De tornada amb Fundamentos léxicos en el aula de clásicas a les VI Jornadas de Cultura Clásica.com a Mèrida, on el llatí sobretot oral ha tingut un pes molt específic, he pensat que si bé teníem un Google maps amb la localització de mots actuals que provenen d’antics topònims grecs, el llatí no podia ser menys i també hauríem de començar a buscar noms actuals que provinguin d’antics topònims llatins. He posat fil a l’agulla i ja en tenim alguns. Ara serà qüestió de badar bé els ulls i anar completant els dos mapes o deixar els suggeriments en comentari.
Venus, antiga divinitat itàlica de la primavera, protectora dels camps, de la vegetació i dels jardins, conservà aquest caràcter fins i tot quan fou assimilada a partir del segle II aC amb l’Afrodita grega, dea de l’amor i de la bellesa femenina. La gens Iulia que pretenia ser descendent d’Eneas la considerava una avantpassada seva. Era present a totes les llars i a Roma i arreu era venerada. Quan Juli Cèsar fou destinat a Hispània com a Cònsol en va promoure la devoció i, a més de les nombroses representacions plàstiques, Venus resta encara ben vigent en la nostra cultura popular.
És primavera! Després d’un cru hivern de ventades, gelades i nevades, la natura reneix com si un miracle esdevingués i potser ha arribat el moment de recordar els vestigis populars de Venus en el nom de les plantes.
Al Parc del Laberint ja us vaig assenyalar la capil·lera dita Adiantum Capillus Veneris, “cabells de Venus” per la semblança dels fins i abundants pecíols negres a una cabellera.
La Cuscuta europaeaés també coneguda en català com “cabells de Venus” per la seva tija filiforme, afil·la amb flors albo-rosades.
La planta anual, ornamental, de fulles sèssils i oblongues Specularia speculumés anomenada popularment “espill de Venus” i en anglès “Venus’ looking glass”.
La planta vivaç Umbiculus-veneris se’n diu “llombrígol de Venus” i en castellà “Ombligo de Venus”. Té un pecíol llarg en el centre del limbe. Hipòcrates recomanava les seves fulles per concebre nens mascles, no crec que la cosa funcioni però almenys tenen un ús similar a les tiretes si ens encetem els peus mentre caminem pel camp.
La Scandix pecten-veneris, tota ella eriçada de flors blanques, és dita “pinta de Venus” i en castellà “peine de Venus”.
La Nymphaea alba de flors blanques, solitàries, que suren damunt les aigües és coneguda també com a “rosa de Venus” i en castellà “rosa de Venus”. Es creu que és anafrodisíaca i s’empra en nimfomanies i priapismes (la mitologia us donarà un bon cop de mà a l’hora d’esbrinar el significat d’aquests termes!).
La planta herbàcea d’un metre i mig d’alçada Dipsacus fullonumes diu en castellà “baño de Venus”.
L’orquídea terrestre Calypso bulbosa en castellà se la coneix amb el nom de “zapatilla de Venus”.
A la planta carnívora Dionea muscipula li diuen”Venus atrapamoscas” en castellà i “Venus Flytrap” en anglès.
Si observeu bé totes aquestes plantes auctòctones unes i altres tropicals de ben segur sabreu per què la gent les ha relacionat amb Venus. Juli Cèsar deu estar ben content i satisfet ja que el seu llegat continua ben vigent!
És difícil imaginar-se alguna de les grans ciutats europees o nord-americanes sense un edifici, un temple, una columna… inspirat en les obres clàssiques gregues i romanes. Sens dubte, l’edifici més imitat pels arquitectes d’arreu ha estat el temple i, en concret, el Partenó que va ser construït al segle V aC a l’acròpoli d’Atenes. Què en sabem del Partenó? D’on rep el nom? Què se’n conserva? Qui el va construir?…
El Museu Britànic, el més antic del món, que té una entrada semblant a la d’un temple grecoromà i que guarda la major part dels relleus del Partenó que Grècia li reclama, ha fet aquesta reconstrucció virtual del Partenó:
Després d’haver fet la vostra recerca i d’haver visionat el vídeo, mireu aquest altre i el Google maps per tal de comentar les semblances i les diferències amb els diferents edificis que hi apareixen; també en podeu suggerir d’altres:
Aquest dijous que anem al TNC a veure Electra no us oblideu de fixar-vos en l’edifici del Bofill. Quan veieu la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo, fixeu-vos molt bé amb el temple que hi surt. A veure si el sabeu identificar.
Les constel·lacions (co– “conjunt” + stella “estel”) són agrupacions d’estels que foren imaginats en l’antiguitat per tal d’aconseguir una orientació dins el conjunt d’estels del firmament. Cadascuna va rebre un nom, se’n feren dibuixos i hic et nunc ens centrarem amb les dotze constel·lacions zodiacals que ens permetran constatar que amaguen unes interessants narracions mitològiques. Sabeu quines?
També podeu localitzar els mots de la tercera declinació i enunciar-los (en nominatiu i en genitiu singular); a continuació, triar-ne un i escriure’n tota la declinació.
Per acabar d’arrodonir l’apunt, podeu agafar els numerals cardinals del text llatí Zodiacae constellationes i escriure’n mots en català; per exemple de duodecim: duodecimal…
Ecce! Després de diferents dilluns de sortida o de festa de lliure disposició, avui tornen de nou les nostres recreacions literàries a partir d’una pintura. Quae fabula est in hac pictura?
El tracta Espriu a Les roques i el mar, el blau? A veure quina recreació ens seduirà més de totes les que deixeu en comentari? Què en sabeu d’aquesta pintura: autor, època, anàlisi formal, finalitat…?
Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg català Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne, Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats, us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.
Blogs de Lletres.
L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:
in silvam non ligna feras insanius ac si
magnas Graecorum malis implere catervas.
Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.
En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.
Hic et nunc llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar una vegada hàgiu encertat el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?… Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de la transformació que van experimentar. Llegim:
“Ocells”
La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.
Fa gairebé dos mil set-cents anys, la poeta grega Safo de Lesbos va escriure un poema que ha gaudit d’una llarga tradició literària. Segur que el coneixeu! Us convido a llegir-lo en dues traduccions: la primera és del pare Manuel Balasch que tot just fa avui un any ens va deixar i la segona de la companya i amiga illenca Maria Rosa Llabrés (“Cants de Safo”, la Magrana, Barcelona, 2006). Safo es va atrevir en el segle VII aC a revelar en primera persona l’amor que sentia i ha esdevingut la descobridora de l’amor a occident:
Igual que els déus em sembla que aquest home
és, que et seu al davant, aquest que ara
escolta, a frec, la teva veu, car parles
molt delicada,
i el teu somriure agradós; de debò, dintre
del pit el cor em defalleix; si et miro
mal que sigui un instant, ni una paraula
no em ve a la boca,
car la llengua se’m trava, i una fina
foguerada la pell prest em recorre,
res no em veuen els ulls, i les orelles
totes em xiulen.
La freda suor em té, un tremor em guanya
de cap a peus, més lívida que l’herba;
que tinc la mort propera m’afiguro,
ben a la vora.
Safo Llibre I, 1-16 (trad. M. Balash)
Em sembla igual als déus l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament
i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,
sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,
una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.
Quines semblances i diferències heu detectat entre el poema de Safo de Lesbos i el del romà Catul? Quin us agrada més i per què?
Està arran de la persona estimada provoca tot aquest reguitzell de sensacions?
Creieu que el jove Carles Riba que des del disset anys coneixia bé el poema (vid. Tres vegades un mateix poema de Ramon Torné Auriga 20 (1998): 6-7 ) ja que en va fer una traducció, es va inspirar en Safo en aquests versos inicials (v. 1-8) del poema 32 (escrit amb data de 6 de gener de 1919) del Primer llibre d’Estances:
Tu apareixes. No la roja meravella
que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig;
no el tremolor que ajup l’envanida parpella
i la paraula forta esderna en barboteig,
són, Oh Amor d’amors, l’essència del miracle
que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.
Sapiguessis!, dels pensaments, quin dolç sotrac la
turba perplexa ordena darrera el vel del front!
També influí en el poeta grec, nobel de literatura, Odisseas Elitis:
θεὸς μοῦ φαίνεται στ ἀλήθεια ἐμένα κεῖνος
ὁ ἄντρας ποὺ κάθεται ἀντικρύ σου κι ἀπὸ
κοντὰ τὴ γλύκα τῆς φωνῆς σου ἀπολαμβάνει
καὶ τὸ γέλιο σου ἂχ ποὺ ξελογιάζει
καὶ ποὺ λιώνει στὸ στῆθος τὴν καρδιά μου
σοῦ τ ὁρκίζομαι` γιατὶ μόλις ποὺ πάω νὰ
σὲ κοιτάξω νιώθω ξάφνου μοῦ κόβεται ἡ μιλιά μου
En prosa, el poema de Safo va influir, entre d’altres, en la simptomatologia amorosa del malaltís enamorat del Werther de Goethe. Sabeu com acabà Werther? Quins paral·lelismes podem establir amb Safo?
30 d’agost
Desgraciat! Si en sóc, de beneit! Per què m’enganyo a mi mateix? Què volen dir aquests deliris passionals interminables? Totes les meves pregàries són per a ella; la meva imaginació no crea cap imatge més que la seva i tot el que m’envolta en aquest món només ho veig en relació amb ella. Això em dóna unes hores de felicitat… fins que me n’he de tornar a despendre. Ai, Wilhelm! Per què em batega així el cor? Després d’haver estat assegut al seu costat dues, tres hores, i d’haver-me embadalit amb la seva figura, el seu aire, l’expressió celestial de les seves paraules, a poc a poc se m’inflamen els sentits, se m’ennuvola la vista, se’m tapen les orelles i sento com si un assassí m’escanyés; el meu cor busca, amb batecs ferotges, aire per als meus sentits subjugats i l’únic que fa és augmentar el meu trasbals… Wilhelm, de vegades ja ni sé si sóc d’aquest món. I, algun cop, quan la melangia no em domina i la Lotte no em permet el trist consol d’esplaiar en plors la meva angoixa sobre la seva mà… he de sortir corrents i vagarejo pels camps. Aleshores, el que m’alegra és escalar un penya-segat o obrir un camí en un bosc intransitable, entremig d’esbarzers que em fereixen, de punxes que m’esgarrinxen. Després em sento una mica millor. Una mica! I quan, pel camí, em quedo abatut de set i fatiga, de vegades, en plena nit, amb la lluna plena ben alta sobre meu, m’assec sobre un arbre vell i retorçat en el bosc solitari per procurar una mica de repòs als meus peus lacerats, i tot seguit m’endormisco rendit en una penombra silenciosa. Oh, Wilhelm! L’estatge solitari d’una cel·la, el mantell de pell de camell i el cilici serien bàlsams pels quals es desviuria la meva ànima. Adéu! L’únic final que veig a aquest dolor és la tomba. Johann W. Goethe, Werther LLibre primer, 30 d’agost (traducció de Manel Pla). Tusquets editors, 2002.
Coneixeu altres temes i motius en la literatura, en el cinema o en la música que continuïen la línea encetada per Safo ara fa més de 2700 anys? A tall d’exemple, ara per ara em vénen al cap You are beautiful de James Blunt i La mujer que yo quiero dins Mediterráneo de Joan Manel Serrat.
Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.
Carnestoltes! Qui ho diria també té etimologia llatina! Carnes tollitas “carns llevades” no és altra cosa que l’abreviatura de la frase llatina domenica ante carnes tollendas “diumenge d’abans de treure la carn”. El mot carnaval prové de l’italià carnevale i aquest de l’antic carnelevare, a partir del llatí vulgar carnelevare, “treure la carn”, ja que és el començament de l’ajuni dels quaranta dies de la Quaresma. També es parlava de la falsa etimologia: carne uale “adéu, carn”.
En l’origen del nostre Carnestoltes, a més de les Saturnalia hi ha la reminiscència d’altres festes romanes com són les Lupercalia (una festa llibertina que retia culte a la fertilitat), les Quirinalia i les Fornacalia, festivitats relacionades amb la fecunditat i el cicle de la natura i les Mamuralia, festes que celebraven l’any que s’acaba i el començament de la primavera. Totes aquestes festes celebren la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions.
En aquest període de l’any, que abasta des de la fi de l’any fins a l’equinocci de primavera, tenen lloc arreu festes de disbauxa i destrucció de l’ordre establert, amb l’esperança que el cicle de la vida torni a renéixer, exalten la fecunditat que cal per a la recreació de la natura i, en definitiva, de la vida. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos, ja que més endavant hi haurà la Quaresma, que la iconografia popular la representa com una vella amb set cames, perquè és temps de seriositat, tristesa, recolliment, oració i dejuni. S’acostuma a atorgar un especial protagonisme a classes socials desfavorides o, fins i tot, marginals.
Si voleu podeu celebrar un carnaval mític com altres anys. Us voleu sentir a dalt de l’Olimp? Doncs trieu un déu o deessa de l’antiga Grècia que us agradi més _ la més maca, la més intel·ligent, el més mentider, el més manetes…_, deixeu anar la vostra imaginació i feu-vos una disfressa divina fantàstica. Ja sabeu tots els déus i deesses porten els seus atributs; és qüestió d’agafar material tan simple com cartó ondulat, que podeu retallar, reforçar, pintar, enganxar amb cola blanca… i construïu un arc amb les seves fletxes, un llamp, una mitja lluna, unes ales, raïm, una corona de fulles de llorer… o l’instrument que us faci falta per combinar amb la túnica que us podeu fer amb unes cortines o llençols vells i alguns retalls de roba. No cal ni cosir, si no us agrada o no en sabeu, us podeu fer un nus damunt una espatlla o al clatell. Si porteu el cabell llarg us poden fer un pentinat espectacular i el podeu adornar amb una cinta daurada o de colors vius. Si no teniu sandàlies, la temporada passada van arrassar les romanes o gladiadores!, agafeu unes sabates velles, en traieu els elements sobrers i hi afegiu unes betes ben boniques que serviran per lligar-les a les cames. A les botigues de disfresses trobareu sabates, túniques, raïm, i complements; però sempre a l’institut es valora més allò que no ha costat diners i ha deixat córrer la imaginació.
Però si no voleu anar de déus de pa sucat amb oli i voleu una disfressa com cal, de déu, de dona grega o romana rica, d’emperador, de senador, o d’hetera no deixeu de visitar aquestes pàgines que us donen molta informació pràctica per fer un vestit de grec o de romà amb pentinat i complements o aquest muntatge de l’alumna de primer de batxillerat Laura Galán de quan feia tercer d’ESO.
Tres quarts de quatre i nevava. Vaig mirar el rellotge de l’estació i mira per on IV era IIII. Mai no m’hi havia fixat. Com en puc ser tan de despistada? Per què? Bé, vaig pensar a les inscripcions romanes en marbre també s’emprava normalment IIII per IV.
Investigant he trobat diverses teories:
per raons estètiques: a la banda esquerra de l’esfera hi ha el VIII i es posa IIII en comptes de IV per simetria
per simplificació del procés de fabricació: així una esfera necessita nombres parells 20 I, 4 V i 4 X i els fabricants dels rellotges estalvien motlles.
per respecte al déu romà Júpiter que en llatí comença per IV (IVPPITER).
per error d’un rellotger suís.
per caprici de Lluís XIV…
Sigui quina sigui la raó en la major part dels rellotges construïts abans del segle XIX i de manera força predominant fins avui en els rellotges de numeració romana marquen les quatre amb quatre ratlles en comptes del número romà IV.
El rellotge de l’estació de Queralbs del tren cremallera de Núria és ben curiós: marca amb numeració romana les hores nocturnes fins al migdia i en numeració aràbiga les de la una fins a les onze de la nit. Em pujo al tren i continuo pensant-hi. Llavors em fixo en la numeració romana d’un Rolex:
És clar originàriament els romans escrivien I, II, III, IIII i no feien servir la subtracció; no escrivien per tant IV sinó quatre osques. En arribar al cinc, ja que és difícil copsar més de quatre elements a la vegada, es feia servir una osca diferent tot canviant l’orientació del traç: IIII\ o bé IIII/. A més el cinc recorda els dits de la mà, un bon instrument per comptar; de fet, V representa gràficament la disposició dels quatre dits de la mà amb el polze oposat. Per al deu, equivalent als deu dits de la mà, es feien servir un signe que era dues vegades el del 5 i s’empraven dues V, una d’elles capgirada; però això ja són figues d’un altre paner.
Què n’opineu de tot plegat? Us pensàveu que en el rellotge de l’església, de la facultat, de l’estació, … hi havia un error de IIII per IV? …
