Author Archives: Margalida Capellà Soler

About Margalida Capellà Soler

Professora de clàssiques de l'institut Premià de Mar.

La nissaga dels déus IV

Vil·la Farnesina, Roma. Wikimèdia

Vil·la Farnesina, Roma. Wikimèdia

Reprenem els relats de mitologia de Neus Jordi amb un text per a petits lectors ( i no tan petits!) sobre els déus de l’Olimp, els seus atributs i reialme:

ELS  DÉUS

 

Dotze n’hi havia a Grècia

Entre déus i deesses

Cadascun amb la seva eina es dedica a la feina:

Zeus,  amb el llamp i el tro, és el més poderós

Hera, amb la diadema i el paó reial, és la seva esposa

Posidó,  amb el trident que remou les onades, és el déu del mar

 Hades, amb el gos Cèrber de tres caps, és el déu del món que hi ha sota terra.

 Demèter, amb les espigues de blat, és la deessa de la agricultura

 Hefest,  amb l’enclusa i el martell, és el que fa les armes dels herois

 Atena, amb el mussol i l’olivera, és  la més intel·ligent

 Ares, amb l’escut,l’espasa i el casc,és el déu de la guerra

 Afrodita, amb la poma i la petxina,és la deessa de l’amor

 Àrtemis, amb les fletxes i la lluna, és caçadora

 Apol·lo, amb la lira i el llorer, és el déu de la música

 Hermes, amb les sandàlies i el barret amb ales,és el missatger dels déus

 I tots junts a l’Olimp  amb bona companyia prenen nèctar i ambrosia.


(CONTINUARÀ…)

Faune, sempre polèmic

Com sabeu Faune fou un antic déu romà que rebia culte a Roma al mont Palatí o als seus encontorns. Per la seva afabilitat i per ser favorable (qui fauet), se’l va identificar amb el déu grec Pan. Va perdre amb el temps el caràcter diví i en època clàssica es va multiplicar en faunes (fauni) que són els genis salvatges i camperols, els equivalents als sàtirs grecs, amb qui comparteixen la doble natura de ser mig homes i mig cabres.  Són luxuriosos i amants del vi i de la música i així apareixen en totes les representacions artístiques fins als nostres dies. (Si algú s’anima seria un bon material per fer-ne un muntatge per a Aracne!)

Hic et nunc destacaré només la pervivència musical en Prélude à l’après-midi d’un Faune (1894) de Claude Debussy segons un poema de Mallarmé (1876) en què Faune apareix com un ésser ben libidinós, d’aquí que escandalitzés ben molt quan es va estrenar  a més del to agosarat i  l’orquestació emprada.

Nijinski. Aquarel·la de Léon Bakst. Wikimèdia

Nijinski. Aquarel·la de Léon Bakst. Wikimèdia

El ballarí ucranià Vàtslav Nijinsky (1890-1950) en ballar-lo el 1912 també va provocar un gran escàndol com es pot veure en aquest fragment de la pel·lícula Nijinsky de Herbert Ross (1980), interpretat pel ballarí americà George de la Peña.

Però si voleu també podeu veure un muntatge, que aquests dies ha resultat  ben polèmic, de Christian Comte amb fotografies que  Adolph de Meyer (París, 1868-Los Ángeles, 1946), va fer a Paris el 1912 a La migdiada  d’un  faune, tot recorrent  pas a pas els moviments de Nijinsky:

Si us he despertat la curiositat per Nijinsky i per la dansa fins el 23 d’agost podeu veure al teatre Romea de Barcelona  El salt de Nijinski que la coreògrafa Maria Rovira, amb la companyia Trànsit,  dóna forma a les obsessions del ballarí Nijinsky, a qui l’esquizofrènia obligà a abandonar la polèmica i meteòrica carrera  molt d’hora.

La Roma antiga al CN 33

romaantiga

TV3

Gràcies a un e-mail de Ramon Torné he sabut que el proper dilluns 17 d’agost a les 20’30 a Canal 33 s’emetrà en català la sèrie La Roma antiga que ja es troba en DVD a Aurum.

romabbcdvd

AURUM

Es tracta d’un docudrama produït per la BBC i Discovery Channel, que consta de sis capítols de cinquanta minuts cada un i comencen per Neró (el tornen a emetre dia 18 a les 8’25). A continuació, vindran els dedicats a Juli Cèsar, la Revolució, la Rebel·lió, Constantí i la Caiguda de l’Imperi.

La BBC va estrenar aquesta minisèrie la tardor del 2006. La  va coproduir juntament amb Discovery Channel, i va gaudir d’un gran èxit d’audiència. Espero que gaudeixi de la mateixa a casa nostra i ens ajudi a difondre la importància de la cultura romana. Jo encara no l’he vista i no ho faré fins el proper dilluns, però crec que paga la pena i per això des d’aquí us hi animo.

El palau de Dioclecià

restituciopalaudioclecia1

Reconstrucció del palau de Dioclecià per Ernest Hébrard. Wikimedia

Split (Salona en temps dels romans) és avui la ciutat més gran i més important de la regió de Dalmàcia, i la més gran de Croàcia després de Zagreb, la capital. En el segle III, l’emperador Dioclecià (245-313 d.C.) hi va fer construir el seu palau per a descansar-hi, un magnífic palau de pedra blanca  amb  marbre d’Itàlia i de Grècia, a més de columnes i esfinxs d’Egipte.

Esfinx del palau de Dioclecià. Wikimedia

Esfinx del palau de Dioclecià. Wikimedia

Al segle VII s’hi van refugiar els habitants de la colònia romana de Salona. Els seus descendents encara hi viuen: dos cents vint edificis dins del recinte del palau (d’uns 31.000 m²), entre els quals hi ha la catedral,  segueixen allotjant més de tres mil persones, a més de comerços i restaurants per a turistes.

Muralles del temple de Dioclecià a Split. Wikimedia

Muralles del temple de Dioclecià a Split. Wikimèdia

 

Catedral de Split. Wikimedia

Catedral de Split. Wikimedia

Si encara no en teniu prou, provem de viatjar-hi amb imatges de satèl·lit  de Google maps:


Vid. mapa més gran

 Mercè i companyia, quan torneu de visitar-lo aquest estiu vull, si en teniu ganes, que ens en feu cinc cèntims. Molt bon viatge!

Per quan tornem a les aules: Què opineu d’aquest palau, declarat Patrimoni de la Humanitat? Què en sabem de Dioclecià? Què idea per tal d’evitar les lluites dinàstiques?  Què sabeu dels límits de la  Dalmàcia, província de l’imperi romà? Es corresponen amb l’actual Dalmàcia? Com es diuen els seus habitants?

Ilíada: cinc dones per la pau

[flv width=”440″ height=”320″]http://www.tvciutatvella.com/media/jtvcontent/2009/2009_07_31_Teatre_La_Iliada.flv[/flv]
Vídeo de TV Ciutat Vella

El festival de Barcelona Grec 09 s’està acabant i ho fa, com no, amb una obra grega. Aquests dies i fins diumenge 9 d’agost, a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, cinc actrius, dirigides pel canadenc Tom Bentley-Fisher, representen l’obra teatral Ilíada, basada en l’obra homònima d’Homer, d’Alessandro Baricco.

homer-iliada_alessandro-baricco_libro-omag879

Cinc  dones d’ambdós bàndols (grec i troià) intenten, una vegada superat el paper de víctimes, trobar els motius de la guerra  i generar solucions comunes. Aquest buscar el perquè de la guerra fa que l’espectacle sigui més radical que en la versió d’Alessandro Baricco, que va treure de l’obra d’Homer els déus per tal que fossin els humans els qui afrontin tot el que passa en aquesta tragèdia i no ho puguin justificar tot refugiant-se en els odis de les divinitats. És curiós que siguin les dones, ( a mi em ve al cap la Lisístrata d’Aristòfanes), les que vulguin acabar amb el conflicte de manera conjunta (ni aquees ni troianes), però la Ilíada és  “un reto”, según el director, tenint en compte que es tracta d’ “una historia escrita para hombres que habla de hombres, muy violenta y masculina”.

L’espai en què es desenvolupa l’acció és una platja de sorra, per tant és atemporal. Podria ser qualsevol indret, en qualsevol moment. La peça malauradament té actualitat, una guerra antiga ben repetida al llarg del temps. Avui trobem Troia a molts llocs del món  i aquest cor femení poden ser les veus de dones que reclamen la justícia i la veritat, com les valentes àvies de la Plaza de Mayo.

Bentley-Fisher amb aquesta representació tan humana de la guerra pretén despertar en l’espectador la responsabilitat en els conflictes i en tot el que s’esdevé en el nostre voltant. Estem desperts? em pregunto.

Potser vàreu veure Les Suplicants d’Èsquil, l’espectacle d’aquestes cinc genials actrius (Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Mar Ulldemolins i Àngels Sánchez) de la companyia Q-Ars Teatre fa poc a la Sala Muntaner de Barcelona representant la primera part de la trilogia:

La temporada vinent ( del 18 de març al 25 d’abril de 2010) al TNC representaran la tercera part amb Electra. Serà la peça de la trilogia en què es distanciaran menys del text original i s’incorporarà el primer personatge masculí, que interpretarà el paper d’Orestes , a més de l’actuació de la magistral Clara Segura que fou una de les meves primeres alumnes de grec a l’IES Sant Just Desvern. No ens podrem perdre Electra!

A mi personalment m’agrada molt el marc gòtic de la Biblioteca i a més em porta molt bons records ja que hi veig  l’actriu Clara Segura en el magistral paper d’Antígona. Mercè Otero (que finalment  m’ha impulsat a fer aquest apunt) se’n sentirà molt orgullosa ja que aquesta versió de  Ilíada hi té molt a veure (comparteix la dramatúrgia amb  Tom Bentley-Fisher ) una exalumna seva que viu al Canadà, Elisabeth Ràfols!

Si ara us he fet dentetes, però aquests dies d’agost esteu fora de Barcelona, podreu veure aquest espectacle del 15 de setembre al 4 d’octubre,  com una obra estable de la Biblioteca de Catalunya i ara podeu aprofitar per llegir-vos la Ilíada, en la versió reescrita per Alessandro Baricco, en l’adaptada per Teide (La còlera d’Aquil·les), en la traduïda per Joan Alberich que el proper curs també treballarem Homer a classe!

Imago mortis

El llatí en el cinema, potser aquest podria ser un bon treball de recerca!
A finals de juliol de 2009 s’ha estrenat una pel·lícula de terror italo-espanyola, Imago mortis, de Stephano Bessoni amb la genial Geraldine Chaplin:

Què vol dir el títol Imago mortis? A quina declinació pertanyen ambdós mots? Has entès la frase llatina del tràiler? Què és un tanatoscopi? i una tanatografia? Quins són els seus ètims i el seu origen?

No sols el llatí perviu en el cinema, el grec també hi té el seu paper.

Què és el CASC?

Si no saps què és el CASC ni què fa, visiona primer aquest vídeo del Telenotícies Comarques de TV3 d’ahir (5 d’agost de 2009):

Ara que ja saps què el CASC i què fa, si en vols saber més (per exemple, com es diu el seu vaixell insígnia? ) hauries de visitar el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya amb seu a Girona.

Ja saps el nom mitològic del seu vaixell? Aquil·les bé ho sabria!

Jo no sé si és el mar blavós, el fons marí, la posidònia amenaçada o la meravellosa Cala de Sant Vicens a Mallorca, on es va trobar fa uns anys el vaixell grec cosit, que m’han vingut ganes de preparar una visita de cara el proper curs a les instal·lacions del CASC a Girona i contribuir a conscienciar que cal preservar el patrimoni arqueològic submarí. El mar ens l’ha preservat des de l’època dels romans i els seus vaixells enfonsats, tot i les tècniques de navegació romana, ens poden fer sabedors de les seves vides i manera de viure-les.

No sé si aquest periple meu al CASC és un somni, però espero que no acabi en naufragi!

soscomunitari

Campanya de Salvaguarda Subaquàtica de la Comunitat Europea

 

La nissaga dels déus III

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:
                                                              
                                            BARALLES DE DÉUS   
                                                           

                                LA TITANOMÀQUIA,  Déus contra Titans

 

Zeus i els seus germans,  els déus, van decidir lluitar contra el seu pare Cronos  i els seus oncles,  els Titans.

Primer, però, van alliberar els  monstres  que el cruel Cronos havia tancat al centre de la terra: els tres Ciclops, que  tenien un sol ull al front, i els tres Hecatonquirs, gegants de cent braços i cinquanta caps. 

Els Ciclops, en agraïment per haver-los alliberat,  van fer  un regal  a Zeus, un altre a Posidó i també un altre a Hades.

A Zeus li regalaren el llamp i el tro,  a Posidó  el trident, i a Hades  un casc que el feia invisible.  Amb aquestes armes  s’enfrontaren  als Titans.

Els Hecatonquirs  i els Ciclops els van ajudar. Amb la seva força immensa aixecaven pedres enormes i les tiraven contra els Titans.

Va ser una lluita ferotge i va durar deu anys!   S’anomena  TITANOMÀQUIA, que vol dir “lluita de Titans”. La van guanyar els déus.

François Dumont. Wikimedia

François Dumont. Wikimedia

                                          ELS DÉUS FAN UNA RIFA

 Quan van haver guanyat, es reuniren els tres déus germans, Zeus,Posidó i Hades.

El poder del món no el podia exercir només un, se l’havien de repartir.

Com que al començament no es posaven d’acord  van decidir fer-ho a sorts.  Van fer una rifa per  veure què tocava a cadascú.

A  Zeus li va tocar governar  el cel,  a Posidó el regne  del mar i a Hades el  del món que hi ha sota terra.  

 Zeus dominava el cel amb el llamp i el tro.  

Louvre. Wikimedia

 

Posidó provocava tempestes amb el trident que movia les onades,  encara que de vegades demanava ajuda a Èol, el déu dels vents.

Louvre. Wikimedia

Louvre. Wikimedia

 Hades, amb el casc que el feia invisible,  era el rei del món del més enllà,  un món subterrani on anaven les ànimes dels morts.  El porter era  el gos Cèrber, un gos terrible  de tres caps, que no deixava sortir ningú.

 Wikimedia

                                                               

                         LA GIGANTOMÀQUIA , déus contra gegants

 

 Hi havia uns altres gegants fills de Gea, la mare terra, que no volien que Zeus i els seus germans fossin els reis del món. 

Aleshores  Zeus i els  déus van decidir lluitar contra aquests gegants. 

Wikimedia

Wikimedia

Eren  uns monstres, mig home i mig fera. Tenien  el cap, els braços i el cos  fins a la cintura  de forma humana,  però   les  cames eren  uns dracs  esgarrifosos, plens d’escates,  i cadascun dels seus peus  era un cap de drac. La seva força era tan gran  que llançaven al cel  pedres enormes  i alzines enceses. Un  oracle havia vaticinat  que cap dels gegants podia morir a mans d’un déu immortal  si no tenien l’ajuda d’ un mortal. Zeus  va demanar ajuda al seu fill Hèracles, l’heroi més fort del món.  Era mortal perquè la seva mare Alcmena  també ho era.  

 

La lluita va ser terrible.  Els déus lluitaven  contra aquells gegants tan monstruosos cadascun amb les seves  armes. 

 Zeus amb el llamp els fulminava.   Apol·lo amb l’arc i les fletxes els feria els ulls.  Posidó  i Atena agafaven les illes senceres i les tiraven contra ells. Però  finalment  Hèracles els va matar a tots amb la seva espasa.

 

                                 EL MONSTRUÓS TIFÓ

 Tifó va ser l’últim monstre amb qui va haver de lluitar Zeus abans de regnar a l’Olimp.  Era també una barreja d’home i fera.

 Hesíode, un gran escriptor de l’antiga Grècia ens el descriu així:

 De les seves espatlles neixen cent caps de serpent, de drac esfereïdor, d’on surten, talment dards, llengües negroses.  En els seus caps mostruosos, sota les celles, els seus dos ulls brillen com brases, i de tots ells quan mira en surt foc”.

Aquesta vegada Zeus es va enfrontar amb el monstre ell tot sol.

Per lluitar va utilitzar les seves armes poderoses, que són el llamp que porta el foc, el tro i el llampec. Amb aquestes terribles armes va cremar tots els caps del monstre i el va deixar fulminat i abatut.

Diuen que de Tifó ve la força dels vents que bufen sobre la mar quan hi ha tempesta i  fan perillar els vaixells.

 

Hidra calcídia. Wikimedia

 Després de vèncer tots aquests monstres   Zeus, pare dels déus i dels homes, va regnar  per sempre a l’Olimp, on viu acompanyat  dels déus  immortals.  

No se separa mai del  llamp, el tro i el llampec. Se’l coneix perquè sempre en porta un grapat a la mà.  És el seu símbol.

 

                                                                                              (CONTINUARÀ…)

Porcelleta rostida a l’estil d’Apici

porcelleta

Foto Valèria

Aquest suculent sopar a l’estil d’Apici fa poc, precisament la nit de Sant Jaume, ens el varen obsequiar uns amics a la llum de les veles en un perfumat jardí illenc. En veure, però, les porcelletes rostides de carn tendra i de corna cruixent  més d’un que conec ja no va tenir esma de provar-les ni de veure-les tallar a trossos amb un plat. A Mallorca és la porcella rostida una exquisida menja tradicional d’àpats de festa  o de convit de noces, com ho era ja pels romans per a qui el porc, la porcella i els pocellins gaudien de gran acceptació en la taula de l’antiga Roma i en els ritus religiosos. Recordeu que del porc ja ho aprofitaven tot! Segons Plaute els porci sacri eren porcs sencers que se sacrificaven als déus Lars, sobretot quan naixia un fill o quan s’acabaven de casar o quan es guaria un malat mental.

Si us animeu a fer més receptes de porcelleta aquí en teniu una pila d’Apici; tampoc us perdeu l’article “Porcellus” de la Charo Marco a  De re coquinaria. La de la fotografia és l’oberta en canal, regada amb un bon vi i rostida al forn.

Prosit!