En commemoració  del setanta-cinquè aniversari de la mort de Konstandinos Kavafis, l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, en col·laboració amb la Residència d’Investigadors, la Institució de les Lletres Catalanes, el PEN club català i el Departament de Grec modern de l’EOIBD, organitza aquesta tardor a Barcelona un seguit d’aproximacions a la poesia kavafiana: conferències i diàlegs que abordaran aspectes de l’obra del gran poeta grec d’Alexandria, el seu significat i importància, la seva recepció i influència des de diferents punts de vista.

Per anar fent boca, us deixo aquí en grec modern i en català un dels meus poemes kavafians preferits des que l’escriptor Jordi Bilbeny em va regalar el llibre Kostandinos P.Kavafis Poemes, traduïts per Carles Riba (i la segona part per Alexis Solà  a Clàssics Curial) en el meu vintè aniversari, (recordeu que en un altre post ja vàrem tractar l’excel·lent  Ítaca):

LA CIUTAT

Has dit:”Me n’aniré en una altra terra,

me n’aniré en una altra mar.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l’esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa”.

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, unes altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t’envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per’tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat quí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n’has fet la destrossa.