[kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/tutorials/files/2009/09/aqueducte.swf" width="460" height="320"/]
Aquesta animació sobre els aqüeductes i les canalitzacions romanes forma part d’un audiovisual més ample que tracta el cicle de l’aigua i els usos històrics fets per diferents civilitzacions. Va ser un encàrrec divulgatiu de l’extingida Confederación Hidrográfica del Sur, l’actual agència andalusa de l’aigua.
Aquests dies sentirem parlar molt de la final de la Champions que s’ha de jugar a l’Estadi Olímpic de Roma, recinte inicialment construït per Mussolini el 1938 i remodelat parcialment per als Jocs Olímpics de 1960. És probable que molts comentaristes i articulistes de premsa es refereixin al recinte amb expressions com “Colosseu romà”, “Colosseu de la pilota” o similars, fent un paral·lelisme entre l’Estadi Olímpic i l’autèntic Colosseu, edificat per ordre de l’emperador Vespasià cap el 70 dC. Segurament, la majoria d’afortunats que acudiran a la final ho faran amb un pla de viatge massa ajustat per dedicar el temps a redescobrir l’ingent patrimoni històric romà. Tot i que res no pot substituir la vivència directe dels llocs i els esdeveniments, gràcies a les noves tecnologies, avui disposem d’un ampli catàleg de recursos web per viatjar i visitar virtualment llocs d’interès de tot el planeta, proporcionant-nos una experiència molt fidedigna a la real.
Una d’aquestes experiències virtuals la podem viure visitant 360cities.net. Aquest portal acull la captació fotogràfica de milers d’indrets a través de panoràmiques esfèriques en alta resolució, fetes per fotògrafs professionals i aficionats que han posat els seus treballs a disposició de tothom. L’exploració d’aquestes imatges es fa a través d’un visor que ens permet controlar paràmetres com el zoom, el sentit i la velocitat del gir vertical-horitzontal, així com saltar a d’altres captacions pròximes a l’indret. Aquesta aplicació també s’integra en Google Earth, el programa en local del gegant americà que ens permet volar i visitar la terra i part del firmament i dels fons marins.
Per a aquells que la final de la Champions a Roma no doni més de sí, tot seguit teniu un magnífic treball sobre el Colosseu i els seus voltants del fotògraf alemany Jürgen Diemer. Per accedir als controls panoràmics s’ha de clicar sobre “show controls”.
Cliqueu aquí, si ho voleu veure en el lloc oficial a plena resolució.
Quin noms rebia la via que unia Roma amb Gades? Quina era la seva extensió? Què en sabeu de les vies romanes?(Consulteu de nou l’article Aqüeductes, ponts i camins i visioneu el vídeo sobre la via de la Plata a Hispània romana a Google maps)
Per posar a prova els vostres coneixements i divertir-vos, podeu jugar a aquest joc interactiu de la Junta de Andalucía De Roma a Gades.
Sempre hi ha hagut supersticions, fins i tot en temps de l’homo sapiens; però els romans se’n porten la palma! Per a ells la superstitio (de super i stare “estar per sobre”) responia a un sentiment personal i privat, enfront de la religio, que eren les creences admeses per l’Estat. Creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. Abans de qualsevol acte important els consultaven per mitjà dels àugurs, encarregats d’esbrinar la voluntat dels déus mitjançant el vol de les aus, els fenòmens meteorològics i els prodigis, i els harúspexs, que examinaven les entranyes dels animals sacrificats. S’intercanviaven regals per Cap d’Any per obtenir bona sort. Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa; que una serp travessés l’atri; que una rata foradés un sac de farina; que un corb espicassés l’estàtua d’una divinitat; l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un estornut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre (d’aquí allò de dextro pede); casar-se en certes dates sense haver consultat els auspicis (el millor període per casar-se era la segona meitat de juny); no entrar la núvia en braços a la nova llar; no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna… Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (calendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.
Detall d’un mosaic romà procedent de Pompeia. Wiquipèdia.
En canvi, consideraven de bon averany les abelles.
Desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infància i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta. La gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull. El puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor, l’ull (pintat de blau o representant el sol)… eren símbols que també consideraven talismans contra el mal d’ull. Fins i tot protegien els morts posant a la tomba STTL. Creien en personatges malèfics com les làmies (precedents de l’home del sac que s’emportaven i es menjaven els nens desobedients) o les bruixes o harpies, en fantasmes, homes-llops i vàmpirs contra els quals utilitzaven tota mena d’amulets.
Si fas batxillerat, tradueix el text següent de Terenci (Formió IV 706-708) per esbrinar si tot el que li passa a Geta és rebut com a bon o mal averany:
intro iit in aedis ater alienus canis;
anguis per impluvium decidit de tegulis;
gallina cecinit;…
I vosaltres sou supersticiosos? Si ho sou, en què i per què? Sabeu per què avui hi ha gent que evita el número tretze? Quines supersticions romanes encara avui perviuen? També en això som hereus seus?…
Mosaic romà, Museu de Trípoli, Líbia
Ja hem vist com el peix, tant el de mar com el de riu, era un aliment molt estès entre els romans. També tenien vivers (uiuaria). Se sap que ja coneixien unes cent cinquanta espècies. Del Mediterrani extreien, si fa no fa, els mateixos peixos que nosaltres i d’una manera força similar: sardina, anxova, orada, sard, roger, cavalla, llenguado, déntol, mújol, tonyina, rap, palaia, llamprea, escórpora, verat, etc. També del mar, extreien mol·lucs (com l’ostra, l’escopinya, el calamar, la sípia, els pops i els musclos) i crustacis (com la llagosta, el llagostí, l’escamarlà, la galera i la gamba).
En reconeixes algun? Quins has provat? Quins t’agraden?
No et perdis aquest espai de TV3 El medi ambient que tracta de què i com pescaven els romans:
Com cada any, he rebut per Cap d’Any una capsa de figues seques des de les illes (bé, ja en coneixeu el simbolisme!) on encara se sequen seguint un procediment tradicional des del temps dels romans:
– Se col·loquen les figues sobre canyissos i se deixen dos o tres dies al sol fins l’horabaixa.
– S’aplanen col·locant-se de dues en dues, amb el capoll a la part de fora, i es deixen uns dies més al sol fins que estiguin ben seques.
-S’escalden una mica i es deixen degotar.
-Se col·loquen en capses formant sostres de fiques, a continuació brots de fonoll, llavoretes d’anís i fulles de llimonera.
– Amb el temps, es van confitant.
Les figues seques van agradar moltíssim a grecs i a romans. Els grecs les anomenaren íscades i els romans figues de Cària perquè se n’hi feien moltes. Es guardaven en gerres ben untades de pega, però a Ebusus es conservaven en caixes perquè eren més conegudes i més selectes.
“Es posen a secar les més preuades per la seva exquisidesa, i es guarden en caixes. A l’illa d’Ebusus es troben les millors i més grosses.” Plini XVII cap.18, 30, 2
Les figues seques eren unes postres extraordinàries i, quan les collites eren ben abundoses, un bon aliment per als pagesos. També les feien servir com a condiment, com les pomes o les peres pansides. Col·lumela XII 15 ens dóna a conèixer la manera i la forma de secar-les i conservar-les. Pels textos antics sabem de les diverses castes i les de millor procedència: Plini elogia les ebusitanes i Cató les saguntines. No sé com devien ser les dels temps dels romans, però les que he rebut des Raiguer de Mallorca són realment boníssimes. Plurimas gratias vobis ago!
Si voleu saber més coses interessants sobre la figuera, les figues i les seves propietats en temps dels grecs i dels romans, no us perdeu l’interessant post de Charo Marco a De re coquinaria.
Avui és el dia Mundial de l’abolició de l’esclavitud. Malauradament encara hi ha al món gent esclava en el segle XXI. Ja sabeu que sóc una enamorada del món antic, però hi ha dues coses que no he entès mai: el menyspreament que van tenir sobretot els grecs cap a la dona i l’execrable esclavitud.
Per als grecs era normal tenir esclaus; en cap moment, no es van plantejar que una persona fos propietat de l’altra. La família, per tal de ser completa, havia d’estar composta per lliures i per esclaus; fins i tot el filòsof Aristòtil va intentar demostrar que l’antítesi amo-esclau era natural, ja que uns eren amos per naturalesa i altres havien nascut per ser esclaus. Aristòtil va admetre obertament l’esclavitud com a institució natural i necessària del sistema socioeconòmic.
La família per tal de ser completa, ha d’estar composta per lliures i per esclaus. En efecte, la propietat és una part integrant de la família, perquè sense els objectes de primera necessitat és impossible viure, o si més no viure bé. No es pot concebre una casa sense certs suplements, dels quals uns són inanimats i altres vius. L’esclau no és més que un suplement animat. Si cada instrument pogués fer el treball per si mateix, si les llançadores actuessin soles i l’arc toqués sol la cítara, el cap de família podria valer-se sense esclaus […] Què és l’esclau? És una criatura humana que per naturalesa no és mestressa de si mateixa, sinó que pertany a altri. ÉS una propietat que viu, un utensili que és un home.
ARISTÒTIL, Política I
Què n’opineu? Què en sabeu de ser esclau a Grècia? i a Roma? A què es dedicaven? Tenien drets? Es podien alliberar? Quin dia a Roma els esclaus eren els reis de la casa i es podien seure a taula i ser servits pels seus amos? Sabeu aurea dicta d’esclaus? Recordeu el paper d’algun esclau en el teatre o en el cinema? … Documenteu-vos i doneu a conèixer la vostra recerca i opinió en forma de comentari.
Sempre he cregut que les pel·lícules històriques sovint fan del cinema una aula molt eficaç per aprendre episodis històrics i per conèixer personatges del passat; a més del seu valor cinematogràfic, són molt instructives i útils per conèixer la cultura clàssica. Ara bé, tot i que no pretenen ensenyar història, ho aconsegueixen d’una manera entretinguda. Cal tenir en compte que el rerefons ideològic sol estar molt influït i, fins i tot, falsejat per la ideologia dels guionistes i dels productors. El guió cinematogràfic es veu obligat a simplificar els fets o a barrejar fets i personatges que no van coincidir en el temps o en l’espai; fins i tot, se’n poden inventar i tot això és possible ja que són llicències narratives del guió. Menys es poden justificar els errors freqüents en l’escenografia, generalment anacronismes en el vestuari, l’armament, l’alimentació, les maquetes de ciutats i d’edificis, els estris etc. En les pel·lícules dolentes, encara hi ha més errors d’ambientació, ja que en les bones tenen assessors especialistes en història antiga i en arqueologia.
Les primeres pel·lícules històriques sobre personatges o fets de l’antiguitat clàssica van ser filmades pels germans Lumière i Georges Méliès, els inventors de l’anomenat setè art, ara ja fa més de cent anys. En l’època del cinema mut, van fer furor les pel·lícules basades en les novel·les del segle XIX. A Itàlia es van fer moltes versions, conegudes com a pel·lícules de romans i en l’argot dels cinèfils com a pèplum, mot llatinitzat que en grec designa el vestit de les dones; aviat també es van rodar a Hollywood les primeres superproduccions. S’han fet també sèries de televisió i pel·lícules de dibuixos animats.
Acostumo a utilitzar petits fragments de pel·lícules com un complement de les meves explicacions a classe, generalment resulta divertit i apassionant, per tal que m’ajudin a tenir un record viu de les meves informacions o de les llegides al llibre de text; però aquesta vegada ho intentaré fer a l’inrevés: els alumnes de quart de llatí veureu a casa unes pel·lícules de romans i després analitzarem, valorarem o corregirem el que heu vist. D’aquesta manera, pretenc explicar la història de Roma, els mites de la fundació, l’urbanisme de les ciutats, els diferents tipus d’habitatge, la vida quotidiana, les classes socials, el menjar, el vestir, el món de la religió i de les creences, la manera de guanyar-se la vida i de divertir-se, etc. en les diferents etapes de la història romana: monarquia, república i imperi.
Ja ens hem dividit a classe les pel·lícules per grups i ja heu començat a treballar a través del Moodle la base de dades: “Història de Roma en el cinema” i tots ja heu localitzat els films, excepte Escipió, l’africà. S.O.S. algú la té o sap on la podem aconseguir? Moltes gràcies, per endavant!
Recordeu que l’exposició a classe serà per ordre històric.
Aquí teniu més informació d’utilitat i, a mesura que calgui, l’aniré ampliant:
Eneas, després de la guerra de Troia, arriba al Laci per fundar una nova ciutat. Vol ser un resum dels fets que narra Virgili en els sis darrers cants de l’Eneida.
P.L. Cano, “Una versión cinematográfica de La Eneida”, Faventia 3/2 (1981): 171-183.
P.L. Cano, Una versión literaria: La leyenda de Eneas (1962) de Giorgio Rivalta. Aula de Latín, cine y mundo clásico.
Fernando Lillo Redonet, Virgilio y Catulo en el cine y en la televisión. Cuadernos de Filología Clásica. Estudios Latinos, 2003.
MONARQUIA
Aquest pèplum relata la llegenda de Ròmul i Rem i els orígens de la fundació de Roma. Es basa en els fets recollits en els capítols del 3 al 7 del llibrer primer de l’obra de Tit Livi, Ab urbe condita.
Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs. 31-39.
REPÚBLICA
Escipió l’Africà i Cató el Censor hi apareixen enfrontats, tot representant els moviments socials de la Roma republicana. El Fil de les Clàssiques.
Hanníbal, el enemigo de Roma vid. El Fil de les Clàssiques
Basada en una novel·la de Howard Fast i guanyadora de quatre òscars, amb una banda sonora d’Alex North molt suggerent, relata la vida d’Espàrtac que va liderar una revolta d’esclaus. Interpretada per Kirk Douglas, Laurence Olivier i Charles Laughton.
Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs. 57-73.
“Espartaco” a Pasajes de historia:
Divertida comèdia musical, basada en un èxit teatral de Broadway, amb personatges i trama argumental de tres comèdies de Plaute (segle III aC): El corcó, L’esclau Psèudol i El militar fanfarró.Interpretada entre d’altres per Bster Keaton.
Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs 49-56.
Guia didàctica de Fernando Lillo
Relata en blanc i negre els fets al voltant de l’assassinat de Juli Cèsar, basada en una versió fidel del text de William Shakespeare, directament inspirat, a la vegada, en les biografies de Cèsar que van escriure Plutarc, a Vides Paral·leles, i Suetoni, a Vides dels dotze Cèsars. Interpretada per James Mason, Marlon Brando i Deborah Kerr.Lillo A: Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs 74-77.
El fil de les clàssiques
Cleòpatra de Mankiewicz, 1963
IMPERI
Basada en la novel·la de Lewis Wallace que va ser best-seller del segle XIX, va obtenir onze òscars de dotze nominacions. L’acció té lloc al segle I dC. i és interpretada per Charlton Heston i Stephen Boyd.
És l’última pel·lícula de romans, abans de Gladiator amb qui comparteix argument. Interpretada per Alec Guiness, James Mason, Sofia Lren i Stephen Boyd, en La història del declivi i la ruïna de l’imperi romà d’E.Gibbon, un historiador anglès del segle XVIII.Fernando Lillo Redonet, El cine de romanos y su aplicación didáctica, Madrid, Ediciones Clásicas, 1994, pàgs. 95-99.
És una pel·lícula magistral amb cinc Òscars de dotze nominacions. Comparteix amb La caiguda de l’imperi romà la trama i els personatges principals. L’acció passa a finals del segle II dC en temps de l’emperador Marc Aureli i el seu fill Còmmode.L. de Bock Cano- F. Lillo Redonet, Guía didáctica de Gladiator. Madrid: Editorial Áurea Clásicos, 2004.
Per començar us recomano que mireu aquest vídeo:
Després estudiarem la història de Roma, des de l’arribada d’Eneas al Laci fins a la caiguda de l’Imperi romà d’occident, a través de la visió que ens n’ha volgut donar el cinema.
