«Sobre un epigrama de la poetessa Mero de Bizanci»

Epigrama

A l’àuria clastra penges d’Afrodita,

penjoll atapeït del suc de Dionís.

Ja la teva mare, la vinya, no t’abraçarà amb l’amable

sarment, ni et cobrirà amb pàmpols de nèctar.

Variació

Orfe de columna, com de l’om la vinya,

capitell de pàmpols, nèctar de raïm,

No envegis les fulles més tendres que et volten.

És que Dionís podrà protegir-les

del fred de desembre, dels llargs dits del vent?

L’hivern que ens despulla, a tu et deixa intacte

en la teva llarga, daurada tardor.

Maria Àngels Anglada, Poesia completa (Sam Abrams, 2009)

Maria Àngels Anglada ja havia inclòs aquest epigrama votiu  (Anth. Pal. VI 119) de la poeta hel·lenística Mero de Bizanci a Les germanes de Safo (Edhasa, 1983) amb el títol “Ofrena d’un penjoll de raïm” amb la diferència que acabava el segon vers amb un punt i coma i que anava acompanyat del text grec:

κεῖσαι δὴ χρυσέαν ὑπὸ παστάδα τὰν Ἀφροδίτας,
βότρυ, Διωνύσου πληθόμενος σταγόνι∙
οὐδ’ ἔτι τοι μάτηρ ἐρατὸν περὶ κλῆμα βαλοῦσα
φύσει ὑπὲρ κρατὸς νεκτάρεον πέταλον.

En aquest epigrama de Mero de Bizanci (vid. Poetes gregues antigues), s’ofrena un brot de raïm en el pòrtic del temple d’Afrodita, dea de l’amor. Presenta punts comuns amb els epigrames de dedicacions de les poetes gregues Ànite de Tègea i Nossis de Lòcrida. El llenguatge és metafòric: el penjoll, ple de suc, és el fill de la vinya i productor de nèctar, és a dir, de vi, atribuït a Dionís, el déu del vi i de la vinya, de la saó del raïm. Segurament l’ofrena no era d’un penjoll real sinó més aviat pintat o esculpit en pedra. Desconeixem qui s’adreça al raïm; però, ben segur, que és l’oferent que recorda al penjoll de raïm que, en el temple de la deessa Afrodita, la seva mare, és a dir la vinya, ja no tornarà a abraçar-lo amorosament amb els seus sarments ni a fer-li créixer pàmpols sobre el cap. En definitiva, doncs, Mero descriu la immobilitat perenne del brot de raïm, símbol de fecunditat, de forma elaborada, d’adjectivació plàstica i molt sensual.

Sembla ser que “el capitell de pàmpols” que es troba “orfe de columna” en la Variació de Maria Àngels Anglada és un capitell que pertany a l’església de Sant Domènec de Girona i que surt en una fotografia de Jordi S. Carrera. Podríem establir, doncs, el següent paral·lelisme amb l’epigrama de Mero de l’epígraf: el pòrtic del temple d’Afrodita (que recorda el de les les dones del mimiamb IV d’Herodes, que la poeta de l’Empordà va incloure en els seus Retalls de la vida a Grècia i Roma, 1997) correspondria a l’església cristiana de Sant Domènec de Girona; el brot de raïm-epigrama correspondria al capitell-brot de raïm,  mancat de columna, en la paret de l’església gironina. El raïm-fill és un brot de raïm capitell. Així com el raïm-fill estava separat de la mare, la vinya, el raïm-capitell està separat de la columna (v. 5).  Hi ha una clara exhortació a no envejar les fulles verdes de la vinya (v. 7); les fulles que queden, després de la verema, ni Dionís podrà salvar-les  ja que queden exposades a les inclemències de l’hivern (v. 8-9). Aleshores, més val ser raïm esculpit en el capitell, és a dir pedra, que fulles que el vent glaçat de l’hivern farà caure i portarà inevitablement a la mort (v. 10-11).  Els versos de la variació, inèdits fins a la publicació de l’obra completa, ens presenten com se sent la poeta sense Afrodita, com es veu a si mateixa en la seva tardor.