Tag Archives: Actualitat

Rostres de Roma al MAC

Des del 9 de juliol fins al 13 de setembre de 2009 (de 9’30-19h, diumenges i festius 10-14’30 i dilluns tancat) podreu visitar al Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona (c/ Sta Madrona, 39) l’exposició Rostres de Roma, retrats romans del Museo Arqueológico Nacional. Jo abans d’anar-me’n de vacances ja m’hi vaig passar i ara he trobat aquest vídeo del MAC que vull compartir amb tots vosaltres per animar-vos a visitar-la, paga la pena i és una oportunitat única. Aprofiteu-la! 

La mostra consta, en tres parts, de trenta peces, quinze retrats de les dinasties Júlia-Clàudia, Flàvia, Antonina i Severa, i quinze de privats, entre els quals hi ha sarcòfags i esteles funeràries:

1a L’origen del retrat fisionòmic, tot i que subjecte a l’idealisme del món clàssic: efígies d’Alexandre Magne, Èsquines, …

2ª Història Augusta amb els primers exemples de propaganda política: retrats d’emperadors i membres de diferents dinasties imperials.

Cives Romani amb diferents exemples de retrats privats.

No us perdeu les fotografies de la companya Ana Ovando del pas de l’exposició per València, com ja ens havia anunciat Sebastià Giralt.

Jornada de portes obertes a Pol·lèntia

Avui en plena alarma roja (amb un sol de justícia i a més de quaranta graus) he visitat la zona arqueològica  de Pol·lèntia (al nord de Mallorca), tot acceptant la invitació de la Jornada de portes obertes que em va fer arribar la revista Auriga amb motiu de la Campanya 2009 que ha demostrat que Pol·lèntia és una ciutat romana molt ben traçada urbanísticament i un punt estratègic cabdal a la Mediterrània per controlar la pirateria. Ha estat un plaer visitar el  jaciment amb les explicacions dels arqueòlegs Margalida Orfila i Miguel Àngel Cau, de les universitats de Granada i Barcelona respectivament, que  treballen en aquesta campanya d’estiu juntament amb alumnes d’història de diferents indrets. Per acabar el refresc mallorquí ens ha tret la soleiada.

Quan pugui ja compartiré les belles  imatges que he enregistrat, segur que us agradaran. Ara per ara en deixo constància en aquest diari d’estiu amb aquestes fotografies de les principals novetats d’aquesta campanya  i l’any vinent, si puc, hi tornaré per conèixer de primera mà les novetats arqueològiques del jaciment:

. Margalida Orfila de la Universitat de Granada dins la trinxera que es va fer als  anys 30 per fer un tren explicant els dos sòls romans i la ceràmica talaiòtica:

Foto Margalida Capellà

Foto Margalida Capellà

. S’han excavat més de 350 tombes i carrers a la zona del fòrum:

Foto Margalida Capellà

Foto Margalida Capellà

 

Foto Margalida Capellà

Foto Margalida Capellà

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=lR_1ET9j8ds[/youtube]

De viatge a la lluna

[youtube]http://youtu.be/NMGL_3jmBH0[/youtube]

 Un dia com avui de fa quaranta anys, l’home va posar per primer cop els peus a la lluna quan Neil Armstrong va sortir de l’Apol·lo XI. Un dia així, tot i estar de vacances, no el podia deixar passar per alt, sobretot per les referències clàssiques que se’n desprenen.

En el segle II, Llucià de Samòsata ja havia enviat l’home a la lluna en la seva Història Verdadera, molt abans de Cyrano de Bergerac o Jules Verne. Val a recordar “El viatge a la lluna” (1902) en el cinema de Georges Méliès:

[youtube]http://youtu.be/dxB2x9QzXb0[/youtube]

Sabeu per què la nau es va dir Apol·lo? Doncs perquè era una missió en què Apol·lo anava a trobar-se amb la seva germana Àrtemis, és a dir la Lluna. En la mitologia també rep el nom de Selene, d’aquí l’element químic dit seleni i els selenites o suposats habitants de la lluna.

Per saber-ne més, aquí.

Carles Riba, pont ferm de Grècia a Catalunya

Tal dia com avui, d’ara fa cinquanta anys, ens deixà Carles Riba i Bracons als seus seixanta-cinc anys, però l’obra d’aquest home de lletres, intel·lectual complet, roman viva entre nosaltres perquè és, tot emulant Tucídides, una adquisició per a sempre i un model a seguir. Descansa al costat de la seva dona, la poetessa Clementina Arderiu,  en el cementiri de Sarrià a Barcelona, sota una làpida, esculpida per Joan Rebull, amb la divisa en grec que trià  sis anys abans de la seva mort: “L’amor no cau mai” ( Carta de Sant Pau als corintis I, 13, 8).

 

Foto Margalida Capellà

Foto Margalida Capellà

No us ho creureu, però tan sols tenia divuit anys quan el bon alumne de llatí de don Clemente Cortejón va traduir el 1911  les Bucòliques de Virgili i es va donar a conèixer literàriament gràcies a l’edició que pagà el seu pare. També va traduir Cant de noces de Catul i part de les Geòrgiques de Virgili. Quan el 1913 estudià llengua grega a la Facultat, per influència de Joan Maragall, es posà a traduir textos grecs i  el seu professor  Lluís Segalà, gran traductor de la Ilíada,  el 1914 li encarregà la traducció de la vida de Temístocles, una de les Vides de Corneli Nepos. A la vegada, anà traduint textos poètics grecs, sobretot Píndar, Anacreont i Safo:

Em sembla igual als déus aquell home qui s’asseu davant

de tu i t’escolta de la vora, com dolçament parles

i rius amablement; la qual cosa m’esbaleix el cor dins el

pit, car tot seguit que et miro, la veu tota se me’n va.

I la llengua se’m paralitza, i un foc subtil em corre per

sota la pell, i no veig res amb els ulls, i hi ha un brunziment

dins les meves oïdes.

I la suor em raja, i tota soc presa de tremolor, i devinc més

pàl·lida que l’herba, i tota semblo que estigui a punt de

morir…

Uns anys més tard, per iniciativa de Josep Carner, engegà la fabulosa traducció poètica de l’Odissea d’Homer que va veure publicada l’any 1919 a l’Editorial Catalana (“el llibre més bonic del món” tal com li ho digué en una carta a Josep M. de Segarra). El 1920 traduí en un sol volum Antígona i Electra de Sòfocles. Aquest mateix any passà a la prosa grega amb Vides d’Alexandre i de Cèsar de Plutarc i un parell d’anys més tard Els deu mil de Xenofont. Per encàrrec, traduí el 1922 uns fragments de la Política d’Aristòtil, Crítica del Comunisme ( també Adrià Gual li va encarregar la traducció del llatí Aululària de Plaute i el Gran Teatre del Liceu el 1933  l’oratori Oedipus Rex de Jean Cocteau). El 1922 es va crear a Barcelona la Fundació Bernat Metge, sota el mecenatge de Francesc Cambó, amb la pregona necessitat de tornar als clàssics. Un Riba humanista, convençut del llegat de l’antiguitat grecollatina  per formar i educar els ciutadans, no trigà gaire en fer-hi col·laboracions (mentre ocupava la doble càtedra de grec, elemental i superior, en el si de la Fundació tot exercint la docència a la Universitat de Barcelona i més tard a l’Autònoma) i trià obres, portadores de valors i de principis que creia ben vigents en el segle XX : els Records de Sòcrates i Obres poètiques menors de Xenofont; així com totes les Vides paral·leles de Plutarc. Conjuntament amb Mn. Antoni Navarro les Obres del poeta llatí Ausoni. Arran d’una comunicació de Paul Mazon, s’animà a traduir en prosa les tragèdies d’Èsquil. El 1938 es doctorà amb una tesi sobre la Nausica de Maragall.

El 1939 Riba es va haver d’exiliar a França amb la seva família i aquests ideals noucentistes es van veure estroncats així com la seva carrera docent. Va retornar a Catalunya el 1943, tan aviat com la situació política li ho permeté, però l’ensenyament li estava vedat. Aviat, però, va signar un contracte amb el mecenes Fèlix Millet i Maristany per refer la seva antiga traducció de l’Odissea que va veure la llum el 1948 en edició de bibliòfil i el 1953 a l’editorial Alpha. El 1951 publicà en vers un primer volum de Tragèdies de Sòfocles, la resta pòstumes així com les tragèdies d’Eurípides. Va arranjar les tragèdies de Sòfocles que havia fet abans de la guerra i les va anar publicant en prosa a la Fundació Bernat Metge (els dos darrers volums pòstumament).

La traducció dels clàssics (que obeïa a l’ideari noucentista de voler elevar el nivell de la cultura i la literatura catalanes, a  retornar als clàssics grecollatins i a enriquir i regenerar el català)  deixà en l’obra de Carles Riba una empremta fonamental. Els clàssics varen amarar la seva obra de creació que anava escrivint paral·lelament. El jove Riba gaudí d’una primera i breu etapa virgiliana (entre el 1910 i 1911), mentre traduïa les Bucòliques de Virgili, que deixà petja  a Ègloga ( on Títir = Riba és consagrat per la Musa Boscana en la seva tasca poètica), Ècloga de la primavera i De l’Episodi pastoral. A “Damisel·la falaguera” dins Papers de joventut, un sonet a Pepita Vila, un amor jovenívol abans de conèixer la seva esposa, hi trobareu Safo:

Benaurat el jovincell

qui gustar d’aprop espera

vostra parla falaguera,

rierol de llet i mel.

Benaurat si pot oir-vos

i no’s torba de dolçô

o la gran expressió

de l’amor pot dirigir-vos.

Car jo sento aprop de vos,

com enfront d’una deesa

coronada de clarôs

d’un encís mon aima presa,

i m’m defuig tota ardidesa,

i us ador, silenciós…

Sens dubte, la traducció que el va colpir i influir fou l’Odissea, ben palesa al Primer llibre d’Estances, un llibre de”cants d’amor i de mort”, on en el  poema XXXII  tornem a trobar Safo:

Tu apareixes. No la roja meravella

que per damunt ma galta fa un súbit llengoteig,

no el tremolor que ajup l’envanida parpella

i la paraula forta esderna en balbuceig,

són, Oh Amors d’amors, l’essència del miracle

que, en seure prop de tu i oir-te, en mi es difon.

Oh, sabessis! dels pensaments, quindolç sotrac la

turba perplexa ordena darrera el mur del front!

Així a l’assemblea dels ciutadans el guia

fiat obre les ales del seu discurs serè,

i d’home a home passa una ardent correntia

i alcen tots junts els braços amb un igual voler.

A Del foc i del joc, recull de dues sèries de poemes breus, on a les “Tankas del retorn”, escrites després de l’exili, hi apareixen temes com el d’Orfeu i Ulisses. Certament, Riba prengué la figura d’Ulisses com un referent literari que l’acompanyà al llarg de tota la seva vida i, com la seva obra, anà canviant. En El darrer freu recrea l’últim periple d’Ulisses, de l’Ulisses viatger dels primers moments s’aprofundí en un Ulisses vital que afronta l’existència, que es compromet amb la vida; durant el cruel exili, fou l’Ulisses del retorn (Elegia VII):

He navegat com Ulisses   pel noble mar que separa…

l’illa de l’últim adéu, on es va inclinar el meu migdia

Edu3.cat

Les Elegies de Bierville són sens dubte una de les obres cabdals de la literatura catalana del segle XX. Dins les Elegies batega el seu inoblidable viatge a Grècia del 1927 que va fer dir a Riba en la presentació de les Elegies de Bierville el 8 de febrer de 1956 un escriptor “de professió i vocació no pot prescindir de Grècia” i “anar a Grècia, a Itàlia, a un país al qual un s’ha preparat, al qual un deu alguna cosa de la seva construcció, és anar a omplir uns noms, omplir amb visions uns noms, uns noms que ens empenyen a trobar el lloc que hi correspon” (text transcrit per O. Casassas dins Serra d’Or, agost de 1976, pàgs. 27-31). Grècia faria acta de presència literària, dotze anys més tard, en el seu exili a  Bierville, un château, un castell del sud de França, vora Étampes, gràcies a l’amabilitat del seu amic Marc Sagnier que oferí a la família Riba i a altres intel·lectuals catalans l’hospitalitat d’unes cambres i el mateix Riba ho confirma a la presentació  “A Bierville van ser escrites les cinc primeres: d’aquí ve el títol del llibre”.

Les Elegies, escrites amb la imitació d’una forma poètica grega i llatina, utilitzada abans per Goethe, Hölderlin i Rilke, són poemes articulats a l’entorn de l’exili o la mort i a l’entorn del retorn o renaxeiment cap a la poesia i cap a Déu. Hi abunden els referents del món clàssic: el temple de Súnion (“Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria”…) – vid. poema i interpretació musical per Pau Riba a Música de poetes-; el retorn d’Ulisses a Ítaca; la font de Castàlia; Orfeu i la religió Òrfica, les batalles de Salamina i Queronea com a punts que marquen la pèrdua de llibertat …

Sòfocles juntament amb Homer van influir Riba a la postguerra,després de patir l’exili i les conseqüències de la Guerra Civil espanyola i a França, sota l’ocupació nazi,  i fugir dels estralls de la Segona Guerra Mundial, tot plegat unes vivències de tragèdia grega. De tornada a Catalunya, va escriure  dos llibres més de poesia i un recull pòstum. Els poemes de Salvatge cor (el tema central és l’amor: l’humà, el carnal i el diví) sovint prenen l’Odissea d’Homer i les tragèdies gregues, que en aquesta època anava traduint, com a punt de partida. Jaume Medina a Estudis sobre Carles Riba apunta les influències clàssiques i val a remarcar els sonets sobre Nausica, Ulisses i les Sirenes.

Riba va beure amb devoció en una font molt preuada, la literatura grega. Sense els clàssics, entre d’altres,  no entendríem la seva obra, qualificada d’obscura i difícil, perquè Riba és un poeta d’enorme bagatge intel·lectual i d’experiència vital i cultural, un pont ferm entre Grècia i Catalunya, pervivència de l’actualitat del llegat clàssic, sens dubte “el món clàssic s’aferra a l’avui” en paraules ribianes i ell el va fer saber seu i l’adaptà a la seva tasca creativa i va fer de la traducció dels clàssics grecs la seva professió que per a ell “Traducció a nosaltres és tota lectura que autènticament fem” O.C. II pàg. 648. No voldria acabar aquest apunt sense esmentar la fantàstica traducció ribiana (“una de les més belles que existeixen” en boca d’Alexis Solà) del gran poeta neogrec  Kostandinos Kavafis.

El primer Riba que vaig conèixer a la meva adolescència va ser el Riba traductor de l’Odissea (i amb un bon diccionari vaig ampliar el meu vocabulari en català!) i amb aquests mots seus inicials vull recordar l’enorme mestratge que en mi (que he tingut l’honor de traduir la primera dona, Corinna de Tànagra, a la Bernat Metge)  ha exercit, exerceix  i continuarà exercint:

Conta’m Musa, aquell home de gran ardit,que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,

fent per guanya’el seu alè i el retorn de la colla que duia;

mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,

car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,

els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,

van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.

Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

N.B.: Sebastià Alzamora, darrer Premi Carles Riba, recita tres poemes de Carles Riba (WilaWeb). Hi heu detectat les ressonàncies clàssiques, sobretot homèriques?

Kavafis cantat amb mots de Riba

La passada tardor es va celebrar el setanta-cinquè aniversari de la mort del poeta grec Kostandinos Kavafis que fou traduït al català per Carles Riba, del qual avui commemorem el cinquantè aniversari del seu traspàs.
Kavafis amb mots de Riba ha estat musicat en català per Lluís Llach (tal com ja vàrem tractar en un altre apunt) i per Josep Tero. Tot seguit podreu visionar primer el programa del canal 33 Tons, poesia per a cantar en tres vídeos (1r, 2n i 3r) i per acabar la cançó kavafiana amb mots ribians Cos meu, recorda de l’empordanès Josep Tero:

Talkingabout Clàssiques d’ara

El títol de l’apunt no és meu. És de Ricart Espelt i de Gemma Urgell que han obert una secció Talkingabout en els seus respectius blogs en què entrevisten gent que ha incorporat la xarxa a les seves feines. A través d’Internet, concretament a través d’un e-mail a Chiron, es van posar en contacte amb mi i em van entrevistar aquest dimecres a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona on acabava de participar en l’escola d’estiu a De professió grecoromans amb una xerrada sobre la meva experiència a INTERNET (EL Fil de les Clàssiques, Aracne fila i fila, Chiron…) i recursos TIC a la xarxa.

En Ricart i la Gemma em van entrevistar (a les tres i sense dinar!); bé més aviat  va ser una conversa molt agradable. Feina degueren tenir per reduir la gravació! Aquí us la deixo (no us perdeu el final en què han tingut el detall d’incorporar el rap de l’Uri, quina alegria!)  i també els seus interessants articles sobre la nostra xerrada a   ricard espelt-thepateishot  i  Viniesfera:       

                   

Carles Riba, també trià LLETRES!

Ens acostem al cinquantè aniversari de la mort de Carles Riba (1893-1959). Joan Puigmalet que vaig tenir la sort de conèixer a Premis Blocs Catalunya, guanyador en la categoria de Societat 2008, ens ha deixat un comentari al nostre apunt Carles Riba, tot animant-nos a seguir la seva crida del seu Gazophylacium: Diumenge arRIBArà.
Posem, doncs, fil a l’agulla i recuperem un programa d’Iniciatives Àudio-visuals S.A. de 1993 en què coneixerem un Riba poeta, traductor i crític literari. En definitiva, un escriptor de cap a peus, pont d’unió entre Grècia i Catalunya.
Per cert, va triar lletres!

Edu3.cat

P.D.:
Edu3.cat

De vacances, Titus Andrònic

Anit al teatre romà de Mèrida (encara recordo aquelles fantàstiques diapositives de Florencio García Méndez!), la companyia Animalario, dirigida per Andrés Lima, va estrenar Titus Andrònic de Shakespeare, una obra de pervivència clàssica. És una posada en escena impactant. La venjança sempre és cruel, però Titus Andrònic amb paraules del seu director en roda de premsa “es una tragedia sobre las relaciones humanas, una apuesta descarnada y cruel pero rebosante de belleza”. La guerra entre famílies provoca venjança. El poder mou la violència. La mort  hi és constant i és “destructiva como un volcán”. 

L’estàtua de la Llibertat reoberta

estàtua de la Llibertat

Ahir, tot celebrant el dia de la Independència, es va poder tornar a visitar  a l’illa de la Llibertat, al sud de Manhattan, l’estàtua de la Llibertat, regal de França al poble dels Estats Units en el 100è aniversari,  i també es va poder arribar a la corona, un mirador de vint-i-cinc finestres, sota extremes mesures de seguretat,  amb grupets de deu persones, acompanyats per un guia, per una estreta escala de 345 esglaons. Aquest símbol de la llibertat i del progrés humà, Patrimoni de la Humanitat, romania tancat des dels atemptats de l’onze de setembre, gairebé vuit anys per por al fanatisme terrorista. Si viatgeu aquest estiu a Nova York, tanmateix, no hi podreu  ascendir perquè les entrades estan exhaurides fins al setembre. Espavileu perquè es tornarà a tancar el 2011 per fer-ne una remodelació que potser permetrà encimbellar-se a la torxa tal com ho podien fer, quan es va obrir, el 28 d’octubre de 1886, els privilegiats de l’època si pagaven cinquanta centaus. Quines vistes més espectaculars  de Nova York, tot i que sense gratacels,  devien contemplar!

L’estàtua de la Llibertat, de coure,  fa noranta-tres metres d’alçada i pesa dues-centes vint-i-cinc tones, tot i així la forjà a França  l’escultor Frederic Auguste Bartholdi sota el guiatge de l’enginyer Gustave Eiffel, que en féu la carcassa interna, i, com a regal  en el centenari de la declaració de la Independència,  en 350 peces fou transportada en vaixell a Nova York, on va arribar el 17 de juny de 1885.

Aprofitant l’actualitat estiuenca i els vostres possibles viatges, vaig preparant feina per al proper curs:

Quina relació podeu establir entre la iconografia del mite de Prometeu i l’estàtua de la Llibertat de Nova York o la rèplica en petit d’aquesta estàtua a Paris? En coneixeu més rèpliques? Quin símbol comparteixen? Què significa? A quina de les set meravelles del món antic us recorda?……

El colós de Rodes i l’estàtua de la LLibertat de Nova York

Quina meravella de mosaic!

Com m’hagués agradat de ser una de les deu mil persones que van veure un dels mosaics més grans i més ben conservats d’Israel! Els arqueòlegs van trobar aquest mosaic de mil set cents anys d’antiguitat fa més d’una dècada (el 1996 a Lod, vora a tocar Tel Aviv)  i el van mostrar aquesta setmana per segona vegada.

El mosaic de 56 metres quadrats consta de més de dos milions de peces amb escenes de cacera, lleons i girafes africans i un mar amb vaixells i diferents tipus de peixos.

León Levy i el col·leccionista Shelby White han aportat dos milions i mig de dòlars per tal de fer-li un emplaçament  a Lod que es podrà visitar cap el 2012, mentrestant un fragment volarà fins al Metropolitan Museum de Nova York tal com ens informa l’Expresso italià.