Category Archives: Llatí

Papirs i vins a la I Vinalia Rustica al Parc arqueològic Cella Vinaria

L’inici de la verema 2010 se celebra a la comarca d’Alella amb la Vinalia Rustica aquest cap de setmana al Cella Vinaria. Els romans celebraven l’èxit de la verema amb les vinalia rustica, unes festes dedicades a la vinya i el vi en honor a Júpiter el 19 i 20 d’agost.

Entre les activitats programades per celebrar l’inici de la verema d’enguany al Parc Arqueològic Cella Vinaria CAT (recordeu que vàrem ser presents a la inauguració i vàrem venir a visitar-lo amb el centenar de llatinistes francesos), hic et nunc em referiré a la conferència inaugural a càrrec de la directora de la revista Auriga i de l’equip de l’inventari papirològic de Catalunya, Montserrat Tudela i Penya, que ha dissertat loquaçment sobre papirs i vins.

Els papirs foren un important suport d’escriptura abans del pergamí, el paper, l’ordinador, l’e-book. Tanmateix també servien per fer vestits, estores, cordes…  La majoria dels papirs conservats s’han trobat a Egipte, el clima sec els ha preservat,  i estan escrits en grec i en copte, però també en àrab i alguns en llatí.

Montserrat Tudela ha explicat d’una manera brillant i amb suport gràfic com es fabricaven  i com s’utilitzaven com a suport d’escriptura, quins indicis  permeten datar-los, com s’han de conservar, com es poden diferenciar, quins temes tracten, quina informació contenen, …

Butlles pontifícies en papir, Vic

Butlles pontifícies en papir, Vic

A continuació, ha parlat del vi amb ulls de papiròleg i amb formació hel·lènica. Tot i que la xerrada s’ha fet en un jaciment arqueològic romà, els papirs eren sobretot grecs, de diferents èpoques, i donaven informació sobre l’elaboració del vi, recipients, comercialització, transport, taxació, pagaments, comptes agrícoles…

Qui pensa en vi avui  té al cap la taula, és a dir, l’alimentació, però també ha parlat del vi com a medicina (val a recordar que a més de les Vinalia, les Saturnalia… els romans celebraven en honor del vi les Meditrinalia i que ja als poemes homèrics el vi funcionava com un antisèptic, un sedant digestiu… Per a Hipòcrates a més era dieurètic. El vi també tenia una funció en els rituals i es preserva encara en l’actualitat amb el Cristianisme com a sang de la divinitat.

 Sabeu que és un metretes? A què equival? Doncs, és una mesura de capacitat de líquids i equival a 39’4 litres. Potser quan parlem de la capacitat de les àmfores els arqueòlegs i estudiosos l’haurien de fer servir tal com està testimoniat en els papirs.

Tampoc hi han faltat l’emoció que la caracteritza sempre quan fa el que li agrada i quan parla de la nostra cultura i de la nostra identitat, les seves revindicacions actuals en paral·lelisme amb les antigues (tributs, impostos…), i la petja didàctica que té com a professora de grec,  tot i que fa anys que no imparteix classes a secundària. M’he emocionat com ha explicat en relació als papirs el mot paraliterari i ho ha fet amb una comparació molt bella, intel·ligent i gràfica amb un text escolar del Zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas.

 Ha portat un rotlle de papir, comprat en la recreació històrica Tarraco Viva, i ha passat perquè els assistents a l’acte poguessin tocar-lo, desenrotllar-lo, etc Bé l’únic que ha faltat han estat unes àmfores de vi, però això més aviat no era cosa d’ella, i amb la crisi, ja se sap!

M’agradaria tant que un dia la poguéssiu sentir! A veure si quan els seus compromisos polítics i de país  li deixin un moment, pugui venir a explicar  en persona què són per a ella els papirs. Esperem que el passat sigui generós i un dia o altre ens reveli algun papir de la part occidental de l’imperi romà i així tindríem més informació de la indústria vinícola a casa nostra com de les indústries paral·leles (terriseria, transport,…) en temps dels romans i sobretot de les emocions i vivències perquè els papirs són el millor retrat.

 No voldria acabar aquestes ratlles sense la frase que resumeix, diria jo, la xerrada i que ha expressat amb emoció i amb brillantor als ulls, tot i la foscor de la sala, la Montserrat Tudela:

ELS PAPIRS IGUAL QUE ELS VINS FORMEN PART DE LA NOSTRA IDENTITAT.

El món clàssic en Vicent Andrés Estellés


Vicent Andrés Estellés recorre sovint a referents literaris llatins. No hi ha, però, millors paraules per explicar la influència dels escriptors clàssics llatins en la poesia estellesiana que les de Gerard Vergés:

[…] l’Estellés prové de la gran matriu llatina. Perquè som al Mediterrani. I això dels llatins no és en ell una cosa simplement llibresca (encara que els ha llegit tots i bé), sinó que al seu vers, tot sovint, hi ha una llum daurada de Roma que banya els cossos i els fruits i la terra i les cases […]. I els llatins, que no tenen aquell ofensiu sentit de l’harmonia dels grecs, en canvi són senyors del goig de viure. Del goig i de la pena. L’art d’amar i les Pòntiques, tot en una peça, venerat Ovidi. Per això quan l’Estellés és més enlairat i líric, és Virgili i Catul. Per això quan és més banal i ordinari, és també Virgili i Catul.
Gerard Vergés, «Immens Estellés»

Estellés fa ús dels poetes llatins per eludir la censura, recreant l’antiguitat clàssica no esmentava les persones i fets coetanis de qui parlava. Fixeu-vos com n’explica l’autor mateix les raons d’aquests referents clàssics:

– Com expliques la teva « devoció per les lletres llatines »?
– Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses. Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia “censura”, i, ja advertit, havent ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi. Això em permetia parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet determinant : el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari, de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses.
Enric Bou, “Vicent Andrés Estellés, una inconformitat”.

En trobem un bon exemple en el poemari Horacianes i concretament en el poema “Pare” (Horacianes, Les pedres d’àmfora, OC2; 17 de l’antologia) en què Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona adoptar la veu del poeta llatí Horaci:

Pare

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això de manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’ententc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millor mestres de venussa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

Com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los, no ho sé.

 A “M’he estimat molt la vida” (poema 18 de l’antologia), l’autor també adopta el jo poètic d’ Horaci. En què creieu que coincideix la concepció de la vida que tenia Horaci amb la que s’exposa en el poema?

M’he estimat molt la vida

m’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquell lluç,
és sorprenen el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.

Els orígens personals i familiars, com hem vist amb “Pare”,  són una temàtica constant en la poesia estellesiana, així el poema “El meu origen t’ho explicaria” (Ora marítima, Manual de conformitats, OC3; 23 de l’antologia) on l’autor adopta la veu del poeta llatí  Rufus Fest Aviè:

El meu origen t’ho explicaria

El meu origen t’ho explicaria:
jo sóc etrusc, la raça castigada,
el càlid món de coves i tombes
que va desfer la cultura romana
just al moment de la seua puixança.

Això, potser, ho explicaria tot,

àdhuc aquest amor itinerant,
sempre cercant algun lloc ignorat
on fos feliç fins on això pot ser,

tot enyorant, familiar, l’origen.

(¿Haveu pensat que Salvat-Papasseit
potser tampoc no era massa entenedor
sense aquell bru passat familiar,
des d’on li ve, sens dubte, aquell càlid
i al·lucinant món de malucs i llet ?)

Molt he trigat a dir-t’ho, amoc meu,
i ara ho he fet insuficientment.

Darrere meu I la meua aventura
creuant els mars, mira sempre unes tombes,
mira una pols injustament malmesa.

A les Horaciones, Estellés segueix la petja d’Horaci en els petits plaers de la vida diària que proporcionen la felicitat, però també segueix Ovidi, especialment les seves Pòntiques (Epistulae ex Ponto), una de les principals obres de l’exili d’Ovidi, a Tomis (avui Costança), on es mantingué durant deu anys implorant, endebades, l’amnistia, ja que hi va morir sense poder tornar a Roma. Les Pòntiques són un recull d’elegies personals monòtones, de vegades aduladores, però aquí i allà punyents, adreçades a la seva família, als seus amics i al públic romà perquè implorin el perdó d’August i del seu successor Tiberi, i el mantinguin informat de tot el que passa a Roma.

destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap

senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!

cremeu-ho tot… aquestes són les meues darreres paraules, la

meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m’agrada

pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos

contribuïa a l’escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.

no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m’han

estat fets! no accepte la meua condemna, que és

excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els

meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.

esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels

vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.

hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat

d’ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.

la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.

condemnat a un exili que sé que no meresc, i

contra el qual no puc fer res, vull que s’entenga que això que

us demane no és més que un acte de protesta, l’únic

que potser m’està permés encara: enceneu una gran foguera

a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte

què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu

un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el

nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.

La petja catul·liana, evident en els amors obscens i castos alhora, en el Príap de Burjassot la deixarem per a Aracne fila i fila, el bloc de clàssiques obert a la col·laboració que també vol participar avui en aquest homenatge a Vicent Andrés Estellés que podeu seguir a través del Facebook i de la catosfera, trobareu els enllaços a Raons que rimen..

Llegiu tot l’any la poesia de Vicent Andrés Estellés, llegiu els poetes llatins que hi bateguen i, si el voleu treballar a classe, us recomano un treball excel·lent d’un company amic, Vicent Sanz Arnau, El gust per la lectura 2007-2008.

Centenari del naixement del poeta Màrius Torres: “Venus” i el llatí

Logo original de la Carme Rosanas

Logo original de la Carme Rosanas

Avui fa cent anys naixia el poeta ilerdenc Màrius Torres. El Fil de les Clàssiques, també vol unir-se a l’homenatge que, entre altres, li ret la catosfera, -tal com vàrem fer amb Carles Riba o Salvador Espriu-, amb el poema “Venus”. Màrius Torres el va dedicar al seu amic Jaume Elias des de la Ciutat del Vaticà en el decurs d’un viatge de fi de carrera -va estudiar medicina- des del 26 de febrer al 22 de març de 1933 per Pisa, Florència, Roma, Milà, Ginebra i París:

L’orquestra de joves del Vallès així el va interpretar en el concert homenatge Màrius Torres de l’institut homònim de Lleida el 30 d’abril de 2010, sota la música i la direcció de Pedro Pardo i amb la soprano Anna Borrego:

El poema Venus de Màrius Torres té una forma estròfica circular i sembla premonitori de la seva malaguanyada mort als trenta dos anys. Què us suggereix a vosaltres aquest poema? Què n’opineu?…

Màrius Torres quan va emmalaltir de tuberculosi pulmonar va ingressar en el sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja (on precisament dissabte li van fer un emotiu homenatge) i allí va conrear la poesia i, entre altres, va estudiar també llatí. Sols trobem, però, en la seva obra un poema amb el títol en llatí: Arbor Mortis i un subtítol Nisi signo serena entre parèntesi després del títol en català del poema Rellotge de sol.

Segur que amb aquest tastet de referents clàssics (vid. també el poema L’esfinx a Aracne fila i fila) en el centenari del naixement de Màrius Torres, us he despertat les ganes de conèixer més l’obra d’aquest poeta oblidat; però no tenim excusa per conèixer-lo millor ja que Pagès editors va treure per Sant Jordi Poesies de Màrius Torres, editat per Margarida Prats, que ara ha tornat a editar.

Pompeia amb Google Maps Street View

Un 24 d’agost, com avui, però de l’any 79, Pompeia fou sepultada per les cendres i la lava de l’erupció del Vesuvi.

Hi ha amors i passions que és de difícil amagar i aquesta és precisament la que em porta any rere any a parlar de Pompeia a classe i a recordar-la al bloc. Enguany no serà diferent.

Si bé no heu pogut visitar encara Pompeia, ja sigui perquè la butxaca o la feina us ho han impedit, ara hi podrem viatjar amb Google Maps Street View. M’hi acompanyeu tot recordant l’aniversari de l’erupció del Vesuvi?

Quins indrets heu reconegut? Què us ha semblat?

Google Maps de Carrers amb referents clàssics

Qui diu que el Facebook és una pèrdua de temps? Doncs, us presento dues iniciatives que han sorgit a través del Facebook: la primera, l’alumna Núria Yela va descobrir a través de les adreces d’unes amistats fetes a través del Facebook la possibilitat de fer un treball de recerca sobre els carrers mitològics de Valdemoro, a Madrid. Recordeu el seu article a Aracne: Valdemoro, carrers mitològics a dojo? A través del Facebook, vaig atendre a la crida de Victòria Bescós i vaig obrir aquest Google maps sobre els carrers de Barcelona amb referents clàssics que ara, gràcies a ella, va agafant forma, digna de donar-se a conèixer:


Veure Barcelona: carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

Altres ciutats i pobles tenen noms i carrers amb referents clàssics arreu de l’estat (Alacant, Sevilla, Badalona…), podrà la Núria demostrar que Valdemoro és el municipi espanyol on es concentren el major nombre de carrers mitològics? Quina ciutat reuneix un nombre més elevat de carrers amb referents clàssics? Quin nom se’n porta la palma i per què?… La podríeu ajudar i anar completant aquest Google maps general, obert a la col·laboració de tothom? Ja sabeu allò que entre tots podem anar més lluny i que el que més m’atreu de treballar a la xarxa és el treball col·laboratiu…


Veure Carrers amb referents clàssics en un mapa més gran

Google maps col·laboratiu d’establiments clàssics arreu

Estem de vacances. Ja es nota, veritat! Ara més que mai sortim, viatgem i tenim l’oportunitat de fer fotografies a establiments amb referent clàssic, ja sigui grec o llatí, també s’hi valen els referents culturals, és a dir noms mitològics, literaris o de fets històrics que recordin la cultura i la civilizació de Grècia i Roma. Aquest mapa és obert a la col·laboració de qualsevol persona d’arreu del món per tant heu de ser, com sempre, respectuosos amb la feina dels altres i si la fotografia no és vostra, heu de posar el nom i l’enllaç si cal. Us recordo que a Aracne fila i fila  l’Anna Salas ens va demanar a De vacances amb referents qualsevol tipus de referent que trobéssim per tal que a finals d’estiu tinguéssim el nostre àlbum de vacances, també ens donava les normes per col·leccionar-los. En aquest Google maps, sols hi posarem els establiments de nom clàssic. Bones vacances i molt bon estiu amb bons referents clàssis!

 

Castra Romana

Milites Romani non in oppidis sed in castris habitabant, quae sunt praesidium, bene munitum ac in loco aequo locatum,ubi exercitus in expeditione consistebat. Quadratam formam habere solebant et legionarii circum ea altam fossam cavabant et aggerem cum vallo exstruebant. Quattuor portae intra castra ducebant et inter eas duae amplae viae erant, cardo et decumanus, quae in quattuor partes castra dividebant. In quoque quarto milites tentoria sua et tabernacula lignea fingebant. In loco, ubi cardo, vel Via Principalis, et decumanus, vel Via Praetoria aut Decumana, se inveniunt, amplum spatium ad contiones militum idoneum patebat, in quo praetorium, imperatoribus tabernaculum, et ara stabant. Hostes populi Romani legionaria castra bene locata atque bene munita expugnare vel occupare paene numquam potuerunt.

Ets un soldat romà. Tu tries el rang i si vius en temps de pau o en temps de guerra, però has d’escriure una carta (d’uns 200 mots) a la teva mare des del campament tot explicant-li la vida a la legió. També pots ser la mare que contesta la carta del seu fill que està a la legió, però acostumaven més a parlar de la vida quotidiana a les cases. Recorda l’estil epistolar i que has de demostrar que t’has preparat amb escreix el tema de l’exèrcit. Si encara no en tens prou, pots consultar tots aquests articles suggerits en comentari a l’apunt dels Foners baleàrics, també et recomano que abans llegeixis aquest article.

P.D.:

L’exèrcit romà sempre acampava de nit. Els romans tenien diferents tipus de campament: estables (castra stativa), d’hivern (castra hiberna) i navals (castra navalia). A les marxes, un tribú i uns centurions s’avançaven per triar un emplaçament adequat per aixecar el campament. En arribar les legions cavaven al seu voltant un fossat (fossa) de 12 peus de profunditat i 12 d’amplada. Aixecaven amb la terra excavada un terraplè (agger) i damunt hi posaven una estacada (vallum). L’intervallum, un espai de 200 peus d’ample, separava l’atrinxerament de les tendes. Al voltant de la tenda del general (praetorium), es trobava la filera de tendes dels tribuns. Al davant, hi havia un carrer ample (via principalis), tallat per la via decumana. A banda i a banda, hi acampaven els equites Romani i al seu darrere els triarii, els principes, els hastati… Entre la 5a i la 6a cohort hi havia un altre carrer, la via Quintana. El campament romà tenia quatre portes: praetoria, decumana, principalis dextra i principalis sinistra.

Les noces de Mercuri i l’enveja d’Aglaure

Càmara nupcial d'Herse, 1570. Nova York, Metropolitan Museum of Art

Avui s’ha inaugurat al Museu del Prado a Madrid per primera vegada una exposició monogràfica de tapissos. No us ho creureu, però són mitològics i relaten les noces de Mercuri amb Herse. Recordeu què va provocar l’amor de Mercuri per Herse en la seva germana Aglaure? És ben cert, no hi ha amor sense enveja, ni enveja sense càstig. Recordeu què esdevingué a l’envejosa Aglaure? Si no ho recordeu acabeu de llegir la narració que ho explica a Narracions de mites clàssics:

“Confiat de la seva bellesa, Mercuri va a casa de Cècrops. A la zona més reservada, les seves tres filles hi tenen les cambres, decorades amb ivori i amb petxines incrustades: Pàndrosos ocupava la de la dreta; Aglaure, la de l’esquerra, i Herse, la del mig. Aglaure va ser la primera a veure el déu i a preguntar-li qui era i què volia. Mercuri no s’inventa cap pretext: li diu que és el déu missatger, fill de Júpiter, i que s’ha enamorat de la seva germana Herse. Després, li demana que l’ajudi a fer possible el seu amor. Aglaure el mira amb els mateixos ulls amb què poc abans havia vist el secret ocult de la rossa Minerva, i li exigeix una gran quantitat d’or pel seu servei”. Narracions de mites clàssics, pàg. 133

Si aquest estiu aneu a Madrid, no us oblideu de visitar l’exposició Els amors de Mercuri de Willem de Pannemaker al Museo del Prado. No teniu excusa i ho podreu fer virtualment aquí i també hi trobareu més informació sobre els tapissos, un tema molt interessant per a un bon treball de recerca!

Salutatio matutina a El Padrí

Visioneu el principi de la pel·lícula El padrí de Francis Ford Coppola (1972) i després relacioneu-lo amb el tema de la societat romana (vid. Labyrinthus). A què us recorda? Quin paral·lelismes hi podeu establir? Per què? Quin poema de Marcial, publicat en El Fil de les Clàssiques en fa referència?…

La criptografia a l’antiguitat

Reconeixeu això?:

Increïble, veritat, però cert! És un artefacte de còpia! Amablement me l’han deixat fotografiar. Per què? Doncs, perquè quan la professora que el va requisar me’l va ensenyar em va recordar els missatges encriptats dels lacedemonis. Recordeu què és l’escítala?

escitala.png

Si no ho recordeu visioneu el vídeo que trobareu a Missatges encriptats de El Fil de les Clàssiques! Amb quin element simbòlic dels alcaldes podríeu relacionar l’escítala?

A Roma, Juli Cèsar va inventar un criptograma (conegut com el criptogama de Cèsar) per enviar missatges que no poguessin ser desxifrats per l’enemic. Consistia en substituir cada lletra per la que està tres vegades més endavant.

Desxifrador de Cèsar

Podríeu desxifrar aquest missatge:

AET INA XAL IMA XB IL FE RS AC VI

Us atreviu a deixar en comentari un missatge encriptat amb algun d’aquests dos mètodes. Qui el desxifri, bon o bona desxifrador/a serà!