El famós escriptor llatí Horaci ens diu el següent d’Europa:

 

Sic et Europe niueum doloso               25
credidit tauro latus et scatentem
beluis pontum mediasque fraudes
palluit audax.

Nuper in pratis studiosa florum et
debitae Nymphis opifex coronae               30
nocte sublustri nihil astra praeter
uidit et undas.

Quae simul centum tetigit potentem
oppidis Creten: ‘Pater, o relictum
filiae nomen pietasque’ dixit               35
‘uicta furore!

Vnde quo ueni? Leuis una mors est
uirginum culpae. Vigilansne ploro
turpe commissum an uitiis carentem
ludit imago               40

uana quae porta fugiens eburna
somnium ducit? Meliusne fluctus
ire per longos fuit an recentis
carpere flores?

Si quis infamen mihi nunc iuuencum               45
dedat iratae, lacerare ferro et
frangere enitar modo multum amati
cornua monstri.

Impudens liqui patrios Penates,
impudens Orcum moror. O deorum               50
si quis haec audis, utinam inter errem
nuda leones.

Antequam turpis macies decentis
occupet malas teneraeque sucus
defluat praedae, speciosa quaero               55
pascere tigris.

Vilis Europe, pater urget absens:
quid mori cessas? Potes hac ab orno
pendulum zona bene te secuta
laedere collum.               60

Siue te rupes et acuta leto
saxa delectant, age te procellae
crede ueloci, nisi erile mauis
carpere pensum

regius sanguis dominaeque tradi               65
barbarae paelex.’ Aderat querenti
perfidum ridens Venus et remisso
filius arcu.

Mox, ubi lusit satis: ‘Abstineto’
dixit ‘irarum calidaeque rixae,               70
cum tibi inuisus laceranda reddet
cornua taurus.

Vxor inuicti Iouis esse nescis.
Mitte singultus, bene ferre magnam
disce fortunam; tua sectus orbis               75
nomina ducet’.

.. Que siguin les dones i els fills dels nostres enemics els qui sentin els cecs embats del migjorn quan s’aixeca, la roncor del mar ennegrida i com fremeixen les costes.

Així Europa confià el seu flanc de neu al toro enganyós i empal·lidí, l’agosarada, davant la mar borbollant de monstres i enmig dels seus paranys.

Ella, que poc abans només pensava a collir flors pels prats i fer-ne una garlanda per oferir-la a les Nimfes, a la minsa claror de la nit no veia més que estels i ones.

I bon punt arribà a la puixant illa de Creta, la de les cent ciutats, “oh pare!” digué “oh dignitat de filla que he perdut, oh amor filial perdut per una follia!

¿D’on vinc i on sóc? ¿És poc una sola mort per al falliment d’una noia? ¿Ploro, desperta, per un acte que m’avergonyeix o, sense culpa, sóc enganyada per una visió

il·lusòria que, passant per la porta de vori, em duu un somni? Era per ventura millor anar a través de les ones interminables que collir flors acabades d’obrir?

Si ara algú posava a l’abast de la meva ira l’infame jònec, maldaria amb el ferro per espedaçar-lo i trossejar les banyes d’aquell monstre suara tan estimat.

Sense avergonyir-me he deixat els Penats paterns, sense avergonyir-me faig esperar Orc. Oh tu, siguis quin siguis dels déus, si m’escoltes, fes que em trobi nua entremig de lleons.

Abans que la lletgesa de la flacor s’empari de les meves galtes fresques i s’estronqui la saba que manté tendra la presa, demano d’ésser pastura de tigres amb tota la meva bellesa.

Roïna Europa, el teu pare lluny estant, t’apressa. ¿Per què ronseges a morir? En aquest orn, et pots penjar pel coll amb el cinyell que ben al cas has conservat.

O si t’atreuen les roques i els esculls de puntes mortíferes, apa! abandona’t al temporal furiós, si és que no t’estimes més filar una tasca d’esclava,

tu que ets de sang reial, i ésser lliurada com a concubina a una mestressa estrangera”. Contemplaven els seus planys Venus amb un maliciós somriure i el seu fill amb l’arc desarmat.

Després, quan la deessa s’hagué solaçat prou,”refrena” li va dir “els teus accessos d’ira i els teus ardorosos retrets, quan l’odiat toro et portarà els seus corns perquè els trossegis.

Ets muller de l’invencible Júpiter i no ho saps. Deixa de sanglotar, aprèn a portar com cal la teva gran sort; una de les parts del món durà el teu nom”.

…Així Europa confià el seu flanc de neu al toro enganyós.

HORACI, Odes, llibre III, oda 27, versos 25-75.

Traducció de Josep Vergés. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1981