Quan vàrem anar a la Jornada de Portes Obertes de la UAB a Bellaterra, unes alumnes ens van fotografiar un rellotge de sol i a la façana de casa, en llueixo un amb la inscripció llatina preferida Carpe diem!
A arreu hi ha rutes per observar els rellotges de sol i societats de gnòmica (ara ja sabeu què vol dir!). Què en sabeu de tot plegat? Potser amb les noves tecnologies ja ni utilitzeu els rellotges digitals!
Ja queda poc i aviat El Fil de les Clàssiques tornarà a ser un bloc d’aula, per llavors us proposo hic et nunc dues activitats:
traduir els lemes dels rellotges del meu Slide
buscar i fotografiar altres rellotges de sol amb diferents lemes llatins i fer-ne la traducció
Heu anat a veure l’exposició Palladio, l’Arquitecte al CaixaForum Barcelona? És una exposició molt interessant, sorgida entre els actes de celebració del cinquè centenari de l’aniversari del seu naixement, en col·laboració de la Royal Academy of Arts de Londres i el Centro Internazionale di Studi di Architettura Andrea Palladio de Vicenza, amb la participació del Royal Institute of British Architects de Londres. Si no l’heu vista, avui diumenge és l’últim dia a Barcelona; després, però, viatjarà al CaixaForum de Madrid. És de franc i recull més de 200 obres, -dibuixos, maquetes a gran escala, projeccions, teles i llibres- de l’arquitecte renaixentista Andrea Palladio (1508-1580) des que era un adolescent i feia de picapedrer a Pàdua fins a esdevenir un intel·lectual i arquitecte consagrat que ha influït en les generacions posteriors d’arquitectes fins a l’actualitat com Arata Isozaki, David Chipperfield, Richard McCormac, Toh Shimazaki o Antonio Jiménez Torrecillas, entre d’altres.
El nom de Palladio és sinònim d’arquitectura i va saber unir com cap altre teoria i pràctica en publicacions i edificis; va democratitzar l’arquitectura en reivindicar el valor de les edificacions domèstiques, tot considerant que qualsevol edifici podia ser bell sense necessitat d’emprar materials costosos. Tenia un profund coneixement de l’arquitectura del món clàssic que li va permetre idear un harmoniós sistema de plans i alçats en edificis que sorprenen i intriguen per la seva enorme inventiva que el va incitar a forjar un nou llenguatge arquitectònic d’acord amb el seu temps, amb un perfecte maridatge entre harmonia i bellesa.
Pal·ladio va escriure un cèlebre tractat I Quattro Libri dell’Architectura que li ha valgut juntament amb els seus projectes i edificis -com la Basílica de Vicenza, la Villa Rotonda, les grans esglésies venecianes de San Giorgio Maggiore i del Redentore o les vil·les Barbaro i Emo, al Vènet- la consideració d'”arquitecte d’arquitectes”.
Sabeu en honor de qui Andrea di Pietro pren el nom de Palladio? A quin arquitecte romà us recorda? A quines obres de l’arquitectura romana us recorden les seves, per exemple la Villa Rotonda?… D’aquí podria sortir un bon treball de recerca!
Mireu quina fotografia he fet aquestes vacances per a tots i totes (alumnes de llatí) per tal que poseu en pràctica els vostres coneixements de cultura general i de llatí. Què és? On l’he feta? Havíeu vist abans aquesta inscripció? Què hi posa? Per què en llatí?…
“Subterreum hoc opus a mense ianuario anni universae reparationis MCMXXIV A.D. MCMXXVI ianuario mense perfectum barcinonensem habuit opificem e fundatissimo nostrate genere natum”.
Tot va començar com un joc i de mica en mica s’omple la pica. Si mireu aquest mapa amb els topònims catalans de procedència clàssica, sobretot llatina, podem afirmar que Roma és sens dubte la primera fita definitòria de Catalunya i n’és una prova l’origen llatí de bona part dels seus topònims.
Ara entre tots i totes hauríem d’anar completant el mapa de toponímia d’Hispània romana en Google Maps tal com ja tenim tots els jaciments romans al mapa d’Hispània a Chiron, a més del de El Fil de les clàssiques. Teniu l’èxit ben assegurat perquè un percentatge aclaparador dels topònims té origen llatí. Qui s’hi apunta?.
Poetes de tots els temps, des de l’antiga Grècia fins avui, i en diferents llengües s’han inspirat en la mitologia grega per fer noves creacions poètiques. Res no s’escriu del no res, sinó a partir d’una herència, d’una tradició cultural o imaginari en què un poeta o poetessa s’ha format. La mitologia clàssica és, a occident, la nostra herència cultural més preuada i contínua i inesgotable font d’inspiració. Ara que ja sou lectors experimentats en mitologia amb La nissaga dels déus i amb les lectures prescrites (Narracions de mites clàssics, La còlera d’Aquil·les, Les aventures d’Ulisses etc.) i aneu adquirint competència literària, llegiu aquests dos poemes inèdits que ens ha enviat la poetessa Pepita, tot inspirant-se ad hoc en la mitologia clàssica:
MITOLOGIA
I
Mira com llisca la nit,
Misteriosa, obre quimeres
Damunt la ratlla de l’infinit.
S’atura el temps, callen les hores,
Del fons de l’espai surt el passat.
Mira Èol com corre Entre el arbres amb el seu cavall de vent. Les nàiades, criatures d’aigua De llargues cabelleres, Dibuixen reflexes en els rius. Instants màgics, transparents… Quan arriba l’alba, Afrodita, La més bella, voltada d’escuma I algues, emergeix de la mar. I per damunt de tots, Zeus, Déu suprem de l’Olimp Movent els fils del destí.
Volten el sol i la lluna I torna la roda a moure el temps.
Quimeres, que llisquen en la nit.
II Somnis, il·lusions de l’aire Que s’ha tornat foll I obre paradissos impossibles A la línea corba de l’horitzó.
Dalles de núvols escapcen el cel I Zeus, torxa encesa, encén Escenaris oblidats i il·lumina La immensitat d’uns camins
Que no porten enlloc. Ariadna, filla de Minos, Lliga’m el canell amb el teu fil I porta’m fora del laberint.
La remor d’unes ales Polsa les cordes del dia Que ja arriba el seu ocàs. La llibertat té el color del cel.
Pepita Castellví
Us han agradat? Què us han semblat? Quins personatges mitològics esmenta? Estan ben caracteritzats? Amb quina finalitat fa ús dels personatges mítics? bla, bla, bla.
Ara, intenteu fer el vostre poema mitològic (pot ser a partir de la reelaboració d’un mite, o mitificant mitjançant la paraula circumstàncies personals) i deixeu-lo en comentari o feu-ne un apunt a Aracne fila i fila. Jo quan tenia la vostra edat i era alumna de grec de l’estimada Coloma Blanes i Blanes al cor de l’illa de Mallorca, vaig escriure aquest que fa poc he rescatat de l’oblit i que ara vull compartir amb tots vosaltres per animar-vos a escriure i a publicar el vostre:
A tocar el mar a la badia de Nàpols, al sud d’Itàlia, Pompeia fou sepultada en quaranta-vuit hores per una espessa capa de lapilli (pedres fogueres i cendres) i oblidada durant divuit segles fins ser descoberta el segle XIX, tot i que ja s’havia localitzat el seu emplaçament el 1748. Aquesta ciutat romana imperial se’ns mostra avui congelada en el temps i ens permet conèixer la ciutat opulenta i pròspera que va ser en el segle I, en el moment de la inesperada erupció volcànica del Vesuvi, tot i que ja havien tingut tremolors de terra que l’anunciaven. Les cendres han preservat de l’oblit el record d’unes vides a partir dels objectes que s’hi han descobert: vaixelles, joies, miralls, balances, llibres de papir, restes de menjar calcinat, instruments musicals, màscares d’actors, cascs de soldat, frescos, mosaics amb detalls de la vida quotidiana, estàtues de marbre i de bronze… Els vestigis dels edificis han permès conèixer millor l’organització de la ciutat: edificis públics (un fòrum amb edificis monumentals i estàtues, dos teatres -un de gran i l’Odèon més petit-, un amfiteatre, termes, diversos temples, carrers amb passos de vianants, fonts públiques…) i privats (insulae i vil·les sumptuoses molt ben decorades), comerços i tabernae amb productes de tota mena, thermopolia, forns, lupanar, … Els motlles de l’arqueòleg Giuseppe Fiorelli que el 1864 s’encarrega de les excavacions mostren la posició del cos, les expressions, la roba, el pentitat… dels habitants i dels animals domèstics que van quedar sepultats mentre intentaven fugir o estaven arraulits per protegir-se dels núvols de roques amb foc i gas.
Anar a Pompeia i passejar per les seves ruïnes ens permet conèixer millor la vida dels seus habitants, rics i pobres, lliures i esclaus, homes i dones, nens i adults; ens sentim propers a ells i a la seva desgràcia, gaudi nostre; els veient passejant pel fòrum, o jugant a daus, lluitant a l’arena de l’amfiteatre o representant una comèdia al teatre, pintant un grafit i per què, no en la intimitat d’una cambra o sentit l’últim lladruc del gos que el collar i la cadena li impedeixen salvar-se de la tragèdia.
Gos de Pompeia. Wikipèdia
Tal dia com avui, un 24 d’agost de l’any 79, cap a les deu el volcà Vesuvi, situat a una desena de quilòmetres de Pompeia, entrà en erupció. Una enorme i violenta pujada de lava provocà una autèntica explosió de la muntanya que formà cap a la una del migdia, tot tapant el sol, un increïble núvol de cendres i pedres a més de vint quilòmetres d’altura. Regnà la foscor i el núvol va caure sobre les ciutats de Pompeia i les seves veïnes Herculà i Estàbia. Molts habitants decidiren fugir a corre-cuita, sense agafar res, i es van salvar. Altres, però, aterrits pels llamps i trons cruixidors, van decidir tancar-se a casa i van morir després de patir molt. L’endemà, el volcà encara expulsava gasos mortals, cristalls de magma en fusió, pedres volcàniques lapilli, cendres ardents i piroclasts… És la fi de Pompeia, una ciutat opulenta de més de vint mil habitants, dels quals, es creu, que més de dos mil perderen la vida: uns asfixiats pels gasos ardents i verinosos, altres tocats per la caiguda d’alguna pedra volcànica o o bé aixafats per l’esfondrament de les teulades de les cases o cremats per la calor sufocant que superava amb escreix els 500ºC o sepultats per les cendres. També va morir asfixiat a causa dels gasos l’escriptor Plini el Vell, autor d’Història Natural i comandant de la base naval de Misenus a 25 km de Pompeia, quan veu el núvol, desconeixedor del que és un volcà, ja que per a ell el Vesuvi és un indret de criança de vins aspres, decideix anar per mar a observar el fenomen de més a prop i acudir al rescat d’una noble anomenada Rectina. No pot atracar perquè el mar està remogut pels terratrèmols i canvia el rumb cap a Estàbia per passar-hi la nit, però l’endemà baixa a la platja i mor als seus 56 anys i nosaltres en som coneixedors gràcies al relat del seu nebot Plini el Jove, que recollí els testimonis dels mariners del seu oncle.
Rius de tinta s’han publicat i es continuen publicant sobre Pompeia:
Si preferiu llegir novel·la, us he de remetre a Los últimos días de Pompeya de E.G.Bulwer-Lytton, Anaya, Madrid 2003 i Pompeya de Robert Harris, Grijalbo, Barcelona, 2004.
Ara bé, si preferiu assaig, al llibre La vida cotidiana en Pompeya de Robert Étienne, Temas de Hoy, Madrid 1992 cal afegir-hi la recent publicació de dos llibres complementaris entre si sobre la ciutat sepultada pel Vesubi l’any 79 aC: Pompeya de Joanne Berry, Akal Madrid 2oo9. Joanne Barry és professora de història antiga de la Universitat de Swansea ofereix en diferents apartats (“Los habitantes de Pompeya”, “La vida en el ojo público”, “Casas y sociedad”, “Dioses, templos y culto” i “La economía de una ciudad romana”) explicacions molt clares i precises, amanides amb fotografies, il·lustracions i plànols que sempre s’agraeixen.
Pompeya, historia y leyenda de una ciudad romana de Mary Beard, Crítica Barcelona 2009. Mary Beard, catedràtica de la Universitat de Cambridge, tracta el tema de Pompeia amb un text àgil i innovador sobre la vida dels pompeians (per exemple, parla de la seva halitosi, de les pràctiques sexuals, de l’afició a consumir liró farcit de gàrum, del trànsit…) i la història de la seva ciutat. Es decanta, basant-se en diferents indicis arqueològics, en localitzar l’erupció a la tardor.
Si preferiu articles de revista, National Geographic n’acaba de publicar un de molt interessant en el seu núm. 68 i actualitzat.
Si preferiu navegar per la xarxa, teniu pàgines molt interessant i contínuament actualitzades com les que aquí us proposo: aquesta i aquesta altra en anglès i aquesta altra en italià. Aquí trobareu imatges i podreu identificar la casa de Juli Polibi i el negoci d’Estèfanus del documental de la BBC Pompeya: el último día.
Què us han vingut ganes de visitar Pompeia? L’únic que us puc prometre és treballar Pompeia a classe el proper curs.
L’estiu és també temps de lectura! Entre les meves d’aquest estiu us vull recomanar per ser plenament vigent De vita beata de Sèneca (segle I), publicada recentment en català a Angle editorial. La introducció i la traducció d’aquest opuscle (del qual no ens ha arribat el final) és de Núria Gómez Llauger. Per què m’ha agradat? Sobretot per la seva actualitat. Qui no vol ser feliç? però com podem aconseguir ser feliços?
Si mireu aquest vídeo, un fragment del capítol “Aprender a ser felices” del programa Redes, hi trobareu algunes de les claus actuals que podreu comparar amb les que ens dóna Sèneca, se semblen o difereixen?:
Sèneca a L’home feliç desgrana amb gran eloqüència el camí que tot ésser humà ha de seguir per ser feliç i defineix la felicitat, tot partint de la idea que és feliç qui viu d’acord amb les regles de la natura (que, de fet, s’identifiquen amb el seu Déu) i qui sap trobar el just equilibri entre la virtut i el plaer, que com ja sabeu són qüestions que ja van afectar tota l’ètica antiga i que dos mil anys després encara influeixen en pensadors moderns, des del dalai lama fins a Zyngmunt Bauman, a la recerca dels secrets de la felicitat i resoldre els problemes de la vida. Si hem de fer cas dels consells de Sèneca per trobar el camí per atènyer el bé suprem, cal no fer mai cas de les opinions poc fonamentades de la majoria
“Així doncs, cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d’emmotllar-nos a l’opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació[…] És, doncs, perjudicial ajuntar-se als qui ens precedeixen i, mentre cada u s’inclina més a creure que no pas a opinar, hom no té mai una opinió sobre la vida, sempre es dóna crèdit als altres; i l’error, transmès de mà en mà, ens trasbalsa i ens porta a la ruïna. Ens perdem per l’exemple dels altres: ens guarim si ens separem de debò de la multitud.” I 3-4
sinó que cal emetre judicis propis i trobar l’equilibri entre la virtut i el plaer:
“Perquè, quant al plaer, malgrat que ens assetgi per totes bandes, que ens entri per cada porus i ens ablaneixi l’ànim amb manyagueries, aplicades una darrere l’altra per seduir-nos tots sencers o sols una part de nosaltres, quin home, al qual resti cap vestigi d’humanitat, voldrà ser dia i nit estimulat i, abandonat l’esperit, dedicar-se exclusivament al cos?” V 4
Qui és feliç, doncs, segons Sèneca?
“És feliç […] qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.” VI 2
La vida feliç recull tota una tradició literària i filosòfica que arrenca dels estoïcs grecs (Zenó, Posidini, Paneci) com també dels hereus romans d’aquest corrent, a banda de la influència ciceroniana, i elabora un pensament propi que reflecteix la personalitat de Sèneca. Els preceptes del cordovès van destinats grosso modo al seu germà Gal·lió:
“Tothom, Gal·lió, germà meu, vol viure feliç: però, a l’hora de distingir què és allò que fa feliç la vida, l’esguard se’ls enfosqueix. I fins a tal punt és difícil d’aconseguir una vida feliç, que hom se n’allunya més com més intensament la cerca, […] Així doncs, en primer lloc cal deteminar què és el que desitgem; després, mirar d’esbrinar quins mitjans ens permetran d’arribar-hi amb més celeritat”. I 1
La vida feliç, tot i el fil conductor que hi és, s’estructura en dues parts ben diferenciades: una primera més conceptual i una segona, a partir del capítol XVII, que és una defensa de les calúmnies que Sèneca solia rebre a la vida real per part dels seus conciutadans, poc sensibles a la tasca de reflexió dels filòsofs, que l’acusen de viure d’una manera opulenta mentre predica una moral virtuosa.
La vida feliç ens dóna aquest consell estoic, evocador del mateix Sòcrates:
“Hem de buscar quelcom de bo no pas en aparença, sinó ben sòlid i estable, i bell sobretot pel seu interior: descobrim-ho! No és gaire lluny, ho trobarem; només cal saber on hem d’allargar la mà.” III 1
Espero que us hagi agradat i us hagi animat a visitar aquest jaciment romà a Alcúdia, al nord de Mallorca. Ja veiu Mallorca, l’illa de les mil cares, també va ser romana! Per cert, els haig de localitzar al mapa col·laboratiu ( Google maps de la Hispània romana de Chiron, obert pel company chironià d’Extremadura Carlos Cabanillas) que encara Mallorca està en blanc i això no pot ser!)
Tot i que surt al principi del nostre vídeo i que trobareu a l’entrada del jaciment illenc, m’agradaria acabar amb aquesta estela honorífica de marbre blanc amb escriptura monumental, trobada a Pol·lèntia, i dedicada a l’edil i dues vegades duumvir Lluci Vibi Nigel·lió, per la seva dona, Mànlia Fabiana, ja que quan comenci el curs la treballarem (en quin cas va l’oferent? a qui la dedica i en quin cas va? què significa L.D.D.D.? etc.).
Gràcies a un e-mail de Ramon Torné he sabut que el proper dilluns 17 d’agost a les 20’30 a Canal 33 s’emetrà en català la sèrie La Roma antiga que ja es troba en DVD a Aurum.
AURUM
Es tracta d’un docudrama produït per la BBC i Discovery Channel, que consta de sis capítols de cinquanta minuts cada un i comencen per Neró (el tornen a emetre dia 18 a les 8’25). A continuació, vindran els dedicats a Juli Cèsar, la Revolució, la Rebel·lió, Constantí i la Caiguda de l’Imperi.
La BBC va estrenar aquesta minisèrie la tardor del 2006. La va coproduir juntament amb Discovery Channel, i va gaudir d’un gran èxit d’audiència. Espero que gaudeixi de la mateixa a casa nostra i ens ajudi a difondre la importància de la cultura romana. Jo encara no l’he vista i no ho faré fins el proper dilluns, però crec que paga la pena i per això des d’aquí us hi animo.
