Quant a Jesús Gómez

Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona. Professor de filosofia a secundària des de 1988. Treballant al barri de Sant Ildefons, Cornellà de Llobregat, des de 1991.

Pensem l’Islam I: el hijab.

Bona tarda a tots.

Deixo un moment els maleïts exàmens de Plató per tal de publicar un nou article i veure si animem una mica el bloc. El debat sobre la pena de mort ha estat interessant, però crec que encara ho podem millorar si els alumnes de 1r de batxillerat (aquells que poden millorar la seva nota participant al bloc …) s’atreveixen a participar d’una vegada.

Fa temps que la qüestió de l’Islam m’interessa: el nostre passat, el nostre present i, sospito, el nostre futur estan lligats a la cultura islàmica. Un dels primers llibres que recordo haver llegit (cap als 14 anys) és Les mil i una nits i des d’aleshores que em miro amb simpatia als filòsofs musulmans medievals i que sento una curiositat simpàtica per aquesta cultura.

No podem negar la rica influència de l’Islam a la nostra cultura, ni la brutal irrupció del terrorisme fonamentalista islàmic al nostre món a la darrera dècada, ni la creixent presència d’alumnes musulmans al nostre institut … Tenim davant els nassos un fet sobre el que val la pena reflexionar ja que condiciona de manera clara la nostra vida quotidiana. Només la ignorància o la hipocresia ens pot fer mirar cap a una altra banda.

De totes les qüestions que podríem tractar al voltant de l’Islam, podem començar per un aspecte que ja ha provocat una certa polèmica: el hijab. Es tracta del mocador o vel que cobreix els cabells i, en alguns cassos, el coll de les dones. Es tracta d’un cas que podem observar cada dia, ja que és força comú a les dones procedents del Marroc .

Les qüestions que voldria sotmetre a debat són les següents:

1- Es tracta d’un símbol de discriminació masclista? I, si ho és, ens hauríem de plantejar la seva prohibició?

2- Què passa si les noies que el porten manifesten que ho fan lliurement? Tenim dret a impedir una discriminació (si ho és) acceptada voluntàriament? Dit d’una altra manera, justificar una prohibició en nom de la llibertat, no és contradictori?

3- La cultura europea … conserva o no elements de discriminació sexista? I, tant si és així com si no ho és, ens podem erigir en jutges d’altres cultures?

Res no em faria més content que les alumnes d’origen marroquí que feu batxillerat participéssiu activament a aquest debat. La vostra és una perspectiva única sobre aquest tema i seria realment bonic que la compartíssiu amb la resta dels vostres companys i companyes… el coneixement, si es comparteix, només pot tenir conseqüències positives.

En tot cas, en aquest tema més que en qualsevol altre, exigeixo una actitud de respecte i tolerància absolutes.

Penseu bé el que voleu dir i endavant!

Jesús.

La pena de mort (resposta de Jesús Gómez a l’article i els comentaris).

Bona tarda a tots.

Un cop corregits els maleïts exàmens de Plató (ja teniu les notes penjades, dilluns les despenjaré) puc dedicar una estona a respondre a l’article de l’Éric sobre la pena de mort.

Primer m’agradaria exposar la meva postura sobre la qüestió. Sóc contrari a la pena de mort per les següents raons:

– La pena de mort és una mesura aplicada des de temps immemorials i que s’ha demostrat inútil al llarg dels mil·lennis. Penseu que es tracta d’una pena que no fa tant encara s’aplicava en cas de robatori (si la víctima pertanyia a la noblesa) i això no ha fet disminuir els robatoris o els assassinats.

– La concepció de la justícia a la que respon la pena de mort és, en la meva opinió, incorrecta. La justícia hauria de ser una situació garantida per l’estat i no només una reacció de l’estat davant una acció incorrecta. L’estat hauria de garantir que tots el ciutadans poden viure dignament sense haver de delinquir i, en aquest sentit, no pot limitar-se a esperar que algú delinqueixi per castigar-lo. Si, un cop generades les condicions òptimes per a que ningú necessiti delinquir, un individu delinqueix, llavors se l’haurà de castigar.

– El càstig només té sentit si té com a objectiu que l’individu castigat contribueixi a millorar la situació de justícia de la societat, és a dir, el càstig té com a objectiu la rehabilitació del delinqüent, no la venjança. La venjança es pot entendre com a reacció individual davant una agressió, però no com l’acció d’un estat, ja que la venjança sempre està condicionada per elements subjectius i, per tant, és fàcil incórrer en la injustícia (Dani, la teva argumentació no té sentit: a cap tribunal de justícia es permetria que dictaminés sentència una víctima o els seus familiars. L’Éric té raó, no seria justícia sinó venjança).

– Vull fer esment a la qüestió tractada pel Javi al final de la seva intervenció: el botxí que es converteix en criminal, és una paradoxa que ha aparegut moltes vegades a la història, però crec que hem de reflexionar amb un cert rigor; en un moment o altre (i en unes circumstàncies determinades), els éssers humans han de poder decidir sobre la vida d’altres éssers humans. Qüestions com l’avortament o l’eutanàsia, en les que un ésser humà decideix si un altre continua o no vivint, crec que ens han de fer reflexionar i extreure conclusions que són aplicables a la pena de mort. En resum, crec que no podem argumentar contra la pena de mort afirmant que no tenim dret a decidir la mort d’una persona i, a la vegada, estar a favor de l’avortament o de l’eutanàsia.

Hala, a pensar que és gratis!

Per cert, com és que només escriuen alumnes de 2n (angoixats i sense l’estímul del premi) i els de 1r (que tenen premi si participen i no tenen motius per l’angoixa) no donen senyals de vida? Serà que els de 1r no pensen? (Si algú creu que això és una provocació per tal que els alumnes de 1r participin, efectivament té raó).

La pena de muerte. Autor: Eric Bellido

Se conoce como “Pena de muerte” al castigo impuesto por la constitución de
un país sobre un condenado normalmente acusado de crímenes o delitos
capitales.

En 2009 había al menos 17.118 personas condenadas a muerte en el mundo,
según el informe publicado por Amnistía Internacional en marzo de 2010.
En
lo que queda de año son unas 89 personas las que están esperando a
morir en los diversos corredores de la muerte de varios países, 12 de
ellas en Estados Unidos principalmente en el corredor de Austin (Texas).
El primer país ejecutor es China con una media escalofriante de 500 ejecuciones
por año, segundo Irán con 100 ejecuciones/año, tercero Estados Unidos
con 70 ejecuciones/año  y Vietnam 60 ejecuciones/año. Cabe recordar que
el único país que mantiene vigente este castigo en Europa es
Bielorussia.
La pena de muerte es un castigo injusto, discriminatorio, desproporcionado y viola
gravemente los artículos 3 y 5 de la declaración universal de los
derechos humanos.
El 3º articulo dice “Toda persona tiene derecho a la vida, a la libertad y a su propia seguridad”.
El 5º articulo dice “Nadie será sometido a torturas ni a penas o tratos crueles, inhumanos o degradante”.
Los métodos de las ejecuciones varían dependiendo el país practicante, entre los mas usados actualmente son:
– La silla eléctrica utilizada principalmente en algunos condados Estados unidos.
Se mantiene como método secundario a elección del reo.
– La inyección letal también utilizada en Estados unidos es el método mas empleado actualmente en dicho país.
– Lapidación es usada exclusivamente por Irán por delitos como el adulterio.
– La horca principalmente usada en los países del medio oriente y el sudoeste asiático (Pakistán, Arabia saudita, Oman, ect…)
– Pelotón de fusilamiento usada principalmente en China, el sudoeste asiático y Bielorusia.

¿Donde están la moral y la justicia en estos castigos aberrantes?

Inici curs 2010-2011 (comencem de nou…)

Hem estat dos anys amb una activitat mínima a causa de la meva implicació en la coordinació de la biblioteca de l’institut i, encara que potser molts no ho heu notat, això implicava una dedicació que ha fet deixés de banda el bloc com a qüestió secundària …

Aquest curs torno a ser l’únic professor de filosofia de l’Institut i, per tant, únic responsable de la matèria al batxillerat i crec que el bloc ha de ser l’eina preferent per a la reflexió i el debat filosòfic a l’institut.

Us incito, per tant, a la participació, a la reflexió … tal i com vaig dir fa tres anys: ” a pensar.. que és gratis!”

PD: Ja no sóc el maxim responsable de la biblioteca però continuo pensant i fent coses en relació amb ella i, aquest estiu, he parit un bloc de la biblioteca en el que, entre d’altres coses, continuarem recomanant lectures i esperem que vosaltres (els que llegiu) també ens recomaneu llibres, pel·lícules, exposicions, obres d’art …

Concurs de Sant Jordi 2010. Autor: Génesis Encarnación

¿Por qué creo en Dios?

A lo largo de la historia han existido millones de personas que han creído en la existencia de un ser superior a nosotros capaz de conceder todas nuestras suplicas y perdonarnos cada vez que fallamos siempre que haya habido arrepentimiento. Pero a pesar de ello también hay personas que no creer en la existencia de dicho ser.

Filósofos como Descartes han intentado demostrar la existencia de Dios, aunque cabe señalar que tal vez Descartes hizo esta demostración porque en su época estaba prohibido escribir cosas que afectasen la integridad de la iglesia católica, pero aún así demostrar la existencia de Dios le dio sentido a sus hipótesis y las convirtió en verdades necesarias.

Por lo que concierne a mi, yo creo que creer en Dios es una forma de ver un sentido a la vida ya que cada cosa que pasa , cada cosa que vivimos es por un motivo y cada uno de nuestros sufrimientos son el camino para llegar a alcanzar la divinidad de Dios. Además, a pesar de que existan miles de teorías que intenten demostrar que el mundo no ha sido creado por Dios para mi es indudable que Dios creo el mundo y todas las cosas que lo conforman. Por otra parte para mi seria muy difícil creer que los seres humanos no han sido creados por Dios, sino que todo es fruto del azar y de la evolución ya que cada una de las reacciones que tiene lugar en el cuerpo humano, como por ejemplo el metabolismo de los lípidos, son tan complejas y con un mínimo error que seria difícil aceptar que cada una de esas enzimas actúan en estos procesos son sólo un fruto del azar.

En conclusión creo en Dios porque es como me han educado y me siento bien conmigo misma ya que cada vez que siento miedo sólo pensar en el me fortalece y me ayuda a seguir luchando por lo que quiero en la vida.

Concurs de Sant Jordi. Autor: Sinenomine.

LA PARTENOGÉNESIS HUMANA, ADIÓS A LOS MACHOS.

¡Qué título tan insípido! Partenogenesis, un término científico poco atractivo y más para una servidora, que es de letras. Pero la etimología esconde en este palabro uno de los fenómenos biológicos más sorprendentes. Veamos: Partenos, en griego es virgen, y Génesis, en latín es generación. La Partenogénesis es la propiedad que tienen las hembras de algunos seres de fecundarse por sí solas, sin ayuda del macho. En las abejas, ratas u hormigas es habitual, ¿y en los humanos?

Más de una feminista radical se habrá frotado las manos fantaseando con esta utopía. La Madre Tierra sólo con hijas: miles de millones de “habitantas” (como pasaría a llamarnos Aído). Supongo que más de un lector varón se ha sentido aterrorizado tan sólo con la estampa en su mente durante unos segundos y habrá realizado la hipótesis de una situación inversa: la partenogénesis en varones. Inconcebible, sin óvulos, sin úteros…poco (nada) habría que hacer. Es más, si acongojante es la idea de un mundo poblado tan sólo por féminas, peor os resultaría uno tan sólo habitado por hombres…una pesadilla para caballeros.

Este insólito proceso podría responder a uno de los grandes enigmas que muchos tratan de resolver desde hace 2008 años. Me refiero, como todo lector habrá deducido, al nacimiento de Jesús. Nueve meses antes, la feliz madre, María y virgen, concibió al citado bebé sin participación de varón alguno. Muchos apuntaran que es posible la concepción sin necesidad de penetración (algún espermatozoide aventurero, al entrar el semen en contacto con la parte exterior de la vagina, fue capaz de desplazarse hacia el interior de esta  encontrando al preciado óvulo) pero aceptando que María realmente no tuvo contacto con ningún hombre (ni espíritu), podría tratarse este de un extraordinario caso de partenogénesis. La iglesia, obviamente, no quiere ni oír hablar del tema. Pero, para arruinar la fantasía de algún fan de Giordano Bruno y otros que se atrevieron a litigar con la iglesia, la ciencia ya se encarga de desmontar esta teoría: las hembras que tienen esta propiedad, sólo parirían hembras. Jesús era hombre, al menos eso nos han contado o…¿acaso Cristo era mujer?

Abandonando el tema religioso (que trae cola, nunca mejor dicho jeje), este es un tema que éticamente suscita muchos debates. Así, por temor a las consecuencias que el experimento podría traer, trapichear por estos derroteros (por ejemplo, la clonación) es ilegal en más de veinte países de la UE para frustración de científicos ávidos de abrir este melón.

Asi que, pese a no tratarse de algo inconcebible, para desgracia de feministas, ateos o científicos, todo esto no es más que una ilusión fuera de la ley. Habrá que conformarse con la concepción clásica que es más barata, legal, rápida, efectiva, saludable….¡y divertida!

Àfrica, la SIDA, el Papa i els condons.

Vaig deixar de publicar la sèrie d’articles sobre els drets humans emprenyat per la pràcticament nul·la participació i és també l’emprenyamenta la que actua com a motor per a fer que torni a publicar un article: avui tot despertant-me he sentit a la ràdio que el cap de l’església catòlica (aquell que en diuen “papa” …) de visita per terres africanes s’ha entretingut a dir que els preservatius no són la solució per a la SIDA, sinó el control de l’esperit sobre el cos …

Qualsevol que s’informi amb una certa regularitat sobre el que succeeix a Àfrica sabrà que juntament amb la guerra (guerra tribal, guerra entre religions, guerra pel domini del territori o les fonts de riquesa …) i la gana (provocada per les desigualtats econòmiques i la guerra) són les malalties (no només la SIDA, també la malària) un dels principals problemes que afecten als habitants d’aquest continent.

No és sorprenent que la visita d’aquest sinistre personatge a l’Àfrica no hagi portat medecines contra les malalties sinó només paraules i desesperança. No és sorprenent ja que fa segles que aquesta organització alimenta als seus creients amb paraules de desesperança… Encara recordo que fa anys un amic catòlic em mostrava articles de recerca científica en els que s’explicava que, després de costoses investigacions, s’havia descobert que el virus de la SIDA és més petit que els porus del làtex (material amb què es fabriquen els preservatius) … encara recordo la meva estupefacció davant el fet que l’església catòlica hagués emprat tant de temps i diners en una investigació que no tenia com a objectiu la recerca d’un mètode eficaç en la lluita contra la SIDA sinó a demostrar que un mètode, que els és incòmode per motius doctrinaris, no és prou eficaç. I aquesta és la conducta habitual d’aquesta gent: no la recerca de la felicitat, sinó la demostració que allò que els podria fer feliços és ineficaç i, en tot cas. pecaminós.

Podria explicar que hi ha missioners que, malgrat la doctrina, reparteixen preservatius entre la població seguint el dictat del sentit comú; podríem considerar la política de les indústries farmacèutiques que neguen la possibilitat de fabricar retrovirals genèrics per tal de lluitar contra la malaltia a uns estats que no podrien assumir el cost d’aquests medicaments; podríem demanar-nos quina motivació impulsa als líders de l’església catòlica en aquesta creuada contra el sexe, i ser irònics en recordar el que ha passat amb els sacerdots catòlics nord-americans, l’esperit dels quals no s’ha pogut imposar sobre el cos (i és lògica la derrota de l’esperit malalt dels pederastes).

Però cal ser filosòficament freds i, malgrat la indignació, demanar-nos fredament: les paraules del Sant Pare contribueixen a l’increment de la felicitat en la població humana?

Si la resposta és negativa, ja teniu un altre motiu per deixar de ser catòlics (si és que encara ho sou) i, per cert, feu el favor de comprar (i utilitzar) preservatius si heu de tenir relacions sexuals: estic convençut que l’amor, el sexe, el plaer i la tendresa incrementen la felicitat de la majoria dels humans, però els embarassos no desitjats i les malalties venèries només apropen a la felicitat a aquells que pateixen malalties espirituals molt greus.

Drets humans: Article 6

Article 6

Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.

Si l’actual president dels Estat Units compleix la seva paraula de tancar la presó de Guantánamo s’haurà avançat un pas per al compliment d’aquest dret. Us proposo com a exercici que trobeu informació sobre l’incompliment d’aquest dret arreu el món.

Drets humans: Article 5

Article 5

Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

No afegiré cap comentari, només us demano que mireu el correu que l’ONG Amnistia Internacional em feia arribar el dia 26 de gener.

Amnist?a Internacional - Logologo actua
 
 
 
 
Diez personas pueden morir lapidadas en Irán  
 
 
Foto noticia
Coincidirás conmigo en que la lapidación es una forma especialmente atroz de pena de muerte y parece increíble que en el siglo XXI se siga aplicando una práctica tan terrible.Sin embargo, Irán tropieza con la misma piedra y, a pesar de haber anunciado el fin de dicha práctica, en diciembre dos personas murieron lapidadas y al menos otras diez corren el riesgo de ser lapidadas en cualquier momento.¿Sabías que las piedras utilizadas en las lapidaciones no pueden ser ni muy pequeñas (para que causen dolor), ni muy grandes (para no matar al condenado en seguida)? ¿Sabías que es una pena específicamente impuesta en casos de adulterio, acto que ni siquiera constituye delito en la mayoría de los países del mundo?Tras décadas de campaña de Amnistía Internacional por el fin de la pena capital, lo cierto es que el mundo camina con paso decidido hacia la abolición de la pena de muerte. Y vamos a seguir trabajando con la misma determinación.

Por eso pedimos al Gobierno iraní que prohíba de una vez y por ley esta forma de ejecución. ¿Puedo contar contigo? Al menos diez personas confían en nuestra capacidad de presión; no les des la espalda y únete a nuestra petición cuanto antes.

Como siempre, muchas gracias por tu apoyo y compromiso,

Esteban Beltrán
Director
Amnistía Internacional – Sección Española

Drets humans: Article 4

Article 4

Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: l’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes llurs formes.

És molt possible que algú pugui qüestionar la necessitat de reivindicar el respecte per aquest article: quin estat reconeix l’esclavitud? Algú coneix algun serf? … 

Tendim sovint a mirar cap al Tercer Món (ja se sap, allà estan tan malament …) i és possible que trobéssim algun estat islàmic o africà (o totes dues coses) on l’esclavitud fos reconeguda mitjançant algun subterfugi legal, més o menys subtil; però cal que també mirem i reflexionem sobre allò que succeeix a casa nostra, i quan dic “casa” no és necessàriament una metàfora.

Avui he assistit a l’exposició oral d’un treball de recerca sobre el sexisme a la publicitat, defensat amb molta dignitat (i nervis) per la Cristina Rodríguez  on, tot parlant de l’estereotip de la dona dominant, ens presentava un anunci on una dona es despullava, tot llençant joies i roba sense preocupar-se de qui ho recolliria després … ens podem jugar el que vulgueu que, si feu l’experiment a casa vostra, qui ho recollirà tot plegat serà la vostra mare.

Crec, per tant, que una forma especialment perversa ( ho és per què passa desapercebuda, sota una aparença de normalitat)  de servitud la tenim molt a prop nostre i, no ens enganyem, el pitjor és que no cal cap sagnant revolució per acabar amb ella; amb una mica de consciència hi hauria prou.