“Narciso” de Federico García Lorca

Fotografia de Margalida Capellà

NARCISO – AMOR (CANCIONES 1921-1924)
Narciso.
Tu olor.
Y el fondo del río.

Quiero quedarme a tu vera.
Flor del amor.
Narciso.

Por tus blancos ojos cruzan
ondas y peces dormidos.
Pájaros y mariposas
japonizan en los míos.

Tú diminuto y yo grande.
Flor del amor.
Narciso.

Las ranas, ¡qué listas son!
Pero no dejan tranquilo
el espejo en que se miran
tu delirio y mi delirio.

Narciso.
Mi dolor.
Y mi dolor mismo.

Vid. El mite de Narcís i la seva pervivència en El fil del mite grec

Eco y Narciso de Calderón de la Barca

Eco y Narciso de Calderón de la Barca a escena per la companyia Miseria y Hambre Producciones com a crítica a l’orgull i a l’amor propi que s’amaga sota les aparences.

Eco y Narciso

«Eco y Narciso», amores imposibles en la Arcadia de las apariencias
Miseria y Hambre Producciones estrena en el festival de Almagro un nuevo montaje de la obra de Calderón de la Barca

[youtube]https://youtu.be/gOumXUnqUl0[/youtube]

Si trobeu més referents clàssics arreu d’aquest mite ovidià, els posarem aquí.

El mite de Narcís

A l’antiga Grècia hi vivia un noi molt enlluernant i molt bell del qual totes les noies s’enamoraven. Es deia Narcís.

Ell les refusava a totes encara que elles s’enamoressin completament d’ell com el cas de la deessa Eco.

Un dia, passejant pel camp, es va apropar a un rierol. En acostar-s’hi per beure aigua, va admirar la seva pròpia imatge que el va deixar atònit. Sobre l’aigua es reflectia la imatge d’un noi de perfecta bellesa. Es meravellà amb la bellesa d’aquell rostre.

Narcís intentà parlar amb el reflex però aquest només obria i tancava la boca sens provocar cap so. Narcís allargava el braç, i aquell noi del reflex també allargava el braç cap a ell. Quan semblava que l’anava a tocar, introduint el braç a l’aigua, la imatge es veia enterbolida i s’esvaïa. Cada dia que ho intentava, succeïa el mateix.

Ni tan sols escoltava la veu d’Eco, que intentava dir-li com n’estava enamorada d’ell, i d’advertir-lo de què allò que veia a l’aigua era, en realitat, el seu reflex. De la veu d’Eco, només en podien sortir les mateixes paraules amb que Narcís la rebutjava una i una altra vegada, com el mateix eco.

Un dia, Narcís, alterat per aquella bellesa fluvial, es va tirar al riu pensant que era l’única forma d’arribar-hi. Sota l’aigua, buscà aquell reflex, obsessionat per trobar-lo, es va quedar sense aire i es va ofegar.

Al mateix lloc, on Narcís havia passat tantes hores contemplant el seu reflex, el mateix on va morir, varen néixer unes flors groguenques bellíssimes, els inigualables narcisos.

Comentari:

Aques és el mite que hem treballat a classe, entre d’altres. He triat el mite de Narcís ja que crec que és possible aprendre moltíssimes coses.

Dels mites podem aprendre el que no hem de fer en molts casos. L’amor, per exemple, no es pot jutjar només per l’aspecte d’una persona. Narcís no veu l’amor vertader que Eco sent per ell ja que està absort mirant el seu reflex irreal. Molts cops en les nostres vides perdem el que tenim davant per creure en il·lusions i coses que no podem assolir.

Gràcies a aquestes meravelloses classes aprenem a veure el món d’una altra manera.

Arnau Torres Nadal

1r Batx. Humanístic

Un narcís que s’esfulla

Narcissus, sedecim annos natus, erat pulcher iuvenis. Dum cervos agitat, nympha Echo eum videt: statim amor in nympha oritur. Echo Narcissi amore ardebat, sed plenas orationes dicere non poterat -Erat poena, quod ea nympha annos antea Iunonem fefellerat-. Si Narcissus ‘Quis adest?’ inquiebat, Echo ‘adest’ respondebat. Si iuvenis ‘Cur me fugis?’ interrogabat, nympha ‘fugis’ repetebat. Denique Narcissus nympham videt sed eam repellit; ille clamabat ‘Mori quam te amare malo!’; illa, dum currit, repetebat: ‘Malo, malo, malo …’ Amor et dolor nymphae crescunt et nullo cibo fletu multo eius corpus dissolvitur; eius ossa in saxa mutata sunt; sola vox superest: Echo iam est vox sine corpore.

Venus Narcisso irata est quod iuvenis omnem amorem spernit; amoris dea clamat: ‘Propriam imaginem ama!’ Narcissus suam figuram in aquam redditam forte videt et dies diesque suam imaginem aspicit. Ubi manus in aquam appropinquat, eius figura manus appropinquat; ubi labra in flumen appropinquat, eius imago labra appropinquat. Sed, mirabile visu!, spem sine corpore amabat. Narcissus numquam cibum consumebat, lacrimabatur semper; denique dum suam figuram in aquam redditam aspiciebat, moriebatur. Dei inmortales suum corpus in florem qui prope fontem oritur mutant. Eius nomen Narcissus.

Per què s’esfulla l’amor d’Eco i Narcís?

Antonella Cerdà
1r Batxillerat Humanístic

El Narcís de Caravaggio

Narcissus-Caravaggio (1594-96).jpg

“Narcís” de Caravaggio (1594-96)

Aquest és un quadre de Caravaggio (1571-1610), va ser un pintor italià considerat el primer gran exponent de la pintura Barroca. Caravaggio es va basar en el mite de Narcís per fer aquesta pintura a l’oli que va ser pintada entre el 1597 i el 1599. En aquest quadre podem apreciar el que per a mi és el narcisisme. Un jove, Narcís, que mira el bell seu rostre reflectit a l’aigua. La pintura es perfecta, té els canons típics del barroc com la falta de llum. El reflex de Narcís a l’aigua és perfecte i és gairebé en tamany natural, el quadre vull dir. Actualment és difícil de veure ja que està a la Galería Nacional d’Art Antic de Roma, però si per casualitat hi aneu no us el podeu perdre.

Jordi Álvarez

4t ESO Llatí