Visioneu aquest fragment de La vida de Brian (1979 dirigida per Terry Jones) amb Monty Pynthon. Si escolteu i mireu bé, sabreu com es diu en llatí: “Romans, marxeu a casa!” i que els errors de traducció es paguen cars (ja us ho dic: cal aprendre a traduir bé!).
Gaudiu amb el menú romà del nostre convivium i delecteu-vos amb la música Olim lacus colueram, Carmina Burana nº 12 de Carl Orff. Prosit!
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/SKkndjodAas" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Si encara us ve de gust, apreneu com es fa un bon esmorzar (ientaculum) en llatí: ova fricta.
[kml_flashembed movie="http://tw.youtube.com/v/vCTkJOdF4w4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Avui 2 de febrer és la Candelera, una festa cristiana que, quaranta dies després de Nadal, commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la Mare de Déu. És la festa de la llum i es beneixen espelmes. Es creu que aquestes candeles tenen propietats miraculoses i ajuden a morir bé. La Candelera presenta coincidències amb les Lupercàlies romanes o festa de la llum. També la podem relacionar amb les festes de Persèfone, en què Demèter buscava la seva filla amb torxes (Sabeu què són els Misteris Eleusins?).
Les dites populars relacionen la Candelera amb la meteorologia:
Per la Candelera, ou a la carrera; si la Candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu; tant si plora com si riu el fred és viu…
Enguany la Candelera no ha plorat ni ha rigut, no sé si encara queden dies de fred o aviat farà bon temps, mentrestant jo us encarrego que feu recerca i trobeu referents clàssics arreu per tal d’ampliar la presentació de Persèfone, Prosèrpina en llatí.
Us dedico aquest vídeo amb la música del genial Jacques Brel (1962) en què recorda la seva infantesa i els seus desamors adolescents. A veure si esbrineu els mots de la tornada i em sabeu dir què són.
Sebastià Giralt ha recollit tots els llatinismes que entren enguany a les PAU de llatí i els explica a Labyrinthus.
Ímma Fígols ofereix una sèrie d’exercicis interactius molt interessants, però cal tenir en compte que no tots surten a les PAU.
Les diferents versions cinematogràfiques de Ben-hur són un clar exponent de les curses de quadrigues. Mira aquest fragment de l’apassionant carrera de carros de Ben-Hur de W.Wyler, pel·lícula guanyadora de deu Oscars de Hollywood, i comenta si se segueix el procés habitual d’una cursa de carros al circ romà:
. A les carceres o cotxeres situades davant d’una de les metae (pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros), els genets amb les seves quadrigues esperen el moment de sortir.
. Els espectadors, asseguts a la cavea o graderia, esperen l’inici de l’espectacle.
. Es fan apostes molt fortes. Al final de cada cursa, uns quants espectadors guanyen i altres perden i, fins i ot, es poden arruïnar.
. L’espectacle comença amb una pompa (o seguici), que és presidida per un magistrat a dalt d’un carro. El segueixen una munió de ciutadans agrupats per classes socials: sacerdots, atletes, aurigues,… i curiosos.
. Els carros, els cavalls i els genets arriben a l’alba linea per agafar la posició de sortida.
. Quan tothom ocupa el seu lloc, el magistrat que presideix l’espectacle fa caure un mocador blanc o mappa.
. Els aurigues, amb les regnes entortolligades a la cintura, comencen a fuetejar els cavalls que surten espiritats.
. Competeixen quatre equips o faccions, que es distingeixen per quatre colors (vermell, blau, verd i blanc). Els aurigues porten una túnica del color del seu equip.
. Calia fer set voltes, contades amb els set dofins situats a la spina (mur llarg i baix que dividia la pista d’un circ romà, decorat amb obeliscos, estàtues de divinitats i set ous grossos o dofins).
. Hi ha una gran emoció provocada pels naufragis o accidents, molt freqüents quan els carros s’acosten massa a la spina, a fi de guanyar terreny.
. Un petit fregament pot provocar la caiguda, la destrucció del fràgil carro i, sovint, la mort de l’auriga.
A la pel·lícula Teodora de R.Freda (1953), a La caiguda de l’Imperi romà de A.Mann (1964) i parodiant aquesta a Golfus de Roma de R. Lester (1966) surten altres curses de carros. També a La sorpresa del Cèsar, d’Astèrix (1985). Visiona el vídeo següent i opina si aquests estudiants de la Universitat de Buenos Aires l’han encertada en establir un paral·lelisme entre la cursa de carros de Ben-hur i L’amenaça fantasma de La guerra de les galàxies o Star Wars de George Lucas. No t’ho perdis, és boníssim:
Comèdia de l’olla. Amfitrió de Plaute. Aula Literària, Vicens Vives 1998
En les comèdies de Plaute hi batega l’esperit de Roma, les seves idees, usos i costums, tractats amb un llenguatge vivaç i una vena humorística. Aquests trets conflueixen a la Comèdia de l’olla, la figura central de la qual, el vell avar, ha esdevingut un arquetip per a la literatura universal, i a Amfitrió, l’única obra plautina d’assumpte mitològic, ja que hi intervenen uns personatges divins que, en divertida barrejadissa amb els humans, mostren més debilitats i flaqueses que ells.
Plaute (a l’abril anirem a veure al teatre grec de Montjuïc El Persa) és, sens dubte, l’autor llatí que més ha inspirat el cinema. La genial i divertidíssima pel·lícula Golfus de Roma de Richard Lester (1966) reflecteix l’ambient de les comèdies de Plaute i podríem dir que és una contaminatio de Pseudolus, Miles Gloriosus i Curculio (El corc). El profesor Cano a Sobre la comedia romana: Plauto y Golfus de Roma i Fernando Lillo Redonet en el seu últim blog Cine y Mundo clásico ens forneixen d’un bon material per posar-nos a treballar una vegada hàgiu llegit el llibre i visionat la pel·lícula que comença així:
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/B340oTIkKJs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Quines diferències podem establir entre Plaute i Terenci?
Narracions de mites clàssics (ISBN: 9788430762446) és una adaptació en clau actual de les Metamorfosis d’Ovidi, publicat en català i en castellà a Biblioteca Teide. Les transformacions dels personatges mitològics no segueixen l’ordre d’Ovidi sinó que es divideixen en tres apartats, preservant, però, l’ordre ovidià: animals, plantes i pedres. El resultat és un llibre que no sols permet la lectura lineal, sinó que es pot començar per on un vulgui i alterar l’ordre de les narracions, i de les parts.
En els mites ovidians trobem l’essència de l’ésser humà: d’aquí la seva atemporalitat i vigència en tots els temps, fins i tot en uns moments tan convulsos i mancats de valors, com els actuals.Tot el que ens explica Ovidi a les Metamorfosis és molt bell i suggeridor, tot i que no sigui científic; i a nosaltres ens agrada moltíssim, tot i saber que no és veritat.
Els personatges dels mites ovidians, extrets de la mitologia grega, perviuen encara en el nom d’animals, de plantes, de minerals, d’estels, de mars, d’illes, de sentiments, de complexos, d’antropònims, etc. El nostre continent i la moneda que portem a les butxaques reben el nom d’Europa, raptada per Júpiter en forma de toro. El mar d’Icària i la Nova Icària, a la vila olímpica de Barcelona, prenen el nom d’Ícar, el fill de Dèdal.
Els mites ovidians ens expliquen el perquè de les coses: per què, quan ens enamorem, sentim una fiblada com si Cupido ens clavés una fletxa; el perquè de certs noms científics, tècnics i humanístics; el perquè de certs símbols (el caduceu de les farmàcies, per exemple); per què un àrbitre és Júpiter Tonant, o un vigilant un argus; el perquè de l’eco a les muntanyes; per què cauen els llamps?; per què existeixen els cercles polars i els deserts?; per què es genera la raça negra?; per què els llops són voraços?; per què les ratapinyades volen de nit vora les cases?; per què les granotes viuen a l’entorn de bassals llotosos?; per què l’aranya fila la teranyina?; per què l’heliotropi no para de mirar el sol?; per què relacionem els xiprers amb la vida eterna…
En els mites trobem el primer canvi de sexe (Tirèsias o Ceneu) o el primer ésser volador (Dèdal i Ícar); la igualtat d’homes i dones pel que fa al naixement (pedres); l’explicació dels amors impossibles, les violacions, l’abús de poder del sexe masculí sobre el femení, l’adulteri, l’incest, l’anomenada “violència de gènere”, la prova de paternitat, l’homosexualitat, l’androginisme, el segrest, la traïció, l’engany, el menyspreu, l’enveja, la supèrbia, la guerra per l’aigua i,també, que el destí ha dit que un dia el mar, la terra i els cels cremaran…
A classe de literatura, de llatí, d’història d’art…, a les PAU o quan vagis als museus, en les pintures i escultures mitològiques, fes memòria dels mites ovidians. Si esdevens un/a artista, un/a publicista, un/a compositor/a … recorda’t d’Ovidi, et farà el camí més planer. Et desitjo que tinguis una bona travessia pel mar de la mitologia, acompanyat de l’extraordinari Ovidi.
(N’han parlat a la revista Auriga núm. 50, pàg. 32, Fernando Lillo en el seu blog i Dolors Clota, entre d’altres, a L’illa de Ter: Estiuejant.)
Vid. Blogs Metamorfosejats i El vol de Cenis
ISBN: 9788430762446 (català)
ISBN: 9788430760800 (castellà)
[youtube]https://youtu.be/0B569TzQZ4g[/youtube]