Divendres vàrem visitar l’exposició del CCCB Per laberints i després vàrem participar en el taller de creació audiovisual Construint laberints, ara és el moment de conèixer el making off de tot plegat.
Comencem per veure com vàrem gestionar les pel·lícules i després com es va muntar l’exposició:
Els alumnes de grec de l’institut Cristòfol Ferrer ahir, tal com ja s’havia anunciat, varen visitar l’exposició del CCCB Per laberints , la varen fotografiar amb mirada grega i varen participar en Construint laberints. Jutgeu vosaltres mateixos perquè jo no m’he pogut esperar a compartir-la fins després del pont quan apareixerà publicada a la pàgina del CCCB!
Moltes gràcies, alumnes, per respondre tan bé una vegada més a les meves iniciatives i per anar adquirint la tan preuada competència audiovisual! Molt bon pont!
Tot arriba i demà és el dia en què els alumnes de grec de primer de batxillerat entraran a l’exposició Per laberints al CCCB de Barcelona, amb el suport de Bancaja i, per això, també es podrà visitar l’any vinent a València. Quan en ple estiu es va inaugurar, ja ho vàrem anunciar amb un apunt a Aracne fila i fila. Per laberints segueix el guió de Ramon Espelt, a qui tinc el goig de conèixer, amb el disseny de l’arquitecte Òscar Tusquets. Entrarem finalment al laberint; a la primera part, trobarem laberints unicursals i, a la segona, multicursals de diferents autors, formats i èpoques i reflexionarem sobre la seva vigència. Després ho posarem en comú i ho plasmarem en un muntatge àudiovisual en el taller Construint laberints. N’estic segura, no sortireu indiferents. Experimentareu vivències i emocions del passat en el present. Jo procuro trobar-me sempre en el laberint, més que perdre’m, perquè el laberint és la vida, el laberint són les cruïlles de la nostra existència i el repte de prendre en cada ocasió la decisió encertada.
No recordo des quan em fascinen els laberints, potser fins i tot quan encara estava a les entranyes de la meva mare. Em vaig criar en una casa laberíntica, vaig créixer en un poble laberíntic, vaig anar a escoles i universitats laberíntiques, treballo en un institut laberíntic, m’agrada la xarxa, el laberint més laberíntic de tots, però sort que tinc El Fil perquè entrar al laberint és molt fàcil, el difícil és sortir-ne… El laberint sempre m’ha fascinat; fins i tot, l’he convertit en gimcana (Gimcana al Laberint d’Horta) i demà en una experiència de treball de camp a Per laberints i Construint laberints comprovareu si també us entusiasmen . Espero que us agradi i que no em perdi ni us perdi demà en el laberint!
Per anar fent boca, aneu localitzant laberints en aquest Google Maps i ja veureu que els trobareu arreu i si us perdeu consulteu Geografia dels laberints:
Veure Laberints arreu! en un mapa més gran
“Manual per a unes eleccions”
Diumenge el poble de Catalunya tindrà l’oportunitat d’elegir els seus representants polítics a les urnes. Avui a mitjanit acaba la campanya electoral. Si mai no parlo de política a classe ni al bloc, a què treu cap aquesta entrada? Doncs, que la idea política de responsabilitzar el poble del govern d’una ciutat o d’un Estat és una altra herència cultural que hem heretat de grecs i de romans, tot i que la seva societat era esclavista i que les dones estaven excloses (tot i que a Roma podien demanar el vot). Sols hi podien participar els homes lliures, els anomenats ciutadans romans, si eren majors d’edat.
En el segle IaC el magistrat, normalment un dels dos cònsols, vint-i-quatre dies abans dels comicis (comitia), convocava l’assemblea corresponent on feia pública la llista dels candidats acceptats i, tot seguit, la penjava en un lloc ben visible. Aquests vestien una toga blanca (candida en llatí) i començava la campanya electoral (petitio) que consistia a deixar-se veure en públic (ambitio) i a demanar el vot amb una encaixada de mans (prensatio).
El dia de la votació, que fou secreta a partir del 139 aC, l’assemblea es reunia en el Camp de Mart en unes instal·lacions (Saepta) on els ciutadans agrupats per tribus o centúries, segons la votació, exercien el seu dret a vot en la cista, si els auspicis, consultats pel president, eren favorables. Després de passar una passarel·la, els votants s’havien d’acreditar i després escrivien en una tauleta de cera (tabella) el nom o els noms dels seus candidats. Vora les urnes hi havia els garants del vot per evitar el frau, un anomenat pel president i els altres pels candidats.
Al final de la votació, hi havia l’escrutini. Per sorteig es feien públics els diferents resultats parcials i finalment sortien els magistrats electes. El candidat proclamat en primer lloc podia ser qui no ha obtingut més nombre de vots absoluts; per tant per guanyar les eleccions calia tenir partidaris arreu més que concentrats.
Què ha canviat o què roman d’ençà dels romans en el procés electoral? Quins paral·lelismes podem establir? Sabem pels textos llatins i pels grafits pompeians, a manca de tanques publicitàries, com era la precampanya i la campanya electoral, les aliances i les coalicions, les mesures legals que impedien la propaganda el dia de la votació, el frau en el dipòsit i en el recompte de vots, la compra de vots, etc. Si en voleu saber molt més, com sempre, cal recórrer als textos, i us recomano un llibre publicat a L’Esparver clàssic, la Magrana, amb introducció i edició de Joan Carbonell i Manils: MANUAL PER A UNES ELECCIONS. En aquest llibre hi trobareu un míting electoral de Marc Tul·li Ciceró quan fou candidat al consolat, també hi trobareu els consells que li va donar el seu germà, com si fos un director de campanya electoral, o les pintades de suport a un candidat amb què s’omplien els carrers de la ciutat de Pompeia just abans de ser sepultada per l’erupció del Vesuvi i si us agraden les lleis que regulaven el procés electoral, per molt pesades i repetitives que siguin, també les hi trobareu. Si el llegiu, vosaltres mateixos en podreu treure les conclusions i podreu comprovar si el procés electoral ha canviat o no des dels romans!
N.B.: Per treballar el tema de les eleccions a classe de llatí o de Cultura Clàssica a l’ESO és molt interessant el treball de Fernando Lillo La campaña electoral en Pompeya i Grafitos pompeyanos.
Teresa Devesa va presentar al VI Fòrum Auriga celebrat el propassat cap de setmana a Badalona la participació d’alumnes de l’Isaac Albéniz i del nostre institut a la Magna Celebratio A.D. MMX amb el taller Ludi Romani, un exemple més de col·laboració i de pràctica compartida a través del bloc Aracne fila i fila:
Esperem que aquests Ludi Romani gaudeixin de llarga trajectòria i que segueixin les passes dels divinals Ludi Saguntini!
Després d’haver fet l’entrada Encara no coneixes Chiron? em plau de fer aquesta ja que la comunicació d’en Jordi Rincón i el seu Vaixell d’Odisseu també se la ben mereixen, tot i que la vaig publicar ahir al Facebook perquè els seus tripulants la poguessin conèixer el més aviat possible, tot i que no sé què opinareu del que diu en Jordi de mi, jo encara n’estic atònita.
Tripulants del vaixell, esperem el vostre desembarcament a les costes del Maresme i, en especial al Cristòfol Ferrer, tal com el curs passat ens varen visitar els llatinistes francesos de Grenoble. Fins ben aviat!
Lluís Inclán, editor del bloc Doceo et disco i professor de llatí jubilat (tot un model a seguir, per això li diem a Chiron magister!), va presentar Chiron en el VI Fòrum Auriga aquest cap de setmana a Badalona:
Foto de Sebastià Giralt
Tal com us vaig fer saber aquest cap de setmana se celebra a Badalona, Capital de la Cultura Catalana, el VI Fòrum Auriga, ideat per Montserrat Tudela i organitzat per la revista Auriga. El Fil de les Clàssiques hi ha participat amb Eureka Baetulo! ho recordeu? També hi hem estat presents amb la pràctica compartida als Ludi Romani de Badalona que la Teresa ens explicarà a Aracne fila i fila, així com amb Chiron de Lluís Inclán, El vaixell d’Odisseu de Jordi Rincón i els seus tripulants, Barcino Oriens de Ricard Llop, una genial experiència illenca…
Foto de Sebastià Giralt
Aquí en teniu el primer tastet:
Avui gaudiré de la connexió del Decumanus amb les termes, a més dels espais museïsats que vàrem compartir tots junts. He fet per a l’ocasió aquest Google maps de la Badalona romana i, quan s’obri al públic general i a les visites, hi anirem i farem la nostra sortida compartida amb els col·laboradors de l’Isaac Albéniz a l’Aracne.
Veure Badalona romana en un mapa més gran
Foto Sebastià Giralt
LES MAGRANES FLAMEJANTS
És nit; sola i plorosa diu la muller d’Alcides:
–Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor,
abans que a Zeus recaptin tes flaires exquisides
i el seu esguard et volti de rierades d’or.
Car t’és plaent de veure, en les suaus brandades,
com tremen, com es lliuren els cossos matronals,
i que les veus s’apaguin, de tan enamorades,
i s’ompli de victòries el tàlem deIs mortals.
I sola presideixes, del cim de la claror,
l’aürt de les mirades en lluita prest encesa,
i ara t’arbores, ara t’ajeus en la peresa
al cobri de la roda de neu del teu pagó.
Allunya’m, protectora, les hores malastrugues:
ma veu i mes petjades sols troben solitud,
i la mateixa llàntia fa pobres pampallugues
com si, per enyorança, li demanqués virtut.
Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,
quan queien flors deIs arbres que el ventijol despara,
quan ell la cara meva prenia vers sa cara
i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.
Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada;
que sigui aquest silenci batut per so rabent.
La vella porta espera la seva revolada;
mon cos demana els besos que ajupen com el vent.
Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hores i els jardins,
en premi de les teves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llancen un xàfec de robins.
Els fruits saborosos,
Josep Carner
Què simbolitza la magrana en aquest poema de Els fruits saborosos de Carner? Qui és Àlcides i què significa el seu nom? Què enyora la protagonista del poema? A qui ho demana i per què? Quina relació té Hera amb la magrana? Es pot establir algun paral·lelisme amb el mite clàssic? Amb quin altre mite relaciones la magrana i per què? Per què simbolitza aquest fruit la sensualitat i la passió? Quina és la seva etimologia? Coneixes altres poemes sobre magranes? Recordes aquell que ens regalà la Pepita Castellví ? T’atreveixes a escriure un poema tardoral farcit de referents clàssics?…
El Teatre-Museu Dalí de Figueres rescata les fantasies animades de dos genis, Dalí i Disney, en la gestació de la pel·lícula «Destino», de 1946, genial barreja dels dibuixos plens de personalitat de Disney i l’imaginari surrealista i oníric dalinià. La font d’inspiració és la cançó mexicana “Destino”, d’Armando Domínguez, la lletra de la qual confegeix tot l’argument de la pel·lícula.
Destino pretén explicar mitjançant els dibuixos animats l’inexorable pas del temps mentre esperem que el destí faci la seva en les nostres vides. La consciència d’un destí inexorable i indefugible esdevenidor estava, com bé sabeu, fortament arrelada a l’esperit grec. A Destino la història d’amor entre una ballarina i un jugador de beisbol/déu Cronos és el fil conductor a través del qual ens mostra les múltiples peripècies abans que l’esdevenidor s’imposi. Quins referents clàssics hi trobeu? Com concebien grecs i romans el pas del temps i el destí? Quins mots encara avui utilitzem? Què us sembla aquesta genial producció de dos genis que el destí va fer que es trobessin? Què n’opineu de les metamorfosis que hi tenen lloc? Què podríeu dir del destí de Dalí amb Destino? Us agradaria conèixer l’incert esdevenidor?…
La pel·lícula original, d’entre sis i vuit minuts, havia de formar part d’un “package film”, però “Destino” el 1946 per manca de pressupost o bé pel conflicte de la Segona Guerra Mundial o no es va acabar o sols es va rodar una seqüència experimental de quinze segons. Finalment, el 2003 es reprèn el projecte i Destino esdevé una realitat gràcies a l’entusiasme de Roy Disney que va crear el curtmetratge a partir del material que se conservava en els estudis Disney i a la Fundació Dalí. Tot i que Disney té la majoria dels dibuixos, la Fundació Gala-Salvador Dalí conserva diversos esboços i croquis per a les imatges de la pel·lícula, principalment estudis preparatoris fets a llapis i tinta sobre paper vegetal, provinents dels quaderns en què Dalí dibuixava i tornava a dibuixar les imatges que tenia al cap.
No ens hem de perdre, doncs, aquesta meravellosa exposició Dalí + Disney = Destino que es podrà veure fins el diumenge 8 de maig de 2011 a la Sala dels dibuixos del Teatre Museu Dalí de Figueres. A la mostra es projecta el curtmetratge, i s’hi exposen 27 peces: 1 oli, 1 aquarel·la, 15 dibuixos preparatoris, –10 inèdits–, i 9 fotografies de Dalí en el procés creatiu d’aquest material, del matrimoni Disney a Portlligat el 1957, i dels Dalí a Burbank (Califòrnia).
Per altra banda, sortirà en Blu-ray, ben aviat als EUA i al febrer a la resta de món, “Fantasia” i “Fantasia 2000” que inclourà Destino i un documental sobre la seva creació. Mentrestant a Aracne fila i fila podeu visitar l’apunt L’Olimp de Fantasia i comentar els referents clàssics que hi trobeu.
