Una de les aportacions més importants de l’Antiga Roma és el dret.  L’imperi estava regit per un conjunt de normes  que començaven a regular aspectes com el de la propietat, les herències, les relacions familiars, el comerç i altres qüestions. El Dret és una norma de convivència, gràcies al Dret s’aconsegueix la vida en comú.

Aquest conjunt de normes va ser començat a fer a l’època de l’Imperi. La primera és la Llei de les Dotze Taules, que va ser feta a l’època de la República de Roma i va ser el primer i únic codi de lleis fins el temps de Justinià I. Aquest recull de lleis es van anar fent cada cop més complexes i s’hi distingien dues parts diferenciades: l’ius publicum (dret públic), que defenia els drets i les obligacions davant de l’Estat i les relacions amb altres estats. L’altre és l’ius privatum (dret privat), que era una regulació de les relacions entre persones.

L’ius publicum s’estructurava entorn d’una idea bàsica. Dividia la població en diferents nivells: com més aportacions a l’Estat fes tant en tributs com en disponibilitat militar, més drets polítics li eren reconeguts.

Les ciutats de nova creació i els homes lliures de Roma varen poder gaudir del dret romà i de la seva ciutadania l’ius romanus que comportava el dret de participació en l’elecció de magistrats i el dret i deure de participar en l’exèrcit i en la part corresponent del botí.

Les Dotze Taules establien que els ciutadans eren iguals davant la llei restant els esclaus i els pobles vençuts. Durant les primeres etapes de la seva expansió territorial Roma va haver de fer certes regulacions en les relacions amb els pobles sotmesos. D’això en van sortir diferents dilemes i situacions, les quals necessitaven de noves lleis.

El dret s’ha hagut d’anar adaptant als diferents temps i a les diferents civilitzacions, per adaptar-se als nous canvis de la societat i a les noves necessitats que poden anar sorgint.

Dret romà, és el Dret fet pel poble de Roma en vàries èpoques de la seva història. El Dret romà està compost per una sèrie d’institucions.

Des del segle VIII aC. fins al VI dC. hi ha tot un procés històric de normes i principis, d’ordres o sistemes de diferents tipus. Però la varietat no significa contraposició: l’obra de la jurisprudència.
Gai: Constant autem iura populi Romani ex legibus, plebiscitis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium (El Dret del poble romà es troba en les lleis, en els plebiscits, en els senatconsults, en les constitucions dels prínceps, en els edictes del que gaudeixen del dret a promulgar i en les respostes dels juristes.)

En l’evolució del Dret romà cal distingir tres fases:

· Ius civile: s’inicia amb la fundació de la civitas (755aC), va acabar coincidint amb el final de la segona guerra púnica (201aC.)
El ius civile es resumeix en un conjunt de normes tradicionals, de caràcter estricte formalista i simple. Sobre aquestes normes i sobre la llei de les XII Taules, gestiona la jurisprudència.

· Ius gentium: s’expandeix des del final de la segona guerra púnica (201aC) fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC).
Dret lliure de formes, regulador del comerç, aplicable entre romans i davant a estrangers. La jurisprudència, l’Edicte pretori i la legislació imperial són els factors que contribueixen a la formació i desenvolupament del Dret cosmopolita.

· Dret hel·lenoromà, romeo o bizantí: aquesta època va des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià (segle VI dC).
Després de la mort d’Alexandre Sever hi ha una crisi en el món romà i l’antiga civilització itàlica. Més tard amb Claudi II i Constantí, se supera la crisi, restaurant l’imperi. El centre polític passa de Roma a Constantinoble. El Dret romà es va transportar a altres territoris, va començar una lluita entre el Dret romà i els drets locals. Es va desenvolupar un nou Dret romà.