Tag Archives: Pervivència

L’origen grecoromà de regalar joguines als infants

Regalar joguines als infants per Nadal, ben lluny del consumisme i materialisme actual, respon a un seguit d’imaginaris forjats a Occident des de fa més de dos mil cinc-cents anys. Sempre ha resultat ser meravellosament fascinant que, per sobre del poder dels pares, personatges (que podríem titllar de sobrenaturals) portin  joguines a la canalla.

La història de la joguina va de bracet de la història de la infància. La joguina com a regale donum dels nens i de les nenes forma part de la vida quotidiana de les grans civilitzacions indoeuropees. Regalar una joguina, en un moment d’escassetat d’objectes, esdevenia tot un gest ben transcendent: implicava un esforç material en pro de la felicitat del nen (esforç que sovint encara representen avui els regals de Nadal!)   i una manera també d’admetre que jugant se n’aprèn (ludere et discere). Oferir una joguina  s’embolcalla així d’un valor espiritual i s’ acompanya de tot un ritual.

Estela àtica en què s’ofereix una nina a una nena. Museu Calvet, Avinyó

Els nens grecs també jugaven i les seves joguines no eren res de l’altre món en comparació amb la sofisticació de les joguines actuals, però feien la seva funció. Al bressol ja se’ls regalava un sonall, el soroll del qual creien que posseïa la virtut de conjurar influències malèfiques i alhora tenia una significació màgica. De seguida, rebien bestioletes de joguina, una roda per caminar, carretons amb llança que es conserven en els pitxerets en miniatura per a nens, que no passen dels 5-10 cm d’alçada i que s’empraven en la festa de les Antestèries, celebrades els dies 11 a 13 del mes d’Anthesterion, el vuitè mes del calendari àtic, corresponent al nostre  mes de febrer, en honor de Dionís en què els ciutadans atenesos feien concursos de beguda i tastaven el vi novell. En el decurs d’aquesta festa, els nens de tres anys rebien el seu propi pitxeret  (οἰνοχόη) i feien l’entrada en la comunitat religiosa. Les representacions pictòriques d’aquestes gerretes ens forneixen molta informació sobre les joguines gregues i sobre escenes exclusivament de nens jugant amb animals o amb diverses joguines, ja que les nenes no eren considerades com a ciutadans de debò. Segur, però, que les nenes també jugaven de valent en els gineceus i en els patis de les cases amb aquests carretons de joguina! Les nines, fetes de tota mena de materials, eren les joguines típicament femenines, amb els seus vestidets de drap i mobles en miniatura de fusta, plom o terracota. Els infants que morien prematurament eren enterrats amb els seus ninots i pitxerets, per això se n’han conservats tant i tants.

Enòcoe Anthesteria Louvre L71

A la segona meitat del mes d’Anthestèrion, cap al 14 de març, també se celebrava el festival atenès de les Diàsia (Διάσια) en honor de Zeus en el decurs del qual hi havia una fira de gran renom en què hi havia un comerç de joguines segurament en concomitància amb la mitologia, ja que devia ser en honor de Zeus infant que s’oferien regals als més petits.

“Estrepsíades:  Quan eres una criatura balbucejant de sis anys et vaig fer cas: amb el primer       òbol a la mà que vaig guanyar com a jurat et vaig comprar un carret a les Diàsia.” Aristòfanes, Els Núvols 861-864.

 Una tercera font pagana la trobem a Roma, en la celebració de l’Any Nou romà. En el ritual de les Saturnàlia, que tenien lloc entre el 17 i el 23 de desembre, el déu agrari Saturn s’insereix en l’imaginari del nen diví que regeix l’Edat d’Or, un període mític de pau i riqueses, un període de renovació. Eren set dies de banquets, de xerinola  i d’intercanvi de regals en ocasió del solstici d’hivern, en què la llum vencia la foscor,  i del canvi d’any per tal d’afavorir la bona sort.

317223827_2d9e72fd53_o

El primer dia de les Saturnàlia que rebia el nom de Sigillària, es dedicava, segons Macrobi, exclusivament als nens ja que es creia que encarnaven els poders salvífics del jove Saturn. Els familiars els regalaven els sigillae, petites figuretes de cera o de terracota, sovint articulades. El barri de Roma on es fabricaven va rebre el nom de Sigillaria.

Durant les Saturnàlia, s’escollia el rei i manava els altres a partir d’uns jocs d’astràgals, en què es cantava: Rex erit qui recte faciet, qui non faciet non erit. En sabeu la traducció? No us recorda la festa de l’Epifania en què es menja el tortell de Reis i qui troba la fava esdevé el rei? o la tradició medieval del bisbetó de Montserrat  que comença a celebrar-se el dia de Sant Nicolau, patró dels escolans, que n’elegeixen un que els farà de bisbe (bisbetó) i que comença el seu govern la nit dels Sants Innocents, del 27 al 28 de desembre, i disfressat de bisbe beneeix el poble des del tron episcopal i fa un sermó? i el tió que caga regals a bastonades vora la llar de foc, no us recorda l’antic origen solsticial del Nadal?…

Grècia i Roma aplanen el camí envers l’acceptació d’un fet miraculós, en què tres savis d’Orient  seguint el gran estel arriben fins als afores de Betlem i en una cova adoren l’infant  i li ofereixen or, encens i mirra. La nit de Nadal s’estableix al calendari el 25 de desembre a la fi del regnat de Constantí, entre el 325 i el 363.  És als Evangelis armenis de la infància, segles VI-VII, que els savis esdeven reis mags i reben el nom de Melcior, Gaspar i Baltasar. Ja a les pintures paleocristianes de la catacumba de Priscil·la i en un sarcòfag del 343 se’ls representa junts i amb molts regals.

Els tres reis

Reis Mags. Catacumba de Priscil·la

A la península Ibèrica, l’Epifania ha sobreviscut des de la superposició als cultes grecoromans dels segles III-IV fins a l’actualitat, tot i que no són els únics personatges donadors de regals, per exemple a Cantàbria  Anjana  portava regals als nens el dia de Reis, i  a les llars basques és el carboner mitològic l’Olentzero qui  els fa regals el dia de Nadal. En els països nòrdics el significat de l’Epifania va anar minvant i s’instaurà un nou imaginari situat a la vigília de Nadal, el pare Noel, dit també Santa Claus. El nen amb “Deixeu que els infants vinguin a mi…” adquireix un paper central i alguns sants, protectors dels infants, es converteixen en portadors de regals, com sant Nicolau que anota en un llibre vermell les bones i males accions de la canalla i damunt un ase porta a les llars  dolços i regals que deixa a les portes i finestres decorades amb sabates, cartes i dibuixos. Aquest costum ben arrelat des de la primera meitat del segle XVI, es mantindrà en els països calvinistes mentre els protestants el substituiran pel nen Jesús. A Itàlia repartiran les joguines la nit de l’Epifania  santa Llúcia, portadora de llum, i la bruixa Befana, capaç de convertir les parets en massapà.

Sigui com sigui, són dies de canvi i de renovació en què els nens i les nenes, reis i reines de les llars, reben la seva joguina i l’alegria que els suposa alegra a qui s’ha sacrificat financerament per adquirir-la, perquè donar és més important que rebre.

“Els Reis ja vénen…”?  Els heu deixat menjar, i aigua  per als camells?  i les sabates enllustrades al balcó?…

Que tingueu uns bons Reis!

Tot Heròdot en català

historia_herodot_

Per primera vegada podem llegir Els nou llibres d’història d’Heròdot en català. Els acaba de publicar l’editorial La Magrana: Història de Rubén J. Montañés, professor de la Universitat Jaume I de Castelló, que ja havia traduït a La Magrana els sis primers volums. Història és la primera edició completa de l’obra d’Heròdot en català, abans sols teníem traduïts els sis primers volums també a la Bernat Metge, que començà a traduir el pare Manuel Balasch i ha continuat Joaquim Gestí.

Avui he llegit aquest article-entrevista al diari El Punt Algú que llegeix El senyor dels anells pot llegir Heròdot i el vull compartir amb tots vosaltres per tal d’animar-vos a llegir Heròdot i a establir paral·lelismes amb la novel·la de J.R.R. Tolkien, tot comprovant que l’ésser humà roman inalterable al llarg dels segles, especialment pel que fa a l’estupidesa, i que només es pot entendre el present si s’entén el passat.

Des de Ciceró es considera Heròdot d’Halicarnàs (c.480-420 aC) el pare de la història. Els nou llibres de la història és una investigació de les causes de les guerres mèdiques. És de tots coneguda la meva passió per Heròdot, els referents trobats a El paciente inglés,… i hic et nunc us demano als amants de Tolkien que comenteu les similituds entre una llegenda transmesa per Heròdot en el llibre primer i ampliada per Plató en el llibre X de la República: l’anell de Giges, gràcies al qual va esdevenir rei de Lídia.

Quina és la història de Giges segons Heròdot? Quina és la reinterpretació feta per Plató?
Si fossis Giges, què faries amb l’anell?

Per què Gollum acaba com acaba?

A més del paral·lelisme amb la literatura fantàstica de Tolkien, crec que la llegenda de l’anell de Giges pot ser una bona excusa per fer-ne una dramatització, un muntatge audiovisual, una il·lustració, una actualització literària… Qui s’hi anima?

Ara que tenim tot Heròdot en català no tenim excusa per no llegir-lo i trobar molts paral·lelismes actuals. Bona lectura!

Perviu avui l’enginyeria romana?

L’última classe magistral del doctor Fernando Sáenz Ridruejo, professor de la ETS Camins Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Madrid, us pot donar un bon cop de mà sobre l’enginyeria romana i la seva influència en l’urbanisme actual, així com molts exemples d’urbanisme de l’imperi romà i, en particular, de la Hispània romana per a les PAU de llatí:


Ver Hispània romana en un mapa més gran

Artis aenigma III

El curs passat ja us vaig proposar algun enigma mitològic (Artis aenigma i Aenigma II), inspirada pels famosos enigmes del company chironià Lluís Inclan. Enguany continuarem perquè crec que estimulen l’interès i la curiositat i ajuden a adquirir la competència comunicativa. Us fan pensar i interrelacionar el que estudíeu. Jo crec que part del fracàs escolar és perquè s’estudia fragmentàriament i es col·loca el coneixement en compartiments, en calaixos, com els de la Venus de Dalí de l’aenigma II (tot al seu lloc!); però precisament la bellesa de la Venus no és un calaix, sinó tota l’obra, ara bé també seria imperfecta si li faltés només que fos el pom d’un dels calaixos.

Dit això, l’enigma d’art d’avui és aquest:

Caserta. Wiquimèdia

Caserta. Wiquimèdia

Si heu visitat Caserta a Itàlia potser heu pogut contemplar aquest curiós grup escultòric de temàtica mitològica. A quin mite pertany? Ens el podeu explicar sense faltes d’ortografia i amb bona expressió, tot citant el nom de l’escriptor llatí que ens el preserva i a on vosaltres l’heu llegit.  M’agradaria conèixer també la vostra opinió personal (us ha agradat, a què us recorda,…) i tot el que us vingui de gust sobre aquest enigma.

Us dono una pista, tot i que no sé si us serà de massa ajut, Jean-Paul Sartre en la seva obra filosòfica L’être et le néant 1943 l’utilitzà per donar nom a un complex, a una perversió d’ordre psicosexual en què la mirada curiosa i lasciva desencadena la búsqueda.

Dones ciclop i llibres!

Acabo de rebre un e-mail de la nostra amiga i col·laboradora, Mercè Otero, en què em donava a conèixer una col·lecció de l’editorial  Errata naturae que desconeixia: La mujer cíclope i em passava la portada del llibre que li acabaven de regalar: Las bibliotecas de Dédalo d’Enis Batur; per tant, no us puc dir encara què tal és però aquest petit tast  és molt suggerent i ens motiva segur a la lectura: 

Todos los escritores ligados a la Biblioteca a través de las suyas personales, para mí uno de los pilares fundamentales de la vida (aunque tenemos muchos congéneres que no han escogido dicho pilar o no le han dado importancia), han formado una especie de cadena desde Alejandría hasta la actualidad. Desde el Museion y la Bibliothekai, para nosotros siempre ha existido un director simbólico de la Gran Biblioteca en cada era. El primer director de nuestra época creó a partir de los libros un espejo de metáforas que no tardó en influirnos a todos: de no haber sido por Jorge Luis Borges, no habríamos buscado, encontrado y perdido nuestra singularidad en la repetición. En cierto sentido, cada uno de nosotros ha demostrado los lazos de sangre que nos unen creando variaciones de la Biblioteca de Babel, de los libros quemados, de las pérdidas irreemplazables, de los diseños de Boullée, de los grabados de Piranesi, del final de Auto de fe, de El nombre de la rosa, de los poemas de Char. “ (pàg. 93)

Promet, oi! De referents clàssics a la tapa del llibre, n’hi ha una pila. Quins heu trobat? (Cliqueu damunt la imatge)

En la mitologia grega, hi havia almenys tres tipus diferents de ciclops. Sabríeu definir-los. A quin d’ells pertany el treball de Cultura Clàssica de la Maria Salat? Existeixen, però, les dones ciclop? On les trobem?

D’Errata naturae, us recomano El bibliómano ignorante de Llucià de Samòsata, publicat a la col·lecció Los Agripianos.

Aquest llibret inclou dos textos:  El bibliòman ignorant i Si busqueu una nova vida, compreu un dels nostres estils filosòfics! Són dos textos breus de caràcter humorístic. El bibliòman ignorant (Quina diferència hi ha entre bibliòman i bibliòfil?) es  presenta com un escrit,  una carta, on una persona se’n fot del seu destinatari, ja que només compra llibres per poder dir que els té però que mai no se’l llegeix. Sols els compra per semblar culte.(La història no us recorda la notícia de Michael Jackson, entre d’altres, i els deu mil llibres que tenia a la biblioteca de casa seva, notícia que va sortir a la premsa quan es va morir? Bé, jo conec gent que té un piano de cua, sense saber-lo tocar, i una biblioteca envejable amb tots els fulls intactes!)

A la segona història, hi ha una subhasta organitzada pels déus grecs on hi ha a la venda alguns dels filòsofs grecs de més renom, caracteritzats amb molt d’humor: Sòcrates, Pitàgoras, Diògenes i Heràclides. (Qui no compraria un bon pensador! Què seria dels polítics sense els seus ideòlegs i trenadors de discursos!) Els déus se n’alegren, és clar, de desfer-se d’uns personatges que només els creen problemes! (Ja sabeu què passa amb qui pensa massa o destaca massa!).

Llegiu!

“Dafnis i Cloe” ens inspira!

Borisov-Musatov, Daphnis i Chloe. Wiquimèdia

Borisov-Musatov, Daphnis i Chloe. Wiquimèdia

Recordeu els primers mots de la novel·la grega Dafnis i Cloe de Longus (Λόγγος) de Lesbos amb què vàrem començar no fa gaires dies la nostra primera classe de grec a primer de batxillerat? Recordeu que us vaig animar a llegir la història sencera (Ed.La Magrana, nº1)? Els de segon de grec, la treballarem a partir de la pàgina 238 del llibre Grec 2 (ed.Teide) i aquest apunt us pot animar a la seva lectura (sempre que l’he recomanada als estudiants, ha agradat!) i a comentar què en sabem de Dafnis i Cloe (etimologia dels seus noms, argument de la novel·la…)  i de la seva pervivència en l’art, la música, la literatura sobretot pastoril dels segles XVI al XVIII, en postals… No us espanteu però podríem dir que la innocència dels amors de Dafnis i Cloe ha arribat fins als nostres dies i ha donat la volta al món deixant una enorme petja en la literatura, la música i la pintura!

Aquí en teniu un tastet en una animació del Youtube:

Per què avui tractem Dafnis i Cloe? Tot té una explicació: acabo de rebre al meu correu particular, amb molta il·lusió, una recreació literària original i, amb el permís del seu entranyable i estimat autor, la vull compartir amb tots vosaltres hic et nunc:

INTERLUDI

Em pregunto si en aquest moment, el vell Longus pensaria i sentiria com jo. Acompanyat per la remor de la brisa que acarona les branques dels pins i que fa giravoltar les fulles als meus peus i dibuixa formes efímeres que fan pensar en els gràcils relleus del temple d’Efes.
Tot plegat un moment d’intensa bellesa, propi de l’inici de la tarda, una hora màgica, com estic segur que també pensaven Dafnis i Cloe en ple èxtasi.

J.V.V.                                                                                                                                                                                                                   

Què us ha semblat? Us animeu a fer-ne una, però no des del punt de vista de Longus, el seu novel·lista, sinó des de la joventut dels seus protagonistes que descobreixen l’amor. Els temps han canviat i la vostra experiència en aquests afers es pot comparar en algun aspecte a la de Dafnis i Cloe?

A Dafnis i Cloe, es fan contínues al·lusions a transformacions de persones a causa dels seus amors amb els déus, ara que llegim les Metamorfosis d’Ovidi. Us trobareu també les metamorfosis d’ Io, Pitis, Procne, Siringa i Eco. El text de Longus, per tant, us pot inspirar per la tasca que us encomanava per al nostre àudiollibre il·lustrat El Fil de contes mitològics!

Al nostre escriptor d’avui, l’avi Joaquim, un gran melòman, dedico especialment aquesta genial interpretació del premiat director d’orquestra Dorian Wilson d’un fragment de Daphnis et Clhoé del compositor Maurice Ravel:

Andrea Palladio, hereu innovador del món clàssic

Foto: Margalida Capellà

Palladio, l’Arquitecte. CaixaForum BCN

Heu anat a veure l’exposició Palladio, l’Arquitecte al CaixaForum Barcelona? És una exposició molt interessant, sorgida entre els actes de celebració del cinquè centenari de l’aniversari del seu naixement, en col·laboració de la Royal Academy of Arts de Londres i el Centro Internazionale di Studi di Architettura Andrea Palladio de Vicenza, amb la participació del Royal Institute of British Architects de Londres. Si no l’heu vista, avui diumenge és l’últim dia  a Barcelona; després, però, viatjarà al CaixaForum de Madrid. És de franc i  recull més de 200 obres, -dibuixos, maquetes a gran escala, projeccions, teles i llibres- de l’arquitecte renaixentista Andrea Palladio (1508-1580) des que era un adolescent i feia de picapedrer a Pàdua fins a esdevenir un intel·lectual i arquitecte consagrat que ha influït en les generacions posteriors d’arquitectes fins a l’actualitat com Arata Isozaki, David Chipperfield, Richard McCormac, Toh Shimazaki o Antonio Jiménez Torrecillas, entre d’altres.

El nom de Palladio és sinònim d’arquitectura i va saber unir com cap altre teoria i pràctica en publicacions i edificis; va democratitzar l’arquitectura en reivindicar el valor de les edificacions domèstiques, tot considerant que qualsevol edifici podia ser bell sense necessitat d’emprar materials costosos. Tenia un profund coneixement de l’arquitectura del món clàssic que li va permetre idear un harmoniós sistema de plans i alçats en edificis que sorprenen i intriguen per la seva enorme inventiva que el va incitar a forjar un nou llenguatge arquitectònic d’acord amb el seu temps, amb un perfecte maridatge entre harmonia i bellesa.

Pal·ladio va escriure un cèlebre tractat I Quattro Libri dell’Architectura que li ha valgut juntament amb els seus projectes i edificis -com la Basílica de Vicenza, la Villa Rotonda, les grans esglésies venecianes de San Giorgio Maggiore i del Redentore o les vil·les Barbaro i Emo, al Vènet- la consideració d'”arquitecte d’arquitectes”.

Sabeu en honor de qui Andrea di Pietro pren el nom de Palladio? A quin arquitecte romà us recorda? A quines obres de l’arquitectura romana us recorden les seves, per exemple la Villa Rotonda?… D’aquí podria sortir un bon treball de recerca!

Els números romans arreu

Els números romans encara s’utilitzen en la numeració de segles, capítols o reis, també en rellotges… però sobretot han perviscut en moltes paraules compostes com:

uni- de unus, una:  unicorn, unívoc, unifoliat, unípar, unió, univers, universitat, uniforme, unipersonal, uniaxial, univalent, unicel·lular, unicolor, unicorne, unifamiliar, uniflor, unigènit, unilateral, unilingüe, uniliteral, unilobulat, unimolecular, unípede, unisex, uníson, unisexual,  …

Ara caldria fer el mateix amb els ètims dels altres numerals: duo-, bi- bis, tri- tres-, quadri- quinque-, sex-, septi-, oct-, nov- dec-, duodec-, viginti, cent-, mil-…

Tenint en compte l’any de la fundació de Roma (la recordeu?) i que nosaltres vivim en el 2009, quant de temps ha passat i com es diu en llatí? Cal recordar també el llatinisme. Si voleu podeu proposar als companys de fer sumes o de citar dates rellevants de la història de Roma en llatí.

Practiqueu i practiqueu!

Vid. Els números romans del llatí a les nostre llengües.

Pervivència dels tòpics horacians

Llegiu amb atenció els fragments següents, en els quals s’expressen tres dels temes o tòpics més comuns de la poesia d’Horaci: el del carpe diem, el del beatus ille i el de l’aurea mediocritas. Què en sabeu d’Horaci? Què expressen aquests tòpics? Quin tòpic reflecteix cada fragment i què us ho ha fet pensar. Si coneixeu altres fragments que els expressin, no dubteu a compartir-los!  Recordeu aquest altre apunt?

 1.

Pues si tan breve se nombra,

de nuestra vida gocemos

el rato que la tenemos:

dios a nuestro vientre hagamos;

comamos hoy y bebamos,

que mañana moriremos.

CALDERÓN DE LA BARCA, El gran teatro del mundo

2.

[…] coged de vuestra alegre primavera

el dulce fruto, antes que el tiempo airado

cubra de nieve la hermosa cumbre […].

GARCILASO DE LA VEGA, Soneto XXIII

3. 

¡Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruïdo
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!  

FRAY LUÍS DE LEÓN, Vida retirada

4.

Arriba la nit! Correm, festegem avui encara el plaer

de tardor! Car plens són els cors, però curta és la vida,

i allò, amic Schmidt, que ens obliga a evocar el dia celeste,

no serem prou capaços de dir-ho amb paraules tu i jo.

F.HÖLDERLIN, Stuttgart 96-100 (trad. de J. Llovet)

5.

Prou té per viure qui en modesta taula

posa amb nou llustre lo

saber dels avis:

mai li dissipen una son lleugera

sòrdides ànsies.

Què tants d’esforços per tan curta vida?

Per què dins terres que altre sol fecunda

viure voldríem? Qui, deixant la pàtria,

fuig de si propi?

M. COSTA I LLOBERA, Horacianes IV estrofes 4-5

 6.

Cerqui qui vulgui pompes i alts honors,

places i temples i edificis grans,

delícies, tresors, que són germans

de mil pensaments durs, de mil dolors.

Un verd pradell ben ple de belles flors,

un riu que banyi l’herba pels voltants,

un ocellet que d’amor vessi els plants

aquieta millor els nostres ardors.

LORENZO DE MÈDICI, Sonet, estrofes 1-2 (Trad. de N. Comadira)

7.

 Feliç l’home el desig i cura del qual

és limitat per alguns pocs acres paterns,

i s’acontenta tot respirant l’aire nadiu,

en son terreny.

A qui la vacada dóna llet, i pa els camps

i els seus ramats proporcionen abillament,

a qui, a l’estiu, donen ombra els seus arbres,

foc a l’hivern.

Beneït qui pot, despreocupat, veure com hores,

dies i anys s’esmunyen suaument,

amb salut de cos i pau mental,

tranquil de dia,

ben adormit de nits.

A.POPE, Oda sobre la solitud, fragment  (Trad. de F. Parcerisas)

La inspiració romana de Peter Zumthor

L’arquitecte suís Peter Zumthor, de seixanta-sis anys, ha estat guardonat amb el premi Pritzker, el més prestigiós dins de la professió, ja que és considerat el premi Nobel d’arquitectura, i dotat amb 75.000 euros. El jurat l’ha considerat un artista de les formes i ha valorat la seva capacitat per crear espais i ser respectuós amb l’entorn. El premi es lliurarà el 29 de maig a Buenos Aires. Zumthor ha desenvolupat la major part de la seva obra a Suïssa, però també ha treballat a Alemanya, a Àustria i a Espanya. El seu projecte més conegut, i alhora l’obra considerada mestra pel jurat, són unes termes a Vals, a Suïssa, la infraestructura de les quals, d’inspiració romana, ja li van valer rebre el Premi d’Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe el 1998.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ojtXdNgNQcY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Les termes a Vals són un hotel spa. Què vol dir, per cert, spa i d’on prové? Què en sabem de les termes romanes? Quines semblances i diferències hi ha amb les actuals? Per què encara nosaltres, com els romans, sentim plaer per l’aigua?