Teresa Devesa va presentar al VI Fòrum Auriga celebrat el propassat cap de setmana a Badalona la participació d’alumnes de l’Isaac Albéniz i del nostre institut a la Magna Celebratio A.D. MMX amb el taller Ludi Romani, un exemple més de col·laboració i de pràctica compartida a través del bloc Aracne fila i fila:
Esperem que aquests Ludi Romani gaudeixin de llarga trajectòria i que segueixin les passes dels divinals Ludi Saguntini!
Lluís Inclán, editor del bloc Doceo et disco i professor de llatí jubilat (tot un model a seguir, per això li diem a Chiron magister!), va presentar Chiron en el VI Fòrum Auriga aquest cap de setmana a Badalona:
Foto de Sebastià Giralt
Tal com us vaig fer saber aquest cap de setmana se celebra a Badalona, Capital de la Cultura Catalana, el VI Fòrum Auriga, ideat per Montserrat Tudela i organitzat per la revista Auriga. El Fil de les Clàssiques hi ha participat amb Eureka Baetulo! ho recordeu? També hi hem estat presents amb la pràctica compartida als Ludi Romani de Badalona que la Teresa ens explicarà a Aracne fila i fila, així com amb Chiron de Lluís Inclán, El vaixell d’Odisseu de Jordi Rincón i els seus tripulants, Barcino Oriens de Ricard Llop, una genial experiència illenca…
Foto de Sebastià Giralt
Aquí en teniu el primer tastet:
Avui gaudiré de la connexió del Decumanus amb les termes, a més dels espais museïsats que vàrem compartir tots junts. He fet per a l’ocasió aquest Google maps de la Badalona romana i, quan s’obri al públic general i a les visites, hi anirem i farem la nostra sortida compartida amb els col·laboradors de l’Isaac Albéniz a l’Aracne.
Veure Badalona romana en un mapa més gran
Foto Sebastià Giralt
Provem la nova eina, NoDictionaries de Laura Gibb’s, que ha descobert per a vosaltres l’alumne Toni Moreno, amb aquest text de l’home llop del Satiricó de Petroni i així comprovarem si funciona! Deixeu-ne en comentari la vostra opinió i si en voleu saber més feu cas del consell UtiliTICs d’Ana Ovando.
Aquí teniu el text llatí a traduir, extret de Textos latinos para Halloween de Fernando Lillo, tot i que el text original l’haguéssim pogut treure també d’aquí, però és molt interessant el treball del text adaptat que fa en Fernando per als alumnes de primer de batxillerat i per això cada any el mano per aquestes dades:
Forte dominus Capuae exierat. Nactus ego occasionem persuadeo hospitem nostrum ut mecum ad quintum miliarium veniat. Erat autem miles, fortis tamquam Orcus. Apoculamus nos circa gallicinia, luna lucebat tamquam meridie. Venimus inter monimenta: homo meus coepit ad stelas facere, sed ego cantabundus et stelas numero. Deinde ut respexi ad comitem, ille exuit se et omnia vestimenta secundum viam posuit. Mihi [in] anima in naso esse, stabam tamquam mortuus. At ille circum- minxit vestimenta sua, et subito lupus factus est. Postquam lupus factus est, ululare coepit et in silvas fugit. Ego primitus nesciebam ubi essem, deinde accessi, ut vestimenta eius tollerem: illa autem lapidea facta sunt.
Qui mori timore nisi ego? Gladium tamen strinxi et umbras cecidi, donec ad villam amicae meae pervenirem. Melissa mea dixit “si ante venisses, saltem nobis adiutasses; lupus enim villam intravit et omnia pecora occidit. Servus enim noster lancea collum eius traiecit”.
Mox postquam veni in illum locum in quo lapidea vestimenta erant facta, nihil inveni nisi sanguinem. Vt vero domum veni, iacebat miles meus in lecto tamquam bovis, et collum illius medicus curabat. Intellexi illum versipellem esse.
Reprenem aquí el tema que ja vàrem encetar ara fa dos anys a Cerquem el llatí dels lemes de les Universitats, acadèmies… amb aquest Google Maps col·laboratiu obert a tothom que hi vulgui participar amb les normes dels alumnes de primer: el símbol ha de ser el foc perquè la llum del coneixement la trobem en l’estudi i en la Universitat; seguirem l’esquema proposat pels mateixos alumnes (Universitat, localització, lema, traducció i fotografia CC). Ens esmerçarem en traduir bé els textos llatins per apredre’n més.
Veure Els lemes universitaris en llatí en un mapa més gran
Per què creieu que el llatí és tan present en els lemes de les Universitats i en el món universitari, tal com també hem vist amb els llatinismes de l’àmbit universitari?
Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro, poesia compromesa amb el poble…). Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes, i del canonge, amic i veí D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”. A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.
La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…
Como el toro he nacido para el luto
y el dolor, como el toro estoy marcado
por un hierro infernal en el costado
y por varón en la ingle con un fruto.
…
Como el toro lo encuentra diminuto
todo mi corazón desmesurado.
El mite del toro apareix molt d’hora, essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:
Ínsula de
bravura, dorada
por exceso
de oscuridad.
En la plaza
disparándose
siempre
por el arco
del cuerno.
…
Elevando
toreros
a la gloria.
Realizando
con ellos
el mito
de Júpiter
y Europa.
En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem, altres referents clàssics de la mitologia: Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:
Para cantar , Valencia, tu hermosura
no empuño el arpa de oro
que Apolo tañe con experta mano.
Canto a Valencia
– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente
mostrar por una nube partida en diez jirones
Lluvia
Sobre un verde monte un vivo
chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.
La procesión huertana
Tras ese eclipse- nada de ambulancia,
gris acontecimiento de gorgona.
lo Verdadero, en la perseverancia,
su perfección perfecta perfecciona.
Niebla-Dios
També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?
En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.
¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores
de tu cuerpo y tu reja mustias estén.
El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933 i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:
Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.
El rayo que no cesa
Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.
Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:
Sabeu què és l’ager tarraconensis? Voleu veure la reconstrucció d’una vil·la marina? L’Espai Terra d’ahir se’n va fer ressò, coincidint amb el Simposi Internacional Ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i història, organitzat per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), que s’ha celebrat aquests dies a Tarragona.
El simposi és la culminació del projecte de recerca Ager Tarraconensis, PAT, que s’ha ocupat de l’estudi del paisatge arqueològic antic a la dreta del riu Francolí i com ha influït en l’evolució posterior. S’han centrat en setze municipis: Salou, Vila-Seca, Constantí i Tarragona; Almoster, Cambrils, Castellvell del Camp, Montbrió del Camp, el Morell, la Pobla de Mafumet, Reus, Riudoms, la Selva del Camp, Vilallonga del Camp, Vinyols i els Arcs i Alcover. El projecte ha durat quatre anys (2005-09) i les conclusions es van presentar el juliol de 2009. Hi han treballat 24 investigadors, dirigits pels arqueòlegs Marta Prevosti i Josep Guitart.
Espai Terra, dimarts 26 d’octubre:
Espai Terra, dimecres 27 d’octubre:
Aquest estiu les excavacions arqueològiques fetes a Empúries per tal de construir a l’entrada del jaciment un nou centre de recepció de visitants (projectat pels arquitectes Fuses i Viader, que estarà acabat l’any 2012) han estat molt fructíferes i han permès descobrir una necròpoli d’època romana altimperial (segona meitat del segle II dC) amb 60 enterraments en el seu estat original, amb els cossos i l’aixovar, situada sobre diverses estructures, com ara forns o dipòsits d’aigua, per sota de les quals s’ha trobat una necròpoli d’època grega (segles V-III aC) amb 30 inhumacions. Així, per primer cop a Empúries es disposarà de dades antropològiques d’un ampli número d’individus de l’antiga ciutat grega d’Empòrion i de la ciutat romana d’Emporiae.
Aixovars funeraris romans
Els 60 enterraments trobats a la necròpoli romana presenten aixovars funeraris de gran interès, principalment objectes de ceràmica i vidre, així com peces de metall. Destaca, també, la presència d’objectes d’abillament personal, com ara anells arracades o fíbules. Entre les tombes destaca el ric aixovar d’una dona inhumada el tercer quart del segle II dC, format per una arracada d’or, un collar amb denes d’or i de pasta de vidre blau, un anell de pedra, un feix d’agulles de cap d’os, una moneda i una capsa de fusta decorada amb aplics de bronze a l’interior de la qual ha aparegut una ampolla de vidre que probablement contenia perfum.En la majoria dels enterraments, com el descrit, s’ha trobat una moneda que, segons la tradició romana, permetia al difunt pagar al barquer Caront el pas de la llacuna Estígia, que portava del món dels vius al dels morts.
L’estudi de les tombes i dels aixovars descoberts permetrà millorar el coneixement dels rituals funeraris de l’època, però també de les patologies que patien i de les possibles afinitats genètiques del grup.
Per sota de la necròpolis romana, i seguint la seqüència estratigràfica, s’han trobat diverses estructures relacionades amb instal·lacions industrials, que daten d’època romano-republicana (segles II-I aC) i que perduren fins al segle I dC. Entre aquestes estructures destaca un dipòsit d’aigua, revestit amb morter hidràulic i dotat d’escales per baixar al seu interior, amb un àmbit de treball relacionat amb ell, que formarien part d’una instal·lació industrial de funció encara indeterminada. També s’ha documentat un forn ceràmic i diversos retalls de la roca que contenien abocadors industrials.
Necròpolis i aixovars funeraris grecs
En la següent capa estratigràfica de les excavacions, per sota de les estructures industrials, es va trobar una necròpolis d’època grega (segles V-III aC), amb 30 d’inhumacions, situada sobre roca natural. Com a la necròpolis romana, els enterraments presenten també uns rics aixovars funeraris, formats per ceràmiques àtiques, ceràmiques comunes i vasos de pasta de vidre de producció oriental. Aquests materials també a partir d’ara formaran part de les col·leccions arqueològiques de la seu a Empúries del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que gestiona el jaciment. La resta dels materials arqueològics recuperats, així com les inhumacions documentades es conservaran a l’edifici dels nous magatzems arqueològics d’Empúries, inaugurat el 2009.
L’estudi antropològic dels enterraments grecs permetrà també establir les característiques de la població grega emporitana, així com la comparació amb les característiques de la població romana.
L’excavació de 62.000 metres quadrats al solar de Son Espases a Mallorca, on s’assenta el nou hospital de referència, ha tret a la llum centenars de peces arqueològiques que revelen que aquests terrenys van acollir les cerimònies de fundació del primer assentament romà de Mallorca entorn de l’any 100 aC. Una de les troballes més significatives és una plomada amb forma d’àmfora, un esperó i la rematada del casc d’un soldat.
Les bases de murs d’edificacions romanes són exhibides al costat de les cases pageses de Son Espases Vell, que estan sent rehabilitades per convertir-les en centre d’interpretació del patrimoni arqueològic, una instal·lació que podria obrir les portes a l’abril de l’any vinent.
El president del govern balear Francesc Antich quan va visitar ahir el jaciment romà de Son Espases va qualificar de “magnífic” el treball de recuperació dut a terme i va ressaltar que les peces més valuoses, entre les quals hi ha també un anell d’or que va haver de pertànyer a una patrícia de l’Imperi Romà, seran exposades al Museu de Mallorca, mentre que altres més comuns, com algunes de les 600 àmfores trencades en cerimònies, es podrien exhibir a Son Espases.
“El Govern ha fet un esforç grandiós per millorar el projecte de Son Espases, sent molt respectuosos amb el paisatge i amb el nostre patrimoni”, va incidir el president, que per a qui s’ha fet “una de les excavacions més importants” de les illes.
L’arqueòloga Marilena Estarellas, directora del projecte científic juntament amb Josep Merino i Francisca Torres, va detallar que les nombroses àmfores trencades a posta que s’han trobat, la seva disposició sobre el terreny i la troballa d’elements simbòlics com l’anell i la plomada permeten suposar que el de Son Espases va ser l’assentament primigeni del que seria la Palma romana.
El Senat romà va encarregar l’123 a.C. al cònsol Quint Cecili Metel la conquesta de les Balears i se sap per documents medievals que l’àrea de Son Espases era coneguda amb el topònim de Palma Alta, el que confirmaria les teories dels arqueòlegs.
Estarellas va explicar que queda descartat que els terrenys de Son Espases, on també s’han trobat algunes restes de l’etapa talaiòtica final, acollissin una necròpolis, com es va afirmar després de la troballa d’un os que va resultar ser de boví, el que unit a la aflorament posterior d’altres peces òssies animals ha reforçat la teoria de les celebracions fundacionals romans.
Per a Estarellas, “l’ideal” hauria estat deixar al seu emplaçament original els vestigis d’edificacions, però com “l’hospital estava pràcticament fet” es va optar per reubicar en un nou espai completant amb un centre d’interpretació que permetrà el seu gaudi per qualsevol ciutadà interessat.
Ja tinc ganes d’incloure aquest centre d’interpretació del món romà en el Google maps d’itineraris romans per Mallorca:
Conium maculatum
Coneixeu aquesta planta? La podeu trobar per tot el món, tot i que és originària d’Europa i molt freqüent a tota la conca mediterrània. En català es diu julivertassa i a les Illes Balears, on és molt abundant als camps del pla de Mallorca, fonollassa, fonoll de bou, julivert de Calàpet i julivertosa; però segurament us sona més el nom de cicuta i amb aquest ve al cap la mort el 399 aC del filòsof grec Sòcrates, tot i que els grecs utilitzaven la intoxicació per cicuta per llevar la vida als condemnats a pena de mort.
Sòcrates no deixà res escrit. Aristòfanes, Xenofont i Plató parlen en les seves obres d’aquest filòsof que interroga i alhora ensenya, la que després s’ha anomenat ironia socràtica, tan del gust dels pensadors romans. En el context de la guerra del Peloponnès (431-404 aC), Esparta i Atenes rivalitzen per obtenir la preuada hegemonia sobre el món. Atenes, però, acaba perdent forces, la seva esquadra és enfonsada, la seva capital assetjada i el seu exèrcit gairebé vençut. Sòcrates en va culpar els polítics d’aquell estrepitós fracàs, va esdevenir així un enemic i finalment el varen condemnar a beure la cicuta, tot i que se’l va condemnar per ofendre els déus i corrompre la joventut (vid. Què en sabem de Sòcrates? a Aracne fila i fila).
Plató no va assistir als darrers instants i aquests foren reconstituïts a la seva obra Fedó, segons la narració de diferents deixebles. Vet aquí com descriu els símptomes:
“Li van recomanar que caminés fins que les seves cames fossin pesades i llavors es va recolzar a l’espatlla tal i com li recomanaren. Qui li havia donat el verí va examinar els seus peus i cames, llavors, pessigant el seu peu fortament li va preguntar si sentia res. Sòcrates va contestar que no. Després li va pessigar en un punt baix de les cames i el fred va anar pujant fins que el cos se li va congelar. En fer una segona ullada, va sentenciar que quan el fred arribés al cor, Sòcrates se n’aniria. Quan la regió del ventre va començar a refredar-se, Sòcrates va dir: “Critó, li devem un gall a Asclepi; no t’oblidis de pagar-lo”. “Sí, ho faré”, diu Critó, “tens res més a dir?”. Però a aquesta pregunta no va contestar; per moments va quedar immòbil. L’home ho va veure: tenia els ulls immòbil. Critó li va tancar la boca i els ulls”.
La mort per la “paràlisi respiratòria”, relacionada i revelada des de la escena de Sòcrates, no ha estat atestada un altre cop per la toxicologia moderna per la cicuta aïllada, d’on la hipòtesi d’una mescla probablement de cicuta, de datura i de l’opi al verí de l’antiga Grècia.
El conium maculatum és una planta biennal tòxica, una planta bella que en la seva floració ens mostra els seus canalobres vegetals. Compte, però, que mata!
El general cartaginès Hanníbal es va suïcidar el 183 aC recorrent a la cicuta però barrejada amb aconitum:
