Què és el que realment ens diferencia dels animals, o més ben dit de les altres espècies? Només ens distingim dels éssers que ens envolten i que són diferents a nosaltres pel fet de pensar. Aquesta habilitat que duem a terme amb el que anomenem el cervell ens atorga tot el que necessitem per sobreviure i fins i tot per a reflexionar sobre la nostra existència, els nostres actes…etc. Si Déu ens ha beneït amb aquesta habilitat per què llavors no la fem servir correctament,és a dir, només per a dur a terme les coses bones i que comportin un benefici per tots? És complicat, no? Som conscients del que fem diàriament però malgrat això hi ha persones que no tenen una capacitat reflexiva i només utilitzen la seva habilitat per a perjudicar-se a si mateixos i fins i tot als altres. Per tant, l’ésser humà sempre es veurà obligat a viure sota unes lleis, ja siguin religioses o polítiques però que regulin el instint i el impuls d’aquest, en cas contrari, ens veurem tots obligats també a fer un gran esforç per a contenir les nostres passions i els nostres desitjos mundans, cosa que no sempre és possible.

            Muchos creen saber que el poder económico (el dinero), es lo que peor está repartido en este mundo, siendo este, la condición para que podamos tener un techo donde vivir, que dispongamos de un buen servicio educativo y sanitario, o simplemente que podamos calzar unas buenas bambas. Los lujos los dejamos para los deportistas de élite, para los afortunados, o bien para los más corruptos en su labor.

Con esto expuesto, ¿qué es lo peor repartido en el mundo?. Bien, pues no es el dinero, ni las riquezas, ni una cara bonita o un buen físico, lo peor repartido en el mundo es sin duda la inteligencia. Pocas son las personas que tienen la ventaja de comprender un texto echándole tan solo un vistazo, memorizar según que cosas como si de un disco duro se tratase o simplemente realizar operaciones matemáticas mentalmente a la velocidad de la luz, literalmente. Estas son las personas que realmente tienen un gran poder frente al resto, son aquellas que tienen todo lo necesario para poder triunfar en la vida.

No obstante, siempre hay un “pero”;

            -”Eres feo, pero tienes dinero y por eso me gustas”

            -”Eres buena chica, pero no eres mi prototipo”

            -”Qué buenos resultados obtuvo en las elecciones, pero que mal presidente esta siendo…”

Vivimos condicionados por lo que es más fácil de ver, y no por lo que realmente somos capaces de hacer.

La inteligencia no iba a ser menos, todo y que no es una condición quién  seas, cual sea tu raza, tu sexo o tu religión, sí viene condicionada por el hábito, siendo este el encargado de administrar las capacidades innatas de las mentes afortunadas. Si el hábito es el correcto, guiará a la persona inteligente por el buen camino, ayudándola a conseguir todo lo que se proponga, siendo la ambición su principal referencia. En cambio, si este no es bueno, puede llevar a la persona al fracaso, lo que conllevará entrar en un bucle de pesimismo que no le permitirá alcanzar sus metas, y como consecuencia de esto, no podrá ser feliz. Por lo tanto, si triunfas en la vida será gracias al hábito, pero si fracasas, también será el culpable.

Dedicación, trabajo y sacrificio, lo necesario para tener un as en la manga durante el transcurso de toda una vida.

Parlant amb una companya sobre el debat que estem tenint sobre el tema del hiyab, m’ha recomanat que miri un documental i, un cop l’he vist, em sembla interessant que el mireu i opineu.

http://www.tv3.cat/videos/4939351/Femen-dones-guerreres

El primer que vull expressar és l’agraïment per la vostra participació. Aquest bloc es troba en un estat una mica agònic per la poca participació i, per tant, la vostra iniciativa té un valor que potser encara no copseu… No ens posem sentimentals i anem per feina:

– Meriem: veig al teu article un posicionament que em resulta una mica contradictori; per una banda sembla que reconeixes que el vel és adoptat no sempre de forma plenament lliure, però immediatament ataques als francesos per prohibir-lo… En què quedem? Defensem la llibertat amb totes les conseqüències (incloent-hi el dret a no ser educada de forma que hom pensi que el hiyab ha de ser obligatori) o només critiquem la falta de llibertat a un altre estat? Pensem de forma concreta a la nostra concreta situació i decidim si hem adoptat el hiyab de forma lliure ara i aquí, no fugim a un altre estat per criticar…

– Giuliana: quan llegeixo la teva resposta tinc una mica de por… em fan por les defenses de la llibertat que només es produeixen per defensar la llibertat d’autoesclavitzar-se. La llibertat és una situació que es produeix quan hom té dret a decidir quina opció creu que és la millor. Però si una noia ha estat educada de manera que creu que només hi ha una opció correcta… aquesta noia és realment lliure? Ho sento, però em prenc el tema de la llibertat massa seriosament i, tot i que estic acostumat, no m’agrada que la religió (sigui quina sigui…) amagui les seves intencions (tant sovint repressores) emparant-se sota la llibertat.

– Youssef: crec que la teva argumentació és ingènua; qüestiones la perdurabilitat dels costums en circumstàncies adverses però oblides que els costums tenen un podem immens sobre la conducta humana… Els costums ens proporcionen una guia de conducta i, per tant, ens resolen una enorme quantitat de problemes; els éssers humans som animals socials i fem el que sigui per tal d’adaptar-nos al medi social i, ens agradi o no, seguir un costum és una forma força eficaç d’adaptació. Pensar que qualsevol adepte a qualsevol religió ha de tenir, obligatòriament, un coneixement dels fonaments de les seves creences em resulta ingenu i, a la vegada, esperançador: el dia que les religions siguin estrictes pel que fa al coneixement de la doctrina, entraran en crisi per falta de clientela…

Francament, crec que el tema del hiyab s’hauria d’encarar sense hipocresies: tinc el convenciment que la majoria de les noies que el porten ho fan per obligació o, de forma més subtil, per què han estat educades per pensar que el correcte és amagar els seus cabells. En aquest sentit, crec que és hipòcrita (o ingenu) apel·lar a la llibertat.

D’altra banda, encara no he trobat una resposta satisfactòria a la següent qüestió: si l’ésser humà és obra de la creació de Déu, per què ens ha d’avergonyir mostrar una part, sigui quina sigui, d’aquesta creació? Si Déu ens ha donat cabells, per què s’han d’amagar?

I de forma més punyent: com és que a Déu només li resulta ofensiu el cabell femení? Com és que no trobem limitacions pel que fa als cabells masculins?

Aquesta obsessió exclusiva per la femineïtat em resulta com a mínim sospitosa… i, si m’ho penso amb atenció, una mica perversa.

HE AGAFAT AQUEST TEMA PERQUÈ SEMPRE QUAN ES PARLA DE TEMES RELACIONATS AMB LA  RELIGIÓ SEMPRE HI HA GRANS DEBATS.

-COM JA SABEM A FRANCA EL HIJAB ESTÀ PROHIBIT EN LES ESCOLES PÚBLIQUES, EN ELS TREBALLS PÚBLICS ETC,CREUS QUE AQUÍ A ESPANYA HAURIEN DE FER EL MATEIX?

-QUAN UNA DONA MUSULMANA ES POSA HIJAB  ÉS BO PER LA SOCIETAT O NO?….

-QUI PORTA HIYAB ÉS LLIURE…

-QUE EN PENSES DE LES COMPANYES DE CLASSE QUE PORTEN HIYAB…

MI OPINIÓN:El velo islámico es obligatorio a partir de que una niña empieza a producirse en ella cambios en la pubertad.
En mi opinión el hiyab es una decisión que toma una mujer musulmana aunque a veces no es del todo una decisión porque hay mujeres a las que obligan otras que se lo ponen para verse mejor y pocas que si se lo ponen por su propia voluntad para obedecer a dios. El hiyab no es un símbolo machista aunque creo que la mayoria de la sociedad piensa que si lo es, el hiyab es una costumbre musulmana en los paises árabes desde hace mucho tiempo y aún se conserva .
Yo pienso que el hiyab no se puede prohibir, como en Francia que dicen que las mujeres deben tener libertad y no lo cumplen. No sé porque no lo aceptan si solo cubre el cuerpo y la cabeza pero no el rostro. Eso seria un niqab o burka.

Gaudir de la vida vol dir treure un benefici i un profit. Si traslladem el concepte a la nostra vida, no sempre en gaudim. La família, els amics, el treball i la cultura són parts de la vida molt importants i que de vegades menyspreem. Les raons poden ser diverses en funció de les persones i les circumstàncies. Tal vegada, si ens aturessin una estona a reflexionar al voltant d’aquest concepte, els nervis i l’ estrès es reduirien en la nostra vida. Això, necessitem una reflexió basada en un antiga dita oriental: “La gent s’arregla tots els dies el cabell. Per què no el cor?”.
Un dels principals problemes que ens pot amargar la vida és la relació amb els altres. Quantes vegades ens hem emprenyat amb un amic per algun comentari absurd. És que, en alguns moments, les persones ens equivoquen. Ningú és perfecte. La perfecció en l’ésser humà no existeix i tot té una importància relativa. Tampoc podem oblidar la feina, font de conflictes: retards, deixadesa, escapolir-se de les tasques… En aquest aspecte és important trobar petits moments que ens gratifiquin com una conversa agradable amb un company. I, per últim, la parella. Acceptar l’altre pot ser el primer pas on la confiança esdevé fonamental.
Entendre i acceptar la imperfecció humana ens ajudarà a triar entre gaudir de la vida o arreglar-nos el cabell.

Tots nosaltres tenim consciència de que actualment hi ha una multitud de religions o més ben dit, branques de religions,com per exemple el cristianisme té bastants més branques que l’Islam i el judaisme, però això no és el que més ens interessa ara mateix sinó que hem de poder conviure tots junts en aquest món i tant el budista com el ateu o com el musulmà han de poder viure tranquil•lament sense possibilitats de entrar en guerres polítiques, religioses ni de cap altre tipus, però ara cada un de nosaltres ens preguntarem: però si la religió imposa unes normes, hem de complir-les no? I la resposta no és pas fàcil ni molt menys, perquè avui en dia tots i cada un de nosaltres estem sota un sistema polític o ‘’religiós’’, i això fa que pensem en el que hem de fer com a membres de la nostra societat, i aquí és quan comença el problema ja que hem de imposar les nostres ‘’lleis’’ sobre la de tots, i si no es compleixen haurà conflictes greus. De tots els obstacles que he anomenat, no crec que es solucionin molts, ja que els presidents actuals tenen tot sota control i com tots sabeu, les coses no es fan a ‘cara o creu’, és a dir, abans de votar a un partit o estar d’acord amb un sistema democràtic, hem de reflexionar sobre certes coses que no les tenim força clares i això és el fa que no avancem políticament i per tant mai obtindrem presidents que imposin unes normes fixes de igualtat de drets entre les persones, ja siguin cristians,jueus, musulmans o profundament ateus.

Els joves, si són suficientement adults com per treballar als 16 anys també haurien de poder votar: a la nostra cultura, el tema de la política esdevé un tòpic comú de converses i ja des d’una temprana edat, els joves comencen a tenir més o menys clar quin és el seu model ideal de governant (moltes vegades per influències familiars) o si més no, quines lleis ens afecten positiva o negativament. Només cal que preguntem a un grup d’individus d’aquesta edat per qui candidat haurien votat les eleccions passades i el perquè i de segur que respodrien enraonadament. No està clar, doncs, que als 16 anys es pot tenir ull crític vers la política i en conseqüència seny per a votar? Si algú pot al·legar que a aquesta edat encara no hem arribat a la maduresa: estem segurs que als 18 tothom és suficientment madur i responsable? Si fos així: en quina societat tan feliç viviríem, no?

La muerte es algo que todos solemos percibir como un sentimiento de tristeza, la mayoría de veces somos egoístas con la muerte, es decir, casi siempre cuando oímos que ha muerto algún ser querido nos ponemos tristes y porque? Si él ha dejado todos los problemas mundanos y en el peor de los casos estaría en la “nada “ después de su muerte, entonces no deberíamos preocuparnos pero es totalmente al contrario, eso sí, siempre incluyendo excepciones de personas religiosas, ateas…etc. Hay gente que dice que la muerte solo es un cambio de mundos (religiosos), otros dicen que no sentiremos nada “desapareceremos” (ateos) y otros que les da totalmente igual y no saben dónde van a parar. Siempre hemos pensado alguna vez en nuestras vidas que pasara después de la muerte, pero no hemos logrado saber nada y no creo que algún día lo hagamos, pero siempre tendremos esa inquietud de saber que pasara después de “dormirse del todo”. Las personas religiosas que deciden acabar sus vidas muriendo como mártires, muy pocas de esas personas tienen miedo de la muerte y por eso llega un punto que hasta la desean para poder descansar de la vida mundana e ir a algún sitio mejor en el que esté todo preparado y no haya que preparar, trabajar ni tampoco hacer el mínimo esfuerzo para nada, todo esto es desde el punto de vista de la persona “muy” religiosa y con objetivos “claros” en esta vida. Desde el punto de vista de un ateo, o al menos las personas que les da igual lo que pasara después de la muerte, tienen el sentimiento de que la muerte es un acto un poco duro y impactante en su vida, siempre están deseando vivir más y más deseando cada día más fama y fortuna, pero siempre digo que hay excepciones. Después de todo lo que acabo de decir no hay que confundir que el religioso no disfruta de la vida y pensamientos parecidos sino totalmente al contrario, hay personas en este mundo que lo tienen todo y al mismo tiempo no tienen nada o al menos eso es lo que sienten, y por eso acuden a psicólogos y médicos para que les den la panacea adecuada. En conclusión, cada uno de nosotros tiene que buscar la libertad en esta vida y por supuesto no dejar de pensar en los objetivos que queremos alcanzar y así poder reanimarnos a nosotros mismos y no solo pensar en la muerte, que es un factor que nadie sabe cuándo ni dónde se dará, todos sabremos lo que se esconde en el otro lado cuando estemos en el ataúd o no.