El convit de Plató: Què és l’amor?

En primer lloc, m’agradaria contextualitzar El convit (també conegut com El banquet o El simposi) de Plató, títol que dona nom a un dels diàlegs més coneguts del filòsof en què Apol·lodor, un bon deixeble de Plató, explica la història d’un banquet que havia sentit quan encara era un nen en què diferents personatges es reuneixen en un simposi organitzat pel poeta Agató i comencen a debatre sobre què és l’amor (val a dir que els grecs en tenien diferents noms). L’última paraula la té Sòcrates, el mestre de Plató, i ens mostra la perspectiva del seu deixeble envers el tema.

Les diferents intervencions
El primer a parlar és Fedre, que ens parla de l’Amor com si d’un déu es tractés.
Fedre basa la seva intervenció en la perspectiva de l’amant, no del seu estimat, i creu que el fet d’estar enamorat és una posessió divina que comporta la realització de les més grans proeses. Ens posa l’exemple d’un exèrcit format per persones que s’estimen, i ens diu que, aquest, seria el més poderós de tots, car un soldat, essent observat per la persona a qui estima, serà més valent i s’avergonyirà més fàcilment si no fa bé la seva feina que davant qualsevol altre. En definitiva, l’Amor és el camí més honrat per aconseguir l’excel·lència i, com a conseqüència, la felicitat.
En segon lloc, és Pausànies qui fa el seu discurs. En un primer moment, ens parla de les diferents fases per les quals passa una persona quan busca un estimat al llarg de la seva vida. És cert que, durant el nostre despertar sexual, ens enamorem abans d’un físic jove que de l’excel·lència intel·lectual d’una persona, i, com encara està en procés maduratiu, desconeixem si serà bo o dolent en un futur, per tant, no ens hauríem d’estimar-la, atès que és millor estimar algú noble que algú bell.
Si hem triat la persona adequada, ens veurem en l’obligació de perfeccionar les nostres virtuts per complaure l’altre. En resum, segons Pausànies, l’amor vertader és aquell que ens impulsa a evolucionar, guiats per l’altra persona i les seves virtuts.
El següent a intervenir és Erixímac. Aquest personatge, en ser metge, ens parla de l’amor des d’una perspectiva biològica i mèdica. Advoca per l’amor envers els déus i nosaltres mateixos i considera que, aquest, és el que ens proporciona la major felicitat. La relació amb els déus és molt rellevant, puix que aquests ens ajudaran en la tasca de triar si hem triat el correcte o no.
Creu en un amor generalitzat que es troba arreu, en qualsevol element natural o fenomen de la Terra, car són fets harmònics i, darrere de l’harmonia, hi ha la força de l’amor.
La següent intervenció és la d’Aristòfanes. Ens explica com, al principi dels temps, hi havia un tipus d’éssers que comprenia una dona i un home en la seva totalitat. Degut a la seva potència, Zeus va decidir trencar-los i, així, van quedar dividits. La tasca de tot humà i el que considera amor és, per tant, el desig de trobar la meitat que li manca.
El penúltim a parlar és l’amfitrió, Agató. Ens diu que l’Amor és el déu capaç d’impulsar una persona cap a l’excel·lència artística i que, aquells qui no han estat tocats pel déu, romanen per sempre sense inspiració. Parla de l’amor des de la perspectiva passiva de l’estimat, qui ha d’estar segur que és digne de rebre allò que l’altre li ha de donar.
A més a més, creu que l’Amor és l’impulsor de festivals, dances i trobades, és capaç de transformar els dèbils en valents i és digne de lloances i himnes, car és el millor dels déus.
Per últim, és Sòcrates qui opina sobre el tema. Ell, tot dialogant amb els altres partícips, acaba fent entendre que el millor amor és el que se sent envers el món de les idees. Segons Plató, existeixen dos móns, el material, que podem veure i està en constant canvi, i l’inintel·ligible, on es troben les idees, veritats universals, absolutes i eternes les quals, els objectes materials, prenen com a model. No obstant això, primer, comenta, ens sentim atrets per altres tipus d’amor. En primer lloc, busquem algú bell. Quan hem conegut el cos que ens agrada, ens sentim decebuts, ja que és imperfecte. Després, ens enamorem de les ànimes. Mentre dura l’enamorament, sentim que el nostre estimat és perfecte, però, quan aquest s’acaba, veiem les imperfeccions de l’altra persona. Més tard, cerquem l’amor en la pràctica política, car fer quelcom per millorar la societat ens apassiona. Busquem la creació d’una societat bella, però en el moment en què intervé l’acció humana, aquesta torna a ser imperfecta. L’amor real, aquell que mai no ens decebrà, és el que sentim quan destigem conèixer les idees.

La meva intervenció
Sota el meu punt de vista, l’amor és la força més poderosa que mou el món. És el motor de les persones. Darrere de qualsevol acte bondadós hi ha un sentiment d’amor. És per això que l’opinió amb què més m’identifico és la del poeta Agató. El fet d’aconseguir l’excel·lència mitjançant l’amor és l’obra d’art més sublim que un humà pot crear. La seva perspectiva, tot i que amb algunes diferències, s’assembla a la de Fedre. No obstant això, trobo que la visió d’aquest defensa que l’amant canviï per tal d’aconseguir l’aprovació de l’estimat, i considero que l’amor és, precisament, poder-te desenvolupar plenament com a persona sense haver de dependre de l’opinió de l’altre. El discurs de Pausànies també té algunes similituds amb l’anterior, ja que considera que el perfeccionament de les virtuts pròpies ve impulsat pel desig de complaure el nostre estimat. Tot i que coincideixo en què el fet d’estar enamorat provoca que acabis convertint-te en una millor persona, no crec que aquest fet hagi de ser dut a terme amb ànims d’acontentar ningú.
Trobo que la visió d’Erixímac és molt interessant, ja que veu l’amor en la natura. És bell pensar que un animal, el mar, o un arbre han estat fruit d’un acte d’amor. No obstant això, no hi estic d’acord, car tots aquests fenòmens són divins, segons el metge.
El personatge amb qui més en desacord em sento és Aristòfanes. Ell parla de trobar la nostra altra meitat, la qual cosa, en termes d’avui dia, correspondria a un dels tòpics més rellevants de l’amor romàntic: la mitja taronja (aquest amor platònic perviu molt en la música actual). Òbviament, necessitem amor a la nostra vida, però aquest no té per què ser un amor de parella. Ens cal l’amor envers els amics, la família, la natura, un esport, una afició… En cas que vulguem cercar l’amor de parella, hem de comprendre que som una entitat sencera i que l’altra persona és un complement per al nostre benestar. Si sentim que el nostre estimat és una part de nosaltres mateixos que ens mancava i, en trobar-lo, ens sentim complets, ens hauríem de fer mirar l’amor propi i la dependència emocional, ja que, si algun dia marxa, no podrem suportar-nos a nosaltres mateixos com la nostra única i companyia.
Per últim, opino que la intervenció de Sòcrates és interessant en el fet que advoca per aconseguir la felicitat mitjançant el coneixement. Una de les coses que més haurien d’importar-nos és desenvolupar el nostre creixement personal; culturitzar-nos, informar-nos sobre allò que ens interessa, aprendre, llegir… No obstant això, crec que el món de les idees de què ens parla Plató és quelcom massa abstracte i difícil de digerir. Soc incapaç d’imaginar-me que el món on vivim és simplement una còpia d’un altre que és perfecte. No coincideixo amb el filòsof quan parla de la decepció que sentim en adonar-nos de la imperfecció del cos i l’ànima de la nostra parella. Quan realment estimem una persona, encara que dins la seva complexitat comprengui trets que no ens acaben d’agradar, no desitgem que canviï i estem conformes amb la manera com és. L’amor real, lluny de ser tan presumptuós com la idea que té Sòcrates, consisteix a estimar l’altra persona sense condicions, no només acceptant les seves imperfeccions, sinó també considerant-les belles i úniques.

Paula Vázquez
Grec 2 IPM

Aquest article s'ha publicat dins de Filosofia, Foment lectura, General, Prosa i etiquetat amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a El convit de Plató: Què és l’amor?

  1. Moltes gràcies, Paula, no només per haver-me fet cas i fer la lectura de El convit de Plató, sinó també per compartir hic et nunc la teva opinió, com si d’un personatge més del segle XXI es tractés.

    Espero que aquesta entrada al blog animi a altres estudiants a llegir El convit de Plató i a gaudir-lo. Endavant!

    Un llibre porta a un altre llibre i potser ara hauríem de llegir ‘La maestra de Sócrates’ de Laura Mas
    https://www.lavanguardia.com/libros/20200524/481353010005/el-libro-del-dia-laura-mas-diotima-mostro-socrates-formas-amar.html

  2. Manel diu:

    Una molt bona síntesis del posicionament dels diferents personatges, i una interessant reflexió personal.

    • Moltes gràcies, Manel. La Paula estarà contenta que el seu professor de filosofia de l’IPM aprovi la seva intervenció al convit d’Agató. L’enhorabona per la part que et toca que és molta. L’educació és un treball cooperatiu.

  3. Dels amors passats, dels desitjos presents (Sira Abenoza)
    https://www.nuvol.com/llibres/assaig/dels-amors-passats-dels-desitjos-presents-104961
    «En què et fixes quan t’atrau algú?» «Quins són els denominadors comuns entre les teves parelles?» «Què és l’amor?» «Què vol dir estimar?»…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *