Didàctica

He trobat a la xarxa una ressenya d’aquesta obra en la qual em van publicar un treball del qual estic prou satisfet.

Efectivament, tard o d’hora havia de passar: l’hereu s’enfronta al repte colossal d’identificar el subjecte, el predicat i els seus respectius nuclis. Fa cinquè i, com ell diu, ho fem perquè és al llibre. I si apareix al llibre, s’ha de fer. Realment, tot i ser professor de llengua, em costa trobar una raó convincent per torturar els nens i les nenes de deu anys amb aquesta mena d’anàlisi. Si a secundària ja costa fer-los veure alguna relació entre la gramàtica i l’expressió escrita, què pot passar a cinquè?

El noi no ho pela malament del tot però, com era de preveure, va necessitar l’ajut del pare professor de català.

El dia que els subjectes van arribar a casa va ser a bord d’un exercici creatiu. La mestra els havia dictat cinc paraules, a partir de les quals els alumnes havien de crear cinc oracions i, un cop escrites, fer-ne l’anàlisi pertinent (separar Subj de Pred i indicar-ne els nuclis). No cal ser gaire perspicaç per intuir que tindríem problemes. Quan jo vaig arribar a l’argument d’aquesta narració, les oracions ja estaven escrites. N’hi havia una d’especialment incòmoda: contenia el verb haver-hi i, per tant, era impersonal. No li vaig saber explicar, simplement li vaig dir que era impersonal i avall, que no hi havia subjecte. Encara no l’han corregida, però vaja, vés a saber què passarà.

Aquest pont ha arribat el gran moment de practicar. Calia que jo escrivís oracions per tal que ell s’exercités (m’agradaria veure com se n’han sortit els alumnes que no tenen pare professor de llengua). I aquí ha arribar al drama. La manera d’identificar el subjecte era descobrir “el protagonista de l’acció“, que deu ser la fórmula avançada de preguntar qui fa l’acció. He hagut d’intervenir de manera fulminant per censurar aquesta pràctica i, ja que s’havia d’aprendre, intentar ensenyar-ho mitjanament bé, és a dir, observant el concepte de concordança. Més o menys ens n’hem sortit, això sí, després d’insistir en els conceptes de nombre i persona que, per bé que s’havien estudiat, no estaven gaire frescos.

Ja veurem com ens va el control. Tanmateix, com demostra la frase que titula el post, l’estratègia que els alumnes estan desenvolupant és errònia. Segurament no funcionarà ni en les oracions que apareixeran al control i, com ja s’ha vist, resulta insuficient per entendre les pròpies oracions creades pel nano. No hi ha res pitjor que un aprenentatge mal fet, això ho sabem els professors que ens passem la vida “corregint” vicis adquirits. Davant d’això, es posa de manifest d’introduir cada concepte en el moment que sigui més oportú però introduir-lo com Déu mana. No hi ha prou regles ortogràfiques, continguts gramaticals i lèxic per omplir les hores a primària? De ben segur que sí. Posats a exercitar la memòria, fem-los aprendre els verbs irregulars, que bon servei els faran, però no els ensenyem coses que després hauran de desaprendre.

Ep, i que consti, la culpa no és de la mestra ni del llibre (bé, potser s’hi haurien pogut esmerçar més), el problema és que aquells que elaboren currículums no hagin parat mai prou atenció a aquest tipus de coses. La indefinició del currículum de primària i secundària obliga cada professional a ser savi en aquest aspecte quan no caldria.

Tengo el placer de anunciar que ya está disponible en línea un trabajo que puede ser muy útil para todos aquellos que quieran introducir de manera razonable el tema de las competencias en su trabajo diario en el aula de lengua y literatura: Abordemos las competencias.

Se trata de un trabajo colaborativa entre Alba Ambròs, Marta Rovira y yo mismo que publicamos hace unos años en lengua catalana, Enfilem les competències. Gracias a la colaboración del Doctor Joan Parera y al ICE de la UB, hemos podido elaborar la versión en lengua castellana.

Esperamos que os sea útil.

Ahir vaig presentar aquesta comunicació al II Simposi Internacional sobre “Llegir Intertextos” que el grup de recerca FRAC i la Universitat de Barcelona ha organitzat aquests dies. La veritat és que la trobada ha tingut un gran nivell i ha estat ple de troballes. Jo em vaig centrar a parlar de com les cançons de La Trinca es poden convertir en hipertextos didàctics. Crec que no em va sortir malament del tot, encara que les diapositives, per si mateixes, no ho expressin tot.

Us recomano fervorosament la lectura d’aquesta obra d’Albert Pla Nualart perquè aborda d’una manera molt valenta i decidida la reflexió sobre la validesa de la normativa de la llengua catalana el segle XXI. No us faré un resum de les seves tesis perquè el llibre es llegeix amb molta facilitat i aborda d’una manera directa els temes més espinosos que ens hem plantejat molts dels professors de llengua catalana.

Molts cops, treballant a l’institut, m’he sentit com una mena de supervisor de la catalanitat del centre. És curiós, perquè normalment ningú no demana als companys de llengua castellana que revisin originals mentre que “els de català” revisem actes, cartes als pares, controls dels alumnes, projectes diversos perquè el català és molt difícil. Si bé això era mig comprensible quan jo vaig començar a treballar i la majoria dels meus companys s’havien format en castellà per imperatiu legal, el més curiós del cas és que el costum perdura en els companys més joves, educats en la immersió lingüística. Jo no trobo que el català sigui tan difícil, però entre tots hem aconseguit que sovint ho sembli (heu sentit mai cap espot en castellano correcto?).

Didàcticament, que això és el que més m’interessa, això m’ha conduït moltes vegades a reivindicar-me com a professor de llengua i no només professor de normativa. Vagi per endavant que sóc partidari d’ensenyar la normativa, però sovint la normativa catalana està tan allunyada del català no tan interferit que parlaven els meus avis, que pot arribar a ser grotesc i tot presentar-la en algunes aules.

Una de les idees que m’ha agradat més d’aquest llibre és la reflexió d’Albert Pla sobre “Els tres grans reptes del professor de català”. Segons l’autor són, en ordre d’importància:

1. El repte d’ensenyar a pensar en un món on la reflexió i les estructures complexes que aporta la lectura estan en franca decadència. Tothom reivindica la llengua com a via imprescindible per arribar al pensament complex, però els models de llengua més propers a l’alumnat sovint són antagònics d’aquesta complexitat.

2. El repte de la interferència, que ell situa sobretot en els calcs estructurals que no responen a cap necessitat comunicativa que no pugui cobrir la llengua catalana. Es queixa de l’obsessió per les interferències lèxiques enfront d’aquestes interferències estructurals que empobreixen la nostra llengua.

3. El repte de la normativa. S’adona que l’alumnat, en línies generals, no s’apropia d’aquesta normativa tot i que està present als currículums escolars de manera sistemàtica. Remarca alguns punts de la normativa que resulten especialment conflictius en aquest aspecte.

El llbre és molt més que aquestes quatre pinzellades i, des del meu punt de vista, resulta imprescindible per entendre perfectament què ha passat, i què està passant, amb la nostra normativa.