El proppassat  divendres vaig tenir l’honor de presentar l’última novel·la de l’escriptor Vicenç Llorca a El Masnou: Simfonia de tardor, publicada bellament a Columna per l’editora Glòria Gash.

Simfonia de tardor és una obra delicada, intimista, ben escrita en què un prestigiós músic gironí de nom Marc Giralt decideix retirar-se a Organyà amb el propòsit de culminar la seva trajectòria amb la creació d’una simfonia. Divorciat de la seva dona, retroba l’Emma, cèlebre violinista i amor fugaç, però intens, de joventut. A l’inici de la tardor de les seves vides, compartiran sense traves el que són i el que senten i la seva passió per la música. Mentre la bellesa dels paisatges de l’Alt Urgell i Andorra, un veritable locus amoenus, inspiren la composició de la Simfonia de tardor. En Marc reviu l’amor en intensitat, un amor madur amb tot el que suposa d’acceptació quan uns fets inesperats li canviaran el rumb vital i provocaran la seva misteriosa desaparició.

Poques coses tan belles com regalar un llibre com a penyora d’amor. Gràcies, Margalida, per la teva fantàstica presentació! @columnaedicions @Grup62 @gloriagasch https://t.co/Srf4oZnXF2

— Vicenç Llorca (@VicenLlorca) May 9, 2021

Quan eren joves, en Marc Giralt va regalar a l’Emma un llibre de Plató. El regal d’un llibre, sempre és important, i segons en Vicenç “L’amor també perdura a través dels llibres que compartim” i més, si aquest és, com no podia ser cap altre, un llibre que conté dos diàlegs de Plató: El banquet i Fedre. Són obres de maduresa, que requereixen una finor d’esperit exquisida i són, al meu parer, les més reixides del corpus platònic. Llegir-les ha de formar part de la nostra cultura, El banquet, per exemple, constitueix una de les aproximacions més elaborades i celebrades que, sobre l’amor, hi hagi hagut mai en la literatura universal.

En Vicent, talment Plató que dedicava hores i hores a treballar els seus escrits,  també treballa a consciència la seva escriptura, és un orfebre de la paraula, que es defineix com escriptor d’escriptura lenta. El seu estil, crec que, és únic i inconfusible. Un amor pur i total sempre ho impregna tot, de la primera a l’última pàgina i així el seu resultat és impecable.

El banquet de Plató recull la narració que, a petició d’uns amics, fa Apol·lodor, un seguidor de Sòcrates, del convit que va tenir lloc a casa del poeta tràgic Agató per festejar, amb els amics, la seva primera victòria com a poeta en el concurs de tragèdies celebrat a Atenes durant les festes Lenees, en honor de Dionís, i l’eix del diàleg és una conversa sobre l’amor. Curiosament Simfonia de tardor és introduïda per un amic del compositor que precisament viu a El Masnou i que ens explica la història de la composició de la simfonia de Marc Giralt i la seva relació amorosa amb l’Emma. La seva primera trobada va ser al Masnou. “En Marc em va dir que s’estimava més venir al meu estudi i que parléssim mentre passejàvem arran de mar (Simfonia de tardor, pàg. 12).

A més de narrar el capítol inicial “L’origen d’una simfonia meravellosa” també clou la novel·la “El final d’una simfonia meravellosa” entre la tardor del 2017 i la primavera del 2020 a Can Targa.

Abans del primer dels quatre moviments i com a contrapunt de la simfonia ens fa una autèntica declaració de principis “Els ulls de l’amor” (pàgs. 19 i 20):

“Què és l’amor? Vet aquí la gran pregunta. La resposta… en la pròpia vida. L’amor s’ha de recórrer. Ha de succeir. Dit d’altra manera, hem d’acceptar ser per poder viure’l. Trobar-lo? Més aviat ell ens troba a nosaltres. És un misteri, com el de la creació o el de la nostra creació. Per això és apassionant, irrepetible, total. L’únic que tenim clar és que la vida no és vida sense haver-lo palpat, experimentat… Ens fa humans. Millor, humans que miren el foc dels déus per uns instants, per uns instants d’eternitat. La resta és la prosa, atenuada per altres formes amoroses com l’amistat, la concòrdia, la solidaritat…”.

Talment una simfonia amb els quatre moviments coneixerem la història de Marc Giralt, músic, que un dia va trobar “el diàleg amb les estrelles perquè va saber aprofitar la sort de veure els ulls a l’amor”.

Per què una Simfonia de tardor? Perquè en la tardor de la vida hi ha un record d’un amor de joventut. La novel·la, escrita amb una estructura simfònica -en quatre moviments-, és un homenatge als músics, en general; i a la simfonia “Primavera” de Robert Schumanm, en particular.

Tot resseguint la Simfonia núm. 1, en Si bemol major. Primavera del compositor alemany, i la seva història d’amor que va tenir amb la pianista Clara Wieck, que salvant les diferències, afortunadament l’Emma gaudeix d’un gran prestigi i reconeixement com a violinista. Ara bé els protagonistes d’en Vicenç tenen una intensa relació d’amor i música, fortament units per la creativitat, com Shumann i Wieck.

No només la història d’amor de la novel·la Simfonia de tardor evoca l’amor de Schumann per Clara Wieck, també la seva estructura és la de la simfonia. Els capítols són curts i farcits d’intensitat, tot reflectint el ritme de la simfonia. La prosa és elegant i alhora àgil. Continua sent molt poètica, traspua sensibilitat, però també molta bellesa. Els diàlegs enriqueixen els personatges i fa que agafin veu pròpia i creixin a mesura que avança la trama. La seva lectura, cada vegada més, ens va atrapant fins al punt que ens impedeix deixar-la. Vessa amor per la cultura en cada pàgina. Hi ha un vertader clam en defensa de les humanitats.

Amb el seu estil noble, delicat i poètic, en Vicenç Llorca també menciona “El cant dels ocells” de Pau Casals. Aquest cop situa els protagonistes a l’Alt Urgell, sobretot a Organyà, i també a Andorra, deixant clara la seva passió per la natura, pel paisatge i l’excursionisme. Simfonia de tardor passa a casa, a prop, és un paisatge nostrat i traspua arreu catalanitat. No es parlava tant d’Organyà des de les “Homilies”! A “Tot el soroll del món”, l’acció passava a la República Dominicana i a “Aquell missatge d’amor”, a Nova York. Tal com va fer en les seves dues novel·les anteriors, en Vicenç reivindica també aquí les segones oportunitats, amb dos personatges que ja estan a la tardor de les seves vides. Tornem a trobar un home divorciat, un amor del passat que torna del no res, un llibre, un misteri… també hi són constants les referències a la lectura i l’escriptura, contínuament sona la música, i no només la simfonia també la música clàssica de Beethoven, i fins i tot la música de sardana.

Què és, doncs, Simfonia de tardor? Una història d’amor, amb picades d’ullet a la realitat catalana, a l’amor envers el paisatge, la música, els llibres, l’art, la cultura, els museus, … en definitiva, la bellesa i la fugacitat de la vida i la capacitat de viure més enllà de la pròpia existència. Ars longa, vita brevis.

Hi he trobat molts referents clàssics!, tot i que no tants com a Aquell antic missatge de l’amor! Els marcadors del meu llibre en són la millor mostra. Curiosament no he trobat cap referència als centaures, ben presents en tota l’obra llorquiana, i en una novel·la, Simfonia de tardor, que culmina una trilogia entorn de l’amor com a eix fonamental no deu tractar-se d’un oblit, ara bé jo no revelaré hic et nunc, aquí i ara, la incògnita final…

L’enhorabona, Vicenç. Realment busquem simfonies en les estacions de la nostra vida i et presento la meva gratitud per la teva literatura, culta, elegant, que convida a la reflexió i ens aporta quietud, bellesa i alhora transmet valors universals en un moment ben difícil que ens ha tocat viure.