Avui 5 d’octubre és el Dia Mundial del Docent des de 1993 en què la UNESCO va establir-lo per revitalitzar la nostra feina perquè, abans del 2015, encara falten divuit milions de mestres per impartir educació primària en tot el món.
Docent, professora, mestra, educadora? Què sóc o què m’agradaria ser? Jo ho tinc clar i uns col·legues-amics també i així ens ho han donat a conèixer en un llibre que vull recomanar a tothom (mestres, professors, educadors, docents, pares, polítics… ) i, fins i tot a vosaltres, estimats alumnes (el llibre acaba amb una carta a un alumne fictici, però que podria ser qualsevol de vosaltres):
AMB E D’EDUCAR, Diccionari no autoritzat de l’educació
Germán Alemany, Carles Cervelló i Jordi Rincón. Ed. Témenos, 2007. 
Si ens fixem en l’etimologia dels mots Amb E d’educar, potser ens serà més fàcil triar:
Ensenyo perquè m’agrada. Aprenc per ensenyar i ensenyar m’enriqueix, m’humanitza. No entenc moltes coses que, en aquests moments, passen en educació. No entenc l’intrusisme, ni el professor especialista, posem per cas en laringals; no entenc l’educació sense un sentit integral del terme; tampoc entenc el professor de llatí o de grec que, fins i tot avui, s’entesta només en fer memoritzar declinacions, conjugacions i traduir textos bèl·lics a la recerca de l’ablatiu absolut…
No em sento sola, afortunadament no sóc l’única, tot i que el que transcendeix de l’educació als mitjans de comunicació és una visió totalment contraposada i pessimista. Hi ha molts professionals de l’educació que lluitem per actualitzar les clàssiques al segle XXI i per educar, sense anar més lluny, els companys de Chiron, o entre altres els autors d’aquest llibre que us acabo de recomanar: Amb e d’educar. No està tot perdut, cal lluitar per les clàssiques i per una educació de qualitat: Sapientia, quae sola libertas est.
Una educadora vocacional
