Mostra tots els articles de xenia.sanchez

Quint Muci Escevola

Quint Muci Escevola (Quintus Mucius Scaevola) fou cònsol l’any 95 a.C i jurista famós, a més de ser el primer en proposar donar un tracte sistemàtic al dret civil. Va ser fill de Publi Muci Escevola i magistrat romà.

Va ser tribú de la plebs el 106 a.C. edil curul el 104 a.C. i finalment va ser cònsol el 95 a.C. Va ser cònsol juntament amb Luci Lucini Cras.

Lex Licinia Mucia de civibus regundis, va ser una llei aprovada que va provocar guerres socials.

Va ser procònsol a Àsia, on va governar correctament i van crear un festival per commemorar les seves virtuts (dies Mucia). També va ser anomenat Pontífex Màxim.

L’any 85 aC va ser assassinat per Gai Flavi Fímbria i el seu cos va ser tirat al riu Tíber.

Ciceró el descriu com un orador expressiu i un bon jurista. Va ser el primer que va donar un tracte científic al ius civile amb el qual va fer una obra de 18 llibres i que van utilitzar molts juristes posteriors.

Els drets de les dones romanes

El sexe de l’individu era un fet que estructurava la societat. La dona pel simple fet de ser dona no tenia cap dret, i passava a estar sota la “tutela” del seu pare o del seu marit a l’igual que els fills de la parella. No totes les dones, a l’igual que els homes tenien la categoria de ciutadanes, sinó que hi havia de llatines, peregrines, provincials…

Una dona esclava tenia els mateixos drets que un home esclau, ja fos capturada durant alguna guerra i esclavitzada, que filla d’una dona esclava o haver estat condemnada a l’esclavitud. No cal dir que entre esclaus no es podia contraure el matrimoni legal.

Les dones ciutadanes que eren nascudes d’un iustum matrimonium sempre havien estat destinades a l’àmbit familiar i successori, pel que difícilment podien participar en negocis, vendes o en temes que no fossin el fer-se càrrec de la família i de la casa. I un exemple d’això és que la dona no tenia dret de sufragi, no es podia presentar a les eleccions, tampoc podia formar part de cap tribunal popular ni podia ser escollida per jutjar un  procés. També era impensable que cap dona prestés testimoni en un judici. No podien accedir a la probatio ad populum (protecció del tribunal dels plebeus).

La dona podia tenir patrimoni i fer ús d’ell i podien disposar d’ell en actes inter vivos i mortis causa. Això anava amb la condició de que estaven sotmeses a la tutela mulierum que era la tutela que va durar fins a l’època d’Octavi August. Octavi August a la seva legislació va crear la figura del ius liberorum per premiar a les dones que havien estat esclaves i després alliberades (llibertes), i a les ingènues que mai havien estat esclaves. Les llibertes que havien procreat 4 o més fills i les ingènues que n’havien tingut tres o potser més adquirien el dret de tutela de la seva pròpia descendència.

Existien lleis per quan la dona cometia adulteri, que es considerava un crim públic. La condemna dels adúlters era la pèrdua del patrimoni i l’allunyament.

 La dona no podia ser tutora dels seus fills fins que amb Teodosi II, si la dona enviduava i es comprometia a no tornar a contraure matrimoni, podia ser-ho. Les dones no podien adoptar, ja que no podien tenir la potestat sobre ningú.

En el cas d’ésser consagrades a les divinitats eren alliberades de la pàtria potestat i esdevenien lliures.

Deixant una mica de banda l’àmbit judicial i patrimonial, la dona tampoc podia ser curadora o presidir rituals de culte a qualsevol divinitat que no fos femenina ni una verge vestal d’algun temple feta per protegir el temple.

Un apunt important a fer és que sí, ens pot semblar que els drets de la dona eren injustos, inexistents i tot el masclistes que vulguem, però és important situar-nos a l’època en la qual ells varen viure i ser conscients de què no existia el masclisme com a concepte. Si no existia el masclisme com a concepte creieu que la seva voluntat era la de ser masclistes? Eren així perquè a l’època no existia un altra manera de veure les coses ni  de fer-les.

Sarcòfag romà ca. 150

La llei de Talió

Lex talionis, és un principi jurídic el qual imposa un càstig que s’identifica amb el crim comès. Parlem d’una norma jurídica que no només cerca una pena equivalent, sinó idèntica al crim o falta comesa. La llei de Talió possiblement tots la coneixem amb la famosa frase “ull per ull, dent per dent” oculum pro oculo, dentem pro dente que trobem a l’Èxode de l’Antic Testament. Aquest pensament sempre ha estat lligat al judaisme.

Ull per ull, dent per dent

Es tracta de la primera llei que buscava una proporcionalitat entre el dany o crim que havia estat comès i posava punt final a la lliure venjança. Aquesta llei forma part  de la justícia retributiva, que és una justícia que busca la proporcionalitat del càstig independentment que proporcioni beneficis o no, es centra en el càstig. A primera vista pot semblar una llei massa violenta però no podem oblidar que aquesta és una llei que va ser creada per evitar la desproporcionalitat de la venjança. És un concepte que potser pot semblar antic, però encara pot ser totalment vàlida la seva finalitat actualment. Ja que d’alguna manera fa justícia entre el perjudicat i el que el perjudica. Aquesta llei ha pogut servir d’influència a moltes èpoques, a molts sistemes i a molts textos judicials, com ara n’és l’exemple la Llei de Les Dotze Taules. A una de les taules d’aquest codi de lleis, podem apreciar com en algunes de les lleis s’hi aprecia la influència d’aquesta llei. L’essència de la Llei de Talió també era present al Dret dels pobles germànics. La seva aplicació al càstig es va anar pervertint fins al punt de cometre verdaderes barbaritats, com n’és un exemple l’Edat Mitjana, l’Edat Antiga… que al cap d’un temps s’ha considerat que la perversió dels càstigs han estat culpa de la gent que aplica la llei i no de la llei en si. Aquesta ha sigut una llei que va néixer amb el propòsit de buscar proporcionalitat en els càstigs i amb el pas dels anys hem pogut veure que la llei pot tenir unes finalitats que segons qui les apliqui poden canviar totalment. A l’Època Antiga trobem el famós Codi d’Hammurabi,que és un codi de lleis escrit en una pedra basàltica, anomenada l’Estela d’Hammurabi. Aquest codi de lleis també és una representació del concepte de la llei de Talió. L’exemple més clar en una d’aquestes lleis és la llei nº 229: Si un arquitecte que feia una casa per un altre home, moria perquè la casa s’esfondrava amb ell a l’interior, l’arquitecte havia de pagar-ho amb la vida. llei nº 230: Si el que mor per l’esfondrament de la casa és el seu fill, hauria de pagar-ho amb la vida el fill de l’arquitecte.

Detall de l’Estela d’Hammurabi

 

El codi de Teodosi

El codi de Teodosi (codex Theodosianus) va entrar en vigor l’any 439 d.C. Aquest codi era un recull de lleis vigents des del temps de Constantí. Sota el domini de Justinià al segle VI es redacta l’obra de compilació que englobava el Codi, que recollia les constitucions imperials encara vigents i les respostes  dels emperadors a qüestions legals; el Digest o Pandectes, que foren escrits jurídics agrupats per temes; les Institucions (Institutiones Iustiniani o Institutiones Justiniani) , una obra elemental d’instrucció per a estudiants de lleis; i les Novel·les, que recollien les noves lleis fetes en època de Justinià. Tot aquest conjunt es va donar a conèixer amb el nom de Corpus Iuris Ciuilis al segle XVI.

Teodosi II “Flavius Theodosius“, va ser emperador de l’Imperi Romà d’Orient del 408 al 450 . A la mort d’Arcadi, Teodosi II va ser proclamat rei quan només tenia set anys. Pulquèria, la germana gran de l’emperador que el va empènyer cap a la cristiandat ortodoxa. Amb aquesta mentalitat exacerbada el van portar a persecucions entre heretges, pagans i jueus.

Pulquèria també propicià el matrimoni de Teodosi amb Atenade. Atenade era una filla pagana d’un sofista d’Atenes. La parella va tenir una filla anomenada Licínia Eudòxia la qual va contraure matrimoni amb l’emperador romà d’Occident Valentinià III.

Teodosi II va morir l’any 450 inesperadament a causa d’un accident eqüestre. I va ser succeït per Marcià.

Pacta sunt servanda

<<“Pacta sunt servanda” vol dir que els contractes han de ser complerts (més concretament significa: el pactat obliga), ja que des del dret romà es dóna per sabut que las dos parts que signen un contracte han de complir amb l’acordat al contracte. El principi del Common Law anglosaxó, estableix que qualsevol incompliment del contracte signat provocarà que qui ha incomplert el contracte hagi de restituir (compensar) a l’altra part. Aquest principi sembla no poder ser ni més just ni més lògic. És un principi bàsic del dret civil (que específicament està relacionat amb els contractes) i del dret internacional.

No obstant si observem la institució jurídica des d’un punt de vista més econòmic i patrimonial, si estudiem a fons el contracte i veiem més enllà de les formes jurídiques, que en realitat és l’intercanvi patrimonial d’un bé econòmic, aquest principi només s’hauria d’aplicar quan una de les dos parts ha complit amb el contracte i l’altre no ho ha fet. Però no s’hauria d’operar quan cap de les dues respectives parts ha complert encara amb la seva obligació contractual.

Internacionalment és senyalat que : “tot contracte entrat en vigor ha de ser complert per las dues parts de bona fe”, això vol dir que ha de ser la lliure voluntat humana la que decideix complir amb el contracte, i no ha de ser condicionada per decisions passades, és a dir  “la llibertat impedeix que siguem presoners dels nostres actes passats”. Tot això sempre que no hi hagi dol, culpa o negligència es clar. La lliure voluntat de disposició de les dues parts preval sobre la figura del contracte, que no és més que una extensió d’aquesta voluntat. Tot això ens porta a la simplicitat del fet que un home lliure pot pactar una cosa, i al dia següent canviar de parer. Si l’altre part encara no ha realitzat cap tipus de prestació, qui decideix abandonar el contracte no haurà de restituir res.

En el cas de que s’hagi pagat un avançament o senyal, s’hauria de restituir amb la tassa d’interessos corresponent. Encara que és més efectiu quan es portat a la pràctica l’arrivar a un nou acord, per no perdre el total o parcial de l’esmentada prestació.

En el cas de que el contracte fos de futur, on el comprador avança una prima i diposita unes garanties. El venedor que incompleixi haurà de restituïr els esmentats pagaments o bé s’executarant les garanties corresponents.

Les Dotze Taules

Duodecim tabularum que en llatí vol dir lleis de les dotze taules, eren un esquema del dret vigent a l’època. Creades a partir del 454 a.C. i per posar fi a les disputes entre plebeus i patricis, els quals s’oposaven clarament. El cos legal de les XII Taules va ser publicat sota els cònsols Luci, Marc Horaci i Valeri el 449 a.C.

Fou el codi de lleis de la República de Roma. Va ser l’únic codi legal fins al temps de Justinià I.

La llei va ser obra d’una comissió de deu persones (Decemviri legibus scribundis), se’ls hi va encomanar el poder polític durant el temps de la seva actuació suprimint-se així les magistratures ordinàries.

Si ens han arribat a estat gràcies als fragments i cites que fa la literatura de finals de la república i començaments del principat. No sabem quant s’ha perdut d’aquestes lleis i realment tampoc sabem quin era el seu ordre original. Més tard, a la modernitat s’han arribat a fer especulatius i hipotètics assajos de reconstrucció d’aquestes lleis, alguns són bastant improbables. L’ordre que més acceptacions té és el del cas de l’assaig d’SCHÖLL (Legis XII tabularum reliquiae, 1886). És possible que algunes de les prescripcions de les XII taules hagin sigut modernitzades i reeditades, ja que les XII taules eren dotze taules de fusta reals en les quals estaven escrites les lleis i que es varen perdre segurament a l’incendi dels gals al 390 a.C.

Al final de la República el que es coneixia era un format del text en un llatí adaptat al de l’època. Gràcies a això, el llatí de les XII Taules no ens resulta incomprensible del tot, i encara el podem entendre, ja que segurament ens seria impossible comprendre les Dotze Taules en el seu llatí original.

El que no esta massa clar i en ocasions es discuteix és la interpretació jurídica de les XII Taules. El Dret privat i el Dret penal es consideraven una sola unitat a diferència d’ara

Trobem una gran influència del Dret grec sobre la legislació de les XII Taules. Els juristes romans van senyalar les coincidències amb el Dret àtic al camp de les prescripcions relatives al Dret de veïnatge i al Dret d’associacions.

Les Dotze taules incloïen inscripcions sobre el procediment judicial i sobre la seva execució. El legislador recollia el ius civile  que eren les normes que es dirigien al ciutadà en particular que no eren massa exhaustives.

La tradició romana volia per mitjà de les Dotze Taules assegurar un grau de justícia als ciutadans mitjos, que es veien enfrontats a la noblesa patrícia.

Les XII Taules permetien el divorci legalment des de l’origen de Roma. Va ser el primer codi a l’antiguitat que va tenir reglamentació sobre la censura, que condemnava a pena de mort als autors de poemes satírics.

L’historiador Tit Livi va dir que les Dotze Taules eran la font de tot el dret romà, tant privat com públic.

En algunes de les lleis de les XII Taules hi podem trobar influència de la Llei de Talió

Taules I, II, III

Són les taules que s’encarreguen de les lleis que tracten el Dret processal i privat.

Aquestes lleis regulen la funció jurisdiccional de l’Estat. Tracten de les accions jurídiques que podien realitzar els ciutadans romans per defensar els seus drets. El més característic d’aquest procés és el seu excés de formalisme. La intervenció del poder públic era molt escassa

Taules IV, V

Són les taules que contenien el Dret de família i de successions

Taules VI i VII

Són les que inclouen el dret i les obligacions jurídiques, els drets de les dones…  i drets reals (relacions immediates entre una persona i una cosa)

Taules VIII i IX

Contenien el dret penal de l’època.

Taula X

El dret sacre

Taules XI i XII

Són les Tabulae iniquae o taules dels injustos

 

ley de las 12 tablas by Sebastian

El dret romà i les seves fonts

Les fonts principals de les quals prové el dret romà són les següents:

1. Mores maiorum. El dret romà es basava en la tradició, en els costums dels avantpassats. Aquest és el tipus d’ordenació arcaica en totes les societats. Les normes que regulen les relacions entre els ciutadans són les que s’han anat fent servir des de temps immemorials. La primera codificació escrita fou la Llei de les XII Taules, a mitjan segle V aC.

2. Leges et plebiscita. Les lleis podien ser datae o rogatae.

Les primeres eren les que elaborava un magistrat o un grup de magistrats per encàrrec del poble. Un exemple de lex data és precisament la Llei de les XII Taules, que va ser redactada per una comissió de deu homes o decèmvirs.

En canvi, s’anomenava lex rogata la que proposava un magistrat al poble per sotmetre-la a aprovació. Generalment, aquestes lleis són conegudes pel nom del magistrat que les presentava. Per exemple, la lex Canuleia la va presentar, l’any 455 aC el tribú Caius Canuleius per tal d’anul·lar la prohibició dels matrimonis entre patricis i plebeus que regia segons la Llei de les XII Taules.

Els plebiscits, és a dir, les lleis aprovades en l’assemblea de la plebs, al principi només obligaven els plebeus, però la lex Hortensia, de mitjan segle III aC, va equiparar-los a les lleis emanades de les altres assemblees.

3. Edicta magistratuum. Quan el magistrat encarregat de la justícia civil entre els ciutadans romans, o praetor urbanus, prenia possessió del càrrec, publicava un edictum en què anunciava les mesures que duria a terme i les directrius que seguiria.

Aquest edicte era una compilació viva del dret civil romà.

Mores maiorum

4. Senatusconsulta. Els senatconsults eren vinculants per als magistrats en època republicana. Primer, només s’adreçaven als magistrats, però, a partir del segle I dC, van ser preceptius per a tothom.

5. Constitutiones principum. Les constitucions imperials podien ser de caràcter general o solucions aplicables a casos puntuals. Entre les primeres hi havia els edicta, actes normatius dirigits a tots els ciutadans, i els mandata, que eren instruccions adreçades als alts funcionaris. Les dedicades a resoldre casos particulars podien ser decreta, sentències proclamades per l’emperador a instàncies de les dues parts en litigi, o rescripta, respostes que l’emperador dictava per escrit contestant una pregunta efectuada per una de les dues parts.

6. Consuentudo. L’ús consuentudinari és diferent dels mores, que formen un nucli tancat i antic. La consuetudo fa referència, sobretot, als usos de les províncies, on, tot i la implantació del dret romà, quedaven encara usos propis del lloc. Els juristes romans reconeixien, en general, aquesta tradició local com a font de dret en cas de mancança de la llei general.

7. Interpretatio prudentium. Així s’anomenava l’activitat que duien a terme els iuris consulti, és a dir , persones enteses en dret, cultes i intel·ligents, que sovint hi tenien pràctica per haver exercit algun càrrec.

El dret romà com a llegat en el món occidental

Els romans ens han fet arribar un sistema jurídic sòlid i ben fonamentat, basat en l’experiència i en el sentit comú. El dret romà juntament amb la filosofia grega i el cristianisme solen ser considerats com els tres factors que van determinar la conformació d’Europa, ja que la influència del dret romà en el món occidental ha estat notòriament gran.

El dret ius, és allò que pot ser objecte d’una apreciació de justícia o d’injustícia. Així, aconseguir la iustitia (justícia) és la finalitat del dret i la lex és la manera d’expressar la norma que regeix i organitza l’ordre social.

Segons els àmbits a què es vulgui aplicar, el dret es pot classificar en mercantil, polític, penal, internacional, civil, etc.

El dret civil és una paraula relacionada amb ciuis o amb ciuitas, és el dret dels ciutadans, es refereix al conjunt de normes que regulen les relacions més naturals de la vida, i és, el dret que ens han deixat en herència els romans, aquell que preserva els drets de l’individu i regeix les relacions familiars, les de la propietat i les dels contractes, etc.