ainablanch | Metamorfosejats!

Expliquem mites: Acteó

Àrtemis o Diana era la deessa protectora de la caça, i recorria els boscos junt amb les seves nimfes.

Un dia, un expert caçador anomenat Acteó va sortir a caçar amb els seus gossos. En un descans, es va acostar equivocadament al lloc on la deessa Àrtemis es trobava banyant-se amb les nimfes i la va veure despullada amb els seus ulls de mortal. Les deesses eren molt geloses de la seva intimitat i no podien ser vistes en la seva nuesa per cap mortal sota pena d’arrossegar el càstig corresponent. Àrtemis, enfadada, va agafar l’aigua del corrent i la va llançar a la cara d’Acteó, que es va convertir en un cérvol. Acteó va sortir corrents, i en un moment donat es va reflectir en un doll d’aigua, adonant-se que ara era un cérvol; va quedar parat. Els seus gossos el van trobar i se li van tirar a sobre per menjar-se’l. Ell conservava la seva consciència humana, i cridava: “Sóc el vostre amo, no em coneixeu?”. Però no hi havia res a fer, Acteó va morir menjat pels seus gossos, aquells a qui ell donava de menjar cada dia.

Després els gossos van buscar desesperadament el seu amo per tot el bosc fins arribar a una cova on habitava Quiró. Ell, per consolar-los, va modelar una estàtua de bronze a imatge d’Acteó i els hi ensenyà.

RELACIÓ ACTUAL

Aquest mite avui en dia, el trobem molt present. Qui de nosaltres no té xarxes socials? Quants de nosaltres no pengem fotos i mirem el que pengen els altres?

A diferència del mite, avui en dia, som conscients i conseqüents amb tot allò que pengem a les xarxes i molts cops som víctimes a l’igual que Diana d’observacions i contemplacions.

Lola 4t ESO Llatí i Aina, 1r de Batxillerat Humanístic

L’Ona arribà a casa plena de branques, ferides i blaus, deixà anar unes tènues llàgrimes que baixaven d’uns ulls de mirada perduda i caigué desconsolada a terra.
La mare no va dubtar en recollir-la de terra i li preguntà què li succeïa.

L’Ona quequejant s’intentava explicar però les paraules no aconseguien sortir d’aquella boca ensagnada. La mare, en veure-la en famejants condicions, decidí posar el casset que l’ona feia servir per estudiar i relaxar-se, ja que sovint, patia de nervis.
La cançó feia sonar un vaporós so de flauta i un to d’harmonia menor d’un instrument asiàtic semblant al cello. Aquests la van relaxar i l’Ona aconseguí arrencar:
Mare, ja fa dies que noto una presència darrere meu més impertinent que la meva pròpia ombra. Aquesta és d’un noi de batxillerat que deduïa que viva a prop nostre.
Avui, sortint de classe, aquest, m’ha vingut a demanar un cigarret i no li he pogut donar, ja que no en tenia. Ha posat cara d’irat, i m’ha agafat fort del braç deixant-me així la marca dels seus dits. M’ha agafat com un tros d’estropell i m’ha portat cap a la riera del costat de l’institut. Allà ha intentat baixar-me els pantalons i introduir-me els seus feixucs dits sota la samarreta. En un moment de dispersió del noi, he apretat a córrer, m’he amagat entre els canyers que rodegen la riera i he esperat que marxés amb aquell posat guillat que el caracteritza.
L’Ona acaba d’explicar i la mare se’n densa en un mar de llàgrimes, no pot creure el que li hi ha passat a la seva filla.
L’hem de denunciar, filla. -Anuncià la seva mare- No és de covards que tinguis por, ell juga amb la força però tu no, has de parlar, la por no t’ha de vèncer. Aquests són els consells que donà la Maria, una sàbia mare víctima d’un intent de violació més.