Pèrdua de la propietat

27 novembre 2016 sanchez.cano Deixa un comentari

La pèrdua de la propietat a Roma era un concepte senzill i que no portava conflictes en aquella època. Hi havia diferents mètodes de perdre la propietat:

-De manera voluntària: Era quan es transferia la propietat a una altra persona per mitjà de la venda (mancipatio), la donació o l’abonament i per tant, aquell que es deslliurava de la propietat lliurada, era recompensat econòmicament. La venda (mancipatio) es realitzava amb el lliurament del bé i el preu simultàniament i davant de testimonis, i llavors era perfecta. Si no es complien els termes acordats, l’infractor havia de satisfer l’altra part el mateix que si hagués furtat la cosa.

-De manera involuntària: Es perdia el dret a la propietat per l’expropiació d’un objecte que ja tenia propietari o era de l’estat.

En l’actualitat, les maneres de perdre la propietat poden classificar-se en voluntàries i involuntàries, com a l’antiga Roma.

Maneres voluntàries de perdre el domini:
–>Abandonament: Es refereix a l’acte de deixar de costat o descurar qualsevol objecte o dret que es consideri propietat d’un individu.
–>Alienació. Es considera la transmissió d’un dret cap a una altra persona. El principi que domina l’alienació, és que ningú no pot transmetre més béns o drets dels quals legítimament li pertanyen.

Maneres involuntàries de perdre el domini:
–> Pèrdua: Existeix una pèrdua física (destrucció) i pèrdua jurídica (que té lloc quan la cosa queda fora dels homes per disposició de la llei)
–>Expropiació: Consisteix en la transferència de la propietat privada des del seu titular a l’Estat, mitjançant una indemnització econòmica.
–>Revocació: Té lloc quan l’anterior propietari declara la seva voluntat de deixar sense efecte la propietat i no fer-se càrrec d’ella, per tant la perd.
–> Adquisició a non domino: Aquesta és admesa per la llei. L’adquisició a non domino té lloc quan s’adquireix la propietat d’una cosa de qui no és propietari i aquesta adquisició és protegida pel dret, de manera que el propietari no pot reivindicar la cosa.

Afirmem per tant que no hi ha tanta diferència en el que significava pèrdua de la propietat en l’edat romana i el que significa ara.

Dret romà, General

Dret canònic

27 novembre 2016 sanchez.cano Deixa un comentari

El Dret Canònic és el nom de la disciplina, les estructures, les normes i els procediments de l’Església Catòlica. El legislador universal de l’Església Catòlica és el Papa; l’idioma oficial del dret canònic és el Llatí. Aquest és una eina per guiar l’Església com una gran institució humana de diferents cultures i llengües i informar la comunitat sobre com comportar-se i protegir els drets dels fidels.

La primera formació del dret catòlic se situa l’any l’any 313 dC per la qual es permet el cristianisme a Roma i l’oficialització de la religió cristiana en tot el baix Imperi. En època de Teodosi I es comença a consolidar el dret d’índole religiosa corresponent a l’Església Catòlica i ha expandir-se per tot el territori imperial. El primer ordenament jurídic catòlic està format per les escriptures incloses en el Nou Testament (Concili de Cartago 397), la tradició dels ensenyaments apostòlics, els cànons dels concilis, les epístoles dogmàtiques papals i els escrits dels Patrística, és a dir, un grup de pastors i escriptors eclesiàstics, bisbes en el seva majoria, dels primers segles del cristianisme, en què el seu conjunt doctrinal era considerat fonament de la fe i de l’ortodòxia a l’Església

El 476 cau l’Imperi romà d’occident en mans dels bàrbars i el cristianisme segueix la seva expansió per Europa, produint-se unes comunitats rurals, la qual cosa fa que apareguin també bisbats rurals, i és així com neixen les primeres parròquies. Es difon la vida monàstica, i l’autoritat papal va en augment, sobretot amb el Papa Gregori VII. Des de finals del segle V, amb el Papa Gelasi I, es pretén assignar al Dret Canònic un contingut més doctrinal perquè pugui ser aplicat universalment i no territorialment, com venia succeint fins aleshores.

La reforma Gelasiana va consistir en la recopilació dels textos pontificis i l’ enviament d’aquests a totes les parts del món per a la seva aplicació. A partir d’aquest moment comencen les col·leccions canòniques. La més important és la Col·lecció Dionisiana de Dionisi el Minso (segles V-VI), que recull els Cànons orientals i africans traduint-los del grec al llatí.
Davant aquestes iniciatives, Roma reacciona i impulsa el corrent que donarà preponderància al Dret Universal per sobre dels textos de caràcter particular. Això ho aconsegueixen basant-se en Col·leccions anteriors. Una de les més importants va ser la Col·lecció Adriana (basada en la Dionisiana) encarregada pel pontífex Adrià I, qui la va enviar a Carlemany l’any 774 amb la finalitat que França, per ser un terreny perillós, es regís amb les mateixes normes que Roma.

Uns anys després, els juristes començaren a explicar les seves teories, bé per iniciativa Papal, o bé per sol·licitud dels alumnes a la Universitat. Apareixen noves tècniques juristes: la civilista, per exemple, ideada per Irneri, al començament de segle XII i basada en el Iuris Civile de Justinià per mitjà de glosses ( comentaris de forma literal). Un altre sistema publicat i de forma atrevida, ja que no tenia cap text a comentar, i apareixia de sobte: el Decret Gracià (Discordatium Canonum) que a través d’un ordre sistemàtic va exposar la temàtica jurídica i va manifestar les solucions per eliminar els conflictes.
Gracià, per iniciativa pròpia, recopila el que va poder ajuntar de textos jurídics i forma el primer codi del Dret Canònic Civil i Teòleg.
Després del Decret Gracià, els Papes dictaren normes decretals, ja que era el sistema de legislació més còmode i freqüent. Des del 1140 al 1234, es va promulgar la gran col·lecció legislativa feta per Gregori IX i formada per:
• Les Cinc Compilacions Antigues (en realitat eren més)
• Juan de Gal·les: que va ser una obra privada.
• Pietro de Benevent, va ser una col·lecció oficial encarregada pel Papa Inocenci.
• Juan Teutónico, d’origen alemany, va compondre la seva Compilació a principis del XII.
• Tancredo de Bolonya va ser una col·lecció oficial promulgada per Honorius III.
• La de Gregorio IX qui va encarregar a Sant Raimund de Peñafort (Patró dels advocats) la compilació nova del Dret. D’aquesta manera es van fer els Liber Extra, rebent aquest últim nom per considerar-se una continuació del Decret de Gracià.
• El Liber Sextus, de Bonifaci VIII contenia els textos dels concilis i es va promulgar a Bolonya, París i Salamanca.
I les últimes les Corpus luris Canonici, publicat oficialment per Gregori XIII, després del Concili de Trento i del decret de nova planta.

El Corpus iuris canonici va estar en vigor fins a la promulgació del Codi de dret Canònic de l’any 1917.

Representació del corpus Iuris Canonici.

Dret romà, Expressions llatines, Fonts, General, Llatinismes, Llatinismes jurídics, Text llatí

Enquesta sobre llatinismes jurídics

27 novembre 2016 sanchez.cano Deixa un comentari

S’està carregant…

Vaig realitzar aquesta enquesta oberta a tot tipus de públic per poder establir unes conclusions sobre quin era el coneixement de la població sobre els llatinismes jurídics.

En primer lloc podem veure quina és l’edat majoritària que ha respost. Amb un 28,1% trobem la franja dels 14-18, seguida dels 46-55 amb un 27,4%. El següent grup que predominaria seria entre els 30-45 anys, deixant en penúltima posició el 13,3% dels d’entre 19-29 anys. Per últim situaríem els majors de 55 i més amb un 9.15%. Per tant, la majoria de gent que ha respost són joves i adults d’entre 45 a 55.

En el segon gràfic, de les 135 persones que van contestar l’enquesta, el 72% sabia que és un llatinisme, mentre que el 15 % no ho sabia. La resta, l’11% no n’estaven segurs. Per tant, puc establir que tres quarts de la població saben què son els llatinismes i n’han sentit a parlar.

Seguidament, vaig preguntar si pensaven que el dret actual provenia del dret romà. Algunes de les persones enquestades van respondre que sí, sense dubtar-ho, però la meitat va optar per posar “no ho sé”. De manera, que, part de la població no sap que prové del dret romà ni en què es basa el dret actual.

Llavors, més centradament en el meu tema de recerca, vaig preguntar si sabien que era un llatinisme jurídic. Em va sobtar que, una part de la població no sapigués que eren ni en conegués algun. El 45% em va respondre que no sabia que era, mentre que el 40% que sí, el 14,4% no ho sabien. Vaig comprovar que, només aquella gent que per estudis, per dedicació professional o per cultura els havia après, coneixia el significat. D’altres, pot ser no s’hi van dedicar mai a l’estudi d’humanitats ni el dret ni tan sols n’havien sentit a parlar. En tot cas, havien pogut tractar amb llatinismes, com carpe diem, tempus fugit, que sense adonar-nos que ho són, es fan servir a la vida diària.

La franja, però, que a l’anterior pregunta em va respondre que sí que ho sabia, el van definir de les següents maneres, totes elles vàlides.

“Un llatinisme jurídic és una paraula o frase que prové de l’antiga Roma i que s’utilitzava i es continua utilitzant en l’àmbit jurídic”

“És un terme en llengua llatina utilitzat per a descriure un aforisme jurídic”

La següent pregunta, era si creien que els llatinismes jurídics eren importants. El 57% de la població va respondre que sí, ja que havien estat utilitzats durant molts anys, i que, sense el mot llatí, costaria voler transmetre exactament la mateixa cosa.

Altre gràfic, molt relacionat amb l’anterior, afirmava que no eren essencials ja que, en no tenir com a precursor el dret romà ens haguessim hagut d’acostumar a altra manera d’ apel·lar els nostres actes i que per tant, també podríem fer-ho ara.

Després vaig preguntar, si coneixien algun llatinisme jurídic. Només el 10% va respondre que en coneixia molts, però, bona part dels enquestats, no en coneixia cap. De manera que vaig adonar-me que gairebé només els professionals del sector, els professors de llatí o bé gent molt culta amb molt de bagatge en coneixia com per poder elaborar una llista. I que, entre la gent que es dedicava a altres professions, no els usaven i gairebé tampoc en tenien coneixement.

En acabar, vaig preguntar si pensaven que tant els llatinismes jurídics com el dret romà, podien extingir-se i deixar de ser utilitzats. El 54% em va respondre que ho dubtava, ja que s’havien utilitzat durant segles i segles. Tot el dret civil actual està fonementat en l’antic dret civil romà, sense oblidar que la utilització de llatinismes en documents jurídics és àmplia. No seria fàcil deslliurar-nos d’aquests per molt que alguns professionals s’iniciessin a no fer-los servir per tal de modernitzar i fer més comprensible la lectura del text jurídic.

Dret romà, General

Història de la codificació romana

27 novembre 2016 sanchez.cano Deixa un comentari

Durant la història de l’antiga Roma s’hi poden distingir algunes fases que revelen l’elevat procés de codificació. Aquest procés es divideix en 4 primeres etapes que es relacionen de manera directa amb la codificació Justiniana i que, aquesta última aportarà infinitud d’escrits a l’actual dret.

PRIMERA ETAPA

D’aquesta primera etapa són citats dos codis Ius Flaviorum i Ius papiriarum.

–> El IUS FLAVIORUM: Es tracta d’un codi llegendari en què la seva existència no ha estat comprovada. Segons la llegenda, l’aplicació de les lleis era únicament funció dels patricis, aquests abusaven de la seva propietat, de tal manera que en ocasions aquest abús de poder tenia conseqüències. Conseqüentment es va ordenar a Flavi, un llibert, que restablís quina era la Jurisprudència del moment. El conjunt de normes i lleis trobades fins aleshores les va readjuntar fins a formar un nou codi, desconegut fins aquell moment i anomenat Ius Flaviorum en honor al seu nom.

–> IUS PAPIRIARUM; Papiriarum, un jurista, va recopilar el conjunt de lleis existents de la monarquia i va formar una col·lecció anomenada Ius Papiriarum. Es diu que aquest nou codi abraçava les lleis civils, polítiques, sagrades, militars i administratives del dret vigent en època de la monarquia.

Malauradament, no en tenim restes. Sembla ser que va ser destruït en la conquesta de Roma per part dels godes.

SEGONA ETAPA

Respecte la segona etapa sorgeix un codi de gran importància. S’anomena La llei de les XII taules. És de caràcter constitucional i el seu origen prové de multitud de llegendes passades de generació en generació. Sosté que per iniciativa del cònsol Terentilo Arsa l’any 462 aC es va nomenar una comissió de jurisconsults per tal de que regulessin totes les lleis. Es pensa que aquest document va ser impossible nomenar-lo codi i va ser nomenat tractat. Un producte de patricis i plebeus que, a conseqüència del diàleg es va aconseguir formar la llei.

Amb tot plegat, Les XII Taules foren esculpides en làmines de bronze i a les escoles s’ensenyava fins a ser memoritzades. No han arribat fins als nostres dies i només se-les coneix mitjançant referències i pels estudis dels jurisconsults romans.

TERCERA ETAPA

Es caracteritza per ser l’època més important del Dret romà. Se la considera l’època més brillant de la jurisprudència gràcies a la formació d’escoles per a juristes. Aquestes escoles permetien als deixebles aprendre de manera activa de professors que dedicaven la seva vida a instruir futurs bons consellers de la llei

En aquest període, no es coneixen, de bona manera, codis amb cara i ulls si no simples agrupacions de constitucions de l’època de l’imperi.

CUARTA ETAPA

Globalment, la quarta i última etapa es caracteritza per ser el període més ampli de les codificacions; Una època de decadència del dret en quant a resolucions de conflictes, que es basa bàsicament en fer recopilacions de lleis.

Al capdavall en aquesta etapa trobem les següents reculls jurídics:

Codex Gregorianus: Una col·lecció de totes les constitucions Imperials des de l’època d’Adrià fins a Marc Aureli.
Codex Hermogeneanus: Constitueix una altra recopilació de constitucions imperials, elaborada aquest cop per un jurista anomenat Hermògenes.

Aquestes dues anteriors es juntaren per formar un codi únic i indissoluble de CODEX GREGORIANVS ET HERMOGENEANVS.

En darrer terme, el dret romà era aplicable a tots els pobles conquerits per Roma, i tots els habitants de l’imperi havien estat declarats ciutadans romans per la jurisdicció Antoniana. Aquesta constitució estava repartida en milers de lleis, costums i obres de juristes. Aquest mateix va ser l’estat en què Justinià va trobar Roma en el moment d’accedir al tron imperial, l’any 527 Ac. Una vegada com a cap de govern, va codificar tota la legislació de l’imperi Romà fins aleshores, Codex Iustinianus. Aquesta acció està considerada com a molt valuosa en el món jurídic ja que constitueix la base del dret modern.

Posteriorment, Justinià va escriure les Pandectas. 50 llibres dividits a la vegada en capítols, títols i aquests en paràgrafs, fins a formar l’obra més monumental del dret existent en el món.

Finalment com el Codi vell havia perdut tota la seva funcionalitat, l’emperador Justinià va nomenar una comissió que formés una altra Constitució imperial, coneguda amb el nom de Codi nou.

La reunió de las 4 col·leccions anteriors des de l’entrada al tron de Justinià, s’ anomena CORPVS IVRIS CIVILES en Català, cos del dret Civil.

Resumint, tot està relacionat. Avui en dia els estudiants de Dret, estudien Dret romà i es basen en les constitucions imperials per estudiar el dret actual i saber d’on provenen els codis legislatius utilitzats enguany.