Recordeu on vam veure el mosaic del sacrifici d’Ifigenia?
El mosaic del sacrifici d’Ifigenia, fotografia de Sebastià Giralt
Mireu què ha fet amb el mosaic en Sebastià Giralt. Ara l’haurem de refer!
Consulteu el número 1 de la revista Auriga El mosaic del Sacrifici d’Ifigenia del Museu d’Empúries del professor Joan Alberich.
Quan hàgiu fet memòria, heu de contestar i enviar l’enquesta a PollDaddy. Bona fortuna, discipuli et discipulae!
P.D.:
Fa poc, just després d’haver saltat a la palestra pública (premsa escrita, ràdio, televisió, blocs no de clàssiques…) per haver obtingut el premi en la categoria de millor bloc d’educació de Premis Blocs Catalunya, vaig escriure un article en què oferia motius per estudiar llatí. Carlos Cabanillas acaba de llançar una nova idea en què va molt més alluny i demana llatí a partir de 1r de l’ESO, però d’una manera activa. Jo acabo d’unir-me a la seva demanda, com altres companys de Chiron, perquè també crec en el paper cabdal del llatí i les clàssiques en l’educació. He trigat uns dies perquè xtec no ens donava servei ni de correu ni de blocs.
Em vaig presentar a Premis Blocs Catalunya amb la idea de divulgar l’ensenyament de les clàssiques fora dels canals normals, és a dir, donar-nos a conèixer al públic general i revaloritzar unes matèries que plans d’estudis i mètodes desfasats han desprestigiat al llarg de molt temps fins al punt de desaparèixer, com és el cas del grec en molts centres, almenys a Catalunya. Guanyar el premi al millor bloc educatiu en català m’ha permès sortir a la premsa, a la ràdio, a la televisió, formar part de xerrades inimaginables com la taula rodona innovadora en sofà de disseny del divendres passat a Mataró amb il·lustres i prestigiosos blocaires com Saül Gordillo, Marc Vidal, Carlos Guadián o Oriol Ferran . Entre economistes, periodistes i polítics, vaig defensar les clàssiques amb paraules de Carlos Guadian “la promoción de las clásicas en secundaria” o “la difusió del llegat clàssic grec i llatí” en el bloc oficial d’Innova 360º que escriu Oriol Ribet (autor també de la foto) que tot parlant va resultar que és marit, germà i amic de tres alumnes meus de llatí i de grec, la Gemma, en Joan i en Màrius, tots tres han destacat en les seves especialitats i n’estic molt orgullosa. L’enhorabona!
La xarxa que ha permès la victòria a Obama també és amb nosaltres perquè en formem part; per tant, utilitzem-la per donar a conèixer que les nostres matèries són completament útils i que nosaltres, professors de clàssiques, innovem contínuament per adaptar-nos a la realitat futura de l’educació que personalment crec que ja és present. Calen no només bons materials sinó també bons programes educatius.
El fil de les clàssiques és el nostre bloc d’aula, tot i que hi ha molta gent que ens llegeix cada dia, per tant alumnes meus jo també us demano la vostra opinió, què en penseu, us ajuden les meves matèries a entendre les altres, a millorar les competències lingüística, literària, digital, audiovisual, capacitat de recerca, etc. prescrites per la LOE. Us generen ganes d’aprendre, us motiven per entendre millor el nostre món, bla, bla..
Amb una altra programació, amb una altra prova de selectivitat, creieu que caldria estudiar un llatí més viu i més dinàmic des del primer cicle de l’ESO. Què n’opineu?
A tots i a totes, docents i no docents, vianants de pas per aquest bloc i assidus, pares i alumnes, si voleu millorar el nivell de l’ensenyament ajudeu-nos a aconseguir-ho tot adherint-vos a la campanya que ha engegat Carlos Cabanillas des d’Extremadura. Penseu que el tal Carlos és d’idees genials: fa uns anys va idear un projecte col·laboratiu de clàssiques i ara tenim el portal col·laboratiu Chiron del qual sóc membre i és tot un referent en el món de les clàssiques no només a Espanya sinó a fora.
Aquí us deixo unes imatges de record del nostre pas plujós per les restes grecoromanes d’Empúries. Ahir els alumnes de primer i de segon de batxillerat de clàssiques de l’IES Cristòfol Ferrer juntament amb els alumnes de l’IES Serra de Marina de Premià de Mar vam fer via cap a Empúries. Malgrat la tramuntaneta humida crec que vàrem poder aprendre in situ més coses sobre els grecs i els romans.
N.B.: Visioneu també Empúries: l’ànima de Catalunya.
Aquest cap de setmana s’ha celebrat el IV Fòrum Auriga, tot coincidint amb la Capital de la Cultura Catalana Perpinyà 2008, entorn de “El centenari de l’inici de les excavacions dels jaciments d’Empúries (Alt Empordà) i Rúscino (Rosselló) en homenatge a l’arqueòleg Rémy Marichal .”
El IV Fòrum Auriga es va innagurar dissabte a les restes romanes de Ruscino i després ens vàrem traslladar al convent dels Mínims de Perpinyà per acabar diumenge a la tarda a les restes arqueològiques d’Empúries (que demà els alumnes de llatí del Cristòfol Ferrer visitarem juntament amb els alumnes de l’institut Serra de Marina).
Ruscino va ser una ciutat romana que, a la plana del Rosselló a tocar la via domitia, va experimentar un important programa urbanístic i arquitectural, del qual el fòrum n’és l’expressió principal, durant el principat d’August. Tanmateix, l’oppidum de Ruscino aviat va ser abandonat, potser amb la caiguda de la família júlia-clàudia.
Enguany també se celebra, com bé sabeu, el centenari de l’inici oficial de les excavacions d’Empúries per part de la Junta de Museus de Barcelona en un ambient intel·lectual i polític de mira cap a Grècia per tal de vincular l’occident mediterrani al món clàssic.
A Perpinyà, hi va haver xerrades molt interessants i innvadores que haurem d’anar seguint: l’impacte dels terratrèmols del passat en l’arqueologia, la ubicació del temple de Venus a Portvendres, els trofeus de Pompeu, la colònia de Rhode (que també forma part del nou programa de grec de segon de batxillerat), els projectes que es troben en execució en el conjunt arqueològic d’Empúries, entre altres. A la taula rodona “Com treballar la gestió de patrimoni i turisme cultural” es va posar com a exemple la Cella Vinaria de Teià i em va fer molta il·lusió, com a teianenca adoptiva que sóc.
Personalment, em va encantar la cloenda del Fòrum amb la visita a les restes d’Empúries de la mà dels arqueòlegs Marta Santos i Josep M. Nolla. L’any vinent la trobada d’especialistes del món clàssic es celebrarà a Figueres, Capital de la Cultura Catalana 2009; aleshores hi tindrà un pes específic l’obra de Maria Àngels Anglada, font d’inspiració de la meva recerca sobre les poetesses gregues: Poetes gregues antigues, PAM 2004.
Aquests dies fruïm de l’estiuet de Sant Martí, espero i desitjo que demà que anem d’excursió a Empúries encara ens acompanyi. Avui és festa a Teià i ho celebro tot posant-vos al bloc aquesta imatge meva teianenca de fa uns dies (amb el mar de Premià al fons i un petit arc de Sant Martí) i també dues preguntes (perquè a Premià no esteu de festa):
Una de mitologia: En català diem arc de Sant Martí en comptes d’arc iris, quina relació hi ha entre Sant Martí i la dea Iris?
L’altra d’enigmologia: Què hi ha darrere la frase llatina que, segons diuen el diable digué a Sant Martí, quan aquest anava camí de Roma (tot i que amor en seria una pista)?
Signa te, signa, temere me tangis et angis.
Tot i que, quan pensem en els marbres del Partenó o en una escultura grega, evoquem un marbre blanc, els grecs ho contemplaven en color. Amants de la policromia com eren, van acolorir el seu art.
Observeu aquesta bella fotografia de Sebastià Giralt a Flickr: Apol·lo amb la cítara del museu de Trípoli, a Líbia. Quin color de cabell, creieu que té Apol·lo? Què opineu de les escultures en color?
Si viatgeu a Frankfurt no us perdeu l’exposició Déus en color al Liebieghaus i us recomano l’interessant article ad hoc de Domingo a La túnica de Neso.
Tanqueu els ulls i poseu color a la vostra estàtua grega preferida, com us la imagineu? Després m’ho expliqueu en un comentari.
P.S. Han passat uns dies i avui he trobat entre les magnífiques Presentacions de Chiron aquesta esplèndida de Xavi Villaplana. Espero que aneu fent boca tot esperant que l’exposició finalment arribi a Barcelona:
[slideshare id=758228&doc=color-en-estatuas-del-mundo-griego-antiguoexpo-1226872149198295-8&w=425]
Pareu molta atenció a la lletra d’aquest tango, Barrio de tango (1942) d’Aníbal Troilo i Homero Manzi, cantat per Adriana Nano, i esbrineu quin tòpic literari (i llatinisme prescrit per les PAU) de llarga tradició literària i de nom llatí li podríem aplicar:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ZSOVtT_tt_E" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Pistes:
1. El tango sovint planteja preguntes sense resposta que destil·len melangia i nostàlgia per allò que el temps s’endugué.
2. Aquest tòpic el podem relacionar amb el del Tempus fugit i Mors aequalis.
3. Jorge Manrique el va renovar i ha estat ben recreat per la literatura posterior.
4. El trobem a l’himne universitari Gaudeamus igitur.
Com a colofó a la nostra exposició Festes de difunts, festes d’alegria, en quedarà aquest record en vídeo perquè la nostra memòria no l’esborri. Des d’aquí, vull agrair la idea a la Isabel des del fòrum de Chiron, quan jo no tenia intenció de fer res per la Castanyada, tret dels textos del Fernando Lillo i els llatinismes relacionats amb la mort; també vull agrair l’amabilitat en què l’equip directiu de l’IES Cristòfol Ferrer em va deixar ocupar l’entrada i el passadís de la planta baixa de l’institut; a l’Anna Sànchez pel seu immens suport, dedicació i treball; als alumnes de clàssiques de l’ESO per haver contribuït amb hores i hores de dibuixar, retallar i enganxar, i a tots i totes que heu fet possible l’èxit de l’exposició. També vull agrair el civisme en què heu tractat la feina dels altres. Moltes gràcies i espero que el vídeo recopilatori us agradi i no us faci massa por.
En commemoració del setanta-cinquè aniversari de la mort de Konstandinos Kavafis, l’Associació Catalana de Neohel·lenistes, en col·laboració amb la Residència d’Investigadors, la Institució de les Lletres Catalanes, el PEN club català i el Departament de Grec modern de l’EOIBD, organitza aquesta tardor a Barcelona un seguit d’aproximacions a la poesia kavafiana: conferències i diàlegs que abordaran aspectes de l’obra del gran poeta grec d’Alexandria, el seu significat i importància, la seva recepció i influència des de diferents punts de vista.
Per anar fent boca, us deixo aquí en grec modern i en català un dels meus poemes kavafians preferits des que l’escriptor Jordi Bilbeny em va regalar el llibre Kostandinos P.Kavafis Poemes, traduïts per Carles Riba (i la segona part per Alexis Solà a Clàssics Curial) en el meu vintè aniversari, (recordeu que en un altre post ja vàrem tractar l’excel·lent Ítaca):
LA CIUTAT
Has dit:”Me n’aniré en una altra terra,
me n’aniré en una altra mar.
Cada esforç meu és una sentència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i he fet destrossa”.
Uns nous indrets, no els trobaràs,
no trobaràs, no, unes altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per’tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat quí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.