Innovació i tradició, gràcies Pilar Benejam

Llegim en els mitjans de comunicació que una gran quantitat d’escoles catalanes s’apunten a la innovació. Sembla que els quedin fora d’aquesta elit tenen mala peça al teler. Si no ets innovador, has begut oli. Curiós, en una societat que defensa les tradicions populars, els embotits tradicionals i tantes i tantes altres formes de la tradició. De fet, l’única realitat en la qual l’adjectiu tradicional sona despectiu és en l’escola i, potser, en l’educació”. Aquesta fal·lera arriba a cotes de fe cega i, com en tota religió, es poden trobar alguns extremistes capaços de qualificar d’ignorants i de descreguts aquells que no abracen la fe. Twitter en va ple, però fixeu-vos què llegia l’altre dia en una publicació educativa:

“Cal reconèixer, però, que, malauradament, amplis sectors (de professors, s’entén) segueixen aferrats al relat d’un passat que contemplen amb certa nostàlgia, amb una bona dosi d’elitisme i d’ignorància a l’hora de llegir les noves dinàmiques socioculturals que alguns sociòlegs han qualificat de canvi d’època, i no només d’una època de canvis.”

Em sap greu presentar la cita de manera anònima i descontextualitzada, però la resta de l’article és una aferrissada defensa de les noves maneres de fer. No sé què pot portar algú a desqualificar d’una manera tan radical aquells que hauria de voler convèncer, bàsicament, perquè són els actors imprescindibles de qualsevol canvi a les escoles.

Tanmateix, de tant en tant, hom troba una perla única: l’article de Pilar Benejam Arguimbau (Mestra jubilada, UAB) al Dossier de Graó sobre “Escenaris nous, aprenentatges nous“. He agafat el títol de l’article com a títol de l’apunt perquè recull perfectament el que em sembla que hauria de fomentar la innovació educativa: un respecte escrupolós per tot allò de bo que tenia i té l’escola de tota la vida. Us deixo quatre llargues cites de l’article i us en recomano la seva lectura. Gràcies, mestra Benejam, pels seus arguments:

“Avui, el neoliberalisme ha treballat amb tanta eficàcia i intel·ligència que ha penetrat a fons en la cultura i en el camp de l’educació. Moltes publicacions pedagògiques, seguint les noves orientacions que estan de moda, s’han omplert de crides a la innovació, l’excel·lència, l’esforç, la qualitat, la competència i la quantificació, a més de servir-se d’instruments com ara mesures de rendiment, criteris d’avaluació, indicadors de rendiment i altres conceptes de la mateixa mena. Actualment, hi ha una set de creació destructiva en nom del disseny nou, del mercat i de l’èxit. S’anuncien massa obituaris de tot l’anterior i, en realitat, és una eliminació feta, algunes vegades, amb poc coneixement de causa i amb una immensa petulància, per anar a parar allà mateix però amb un vocabulari nou, que desconcerta.”

“(…) em sembla que la innovació consisteix bàsicament a discriminar, recuperar, millorar, completar i contextualitzar tot el que s’ha fet bé anteriorment -que és molt- i aplicar-ho, realment, a l’aula. Aquesta aplicació té molt de creatiu i comporta fer preguntes noves a les teories en les quals es basa la pràctica. Teoria i pràctica, en un diàleg permanent, són la base de la innovació.”

“En educació, entenem la llibertat com la capacitat de pensar, de reflexionar amb coneixement i d’elegir sense coacció ni domini, tant el que un vol fer amb la vida pròpia, com decidir qui i de quina manera ha de tenir el poder. El fet de decidir sense pressuposar una formació bàsica de qualitat porta a l’engany, i cal tenir en compte que avui s’ha arribat a la perfecció en els mètodes de seducció”

“Tradició o innovació? Aquesta és una pregunta absurda, perquè avui ja no es parla de dualismes o d’antagonismes: acceptem la complexitat. Sense tradició ni continuïtat, no hi ha cultura mínimament articulada i l’educació esdevé erràtica. (…) Sembla que l’escola no sols s’ha d’adaptar al present, sinó que també s’ha d’adaptar el present a les finalitats i als objectius de l’escola.”

Publicat dins de LECTURES DIDÀCTIQUES, RESUMS INFORMALS | Deixa un comentari

L’humor català a les aules de secundària (4): Retrats d’amor i humor

Amb Retrats d’amor i humor tanquem el cicle de seqüències didàctiques centrades en el tema de l’humor elaborades pels alumnes de Didàctica de la Llengua i la Literatura catalanes del Màster de Secundària de la promoció 2014-2015. Aquesta quarta seqüència seleccionada ha trigat una mica més a aparèixer simplement per culpa meva, però us asseguro que el treball de l’Eva Cabrera i de l’Aina Mulet és excel·lent i em va captivar des del primer moment.

L’única part positiva d’haver-me retardat és que ara ja sé que la majoria de membres d’aquella magnífica promoció ja estan treballant a les aules de les escoles i dels instituts de Catalunya, fet que ben segur agrairan molts alumnes.

El treball de l’Eva i de l’Aina té moltíssims valors destacables, però em limitaré a presentar-ne alguns per tal que el professorat interessat a aprofitar-los s’hi pugui guiar una miqueta.

a) En primer lloc, cal remarcar la cohesió de la seqüència didàctica. La manera com s’enllacen les diverses activitats de lectura, anàlisi i producció contribueixen a la construcció dels aprenentatges per part de l’alumnat d’una manera molt elegant. El concepte de fil conductor, que tant destaco en les meves classes de didàctica, aquí està perfectament travat.

b) En segon lloc, enfrontar l’alumnat amb el gènere de la descripció humorística és un repte molt interessant. No estic segur que segon d’ESO sigui el curs més adequat, però sí que n’estic que la unitat funcionaria a tercer i, fins i tot, a quart. Destaco l’esforç d’aïllar i treballar sistemàticament alguns dels recursos estilístics d’aquest gènere: l’exageració, la comparació, la metàfora, l’animalització… També resulta interessant acostar els alumnes a la pràctica de descriure des de l’òptica dels diversos sentits perceptius (pàgina 22).

c) Un tercer tret destacable és la presentació dels continguts teòrics relacionats amb les activitats. Les autores són capaces d’aportar presentacions en Prezi que ajudin el professor en les classes i també de redactar explicacions i exercicis molt contextualitzats, com els que fan amb la metàfora, per exemple, a la pàgina 22.

d) Un quart element a tenir en compte és la varietat de textos utilitzada, molt més densa que la que originàriament es demanava en el treball de l’assignatura. Alternen textos actuals propers a l’alumnat amb textos clàssics, de manera que el professor, si vol, pot escollir el camí que li sembli més adequat per al seu grup d’alumnes.

e) Molt relacionat amb l’anterior, remarco la solidesa de les activitats de comprensió lectora, que defugen les obvietats que presenten sovint alguns materials publicats. Les autores tenen clares que la inferència i el llegir entre línies juguen un paper central en aquesta mena de gèneres i creen unes activitats de comprensió lectora que m’atreveixo a pronosticar que algun professor podrà aprofitar fins i tot de manera individual, desvinculant-les de la resta de la unitat.

f) Tot i que alguns dels elements de l’avaluació es podrien perfilar una mica millor, m’ha agradat molt la incorporació de la fitxa d’autoavaluació (pàgina 8) que dirigeix l’alumnat a reflexionar sobre el seu propi procés d’aprenentatge.

g) Finalment, és important que les alumnes han tingut cura de cada detall, començant per la cita inicial, fet que ens avança una gran actitud de cara a la feina que els espera, on els detalls són sempre d’una màxima importància.

Com sempre, si les proveu i les voleu comentar, estarem encantats. Si heu de citar el document o voleu descarregar-vos-el en pdf, feu servir aquest enllaç: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/102128

Publicat dins de EXERCICIS, L'humor català en les aules de secundària | 2 comentaris

¿Cómo funcionó el portafolios digital de mis alumnos?

Hace poco, una compañera me pidió que le explicara cómo había trabajado el tema del portafolios digital con mis alumnos de 4º de la ESO. Hace un par de veranos empecé a darle vueltas al asunto, leí algunos artículos y propuestas y decidí intentarlo en clase. La primera consideración es que opté por una plataforma que conocíamos yo y mis alumnos: Google Sites. Seguro que no es la mejor, pero la herramienta podía responder a mi idea inicial: compilar de una manera coherente los mejores trabajos comunicativos de mis alumnos, organizarlos y darles un poco de visibilidad. En este sentido, el resultado es bastante satisfactorio, aunque diste mucho de algunas de las ideas que se presentaban en la bibliografía autorizada.

Intentaré sistematizar algunas de las dudas que surgieron a lo largo de la conversación:

1. Objetivo central de aprendizaje

Crear y mantener una herramienta digital en la que se recojan sus principales producciones académicas de las áreas implicadas en diversos formatos para otorgarles visibilidad y fomentar la reflexión y el autoaprendizaje.

2. ¿Por qué utilizamos las herramientas digitales?

Más allá de la competencia digital, lo que me interesa como profesor de lengua y literatura es su uso para mejorar la competencia comunicativa de los alumnos. Dicho esto, el medio digital nos aporta:

a. La posibilidad de incidir en el proceso de escritura y reescritura de textos.

b. La difusión de actividades orales formales, que se pueden practicar repetidamente hasta que son satisfactorias.

c. La ventaja de trabajar con documentos compartidos entre alumnos, alumnos y profesor, entre toda la clase, de manera que unos podemos aprender de los otros si hay ganas de hacerlo.

d.La posibilidad de trabajar con hipertextos y enlaces.

e. La difusión económica de buenos trabajos al resto de la comunidad educativa.

3. ¿Qué trabajos colgamos en el portafolio?

En principio, solamente aquellos trabajos significativos que respondan a retos de escritura o de creación, es decir, siempre son trabajos mínimamente originales, aunque pueden aparecer en varios portafolios (cada alumno tiene el suyo) si se trata de trabajos en grupo.

No aparecerán, por lo tanto, actividades grupales repetitivas, dictados, …

4. ¿En qué soportes realizaron sus trabajos?

A lo largo del curso se realizaron los trabajos que constan en este enlace. Destacamos:

a. Un thinglink de presentación de ellos mismos, que tenía que ocupar la página de bienvenida.

b. Una diapositiva en drive con un poema ilustrado para el día de las lenguas.

c. Diversos textos escritos y exámenes creativos, en este caso, con la oralización incluída.

d. Presentaciones de diapositivas sobre literatura en drive, que podían ser inseridas en la web.

e. Vídeos sobre el propio instituto elaborados por los alumnos con su móbil.

f. Creaciones audiovisuales a partir de poemas.

g. Infografías en Genial.ly sobre poetas catalanes.

5. ¿Cómo organizar el portafolios?

Este ha sido uno de los temas que nos ha dado más trabajo, puesto que cada alumno podía crear libremente su estructura, pero luego no todas eran fácilmente visitables. En general, yo recomendaría:

a. Tener una página de inicio global donde encontrar las instrucciones del profesor de manera clara. Yo lo intenté hacer desde una única página, pero creo que, después de la presentación, sería mejor un menú con una página para cada actividad.

b. Es interesante numerar las actividades para que aparezcan en orden cronológico, al menos, hasta que se decida cambiar el orden.

c. Cada profesor puede tener su Sites y cada alumno tiene el suyo. Con un poco de paciencia, se pueden ordenar todos.

d. És útil un espacio de soluciones técnicas. Yo lo intenté con poco éxito.

e. Hay que intentar preservar su identidad digital, aunque a veces resulte complicado.

6. ¿Cómo lo evaluamos?

Tenemos que partir de la base que es muy difícil corregir en soporte digital, por lo que solamente se deben colgar los trabajos que previamente han sido corregidos por los sistemas  tradicionales y que, en su versión definitiva, llegan al público. En este sentido, el proceso habitual sería:

a. Se hace el trabajo en clase o en casa.

b. El profesor revisa la primera versión.

[c. El alumno realiza la versión definitiva.

d. El profesor da el visto bueno.]

e. El alumno lo cuelga y envía un mesaje de correo electrónico al profesor con el enlace del trabajo que debe corregir.

f. El profesor visiona el trabajo definitivo, lo evalúa y, si es necesario, manda una retroacción vía correo electrónico.

Este proceso implica: pocos trabajos pero de calidad. Las fases c y d pueden omitirse en algunos trabajos (por ejemplo en los exámenes creativos o los vídeos).

Además, es importante considerar el papel de la autoevaluación y de la coevaluación. Una vez por trimestre, los alumnos utilizan una rúbrica para evaluar sus producciones o las de sus compañeros y se las hacen llegar para que mejoren el trabajo. Algunas veces se ha usado un formulario de Google y otras una simple parrilla.

Finalmente, en un portafolios es muy importante la actividad final, que debe servir de reflexión global. No estoy al 100% satisfecho de como ocurrió (terminó el curso un poco bruscamente) pero os dejo algunas de las valoraciones: valoración 1, valoración 2, valoración 3.

Pues nada, ahora que ya lo he escrito, empiezo a pensar como lo voy a mejorar este curso, puesto que algunas lagunas importantes surgieron. Si os animáis, o tenéis sugerencias, estaré encantado de conocerlas.

 

Publicat dins de EXERCICIS, RESUMS INFORMALS | 2 comentaris

La Laia, paradigma de la bona mestra

Fa uns estius vaig escriure un petit apunt sobre una de les millors mestres que he tingut amb la intenció que el text tingués continuació. La vida, tanmateix, m’és generosa en distraccions de tota mena i fins avui no m’he pogut posar en un segon lliurament d’aquesta saga. Llegint Per una escola republicana, de Gregorio Luri, topo amb una afirmació contundent (de fet, el llibre és un seguit d’afirmacions contundents i provocadores, vaja, un joc d’hòsties continu al món educatiu actual): “Necessitem bons docents, perquè són la clau de l’èxit. La diferència entre un bon mestre i un de dolent és molt més gran del que s’acostuma a creure. Amb un mal mestre els alumnes assoleixen una tercera part de continguts que amb un bon mestre.” No sé exactament com s’ha comptabilitzat això, però està clar que la recerca del bon mestre és un lloc comú en la majoria dels llibres i articles d’educació actual. Ara, tota una altra cosa és definir-lo, descriure’l amb atributs concrets. Us podria posar la graella d’avaluació de professors novells o remetre-us a la que vaig penjar fa un temps, però prefereixo explicar-ho amb les meves paraules.

Per mi, una bona mestra va ser la Laia. Diria que té bona part de culpa que jo m’hagi fet professor de català, però vaja, no li retrauré hores d’ara… Contràriament als plantejaments profilàctics que alguns postulen (ho dic per experiència personal) considero que un bon mestre és aquell que assumeix de manera conscient i decidida el repte de canviar els seus deixebles en el sentit que ell creu positiu. Aquest canvi pot ser cognitiu, transferint-li sabers i estratègies de raonament i aprenentatge, però també emocional, social, ètic i, fins i tot, ideològic. Un bon professor ha de creure’s que la seva feina es notarà, que es recordaran d’ell en positiu (no per fotre-se’n), que pot deixar petjada en els aprenents encara que aquests no vulguin.

Jo he tingut la sort de trobar-me’n uns quants al llarg de la meva vida i no els retrauré mai que m’hagin volgut ajudar a construir la personalitat (alguns dirien manipular) perquè, què caram seria jo sense aquests dards que m’han anat llençant dirigits a rumiar, a saber coses, a esforçar-me, a obrir finestres…?

La petjada es pot notar més o menys, la pots recordar més o menys, però tard o d’hora en prens consciència. Fa poc piulava que hi ha moltes maneres de ser un bon professor (m’agrada el concepte de perfil) i n’estic segur perquè n’he tingut amb perfils molt diferenciats. Posats a establir categories, m’agraden les que presenta Daniel T. Willingham a Per què als nens no els agrada anar a l’escola?: “ Per ser un bon professor cal tenir aquestes dues qualitats: saber establir una relació personal amb els alumnes i organitzar les classes de manera que siguin interessants i fàcils de comprendre”.

Si això és així, la Laia és la millor professora de català que he tingut mai, perquè excel·lia en aquestes dues qualitats (i aconseguir que els pronoms febles semblin interessants té molt de mèrit, jo no ho he aconseguit mai!)

I com es tradueix això als detalls, al dia a  dia?

Doncs la paraula clau seria l’eclecticisme, o allò que en automoció se’n diu un tot terreny. La Laia era capaç de fer-te una classe magistral magistral sobre qualsevol període de la literatura catalana i que semblés apassionant (diria que la tirada a veure escenes eròtiques pertot em ve d’ella). Com em fa veure el meu amic Joan B., aquestes classes ens ajudaven a organitzar el món i a relacionar els textos i els períodes, justament el que no aconseguim amb molts dels nostres alumnes. Com es pot arribar a fer una lectura crítica sense saber res? Impossible.

La Laia em va ensenyar a entendre la poesia (a això, hi va contribuir algun altre element que corria per l’institut del Masnou en aquella època), a analitzar-la i a extreure’n el suc. Quan treballàvem Carner o Papasseit ens considerava persones intel·ligents, capaces d’anar més enllà. Òbviament, podíem donar el nostre punt de vista, però havíem d’entendre les paraules, relacionar els referents amb l’autor, el moviment i la resta de la literatura. No recordo que mai banalitzés un text tot quedant-se en la nostra opinió. El gaudi anava acompanyat de la lectura acadèmica, sense la qual el gaudi és passatger i mai superarà els versos elementals d’algun rimaire de cap de setmana.

I, fa trenta anys, ens feia fer treballs. Ara en diríem projectes i quedaríem com uns senyors. Recordo que a 3r de BUP em va fer llegir Aigües Encantades i Un enemic del poble i fer-ne un estudi comparatiu. Mira per on, encara m’agraden aquestes obres. També, oh sorpresa, vaig viure amb ella la primera ruta literària sobre Pla. En el seu vehicle, motu proprio (crec que aprofitant un dia de vaga), menjant sardines com l’escriptor empordanès, i llegint els textos, diguem-ne, geolocalitzats.

Molts anys després, em va introduir en el món de les TAC, perquè quan contempla l’ús de les noves tecnologies tenia molt clar que no eren per fer llum i colors sinó per aprendre. Sincerament, la idea didàctica que tinc de les eines digitals és la que va compartir amb mi, encara que després hagi pogut aprendre alguna eina més. Aquest bloc, sense anar més lluny, neix d’aquell contacte.

La Laia és i sempre serà una magnífica mestra però, qui sap, per alguns potser representaria l’ensenyament tradicional: posava deures, explicava a classe, feia transferència de sabers, posava exàmens (de raonament, això sí, i comentaris de text). Què caram deu ser això de l’ensenyament tradicional?

Crec que la Laia devia tenir clar que el seu objectiu era ensenyar-nos a pensar, a ser intel·ligents [i torno a Luri: “Sigui fàcil o no, defensaré el deure moral de ser intel·ligent, perquè la moralitat depèn de la nostra capacitat per projectar-nos més enllà de nosaltres mateixos”] i ho feia seguint el seu llibre d’estil. Un llibre on devia haver-hi com a valor positiu la modelització (feia comentaris de textos en veu alta per ensenyar-nos-en el procediment, i no era l’única professora que ho feia). Cada cop hi entenc menys de pedagogia, però potser podria ser catalogada d’una tècnica conductista (constructivista no ho era, això està clar) però va aconseguir que molts estiméssim la seva matèria i que alguns esdevinguéssim professors de català i tot, això sí que és compromís.

Voldria acabar amb la piulada sencera que he comentat més amunt: “Hi ha mil maneres de ser un bon professor i cadascú ha de trobar la seva”. Si algun dia tinc forces, us parlaré d’altres professors ben diferents i, també, boníssims.

Feliç curs 2016-2017

Publicat dins de ELS MEUS PROFESSORS | 1 comentari

Gregorio Luri: Per una educació republicana

He aprofitat algunes estones d’aquest estiu per llegir Per una educació republicana. Escola i valors, de Gregorio Luri. El segueixo al diari Ara des que vaig topar amb L’Escola contra el món. Les seves aportacions sempre són molt suggerents i t’acosta un munt de referents que no conec i que el poc temps de què disposo farà que mai pugui conèixer.

El que més m’ha sorprès de l’obra és la seguretat i la certesa que desprèn el discurs de l’autor. Dec estar en un moment de crisi professional, però he de reconèixer que cada cop em qüestiono més els meus mètodes i criteris a l’aula; en canvi, el llibre de Luri presenta un ideari ben fonamentat que es fa molt difícil de ser discutit. Seria ideal que aquesta seguretat anés en la línia que el lector voldria, però em temo que es trobaran pocs lectors que quedin completament satisfets amb el que presenta l’autor perquè, realment, en aquest llibre rep tothom que està vinculat amb l’educació.

L’estil directe ofereix cites i titulars a pràcticament totes les pàgines. Frases lapidàries que t’interpel·len contínuament. Només per això ja val la pena llegir-lo, perquè t’obliga a qüestionar-te pràcticament tot el que fas i valorar si tot el que s’ha presentat els últims anys com a línies mestres és realment tan transcendent. Reben per damunt de tot els apòstols de les competències (aquest bloc ha parlat molt de competències) i els pedagogs, reben les administracions, reben els professors, els sindicats, les famílies i els alumnes. Vaja, que tothom queda servit. L’únic problema que hi trobo és com fer un gir a tot plegat si tothom està tan distret, però vaja, el lector haurà de construir (amb perdó) la seva possible solució.

Com que aquest apunt no vol ser una ressenya (el llibre és del 2012) només destacaré la defensa que fa de les bones classes magistrals, de l’ordre a classe, dels eamens, de la disciplina i dels sabers. Mentre llegia el llibre, em feia la impressió que els més propers a les tesis de Luri són aquells que s’han mogut molt poc de la manera de fer que, per exemple, vaig trobar jo quan anava a l’institut. Això no és en cap cas una crítica, però quan anava paint bona part del seu programa educatiu, m’adonava que a l’institut tindrem feina perquè som molt lluny del que demana, i això que treballem molt dur!

Sí que m’agradaria deixar-vos deu de les cites que he destacat de la lectura, per animar-vos a buscar el llibre i fer-ne una lectura atenta.

1. “Ho confesso de bon començament: no m’agrada la tendència actual a substituir la norma per una emoció més benvolent que eficient, que deixa els alumnes exposats a l’influx dels sentiments immediats i al caprici dels estats d’ànim i que no els ajuda gaire a relacionar-se interpersonalment en l’espai  públic. (…) S’oblida fàcilment que la voluntat i la capacitat de mantenir relacions formals educades amb persones amb les quals no sentim cap necessitat d’intercanviar emocions formen part de l’educació cívica. És propi d’una persona educada tenir recursos per tractar de manera cordial coneguts i estranys. La cura de la impersonalitat és essencial per a la convivència democràtica.”(p. 16)

2. “Sigui fàcil o no, en aquestes pàgines defensaré el deure moral de ser intel·ligent, perquè la moralitat depèn de la nostra capacitat per projectar-nos més enllà de nosaltres mateixos” (p. 17)

3. “Necessitem bons docents, perquè són la clau de l’èxit. La diferència entre un bon mestre i un de dolent és molt més gran del que s’acostuma a creure. Amb un mal mestre els alumnes assoleixen una tercera part de continguts que amb un bon mestre.”(28)

4. “Sembla que molts pedagogs creguin que l’escola hauria de preparar els nens per a un món on el fracàs estarà prohibit i on la solidaritat i la filantropia substituiran la competitivitat.”(p. 30)

5. “Si cada alumne és el centre absolut del seu aprenentatge, l’escola perd el sentit republicà, perquè desplaça al marge el professor i el saber. Però sabem prou bé que, quan el professor es retira, l’espai que ha deixat lliure no l’ocupa l’activitat intel·lectual dels alumnes més capacitats, sinó la impertinència dels més descarats. El professor que es retira està abandonant els alumnes febles que hauria de protegir.” (43)

6. “Cap bon mestre no s’ha limitat mai a fer avaluacions convencionals i memorístiques i els bons mestres no són cap invenció de la LOGSE.” (68)

7. “Si el mestre no té una voluntat de domesticar, no hi ha possibilitat de mantenir el principi d’educabilitat, perquè educar sempre és contribuir a la conformació de l’altre d’acord amb els valors de la pròpia cultura, que són els que ens permeten intuir les nostres possibilitats més altes.(75)

8. “Encara que no sigui per cap altre motiu que per la seva raresa creixent, hauríem d’incloure el silenci entre els valors protegits de l’escola. “(85)

9. “La persona ignorant està incapacitada per a la creativitat.”(99)

10. “Per exercitar el pensament crític necessitem contingut i pràctica.”(101)

I una última per als amants de les estadístiques:

11. “Hem après que l’increment de les avaluacions externes als centres, especialment de les merament quantitatives, no en millora per si mateix la qualitat i genera vicis perniciosos. Hi ha un aforisme a les ciències socials conegut com a Llei Campbell que ens diu que “com més emprat és un índex quantitatiu per prendre decisions socials, més exposat està aquest índex a la manipulació”. L’experiència actual dels Estats Units ho palesa clarament. Però també hem après que, precisament perquè l’escola és una institució de la més gran importància, cal exigir-li resultats. Ens calen avaluacions que tinguin en compte el compromís professional dels mestres.” (127)

Publicat dins de LECTURES DIDÀCTIQUES, RESUMS INFORMALS | Deixa un comentari