Tag Archives: Foment Lectura

La nissaga dels déus VI

Reprenem els relats de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS que anem publicant tots els dimecres amb el corresponent a la dea:

ATENA

Atena era  una de les deesses més venerades a Grècia. Era filla de Zeus i de Metis. El seu naixement va ser una cosa sorprenent.  Va néixer del cap de Zeus.

Expliquen que quan la seva mare estava embarassada,  Zeus va rebre un oracle. Li anunciava que primer tindria una filla però,  si després tenia un fill, el destronaria.  Aleshores Zeus perquè no es complís l’oracle es va empassar Metis pensant que així solucionava el problema. Quan va arribar el moment del part,   a  Zeus  li va agafar una forta migranya, tenia molt mal de cap  i  desesperat  va cridar el seu fill Hefest,  que tenia moltes eines,  i li va dir: “Fill meu, vine amb la destral, i obre’m el cap a veure què tinc aquí dins que em fa tant de mal”.

Hefest havia  d’obeir  perquè Zeus era el déu més poderós de l’Olimp. Tan bon punt  li va donar el cop de destral  va sortir Atena, vestida i armada  amb un casc de guerrer, una llança i un escut.

Wikimedia

Wikimedia

Com que va sortir del cap de Zeus era la deessa de la intel·ligència.  Per això l’acompanya un mussol, un ocell amb uns ulls molt grans i molt oberts.

 

També era deessa de la guerra.  A la guerra de Troia va ajudar moltes vegades  els herois grecs.  Al  pit o a  l’escut portava la imatge de  Medusa, una de les tres gorgones.   Era un ésser monstruós, amb el cap ple de serps que feia tornar  de pedra tot el que la mirava. 

Wikimedia

Wikimedia

 

En una ocasió va competir amb Posidó, el déu del mar,  en un concurs per veure qui seria el patró de la ciutat d’Atenes. Es tractava de veure qui feia el regal més útil per a la ciutat. Posidó va fer brollar una deu d’aigua salada a l’Acròpolis  però ella  hi  va fer crèixer  un arbre, una olivera,  i els déus van decidir que  havia guanyat.

 

Per això un altre dels seus símbols és l’olivera  que és un dels arbres que es cultiven més a Grècia. Així doncs va donar el seu nom a la ciutat, Atenes,  i  a dalt de l’Acròpolis s’hi va construir un temple dedicat a ella,  el Partenó,  tot ell de marbre blanc del Pentèlic  i amb unes proporcions estèticament admirables. Es diu Partenó perquè la deessa era una noia jove i  en grec  parthenos  vol dir “noia jove”.

 

A Atenes  cada quatre anys  s’organitzaven les  Panatenees,  unes grans festes en honor a la deessa.  Un dels actes més importants de la festa era una processó que anava des de l’àgora, la plaça principal de la ciutat, fins a dalt de l’Acròpolis.

Hi  participava molta gent  i  li  feien  moltes  ofrenes,  però la més preuada era un vel  que les noies joves oferien a la deessa  i que l’havien estat teixint amb les seves pròpies mans.

 

I és que a més a més de ser intel·ligent i guerrera era protectora de les arts i  dels artesans.

Fídias,  un gran escultor del s.V aC,  li va fer una escultura tota d’or i de vori que estava  a la cella, a dins del temple.  Se la representava vestida de guerrera,  tal com anava quan va sortir del cap de Zeus.

Wikimedia

Wikimedia

 També Homer en els seus poemes parla d’ella.  L’anomena  “la dea d’ulls d’òliba” o  “la dea d’ ulls clars ”, o també “d’ulls brillants”,   cosa que ens la fa imaginar intel·ligent i bella.

 Mai no es va casar ni va tenir relació amb cap home,  potser perquè era tant important que no hi  va haver ningú prou mereixedor de ser el seu marit o amant.

                                                                                                       (CONTINUARÀ…)

La vida feliç, de Sèneca

L’estiu és també temps de lectura! Entre les meves d’aquest estiu us vull recomanar per ser plenament vigent De vita beata de Sèneca (segle I), publicada recentment en català a Angle editorial. La introducció i la traducció d’aquest opuscle (del qual no ens ha arribat el final) és de Núria Gómez Llauger. Per què m’ha agradat? Sobretot per la seva actualitat. Qui no vol ser feliç? però com podem aconseguir ser feliços?

La vida felic

Si mireu aquest vídeo, un fragment del capítol “Aprender a ser felices” del programa  Redes,  hi trobareu algunes de les claus actuals que podreu comparar amb les que ens dóna Sèneca,  se semblen o difereixen?:

Sèneca a L’home feliç desgrana amb gran eloqüència el camí que tot ésser humà ha de seguir per ser feliç i defineix la felicitat, tot partint de la idea que és feliç qui viu d’acord amb les regles de la natura (que, de fet, s’identifiquen amb  el seu Déu) i qui sap trobar el just equilibri entre la virtut i el plaer, que com ja sabeu són qüestions que ja van afectar tota l’ètica antiga i que dos mil anys després encara influeixen en pensadors moderns, des del dalai lama fins a Zyngmunt Bauman, a la recerca dels secrets de la felicitat i resoldre els problemes de la vida. Si hem de fer cas dels consells de Sèneca per trobar el camí per atènyer el bé suprem, cal no fer mai cas de les opinions poc fonamentades de la majoria

“Així doncs, cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d’emmotllar-nos a l’opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació[…] És, doncs, perjudicial ajuntar-se als qui ens precedeixen i, mentre cada u s’inclina més a creure que no pas a opinar, hom no té mai una opinió sobre la vida, sempre es dóna crèdit als altres; i l’error, transmès de mà en mà, ens trasbalsa i ens porta a la ruïna. Ens perdem per l’exemple dels altres: ens guarim si ens separem de debò de la multitud.” I 3-4 

sinó que cal emetre judicis propis i trobar l’equilibri entre la virtut i el plaer:

“Perquè, quant al plaer, malgrat que ens assetgi per totes bandes, que ens entri per cada porus i ens ablaneixi l’ànim amb manyagueries, aplicades una darrere l’altra per seduir-nos tots sencers o sols una part de nosaltres, quin home, al qual resti cap vestigi d’humanitat, voldrà ser dia i nit estimulat i, abandonat l’esperit, dedicar-se exclusivament al cos?” V 4

Qui és feliç, doncs, segons Sèneca?

“És feliç […] qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.” VI 2

La vida feliç recull tota una tradició literària i filosòfica que arrenca dels estoïcs grecs (Zenó, Posidini, Paneci) com també dels hereus romans d’aquest corrent, a banda de la influència ciceroniana, i elabora un pensament propi que reflecteix la personalitat de Sèneca. Els preceptes del cordovès van destinats grosso modo al seu germà Gal·lió:

“Tothom, Gal·lió, germà meu, vol viure feliç: però, a l’hora de distingir què és allò que fa feliç la vida, l’esguard se’ls enfosqueix. I fins a tal punt és difícil d’aconseguir una vida feliç, que hom se n’allunya més com més intensament la cerca, […] Així doncs, en primer lloc cal deteminar què és el que desitgem; després, mirar d’esbrinar quins mitjans ens permetran d’arribar-hi amb més celeritat”. I 1

La vida feliç, tot i el fil conductor que hi és, s’estructura en dues parts ben diferenciades: una primera més conceptual i una segona, a partir del capítol XVII, que és una defensa de les calúmnies que Sèneca solia rebre a la vida real per part dels seus conciutadans, poc sensibles a la tasca de reflexió dels filòsofs, que l’acusen de viure d’una manera opulenta mentre predica una moral virtuosa.

La vida feliç ens dóna aquest consell estoic, evocador del mateix Sòcrates:

“Hem de buscar quelcom de bo no pas en aparença, sinó ben sòlid i estable, i bell sobretot pel seu interior: descobrim-ho! No és gaire lluny, ho trobarem; només cal saber on hem d’allargar la mà.” III 1

Sigueu feliços!

La nissaga dels déus V

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:

        ZEUS I HERA A L’OLIMP

Zeus, pare dels déus i dels homes, era el  més poderós de  l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia,  on  vivia amb els altres déus  en un meravellós palau de paviment d’or.

Wikimedia

Wikimedia

Tots els  déus es reunien en assemblea quan  havien de  prendre decisions importants.

De vegades aquestes  decisions   afectaven els mortals, com durant  la guerra de Troia.  Va ser tan llarga que es van haver de reunir moltes vegades per decidir el destí dels herois.

No sempre es posaven d’acord. Uns déus anaven a favor dels grecs i altres dels troians. Però Zeus, que era neutral, sempre procurava que finalment es fes justícia. 

A l’Olimp també  s’ hi celebraven banquets, on hi assistien tots els déus.  Brindaven amb  nèctar, que servien en copes daurades, i s’alimentaven d’ambrosia.  Mentrestant  les Muses  cantaven i  Apol·lo tocava la lira.

Jacopo Zucchi. Wikimedia

Jacopo Zucchi. Wikimedia

Entre tots els déus hi destacava Hera, l’esposa de Zeus. Li deien “la dels braços blancs” perquè tenia una pell molt fina.

Era molt bella.  Portava els cabells llargs que de vegades s’entortolligava amb unes trenes. Vestits de brodats delicats cobrien el seu bonic cos. Unes  grosses perles  del color de les  móres li feien d’arracades  i  calçaven els seus peus unes sandàlies brillants.

Però Zeus era un déu enamoradís. Abans i després de casar-se amb Hera s’havia enamorat d’altres deesses i  dones  mortals.  Havia tingut fills de totes elles,  uns eren   déus,  com Apol·lo o Hermes,  i altres  herois, com  Perseu o  Hèracles.

Tot i que Zeus li deia que se l’estimava més que cap altra,  ella de vegades s’enfadava  perquè tenia gelosia de les dones amb qui  el seu marit havia tingut fills.

 Per això alguna vegada havia fet mal  a les  amants de Zeus  i, fins i tot, als fills que havia tingut amb elles.

Aquest és el cas de l’heroi Hèracles a qui va fer embogir de tal manera que el pobre noi, fora de si,  va matar la seva família i  després per pagar la culpa  va haver de fer dotze treballs molt perillosos.

A pesar de tot Zeus sempre va tenir Hera com  la seva única i legítima esposa i per això se la considerava  protectora del matrimoni. 

James Barry. Wikimedia

James Barry. Wikimedia

                                                                               (CONTINUARÀ…)

Somnis

Santorini

SOMNIS

 

M’agradaria dormir-me

en una casa oberta al mar,

a la llum de les illes gregues

habitades per déus immortals

Escoltar la veu profunda

de l’oracle predint el futur,

amarar-me de  l’harmonia

i bellesa dels artistes grecs.

 

Però, pel camí de la història

gira implacable la roda del temps

i ja no hi ha retorn possible

a l’arena daurada del passat.

Només em queda  llegir

en les pàgines dels llibres

les gestes dels antics,

i copsar l’olor dels segles

en l’efluvi de la terra

quan bufa el vent d’eternitat.

 

                                                                                                                Pepita Castellví

És temps d’estiu! És temps de vacances! El Fil de les Clàssiques ha fet vacances escolars, ja no hi ha tasques, ja no és el bloc d’aula de clàssiques, és un diari de vacances de clàssiques. Això permet posar-hi un altre tipus d’apunts, més personals, més allunyats de la rigidesa acadèmica. Acabo de rebre per e-mail aquest poema de la poetessa, amiga i estimada àvia Pepita, i no m’he pogut resistir a compartir-lo amb tots vosaltres i a ella li ha semblat bé. És un poema que transpua amor per Grècia i amor pels clàssics a qui convida a llegir. Feu-ne cas també vosaltres i  tindreu bon viatge cap a Ítaca!

Que tingueu, Pepita,  uns dolços somnis d’eternitat hel·lènica!   

Heu vist les Perseides!

Com tots els anys per aquests dades (12 i 13 d’agost) m’agrada sentir la serena de les nits d’estiu i mirar en un cel d’agost de poca contaminació lumínica (a Barcelona, això no és possible!) les Perseides, també dites llàgrimes de Sant Llorenç, també s’observa Júpiter ben pletòric i la lluna se’ns marceix. Són nits d’estiu, són nits per mirar el cel i perdre’s en la seva immensitat ja per interès ja per romanticisme.

lesperseides

Anit, vaig contemplar el cel estiuenc i també les Perseides. Quin goig en veure-les caure! Per què es diuen així les llàgrimes de Sant Llorenç? Doncs perquè són estrelles fugaces, bé més aviat meteors, que tenen el punt radiant en la constel·lació de Perseu (i ja coneixeu el mite de l’occidor de la Gòrgona, l’heu de llegir o rellegir al llibre prescrit Narracions de mites clàssics). Tot i que es poden veure uns dies abans i després, entre el 12 i 13 d’agost tenen una frequència de 60 o 70 per hora. Un espectacle meravellós per observar el cel i intentar entendre els misteris de l’Univers.

Si enguany no les heu contemplat, l’any vinent  no us les perdeu! Aquí teniu alguns consells per observar la pluja de les Perseides, elaborat pel personal del Departament d’Astrofísica i CC. de l’Atmòsfera UCM, ASAAF-UCM i AAM.

Mireu aquesta nit el cel, potser encara podreu veure caure algun meteor de les Perseides i formular el vostre desig!

La nissaga dels déus IV

Vil·la Farnesina, Roma. Wikimèdia

Vil·la Farnesina, Roma. Wikimèdia

Reprenem els relats de mitologia de Neus Jordi amb un text per a petits lectors ( i no tan petits!) sobre els déus de l’Olimp, els seus atributs i reialme:

ELS  DÉUS

 

Dotze n’hi havia a Grècia

Entre déus i deesses

Cadascun amb la seva eina es dedica a la feina:

Zeus,  amb el llamp i el tro, és el més poderós

Hera, amb la diadema i el paó reial, és la seva esposa

Posidó,  amb el trident que remou les onades, és el déu del mar

 Hades, amb el gos Cèrber de tres caps, és el déu del món que hi ha sota terra.

 Demèter, amb les espigues de blat, és la deessa de la agricultura

 Hefest,  amb l’enclusa i el martell, és el que fa les armes dels herois

 Atena, amb el mussol i l’olivera, és  la més intel·ligent

 Ares, amb l’escut,l’espasa i el casc,és el déu de la guerra

 Afrodita, amb la poma i la petxina,és la deessa de l’amor

 Àrtemis, amb les fletxes i la lluna, és caçadora

 Apol·lo, amb la lira i el llorer, és el déu de la música

 Hermes, amb les sandàlies i el barret amb ales,és el missatger dels déus

 I tots junts a l’Olimp  amb bona companyia prenen nèctar i ambrosia.


(CONTINUARÀ…)

Ilíada: cinc dones per la pau

[flv width=”440″ height=”320″]http://www.tvciutatvella.com/media/jtvcontent/2009/2009_07_31_Teatre_La_Iliada.flv[/flv]
Vídeo de TV Ciutat Vella

El festival de Barcelona Grec 09 s’està acabant i ho fa, com no, amb una obra grega. Aquests dies i fins diumenge 9 d’agost, a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, cinc actrius, dirigides pel canadenc Tom Bentley-Fisher, representen l’obra teatral Ilíada, basada en l’obra homònima d’Homer, d’Alessandro Baricco.

homer-iliada_alessandro-baricco_libro-omag879

Cinc  dones d’ambdós bàndols (grec i troià) intenten, una vegada superat el paper de víctimes, trobar els motius de la guerra  i generar solucions comunes. Aquest buscar el perquè de la guerra fa que l’espectacle sigui més radical que en la versió d’Alessandro Baricco, que va treure de l’obra d’Homer els déus per tal que fossin els humans els qui afrontin tot el que passa en aquesta tragèdia i no ho puguin justificar tot refugiant-se en els odis de les divinitats. És curiós que siguin les dones, ( a mi em ve al cap la Lisístrata d’Aristòfanes), les que vulguin acabar amb el conflicte de manera conjunta (ni aquees ni troianes), però la Ilíada és  “un reto”, según el director, tenint en compte que es tracta d’ “una historia escrita para hombres que habla de hombres, muy violenta y masculina”.

L’espai en què es desenvolupa l’acció és una platja de sorra, per tant és atemporal. Podria ser qualsevol indret, en qualsevol moment. La peça malauradament té actualitat, una guerra antiga ben repetida al llarg del temps. Avui trobem Troia a molts llocs del món  i aquest cor femení poden ser les veus de dones que reclamen la justícia i la veritat, com les valentes àvies de la Plaza de Mayo.

Bentley-Fisher amb aquesta representació tan humana de la guerra pretén despertar en l’espectador la responsabilitat en els conflictes i en tot el que s’esdevé en el nostre voltant. Estem desperts? em pregunto.

Potser vàreu veure Les Suplicants d’Èsquil, l’espectacle d’aquestes cinc genials actrius (Mercè Anglès, Mercè Arànega, Anna Güell, Mar Ulldemolins i Àngels Sánchez) de la companyia Q-Ars Teatre fa poc a la Sala Muntaner de Barcelona representant la primera part de la trilogia:

La temporada vinent ( del 18 de març al 25 d’abril de 2010) al TNC representaran la tercera part amb Electra. Serà la peça de la trilogia en què es distanciaran menys del text original i s’incorporarà el primer personatge masculí, que interpretarà el paper d’Orestes , a més de l’actuació de la magistral Clara Segura que fou una de les meves primeres alumnes de grec a l’IES Sant Just Desvern. No ens podrem perdre Electra!

A mi personalment m’agrada molt el marc gòtic de la Biblioteca i a més em porta molt bons records ja que hi veig  l’actriu Clara Segura en el magistral paper d’Antígona. Mercè Otero (que finalment  m’ha impulsat a fer aquest apunt) se’n sentirà molt orgullosa ja que aquesta versió de  Ilíada hi té molt a veure (comparteix la dramatúrgia amb  Tom Bentley-Fisher ) una exalumna seva que viu al Canadà, Elisabeth Ràfols!

Si ara us he fet dentetes, però aquests dies d’agost esteu fora de Barcelona, podreu veure aquest espectacle del 15 de setembre al 4 d’octubre,  com una obra estable de la Biblioteca de Catalunya i ara podeu aprofitar per llegir-vos la Ilíada, en la versió reescrita per Alessandro Baricco, en l’adaptada per Teide (La còlera d’Aquil·les), en la traduïda per Joan Alberich que el proper curs també treballarem Homer a classe!

La nissaga dels déus III

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:
                                                              
                                            BARALLES DE DÉUS   
                                                           

                                LA TITANOMÀQUIA,  Déus contra Titans

 

Zeus i els seus germans,  els déus, van decidir lluitar contra el seu pare Cronos  i els seus oncles,  els Titans.

Primer, però, van alliberar els  monstres  que el cruel Cronos havia tancat al centre de la terra: els tres Ciclops, que  tenien un sol ull al front, i els tres Hecatonquirs, gegants de cent braços i cinquanta caps. 

Els Ciclops, en agraïment per haver-los alliberat,  van fer  un regal  a Zeus, un altre a Posidó i també un altre a Hades.

A Zeus li regalaren el llamp i el tro,  a Posidó  el trident, i a Hades  un casc que el feia invisible.  Amb aquestes armes  s’enfrontaren  als Titans.

Els Hecatonquirs  i els Ciclops els van ajudar. Amb la seva força immensa aixecaven pedres enormes i les tiraven contra els Titans.

Va ser una lluita ferotge i va durar deu anys!   S’anomena  TITANOMÀQUIA, que vol dir “lluita de Titans”. La van guanyar els déus.

François Dumont. Wikimedia

François Dumont. Wikimedia

                                          ELS DÉUS FAN UNA RIFA

 Quan van haver guanyat, es reuniren els tres déus germans, Zeus,Posidó i Hades.

El poder del món no el podia exercir només un, se l’havien de repartir.

Com que al començament no es posaven d’acord  van decidir fer-ho a sorts.  Van fer una rifa per  veure què tocava a cadascú.

A  Zeus li va tocar governar  el cel,  a Posidó el regne  del mar i a Hades el  del món que hi ha sota terra.  

 Zeus dominava el cel amb el llamp i el tro.  

Louvre. Wikimedia

 

Posidó provocava tempestes amb el trident que movia les onades,  encara que de vegades demanava ajuda a Èol, el déu dels vents.

Louvre. Wikimedia

Louvre. Wikimedia

 Hades, amb el casc que el feia invisible,  era el rei del món del més enllà,  un món subterrani on anaven les ànimes dels morts.  El porter era  el gos Cèrber, un gos terrible  de tres caps, que no deixava sortir ningú.

 Wikimedia

                                                               

                         LA GIGANTOMÀQUIA , déus contra gegants

 

 Hi havia uns altres gegants fills de Gea, la mare terra, que no volien que Zeus i els seus germans fossin els reis del món. 

Aleshores  Zeus i els  déus van decidir lluitar contra aquests gegants. 

Wikimedia

Wikimedia

Eren  uns monstres, mig home i mig fera. Tenien  el cap, els braços i el cos  fins a la cintura  de forma humana,  però   les  cames eren  uns dracs  esgarrifosos, plens d’escates,  i cadascun dels seus peus  era un cap de drac. La seva força era tan gran  que llançaven al cel  pedres enormes  i alzines enceses. Un  oracle havia vaticinat  que cap dels gegants podia morir a mans d’un déu immortal  si no tenien l’ajuda d’ un mortal. Zeus  va demanar ajuda al seu fill Hèracles, l’heroi més fort del món.  Era mortal perquè la seva mare Alcmena  també ho era.  

 

La lluita va ser terrible.  Els déus lluitaven  contra aquells gegants tan monstruosos cadascun amb les seves  armes. 

 Zeus amb el llamp els fulminava.   Apol·lo amb l’arc i les fletxes els feria els ulls.  Posidó  i Atena agafaven les illes senceres i les tiraven contra ells. Però  finalment  Hèracles els va matar a tots amb la seva espasa.

 

                                 EL MONSTRUÓS TIFÓ

 Tifó va ser l’últim monstre amb qui va haver de lluitar Zeus abans de regnar a l’Olimp.  Era també una barreja d’home i fera.

 Hesíode, un gran escriptor de l’antiga Grècia ens el descriu així:

 De les seves espatlles neixen cent caps de serpent, de drac esfereïdor, d’on surten, talment dards, llengües negroses.  En els seus caps mostruosos, sota les celles, els seus dos ulls brillen com brases, i de tots ells quan mira en surt foc”.

Aquesta vegada Zeus es va enfrontar amb el monstre ell tot sol.

Per lluitar va utilitzar les seves armes poderoses, que són el llamp que porta el foc, el tro i el llampec. Amb aquestes terribles armes va cremar tots els caps del monstre i el va deixar fulminat i abatut.

Diuen que de Tifó ve la força dels vents que bufen sobre la mar quan hi ha tempesta i  fan perillar els vaixells.

 

Hidra calcídia. Wikimedia

 Després de vèncer tots aquests monstres   Zeus, pare dels déus i dels homes, va regnar  per sempre a l’Olimp, on viu acompanyat  dels déus  immortals.  

No se separa mai del  llamp, el tro i el llampec. Se’l coneix perquè sempre en porta un grapat a la mà.  És el seu símbol.

 

                                                                                              (CONTINUARÀ…)

La nissaga dels déus II

 Reprenem com cada dimecres el relat de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:

 

ELS FILLS DELS TITANS

 CRONOS i REA

 El Tità Cronos  era el déu del temps, el temps que passa: els anys, els mesos, els dies, les hores… Es va casar amb la titànida Rea, la seva germana.  Això  era un costum molt antic entre els déus  i els reis. 

Van tenir cinc fills, tres deesses  i dos déus.  Les noies es deien  Hèstia,  Demèter i   Hera i els nois  Hades i  Posidó.

Un oracle havia dit que un fill seu, anomenat Zeus,  el destronaria tal com ell havia fet  amb el seu pare.

Aleshores  tant  bon punt naixien els seus fills, se’ls empassava gola avall  per por  que el destronessin.  

P.P. Rubens

P.P. Rubens

Però, quan va néixer Zeus, se’n va  anar lluny,  a l’illa de Creta, a Grècia,  per allunyar-lo del seu pare  i que no se’l mengés com als altres fills.

Després de néixer  el va amagar  en una cova  situada a les muntanyes de l’illa.

Mentrestant va enganyar Cronos. Li va donar  una pedra embolicada amb uns bolquers  i li va fer creure que era el nadó Zeus. I encara que sembli mentida,  Cronos es va empassar la pedra sense adonar-se de res!

 

                                             EL PETIT ZEUS

 La infantesa de Zeus a Creta  va ser molt feliç.

Vivia a la muntanya de l’Ida, plena de boscos.  Les nimfes  el cuidaven i  els Curetes, uns guardians, vigilaven que no li passés res. 

Nicolas Poussin

Nicolas Poussin

Quan Zeus plorava   feien  soroll  picant molt fort  amb els seus escuts i llances perquè el seu pare no el sentís plorar i descobrís que l’havien enganyat! S’alimentava de llet i mel. La mel la feien les abelles i la llet era d’una cabra anomenada  AMALTEA que li feia de dida.

Zeus  s’estimava la cabra AMALTEA. Però un dia, jugant jugant, li va trencar una banya.  Aleshores  Zeus,  va fer que en sortissin flors,  fruits i tota mena de regals.

Aquesta banya s’anomena  “EL CORN DE L’ABUNDÀNCIA” perquè d’ella surten moltes coses bones.

Passat un temps, quan Zeus es va fer  gran, va transformar la cabra Amaltea  en una  constel·lació anomenada CAPRICORNI,  que ara podem veure en les nits estelades.

D’aquesta manera la  va fer immortal.

 

                                       ZEUS I ELS SEUS GERMANS

Zeus  es va transformar en un jove fort i valent.  Aleshores va voler alliberar els seus germans, aquells  que de petits, Cronos, el seu pare,  s’havia empassat gola avall.

 Va pensar que sol no podria fer-ho  i aleshores   va demanar ajuda a Metis,  una deessa molt prudent.

_Com puc alliberar els meus germans?-  li va preguntar.

I la prudent Metis li va respondre

Res de baralles. Jo prepararé una beguda màgica a Cronos. Tant bon punt se la begui vomitarà tot el que es va empassar.

I així va succeir,  van donar a Cronos aquella beguda i va vomitar tot el que s’havia menjat.   Primer de tot la pedra, que era l’última cosa que s’havia empassat, i  després van sortir els cinc germans, en el mateix ordre que se’ls havia empassat però al revés.

Posidó va ser el primer en sortir perquè havia sigut l’últim,  després  Hades, Hera, Demèter i finalment Hèstia, la primera que havia nascut.

                                                                                                       (CONTINUARÀ…)

La nissaga dels déus I

Neus Jordi, professora de clàssiques jubilada, m’ha fet arribar uns relats de mitologia per a un públic infantil, però crec que poden ser unes lectures estiuenques molt interessants per a tothom per motivar-nos a llegir les obres literàries gregues fonts i a seguir-ne la pervivència …

Comencem, doncs, amb el primer lliurament de LA NISSAGA DELS DÉUS:

Com va començar tot segons la mitologia grega

 

ELS PRIMERS , GEA I ÚRANOS

Abans que existís l’univers amb els planetes, les galàxies i tots els éssers vivents hi havia el Caos.
El Caos era desordre, confusió i barreja. No existia la terra, ni el cel, ni déus, ni animals, ni homes, ni plantes. Res de res.
No sabem com, segurament per una causa extraordinària, es va ordenar l’univers, el Cosmos. Els primers éssers que el van habitar van ser els déus.

La deessa Gea va ser la primera, la gran mare Terra. Era immensa perquè havia de tenir molts fills i alimentar-los, per això tenia un gran pit. Primer d’ella van sortir les altes muntanyes i també el mar, els rius, les valls…, però estava sola. Faltava algú que la pogués acompanyar.
Per això la terra va engendrar Úranos, el cel ple d’estels, que es va posar a sobre d’ella i la va cobrir per complet.
Eros, el déu de l’amor, va fer que la terra i el cel s’ajuntessin. Sense aquest déu res del que va succeir després hauria passat.

 

ELS MONSTRES

 

Gea i Úranos  van tenir molts fills perquè calia poblar la terra.

Els  primers fills que van tenir eren uns éssers monstruosos, els primers gegants.

En aquest temps tan llunyà, la terra estava habitada pels fills de Gea i Úranos, tots  gegants o monstres.  De vegades tenien forma humana i  altres  vegades eren una barreja d’home i fera.

Els HECATONQUIRS eren gegants de cent braços i cinquanta caps.Tenien una gran força, només n’hi havia tres.

Uns altres gegants, germans d’aquests, eren els CICLOPS, que tenien un sol ull al mig del front.  Eren molt violents i també només n’eren  tres.

Quan  Úranos va veure que els seus fills eren monstres,  horroritzat,  els tancà al centre de la terra, un lloc llunyà i terrible  on no hi havia llum.

Gea es va enfadar moltíssim amb Úranos perquè no volia que els seus fills  estiguessin tancats i castigats, encara que fossin monstres.

Gea  va pensar que algun dia es venjaria d’Úranos. De moment no sabia com fer-ho; havia d’esperar una bona ocasió.

Passat un temps i malgrat  tot  Gea i Úranos encara van tenir uns altres fills, els TITANS.

 ELS TITANS

ELS TITANS tenien forma  humana, però eren molt més grans que els homes. 

Eren  una dotzena. Sis  nois i sis noies, les titànides. No eren tan  lletjos i monstruosos com els gegants, però eren enormes i poderosos.

El més jove de tots,  va ser CRONOS.

La mare Gea va creure aleshores que havia arribat l’ocasió de venjar-se d’Úranos i per això va reunir tots els titans  i els va dir:

 _“Fills meus, m’heu d’ajudar a alliberar els vostres germans.  Són  monstres però també són fills meus i germans vostres. El vostre pare ha fet una cosa indigna i no pot seguir en el tron.

 CRONOS, que era el més valent, va ser l’únic que va parlar:  _No t’amoïnis, mare, jo t’ajudaré – li va dir.

castracio_01

I així doncs,  Cronos,  fent cas als consells de la seva mare,  va aconseguir  destronar el seu pare i  es va posar  en el seu lloc.

A partir d’aquell moment,  Cronos va regnar tot sol en el món dels déus.

El primer que va fer va ser  alliberar els seus germans, els Ciclops d’un sol ull  i els hecatonquirs.  Així  va complir el desig de Gea, la seva mare.

Cronos va ser  un déu molt poderós.  Era  el déu del temps,  el temps que passa:  els anys ,els mesos, els dies, les hores… Per això el seu símbol era  un rellotge de sorra.

  

                                            (Continuarà…)