Category Archives: Llatí 2n Bat.

Pinzellades de la I Vinalia Rustica

Aquest cap de setmana al Parc Arqueològic Cella Vinaria Cat s’ha celebrat la primera Vinalia Rustica coincidint amb el principi de la verema. Les Vinalia eren festes dels antics romans dedicades a la vinya i en honor a Júpiter i Venus. Se celebraven dues vegades l’any, el 19 d’agost els Vinalia Rustica, i el 23 d’abril, els Vinalia Urbana.

Als Vinalia Rustica es rogava al déu del raïm que començava a madurar i coincidia amb el dia que s’iniciava la verema. La festa de la verema la iniciava el Flamen Dialis, quan davant l’altar exprimia amb les seves mans un gotim de raïm.

Flamen dialis, foto dÒscar Pallarès

Flamen dialis, foto d'Òscar Pallarès

De totes les activitats que s’han portat a terme aquest cap de setmana, ja vàrem referenciar la conferència de Montserrat Tudela sobre Papirs i vi, i tot seguit teniu quatre pinzellades d’una festa que malgrat la calor i la proximitat a la platja, va estrenar-se positivament i esperem la seva consolidació, com altres festes de recreació històrica (Tarraco Viva, Magna Celebratio…). Si enguany no hi heu anat. mireu un tastet del que us heu perdut!

L’enhorabona a l’equip de gestió del Parc Arqueològic Cella Vinaria i a tothom que ha fet possible aquesta  celebració! Bona verema!

Papirs i vins a la I Vinalia Rustica al Parc arqueològic Cella Vinaria

L’inici de la verema 2010 se celebra a la comarca d’Alella amb la Vinalia Rustica aquest cap de setmana al Cella Vinaria. Els romans celebraven l’èxit de la verema amb les vinalia rustica, unes festes dedicades a la vinya i el vi en honor a Júpiter el 19 i 20 d’agost.

Entre les activitats programades per celebrar l’inici de la verema d’enguany al Parc Arqueològic Cella Vinaria CAT (recordeu que vàrem ser presents a la inauguració i vàrem venir a visitar-lo amb el centenar de llatinistes francesos), hic et nunc em referiré a la conferència inaugural a càrrec de la directora de la revista Auriga i de l’equip de l’inventari papirològic de Catalunya, Montserrat Tudela i Penya, que ha dissertat loquaçment sobre papirs i vins.

Els papirs foren un important suport d’escriptura abans del pergamí, el paper, l’ordinador, l’e-book. Tanmateix també servien per fer vestits, estores, cordes…  La majoria dels papirs conservats s’han trobat a Egipte, el clima sec els ha preservat,  i estan escrits en grec i en copte, però també en àrab i alguns en llatí.

Montserrat Tudela ha explicat d’una manera brillant i amb suport gràfic com es fabricaven  i com s’utilitzaven com a suport d’escriptura, quins indicis  permeten datar-los, com s’han de conservar, com es poden diferenciar, quins temes tracten, quina informació contenen, …

Butlles pontifícies en papir, Vic

Butlles pontifícies en papir, Vic

A continuació, ha parlat del vi amb ulls de papiròleg i amb formació hel·lènica. Tot i que la xerrada s’ha fet en un jaciment arqueològic romà, els papirs eren sobretot grecs, de diferents èpoques, i donaven informació sobre l’elaboració del vi, recipients, comercialització, transport, taxació, pagaments, comptes agrícoles…

Qui pensa en vi avui  té al cap la taula, és a dir, l’alimentació, però també ha parlat del vi com a medicina (val a recordar que a més de les Vinalia, les Saturnalia… els romans celebraven en honor del vi les Meditrinalia i que ja als poemes homèrics el vi funcionava com un antisèptic, un sedant digestiu… Per a Hipòcrates a més era dieurètic. El vi també tenia una funció en els rituals i es preserva encara en l’actualitat amb el Cristianisme com a sang de la divinitat.

 Sabeu que és un metretes? A què equival? Doncs, és una mesura de capacitat de líquids i equival a 39’4 litres. Potser quan parlem de la capacitat de les àmfores els arqueòlegs i estudiosos l’haurien de fer servir tal com està testimoniat en els papirs.

Tampoc hi han faltat l’emoció que la caracteritza sempre quan fa el que li agrada i quan parla de la nostra cultura i de la nostra identitat, les seves revindicacions actuals en paral·lelisme amb les antigues (tributs, impostos…), i la petja didàctica que té com a professora de grec,  tot i que fa anys que no imparteix classes a secundària. M’he emocionat com ha explicat en relació als papirs el mot paraliterari i ho ha fet amb una comparació molt bella, intel·ligent i gràfica amb un text escolar del Zoo d’en Pitus de Sebastià Sorribas.

 Ha portat un rotlle de papir, comprat en la recreació històrica Tarraco Viva, i ha passat perquè els assistents a l’acte poguessin tocar-lo, desenrotllar-lo, etc Bé l’únic que ha faltat han estat unes àmfores de vi, però això més aviat no era cosa d’ella, i amb la crisi, ja se sap!

M’agradaria tant que un dia la poguéssiu sentir! A veure si quan els seus compromisos polítics i de país  li deixin un moment, pugui venir a explicar  en persona què són per a ella els papirs. Esperem que el passat sigui generós i un dia o altre ens reveli algun papir de la part occidental de l’imperi romà i així tindríem més informació de la indústria vinícola a casa nostra com de les indústries paral·leles (terriseria, transport,…) en temps dels romans i sobretot de les emocions i vivències perquè els papirs són el millor retrat.

 No voldria acabar aquestes ratlles sense la frase que resumeix, diria jo, la xerrada i que ha expressat amb emoció i amb brillantor als ulls, tot i la foscor de la sala, la Montserrat Tudela:

ELS PAPIRS IGUAL QUE ELS VINS FORMEN PART DE LA NOSTRA IDENTITAT.

El món clàssic en Vicent Andrés Estellés


Vicent Andrés Estellés recorre sovint a referents literaris llatins. No hi ha, però, millors paraules per explicar la influència dels escriptors clàssics llatins en la poesia estellesiana que les de Gerard Vergés:

[…] l’Estellés prové de la gran matriu llatina. Perquè som al Mediterrani. I això dels llatins no és en ell una cosa simplement llibresca (encara que els ha llegit tots i bé), sinó que al seu vers, tot sovint, hi ha una llum daurada de Roma que banya els cossos i els fruits i la terra i les cases […]. I els llatins, que no tenen aquell ofensiu sentit de l’harmonia dels grecs, en canvi són senyors del goig de viure. Del goig i de la pena. L’art d’amar i les Pòntiques, tot en una peça, venerat Ovidi. Per això quan l’Estellés és més enlairat i líric, és Virgili i Catul. Per això quan és més banal i ordinari, és també Virgili i Catul.
Gerard Vergés, «Immens Estellés»

Estellés fa ús dels poetes llatins per eludir la censura, recreant l’antiguitat clàssica no esmentava les persones i fets coetanis de qui parlava. Fixeu-vos com n’explica l’autor mateix les raons d’aquests referents clàssics:

– Com expliques la teva « devoció per les lletres llatines »?
– Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses. Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia “censura”, i, ja advertit, havent ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi. Això em permetia parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet determinant : el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari, de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses.
Enric Bou, “Vicent Andrés Estellés, una inconformitat”.

En trobem un bon exemple en el poemari Horacianes i concretament en el poema “Pare” (Horacianes, Les pedres d’àmfora, OC2; 17 de l’antologia) en què Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona adoptar la veu del poeta llatí Horaci:

Pare

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això de manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’ententc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millor mestres de venussa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

Com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los, no ho sé.

 A “M’he estimat molt la vida” (poema 18 de l’antologia), l’autor també adopta el jo poètic d’ Horaci. En què creieu que coincideix la concepció de la vida que tenia Horaci amb la que s’exposa en el poema?

M’he estimat molt la vida

m’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquell lluç,
és sorprenen el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.

Els orígens personals i familiars, com hem vist amb “Pare”,  són una temàtica constant en la poesia estellesiana, així el poema “El meu origen t’ho explicaria” (Ora marítima, Manual de conformitats, OC3; 23 de l’antologia) on l’autor adopta la veu del poeta llatí  Rufus Fest Aviè:

El meu origen t’ho explicaria

El meu origen t’ho explicaria:
jo sóc etrusc, la raça castigada,
el càlid món de coves i tombes
que va desfer la cultura romana
just al moment de la seua puixança.

Això, potser, ho explicaria tot,

àdhuc aquest amor itinerant,
sempre cercant algun lloc ignorat
on fos feliç fins on això pot ser,

tot enyorant, familiar, l’origen.

(¿Haveu pensat que Salvat-Papasseit
potser tampoc no era massa entenedor
sense aquell bru passat familiar,
des d’on li ve, sens dubte, aquell càlid
i al·lucinant món de malucs i llet ?)

Molt he trigat a dir-t’ho, amoc meu,
i ara ho he fet insuficientment.

Darrere meu I la meua aventura
creuant els mars, mira sempre unes tombes,
mira una pols injustament malmesa.

A les Horaciones, Estellés segueix la petja d’Horaci en els petits plaers de la vida diària que proporcionen la felicitat, però també segueix Ovidi, especialment les seves Pòntiques (Epistulae ex Ponto), una de les principals obres de l’exili d’Ovidi, a Tomis (avui Costança), on es mantingué durant deu anys implorant, endebades, l’amnistia, ja que hi va morir sense poder tornar a Roma. Les Pòntiques són un recull d’elegies personals monòtones, de vegades aduladores, però aquí i allà punyents, adreçades a la seva família, als seus amics i al públic romà perquè implorin el perdó d’August i del seu successor Tiberi, i el mantinguin informat de tot el que passa a Roma.

destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap

senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!

cremeu-ho tot… aquestes són les meues darreres paraules, la

meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m’agrada

pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos

contribuïa a l’escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.

no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m’han

estat fets! no accepte la meua condemna, que és

excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els

meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.

esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels

vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.

hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat

d’ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.

la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.

condemnat a un exili que sé que no meresc, i

contra el qual no puc fer res, vull que s’entenga que això que

us demane no és més que un acte de protesta, l’únic

que potser m’està permés encara: enceneu una gran foguera

a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte

què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu

un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el

nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.

La petja catul·liana, evident en els amors obscens i castos alhora, en el Príap de Burjassot la deixarem per a Aracne fila i fila, el bloc de clàssiques obert a la col·laboració que també vol participar avui en aquest homenatge a Vicent Andrés Estellés que podeu seguir a través del Facebook i de la catosfera, trobareu els enllaços a Raons que rimen..

Llegiu tot l’any la poesia de Vicent Andrés Estellés, llegiu els poetes llatins que hi bateguen i, si el voleu treballar a classe, us recomano un treball excel·lent d’un company amic, Vicent Sanz Arnau, El gust per la lectura 2007-2008.

Centenari del naixement del poeta Màrius Torres: “Venus” i el llatí

Logo original de la Carme Rosanas

Logo original de la Carme Rosanas

Avui fa cent anys naixia el poeta ilerdenc Màrius Torres. El Fil de les Clàssiques, també vol unir-se a l’homenatge que, entre altres, li ret la catosfera, -tal com vàrem fer amb Carles Riba o Salvador Espriu-, amb el poema “Venus”. Màrius Torres el va dedicar al seu amic Jaume Elias des de la Ciutat del Vaticà en el decurs d’un viatge de fi de carrera -va estudiar medicina- des del 26 de febrer al 22 de març de 1933 per Pisa, Florència, Roma, Milà, Ginebra i París:

L’orquestra de joves del Vallès així el va interpretar en el concert homenatge Màrius Torres de l’institut homònim de Lleida el 30 d’abril de 2010, sota la música i la direcció de Pedro Pardo i amb la soprano Anna Borrego:

El poema Venus de Màrius Torres té una forma estròfica circular i sembla premonitori de la seva malaguanyada mort als trenta dos anys. Què us suggereix a vosaltres aquest poema? Què n’opineu?…

Màrius Torres quan va emmalaltir de tuberculosi pulmonar va ingressar en el sanatori de Puig d’Olena a Sant Quirze Safaja (on precisament dissabte li van fer un emotiu homenatge) i allí va conrear la poesia i, entre altres, va estudiar també llatí. Sols trobem, però, en la seva obra un poema amb el títol en llatí: Arbor Mortis i un subtítol Nisi signo serena entre parèntesi després del títol en català del poema Rellotge de sol.

Segur que amb aquest tastet de referents clàssics (vid. també el poema L’esfinx a Aracne fila i fila) en el centenari del naixement de Màrius Torres, us he despertat les ganes de conèixer més l’obra d’aquest poeta oblidat; però no tenim excusa per conèixer-lo millor ja que Pagès editors va treure per Sant Jordi Poesies de Màrius Torres, editat per Margarida Prats, que ara ha tornat a editar.

Pompeia amb Google Maps Street View

Un 24 d’agost, com avui, però de l’any 79, Pompeia fou sepultada per les cendres i la lava de l’erupció del Vesuvi.

Hi ha amors i passions que és de difícil amagar i aquesta és precisament la que em porta any rere any a parlar de Pompeia a classe i a recordar-la al bloc. Enguany no serà diferent.

Si bé no heu pogut visitar encara Pompeia, ja sigui perquè la butxaca o la feina us ho han impedit, ara hi podrem viatjar amb Google Maps Street View. M’hi acompanyeu tot recordant l’aniversari de l’erupció del Vesuvi?

Quins indrets heu reconegut? Què us ha semblat?

Google maps col·laboratiu d’establiments clàssics arreu

Estem de vacances. Ja es nota, veritat! Ara més que mai sortim, viatgem i tenim l’oportunitat de fer fotografies a establiments amb referent clàssic, ja sigui grec o llatí, també s’hi valen els referents culturals, és a dir noms mitològics, literaris o de fets històrics que recordin la cultura i la civilizació de Grècia i Roma. Aquest mapa és obert a la col·laboració de qualsevol persona d’arreu del món per tant heu de ser, com sempre, respectuosos amb la feina dels altres i si la fotografia no és vostra, heu de posar el nom i l’enllaç si cal. Us recordo que a Aracne fila i fila  l’Anna Salas ens va demanar a De vacances amb referents qualsevol tipus de referent que trobéssim per tal que a finals d’estiu tinguéssim el nostre àlbum de vacances, també ens donava les normes per col·leccionar-los. En aquest Google maps, sols hi posarem els establiments de nom clàssic. Bones vacances i molt bon estiu amb bons referents clàssis!

 

Aliud est enim epistulam, aliud historiam, aliud amico, aliud omnibus scribere

En la sisena lletra, Plini el Jove escriu a Tàcit sobre la mort del seu oncle, Plini el Vell, que va morir durant l’erupció del Vesuvi, a Pompeia, l’any 79 d.C. Va escriure l’epístula per donar a Tàcit material útil per a les seves Històries. El Jove tenia testimoniatge de primera mà sobre la mort del seu oncle i reconstrueix els últims dies de Plini el Vell a partir de les dades objectives i la seva experiència dels fets; però la narració del Jove, coneixedor de la seva gran responsabilitat -sap que l’historiador Tàcit immortalitzarà la memòria de l’oncle segons la qualitat i la persuasió del seu relat- diu en el nivell metatextual més coses: Plini el Vell va morir com un heroi. Els científics no han sabut fins al segle XX que la descripció de Plini el Jove de l’erupció del Vesuvi no era pura literatura i en el seu honor han anomenat a aquest tipus d’erupcions, caracteritzades per columnes de fum i cendra, amb pedra tosca i explosions de gas, plinianes.

Escolteu amb atenció la sisena carta de Plini el Jove a Tàcit o bé llegiu-la a 7 Lletres. Llibres V-IX. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927 amb traducció de Marçal Olivar, i després, tot imitant l’estil epistular de Plini el Jove que tenia més o menys la vostra edat en el moment dels fets, disset anys, haureu d’escriure una carta a un habitant de Pompeia tot explicant el que us ha impressionat dos mil anys més tard ser sabedors de la seva mort, víctimes de l’erupció del Vesuvi, en un moment en què el volcà islandès ha aterrit i aterreix els aeroports europeus  amb el seu núvol de cendra. No heu de convèncer Tàcit però sí a mi, tasca també de gran responsabilitat; per tant, després d’haver comentat Pompeia, quina meravella i d’haver vist Pompeya, el último día de Peter Nicholson, documentada dramatizació de la catàstrofe, i Los misterios de Pompeya de Marie-Noëlle Himbert, documental científic, utilitzeu fets històrics i arqueològics i altres recursos expressius per fer una “Epístola a un habitant de Pompeia” tot tenint en compte l’encapçalament de l’article, mots finals de la lletra de Plini a Tàcit (per cert, sabeu què volen dir aquests mots de Plini el Jove?). Si voleu saber la segona carta de Plini el Jove a Tàcit, escolteu aquest àudio o llegiu-la a la pàgina 49 del llibre esmentat:

Valete!

Foners baleàrics

Els baleàrics excel·liren en l’antiguitat per l’ús de la fona i la cèlebre habilitat en el llançament. La fona balear fiblava arreu i, des de la tendra infància, practicaven el tir amb fona, com ho esmenten Licòfron, Estrabó, Diodor Sícul, Florus i Vegeci. Sabeu per què eren tan bons, doncs, perquè les seves mares els penjaven el menjar i tiraven pedres fins que no l’afinaven. La necessitat fa la traça.

Matres-acute-filios-instituentes-funda-in-Balearibus-1881-oli-de-Francesc-Mestre-Font

Matres acute filios instituentes funda in Balearibus, de Francesc Mestre Font 1881

En els jardins de s’Hort del Rei, a Palma, s’alça El foner (1898) de l’escultor Llorenç Rosselló i Roselló. Representa el moment en què el foner llança la pedra tot transmetent força i energia i em recorda aquests versos de les Geòrgiques de Virgili:

… i les daines
tombi la balear fona que l’aire
flagel·la amb son terbolí d’estopa.

Hic et nunc no parlaré de la meva experiència amb la fona, però només dir-vos que encara us sembli mentida de petita també jugava pels camps d’ametllers des Raiguer a Mallorca a fer punteria amb pedres, tot ignorant els ancestrals costums, fins que un dia vaig decidir que ja no practicava més i tot perquè l’objectiu eren els ous de les gallines ponedores d’una veïna de Son Pocos. Per tant, ara no us puc ensenyar a manejar sa fona, tot i que potser encara la trobaria a ses sales paternes; però d’aquella època a s’illa he trobat un vídeo al YouTube d’una família campanetera coneguda i que és destra en l’art de la fona, en fer-ne i en llançar-la. Fa uns estius vaig tornar a trobar na Maria José, la filla de l’amo Diego Camuñas, però no em va explicar res de tot això i m’hagués agradat, (potser aquest estiu!):

Baleares per id tempus insulae piratica rabie maria corruperant.

Homines feros atque silvestres audebant a scopulis suis saltem maria prospicere, ascendere etiam inconditas rates et praepter navigantes subinde inopinato impetu terruere. Sed, cum venientem ab alto Romanam classem prospexissent, praedam putantes, aussi sunt etiam occurrere et primo impetu ingenti lapidum saxorumque nimbo classem opuerunt.
Eorum ictus certissimi sunt, nam haec sola huic genti arma sunt, id unum ab infantia studium est. Cibum puer a matre non accipit nisi quem, ipsa monstrante, percusserit. Sed non diu lapidatione Romanos terruere.
Postquam comminus ventum est, expertique sunt rostra et pila venientia, clamore sublato, petiverunt fuga litora, dilapsique sunt in proximos tumulos.

Florus I 43

Cèsar cita en diversos passatges els foners però sols una vegada precisa que siguin balears. Quan requerit per Icci, cabdill dels rems, poble gal aliat, li envia el seu ajut:

Eo de media nocte Caesar isdem ducibus usus, qui nuntii ab Iccio venerant, Numidas et Cretas sagittarios et funditores Baleares subsidio oppidannis mittit.

Cèsar, De bello Gallico II 7, 1

Titelles romans a la Magna Celebratio

Titelles Marc Antoni i Cleopatra
Foto: Genovesa

Dissabte passat vaig tenir l’honor d’assistir a un espectacle de titelles romans al Museu de Badalona dins les reconstruccions històriques de la Magna Celebratio MMX. En època romana ja hi havia representacions de teatre de titelles. Genovesa Narratives Teatrals va portar a escena Marc Antoni i Cleopatra a partir de textos de Plutarc i de W. Shakespeare. Un narrador titellaire i el seu ajudant donen a conèixer l’apassionada història d’amor entre Marc Antoni i Cleopatra, també es reviu l’escenari de la batalla d’Actium.

Si us ho vàreu perdre, els dies 28 i 29 de maig a les Muralles-Espai Minerva a Tarragona podreu reviure el món titellaire romà dins el festival Tàrraco Viva. S’ho ben val i per demostrar-ho aquí teniu una mostra de l’espectacle que amablement em van deixar enregistrar a la Magna Celebratio.

Per cert, aquests titelles no us recorden la nina articulada de Tàrraco?

Sant Jordi MMX: Emmirallant-se en “Aracne”

Sant Jordi i "El Nom de la rosa"

Fa dies que El Fil de les Clàssiques s’està emmirallant en el bloc dels alumnes de clàssiques de l’INS. Cristòfol Ferrer, obert a la col·laboració d’altres centres i interessants en el món clàssic, Aracne fila i fila. Si no el coneixeu a partir d’ara quan ens visiteu també aneu a ARACNE (lateral superior dret) i veureu la seva magnífica feina.

Si no ho sabeu, acaben d’arribar a la fase final d’Edublogs 2010 en la categoria de blocs d’alumnes de batxillerat. Quin goig! Quina alegria! Jo ja n’estic molt i molt contenta: ser finalistes a Edublogs és tot un èxit però potser els déus voldran que guanyin! D’esforçar-se, s’hi esforcen! Molta sort, discipuli discipulaeque!

Aquesta setmana cultural de Sant Jordi El Fil de les Clàssiques s’ha traslladat a Aracne fila i fila perquè els alumnes han agafat el bastó de comandament i han esdevingut, com no, els autèntics protagonistes de la festa i allí han publicat tots els apunts de la diada (de més antic a més recent):

i també de  les sortides:

L’enhorabona a tots i a totes que heu fet possible una setmana cultural de sant Jordi inoblidable, fins i tot treballant des de casa! Feliciter!