Ens va impactar la violència de gènere del mite de Tereu, Procne i Filomela i per denunciar la violència hem fet la nostra dramatització del mite. Esperem que us agradi.
Mercè, Sara P. i Jordi
4t ESO Llatí
A Dafne huyendo de Apolo – Francisco de Quevedo
«Tras vos un Alquimista va corriendo,
Dafne, que llaman Sol ¿y vos, tan cruda?
Vos os volvéis murciégalo sin duda,
Pues vais del Sol y de la luz huyendo.
ȃl os quiere gozar a lo que entiendo
Si os coge en esta selva tosca y ruda,
Su aljaba suena, está su bolsa muda,
El perro, pues no ladra, está muriendo.
»Buhonero de signos y Planetas,
Viene haciendo ademanes y figuras
Cargado de bochornos y Cometas.»
Esto la dije, y en cortezas duras
De Laurel se ingirió contra sus tretas,
Y en escabeche el Sol se quedó a oscuras.
Ariadna i Sara
4t ESO Llatí
L’Ona arribà a casa plena de branques, ferides i blaus, deixà anar unes tènues llàgrimes que baixaven d’uns ulls de mirada perduda i caigué desconsolada a terra.
La mare no va dubtar en recollir-la de terra i li preguntà què li succeïa.
L’Ona quequejant s’intentava explicar però les paraules no aconseguien sortir d’aquella boca ensagnada. La mare, en veure-la en famejants condicions, decidí posar el casset que l’ona feia servir per estudiar i relaxar-se, ja que sovint, patia de nervis.
La cançó feia sonar un vaporós so de flauta i un to d’harmonia menor d’un instrument asiàtic semblant al cello. Aquests la van relaxar i l’Ona aconseguí arrencar:
Mare, ja fa dies que noto una presència darrere meu més impertinent que la meva pròpia ombra. Aquesta és d’un noi de batxillerat que deduïa que viva a prop nostre.
Avui, sortint de classe, aquest, m’ha vingut a demanar un cigarret i no li he pogut donar, ja que no en tenia. Ha posat cara d’irat, i m’ha agafat fort del braç deixant-me així la marca dels seus dits. M’ha agafat com un tros d’estropell i m’ha portat cap a la riera del costat de l’institut. Allà ha intentat baixar-me els pantalons i introduir-me els seus feixucs dits sota la samarreta. En un moment de dispersió del noi, he apretat a córrer, m’he amagat entre els canyers que rodegen la riera i he esperat que marxés amb aquell posat guillat que el caracteritza.
L’Ona acaba d’explicar i la mare se’n densa en un mar de llàgrimes, no pot creure el que li hi ha passat a la seva filla.
L’hem de denunciar, filla. -Anuncià la seva mare- No és de covards que tinguis por, ell juga amb la força però tu no, has de parlar, la por no t’ha de vèncer. Aquests són els consells que donà la Maria, una sàbia mare víctima d’un intent de violació més.
Aina Blanch
1r de batxillerat humanístic
Després de llegir a classe i comentar el mite ovidià d’Aglaure, hem decidit traslladar-lo a l’actualitat. Què n’opineu?
Nadia, Paula i Alba
4t ESO Llatí
Perimele acabada de convertir en illa pel déu Neptú. Me fecerunt Rocío et Maryama.
– Per què Neptú converteix Perimele en illa? En quines aigües es troba Perimele? Sabeu trobar la referència que hem tingut a l’hora de fer aquest dibuix?
Rocío Rodríguez & Maryama Saho
Alumnes de 1r de Batxillerat Humanístic
Sabeu quin mite de la 2a part Narracions de mites clàssics hem representat?
Anna Bagaria i Chaymae Harrak
1r Batx social-humanístic
Quina relació hi ha entre les dues imatges? Per què la dona es para a recollir les pomes? Quines conseqüències té aquest acte? Qui és el lleó i qui és la lleona? Què en saps del mite?
Aida Martins i Lola Fígols
4t ESO Llatí
– Coneixeu aquest mite? Sabríeu dir què són les mènades?
-Per què aquest text ens està parlant d’una transformació?I a què s’ha degut aquesta transformació?
Maryama Saho i Rocío Rodríguez, alumnes de 1r de Batxillerat humanístic
A l’antiga Grècia hi vivia un noi molt enlluernant i molt bell del qual totes les noies s’enamoraven. Es deia Narcís.
Ell les refusava a totes encara que elles s’enamoressin completament d’ell com el cas de la deessa Eco.
Un dia, passejant pel camp, es va apropar a un rierol. En acostar-s’hi per beure aigua, va admirar la seva pròpia imatge que el va deixar atònit. Sobre l’aigua es reflectia la imatge d’un noi de perfecta bellesa. Es meravellà amb la bellesa d’aquell rostre.
Narcís intentà parlar amb el reflex però aquest només obria i tancava la boca sens provocar cap so. Narcís allargava el braç, i aquell noi del reflex també allargava el braç cap a ell. Quan semblava que l’anava a tocar, introduint el braç a l’aigua, la imatge es veia enterbolida i s’esvaïa. Cada dia que ho intentava, succeïa el mateix.
Ni tan sols escoltava la veu d’Eco, que intentava dir-li com n’estava enamorada d’ell, i d’advertir-lo de què allò que veia a l’aigua era, en realitat, el seu reflex. De la veu d’Eco, només en podien sortir les mateixes paraules amb que Narcís la rebutjava una i una altra vegada, com el mateix eco.
Un dia, Narcís, alterat per aquella bellesa fluvial, es va tirar al riu pensant que era l’única forma d’arribar-hi. Sota l’aigua, buscà aquell reflex, obsessionat per trobar-lo, es va quedar sense aire i es va ofegar.
Al mateix lloc, on Narcís havia passat tantes hores contemplant el seu reflex, el mateix on va morir, varen néixer unes flors groguenques bellíssimes, els inigualables narcisos.
Comentari:
Aques és el mite que hem treballat a classe, entre d’altres. He triat el mite de Narcís ja que crec que és possible aprendre moltíssimes coses.
Dels mites podem aprendre el que no hem de fer en molts casos. L’amor, per exemple, no es pot jutjar només per l’aspecte d’una persona. Narcís no veu l’amor vertader que Eco sent per ell ja que està absort mirant el seu reflex irreal. Molts cops en les nostres vides perdem el que tenim davant per creure en il·lusions i coses que no podem assolir.
Gràcies a aquestes meravelloses classes aprenem a veure el món d’una altra manera.
Arnau Torres Nadal
1r Batx. Humanístic