Tempus fugit! És ben cert: el temps s’esmuny, però en deixa petja i en aquest cas indelebre. Encara recordo aquella tarda de dimarts, primer dia de classe del 2007 en què entrava a la sala d’actes, no sé què hi fèiem allà? (no teníem en aquella època ni aula!), i vaig trobar, després d’un any i mig d’estar fora de les aules, una munió de gent de Cultura Clàssica de tercer que no es volia seure, ni fer silenci. Poc acostumada a aquests enrenous, perquè els alumnes en coneixen i ja saben com sóc i què vull, no sabia què fer per pacificar aquella Gàl·lia insurrecta. Dona de caràcter, vaig dir en veu ben alta: “SÓC DE CLÀSSIQUES i no puc començar tot un curs, i més enguany que ja no és trimestral, amb tanta malastrugança”. Així que torno a sortir de l’aula, faig veure que no he entrat i que no m’he trobat aquest aldarull i comencem amb bon peu no sigui que un començament així sigui tot un mal averany”. Us vàreu quedar de pedra. Vaig sortir i vaig tancar la porta. Hi havia gent al passadís, recordo la cara estupefacta quan em van veure tornar a entrar sense trepitjar el portal. Amb pede dextro i com si entrés per primera vegada vaig saludar, no sé si amb Bonum diem o bé amb Avete o XAIPETE! No semblàveu els mateixos, quins alumnes més disciplinats, això sí al·lucinats amb una magistra que abans mai no havíeu vist i amb un mètode sui generis. Em vàreu deixar explicar el que faríem i us faig escoltar per saber què coneixíeu d’aquest món meravellós que ens ha unit durant quatre anys (la resta us heu anat incorporant a 4t de llatí, o bé a primer de batxillerat!).

A l’octubre, va néixer Xtecblocs i en Joan Marc, un professor aleshores nou de català, em va proposar d’obrir un bloc de Departament Llegir molt i escriure bé. Jo no sabia què era un bloc, ni què en faria, però, com bé sabeu, no sé dir mai NO i sense adonar-me ja tenia bloc. Bé, després del primer apunt, la nostra Gimcana mitològica al Museu d’Arqueologia de Catalunya, en va dir que era millor que m’obrís el meu. Estava perduda, no sabia què fer i vaig obrir un bloc per trobar el fil a les meves classes: El Fil de les Clàssiques. Us hi vàreu enganxar de valent. Quin goig! Em vàreu donar feina, però la feia a gust; però vàreu treballar tant i tan bé que aviat va venir el reconeixement extern i varen començar a caure premis i això de veure la “profe” al Telenotícies i de pensar que éreu a l’ull de l’huracà us va refredar. Llavors, us vaig regalar Aracne fila i fila perquè fos vostre i hi convidéssiu altres alumnes d’altres centres. Si havíem trencat les parets de l’aula treballant des de tercer fins a segon de batxillerat en un mateix espai, ara era el moment de tirar a terra les parets del centre i fer del món la nostra aula. Ho heu aconseguit amb escreix i han caigut més premis i més reconeixement. Heu deixat el llistó molt alt, ara feina tindré per mantenir-lo!

El laberint era tan gran que calia un fil més ferm per no perdre’s, per tenir-ho tot al seu lloc. Aquest espai, més reservat, és el Fil Moodle, una aula d’ensenyament-aprenentatge i també d’avaluació per cada curs que alimenta els blocs i els blocs, Google Maps, Google Sites, Google Docs, … el nodreixen. Treballs de recerca fan néixer altres espais, com L’empremta d’Orfeu, un bloc a la recerca dels referents clàssics en la música actual. Cinèfils com sou, finalment heu fet néixer, Coty, Carlos i Rebeca, La cinta de Νίκη. Mentrestant, m’heu ajudat a trobar el camí, hem après a ser un, a valorar la feina dels altres, a trobar el nostre lloc en aquest teixit col·laboratiu i col·lectiu. Hem passat moltes hores junts, moltes peripècies, moltes aventures, molts aprenentatges i també hi ha hagut topades i algun plor, quan un vídeo ha desaparegut, quan algú s’ha carregat la feina d’un altre a la wiki o ha usurpat l’entrada d’un Google Maps. Hem gaudit amb la traducció de textos grecs i llatins i, fins i tot, amb la sintaxi. Heu fet recerca, heu fet molt grossa la teranyina clàssica de la xarxa en català. També m’he enfadat i us ha sabut greu, ho sento, però si us he renyat és perquè sé que no podíeu tirar la tovallola al mínim entrebanc, que cal tenir respecte, ser puntuals, posar la feina al seu lloc, treballar amb ordre i rigor, acabar les tasques, practicar amb l’exemple i esforçar-se sempre. Mai no oblidaré tots aquests bons moments que m’heu fet passar, tampoc la còlera en veure el meu diccionari de llatí tot mossegat pel gos del Dani. En fi, …!

De tot això, us ofereixo aquest petit homenatge, fet de moments especials, tanmateix l’agraïment és molt més gran, no té preu.

Espero que tingueu molta sort a la vida i als estudis, tot començant per la Selectivitat que s’apropa (aquí trobareu uns consells d’or d’un professor chironià ja jubilat, el magister Lluís) o bé pels exàmens extraordinaris de juny (val a dir que, si us hi esforceu, podeu aprovar, i tant!). Cada un i una us en porteu un trosset de Margalida i en deixeu un trosset vostre, mimeu-lo, cuideu-lo tant com jo ho faré. Si em necessiteu, ja sabeu on trobar-me. Basia mille!

N.B.: Amb aquest emotiu apunt de comiat de la meva primera generació digital (MMVIII-MMXI, tot i que el curs va començar el 2007 fins el Nadal no vàrem digitalitzar-nos) vull acomiadar aquest curs la tasca col·lectiva a l’aula, tot i que queda per acabar el projecte de recerca de 4t, començar el treball de recerca del curs vinent, els exàmens finals de primer de batxillerat, els exàmens extraordinaris i de recuperació, les avaluacions i les reunions… a més de la preparació d’un nou curs en un nou institut fusionat; però El Fil de les Clàssiques és un bloc d’aula i farà vacances fins a reprendre les classes en l’institut de Premià. Esperem que tingui tanta fortuna com l’ha tinguda al Cristòfol Ferrer i que les noves generacions preservin i valorin la vostra llavor.  MOLT BON ESTIU A TOTHOM!