Category Archives: Recull de poemes

ARA QUE L’ANY COMENÇA – MIQUEL MARTÍ I POL

 

Il·lustració de Valentí Gubianas

ARA QUE L’ANY COMENÇA

Miquel Martí i Pol

 

No hi ha ningú que ens perpetuï. Totes

les quietuds i les inquietuds

tenen per límits una cambra closa.

 

Així s’explica el temps, i el fosc embruix

de percaçar-lo pels racons secrets

de nosaltres mateixos.

Més enllà

de temors i recances, s’obren sempre

blaus horitzons.

Res no pot desviar-nos

del curs del riu del viure, però basta

la voluptat d’estimar perquè l’aire

dringui a cada mot i s’allargassi

l’eco que ens fa, si més no, perdurables.

 

 

ARA QUE L’ANY S’ACABA – MIQUEL MARTÍ I POL

Il·lustració de Viviana Brass

 

ARA QUE L’ANY S’ACABA

Miquel Martí i Pol

 

Invoco els dies clars, ara que sé

que me’n desposeeix el temps.

No em vull

subjecte a cap designi que no pugui

sotmetre al ritme encès de les paraules.

 

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.

La font degota lenta i m’acompassa

la mirada i la veu.

 

Tot se’m revela nou, però l’espera

m’adorm les mans. Només els ulls completen

el cicle tants de cops iniciat

i abandonat.

Propòsits?

Quins propòsits?

 

 

BENVINGUDA TARDOR

Il.lustració de Mihai Criste

Avui és  l’equinoci de Tardor.

L’equinocci de tardor es pren  com a referència per indicar l’inici de la tardor.
Durant l’equinocci, les hores del dia i la nit són les mateixes, per tant, hi ha un equilibri,,  ja que, a partir d’aquest moment, la foscor i la fredor de la nit seran superiors a la calidesa i claror dels dies.
També es diu que els mesos de setembre, octubre i novembre és  l’època de l’any en que  els follets, les fades i els gnoms tendeixen a aparèixer pels boscos…

Dos poemes per rebre la tardor.



Ens rep la tardor
Isabel Barriel

Ens rep la tardor
amb garlandes d’or
entre somriures i plors.
Ens rep al setembre
per esvair la calor.
Ens rep la tardor
mig esmorteïda,
polsegosa i amb sed.
Enguany arriba
esculpint núvols al cel.
Ens rep la tardor,
voldríem que fos
amb el so de la pluja

fent concerts de debò.

I l’esperança de veure

als camps els colors,
a la vinya pàmpols d’ambre
i els bolets amagant-se
sota les molses del bosc
Les fulles seques
Àngel Guimerà

Les fulles seques fan sardana
d’ací d’allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant. 

I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren, semblen boges,
altres se’n vénen dolçament.

I quan el sol se’n va a la posta,
l’arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.

I surt la lluna trista i sola,
fulla d’un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut.
Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l’albada surt després,
de les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més. 

I l’arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quin cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant!

Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que és foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l’albelcorc!

Oidà!Quin goig!Fem les rodones,
sardanejant de dia i de nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l’infinit!