[kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/tutorials/files/2009/09/aqueducte.swf" width="460" height="320"/]
Aquesta animació sobre els aqüeductes i les canalitzacions romanes forma part d’un audiovisual més ample que tracta el cicle de l’aigua i els usos històrics fets per diferents civilitzacions. Va ser un encàrrec divulgatiu de l’extingida Confederación Hidrográfica del Sur, l’actual agència andalusa de l’aigua.
Fins que no vaig conèixer i veure els mètodes que feien servir els etruscs (pous i sistema subterrani de distribució de l’aigua), pensava que els romans ho havien fet prou bé, però ja es veu que no… Si ens ho mirem des de la perspectiva de respecte al medi, es pot dir que van fer malbé el paisatge amb els seus aqüeductes monumentals… avui els tenim “assimilats” i, com que hem continuat la mateixa línia argumental de construcció, els valorem, però pensem que hi havia altres maneres…
A la E.S.O a socials vem fer els aquaductes una mica per sobre, i si no recordo malament eren construccions grandioses i conduïen l’aigua amb molta destresa, va ser un invent revolucionari, però si no m’equivoco a l’edat mitjana el sistema de clavagueram no era gaire eficient. Això a qué és degut? Segurament deuria ser perquè l’edat mitjana va ser un època bastant obscura, molta cultura es va perdre amb la caiguda de l’imperi romà i grec.
He fet una mica de recerca dels aqüeductes romans i més o menys he trobat això:
Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de cases solia disposar d’una font pública. A més, en qualsevol ciutat s’havien construït diverses termes i s’havien de regar els jardins públics i privats. Per tant una ciutat romana necessitava un subministrament d’aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).
L’aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L’aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d’arcs sobreposades. Aquesta última és la imatge més difosa per l’espectacularitat de restes com l’aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona, anomenat el Pont del Diable, el de Segovia o el Pont del Gard.
En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d’aigua (castellum aquae), on l’aigua es filtrava d’impureses i des d’on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.
També he buscat algunes imatges d’uns aqüeductes coneguts:
http://www.flickr.com/photos/sebastiagiralt/439908596/in/set-72157601043294668/
http://www.flickr.com/photos/sebastiagiralt/439908576/in/set-72157601043294668/
Més enllaços:
http://www.segoviaacueducto.com/
http://www.romanaqueducts.info/
lidaaa:D!
he trbat una mica d’infrmció sobre els aqüeductes romans..
El portar l’aigua a les ciutats era un problema però des de l’antiguitat van saber solucionar-ho. Els grecs van inventar; els pous, les cisternes i les fonts, però en canvi els romans van ser uns grans innovadors en el transport de l’aigua i van inventar els aqüeductes a base d’arcades. Els primers sistemes que hi havia a les ciutats eren bastant mecànics i manuals, però en canvi en l’aqüeducte, l’aigua, s’havia d’anar a buscar lluny de les ciutats ja que havien de buscar fonts suficientment grans per poder mantenir a la ciutat amb aigua durant tot un any. Els aqüeductes eren uns canals coberts fets de pedra, per on passava l’aigua gràcies a un petit pendent. Els aqüeductes podien estar soterrats o no, tot i així quan arribaven a les ciutats, s’enlairaven amunt i adquirien l’aspecte que més els caracteritza: una filera d’arcs sobre els quals hi havia el canal per on passava l’aigua. L’aqüeducte solia partir d’una cisterna que recollia directament l’aigua de la font, a partit d’aquí l’aigua que dipositava les impureses, anava cap al canal de l’aqüeducte. Dos tipus d’arcs que amb els que es podien fer els aqüeductes. A Roma és on es troben la majoria d’aqüeductes millors conservats del món. El primer aqüeducte subterrani va ser el Aqua Apia que tenia una llargada de 16 quilòmetres. Va ser construït per iniciativa d’Api Claudi Cras l’any 312 a.C. Després, el primer que van construir que duia aigua sobre la superfície va ser el Aqua Marcia, construït a Roma, que s’estenia uns 90 quilòmetres. L’Anion Vell, que va ser construït el 273 a.C, anava per la superfície durant un tros no molt llarg, no té arcs. L’aqüeducte que donava l’aigua a Cartago, al segle II, recorria una distància de 132 quilòmetres. Aquest és un dels aqüeductes més antics.
vaalee:) esta molt béé el muntatgeee:D
Lidaa:)
doncs está molt bé l’article i el video,
tot que ja sabia aquesta informació.XD
la vas explicar tu també, ja fa temps.
ave!!
està molt bé aquest video ehh lida, perque ho explica tot molt bé i a sobre a,b dibuixets i imatges. Els romans van ser molt llestos inventant-se els aqüeductes ehh.
He buscat una mica d’informació sobre els aqüeductes i he trobat això:
Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de cases solia disposar d’una font pública. A més, en qualsevol ciutat s’havien construït diverses termes i s’havien de regar els jardins públics i privats. Per tant una ciutat romana necessitava un subministrament d’aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals.
L’aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L’aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d’arcs sobreposades.
En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d’aigua (castellum aquae), on l’aigua es filtrava d’impureses i des d’on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.
A espanya per exemple hi ha l’aqüeducye romà de segovia.
vale!! 🙂
Creieu que els romans van ser respectuosos amb el medi ambient i amb els recursos naturals, o més aviat, tal com apunta Mercè Otero, van fer malbé el paisatge amb les seves obres hidràuliques i ens van inculcar una cultura poc ecològica amb els recursos hídrics?
ave lida!! aquesta animació está molt bé, però en va agradar més el documental aquet que van veure un dia a la sala d’ actes jaja
vale!!
Jo he fet una mica de recerca sobre els aqüeductes, i he trobat això.
L’Aqüeducte de les Ferreres (també anomenat Pont del Diable) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs al terme de Tarragona que duia aigua del riu Francolí a l’antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l’època romana i el més important de Catalunya.
Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l’aqüeducte, sembla probable que s’hagués aixecat al segle I dC, en l’època de l’emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium provinciae d’Hispània Citerior.
L’aqüeducte va estar en funcionament fins a l’edat mitjana. Va ser restaurat al segle X —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle XVIII. Durant el segle XIX i el segle XX es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument.
El 1905 es va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l’adquisició del terreny per l’Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l’any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.
tot això ho he tret de:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Aq%C3%BCeducte_de_les_Ferreres
Jopetas gali aquí ja esta tot dit.. nose ben bé com et tinc que fer el comentrari!
Les cases no tenien corrent exepte les domus, totes les altres cases d’una illa “gaudien” d’una font pública.
Els aqüeductes eren canals construïts amb ciment a prova d’aigua i estaven cobrits amb lloses de pedra. Mantenint una inclinació constant respecte al sòl (un pendent d’un 1 x 1.000) transportaven fins a la ciutat l’aigua que recollien dels pujols circumdants.
Perquè l’aigua prengués pressió s’emmagatzemava en grans dipòsits construïts ad hoc al costat de la deu.
El desnivell del terreny es compensava alçant ponts de dos i fins i tot tres arcades en pedra, maó o ciment. Quan l’aigua arribava al centre de Roma abastia les fonts i edificis públics -especialment les termes- per mitjà de canonades de plom, terracota o fusta.
Els romans destinaven una gran part al manteniment d’aquestes instal·lacions per a garantir el proveïment constant d’aigua fresca i neta.
L’aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d’arcs sobreposades. Aquesta última és la imatge més difosa per l’espectacularitat de restes com l’aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona, anomenat el Pont del Diable, el de Segovia o el Pont del Gard.
En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d’aigua (castellum aquae), on l’aigua es filtrava d’impureses i des d’on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.
informació treta de: http://www.cefax.org/tecno/roma09/pagina2.htm
avee:)
quin video més enrrequidor, està molt bé la explicació.
Crec que els romans van tenir sempre molt bons mètodes pel transport d’aigua, i no només per això sinò per infinites coses.
valee!(K)
Pingback: Aqüeductes pel món | Aracne fila i fila
Pingback: Ara va d’aqüeductes! | El Fil de les Clàssiques
Pingback: Aqüeductes pel món | Aracne fila i fila