llegenda de l’anell de Giges pot ser una bona excusa per fer-ne una dramatització, un muntatge audiovisual, una il·lustració, una actualització literària… Qui s’hi anima?
Ara que tenim tot Heròdot en català no tenim excusa per no llegir-lo i trobar molts paral·lelismes actuals. Bona lectura!
El perquè dels mots és apassionant i avui m’he decidit a escriure sobre l’origen animalesc d’alguns noms propis, els noms de pila i cognoms. Vosaltres n’haureu de trobar més, no sols dels animals següents sinó també d’altres, tot partint del mot llatí corresponent.
Per què el tema de l’amor ens interessa tant? L’hem trobat fins i tot a la pel·lícula Àgora d’Alejandro Amenábar en què la saviesa d’Hipàtia desperta l’amor en els seus deixebles. Dimecres vàrem veure que els jardins del Laberint d’Horta estan dissenyats en clau amorosa. Allí vàrem parlar de diferents tipus d’amor: l’origen de l’amor (relleus d’Úranos i Eros, i de Demèter i Zeus dins el jardí dels boixos), els amors divins (rapte d’Europa i d’Amfitrite), l’amor personificat en Eros amb fletxes, amagat dins el laberint de xiprer, el refús amorós personificat per la nimfa Eco a la sortida del laberint tot contrastant amb la sublimació de l’amor (templets de Dànae i Ariadna, més els relleus dels esposos Deucalió i Pirra, i de l’estimada Iris que puja al cel) i l’amor panoràmic i melangiós de la plenitud de la nimfa Egèria. L’amor romàntic que destil·la del paisatge de l’anomenat Jardí Romàntic per passejar-hi amb la parella o trobar-hi l’amor. Amor i bellesa, bellesa i amor!
Què en sabeu de l’amor platònic? Quin és el seu origen? Creieu que avui en dia l’amor platònic encara és vigent?
Per què creieu que l’amor platònic perviu tant en la música, per exemple, Los tucanes de Tijuana:
Sobretot us animo a llegir la teoria platònica de l’amor que trobareu al Banquet (Συμπόσιον) i al Fedre de Plató i potser després sabreu què hem de fer amb l’amor. Segur que Plató ens ensenyarà a saber viure l’amor i il·luminarà els nostres problemes amb la seva complexitat.
Acabo de rebre un e-mail de la nostra amiga i col·laboradora, Mercè Otero, en què em donava a conèixer una col·lecció de l’editorial Errata naturae que desconeixia: La mujer cíclope i em passava la portada del llibre que li acabaven de regalar: Las bibliotecas de Dédalo d’Enis Batur; per tant, no us puc dir encara què tal és però aquest petit tast és molt suggerent i ens motiva segur a la lectura:
“Todos los escritores ligados a la Biblioteca a través de las suyas personales, para mí uno de los pilares fundamentales de la vida (aunque tenemos muchos congéneres que no han escogido dicho pilar o no le han dado importancia), han formado una especie de cadena desde Alejandría hasta la actualidad. Desde el Museion y la Bibliothekai, para nosotros siempre ha existido un director simbólico de la Gran Biblioteca en cada era. El primer director de nuestra época creó a partir de los libros un espejo de metáforas que no tardó en influirnos a todos: de no haber sido por Jorge Luis Borges, no habríamos buscado, encontrado y perdido nuestra singularidad en la repetición. En cierto sentido, cada uno de nosotros ha demostrado los lazos de sangre que nos unen creando variaciones de la Biblioteca de Babel, de los libros quemados, de las pérdidas irreemplazables, de los diseños de Boullée, de los grabados de Piranesi, del final de Auto de fe, de El nombre de la rosa, de los poemas de Char. “ (pàg. 93)
Promet, oi! De referents clàssics a la tapa del llibre, n’hi ha una pila. Quins heu trobat? (Cliqueu damunt la imatge)
En la mitologia grega, hi havia almenys tres tipus diferents de ciclops. Sabríeu definir-los. A quin d’ells pertany el treball de Cultura Clàssica de la Maria Salat? Existeixen, però, les dones ciclop? On les trobem?
Aquest llibret inclou dos textos: El bibliòman ignorant i Si busqueu una nova vida, compreu un dels nostres estils filosòfics! Són dos textos breus de caràcter humorístic. El bibliòman ignorant (Quina diferència hi ha entre bibliòman i bibliòfil?) es presenta com un escrit, una carta, on una persona se’n fot del seu destinatari, ja que només compra llibres per poder dir que els té però que mai no se’l llegeix. Sols els compra per semblar culte.(La història no us recorda la notícia de Michael Jackson, entre d’altres, i els deu mil llibres que tenia a la biblioteca de casa seva, notícia que va sortir a la premsa quan es va morir? Bé, jo conec gent que té un piano de cua, sense saber-lo tocar, i una biblioteca envejable amb tots els fulls intactes!)
A la segona història, hi ha una subhasta organitzada pels déus grecs on hi ha a la venda alguns dels filòsofs grecs de més renom, caracteritzats amb molt d’humor: Sòcrates, Pitàgoras, Diògenes i Heràclides. (Qui no compraria un bon pensador! Què seria dels polítics sense els seus ideòlegs i trenadors de discursos!) Els déus se n’alegren, és clar, de desfer-se d’uns personatges que només els creen problemes! (Ja sabeu què passa amb qui pensa massa o destaca massa!).
Amb el cantant Jacques Brel A ritme de tango ja vàrem veure l’aficció de recordar els anys de l’escola i el llatí amb el rosa, -ae, en un comentari també us enviava a un interessant apunt de La llama de Vesta sobre la seva pervivència del rosa, -ae en el camp de la cançó, en el cinema, en la publicitat…
Com ens va fer riure el gag de Polònia que podeu tornar a veure a Llatí i humor amb Rosa, Rosae d’ Hispania, Hispaniae! Navegant pel YouTube, he topat amb aquest poema visual i no em puc ressistir de preguntar-vos si declina bé rosa, rosae Carmen Carrasco en el poema homònim publicat a Eternos sentimientos:
