Margalida Capellà: la (re)creadora de mons clàssics

Les vacances estiuenques solen ser dels pocs moments de l’any en què un pot badar sense càrrec de consciència. L’altre dia, badant per les golfes de la caseta dels meus pares al Priorat, em vaig trobar una pila d’exemplars de la revista Destino. He de reconèixer que no recordo haver-ne fullejat mai cap i que en desconec l’origen. I, oh, sorpresa: trobo un article de Francisco Umbral de l’any 1974 reclamant el valor de les Humanitats i, especialment, de les llengües clàssiques. S’escandalitzava del valor dels estudis pràctics que es veu que ja en aquell moment monopolitzaven els gustos de les gents com Déu mana.

Aquesta troballa em va portar automàticament a les mil converses que aquests darrers cursos he pogut mantenir amb la Margalida Capellà sobre la necessitat de potenciar les humanitats als instituts i, concretament, al nostre. Em feia gràcia parlar una mica d’ella a Didàctica però la seva creació és tan descomunal que es fa difícil d’abastar. Us recomano fervorosament que visiteu El Fil de les clàssiques i, estirant fils i enllaços, us submergiu en els mons que ha anat construint, cooperativament amb els seus alumnes, al llarg dels últims onze cursos. La veritat és que parlar d’una companya en actiu (i, a més a més, la teva cap de departament) sempre és un risc i no sabia com enfocar-ho fins que he estat gaudint de 15 diàlegs d’educació, un llibre d’entrevistes a educadors que em feia pensar en ella i en la seva lluita per superar-se contínuament. Aprofitaré algunes cites d’aquesta publicació per il·lustrar el que us vull comunicar.

Claudio Naranjo: “Cal donar prioritat al desenvolupament humà, i no a la producció. En el fons, únicament se’ls ensenya a passar exàmens. Caldria donar-los el que necessiten per desenvolupar-se, perquè siguin persones.” (p. 95) És evident que una professora de grec, que també imparteix llatí, té a les seves mans una quantitat d’històries i de referents descomunal per aconseguir que els joves entenguin què és això de ser persones. No és rar sentir als instituts (i en boca d’alguns companys) que això del llatí no serveix de res. Segurament és tan cert com ho és que la majoria de coses que s’ensenyen de biologia, llengua, educació visual i plàstica … tampoc seran útils directament per a bona part dels aprenents, però els configuren com a persones i, per tant, no podem mai menysprear la importància dels sabers i dels referents. Ara bé, el que em sorprèn de la Margalida és que aconsegueix donar prioritar al desenvolupament humà però els forneix d’eines per a ser productius en altres àmbits, d’aquí han sortit molts alumnes que han aportat treballs de recerca que han estat útils a museus, jaciments, poblacions…

Si, com afirma F. Tonucci, “El mestre ha de ser una persona inquieta, curiosa, que li agradi saber, que tingui necessitat de conèixer” (p. 19), la Margalida és la més inquieta, curiosa i aconsegueix que els alumnes també ho siguin i ho transmetin tant en formats tradicionals com murals, com amb les últimes tecnologies digitals. El centre és la viva imatge del seu món digital, i hi podem trobar referències al dia de la dona, a les últimes troballes romanes a Premià o a qualsevol altra tema d’actualitat.

Aquesta inquietud l’ha portat a no parar mai. Diu Joan Vaello: “En educació també: quan la cosa no funciona, hem de canviar de música!”(p. 59) També afirma que l’actitud més necessària del docent “és la proactivitat: la immersió en una cultura de solucions, centrada a plantejar-te com pots fer-ho possible, a crear solucions” (p. 61). Li conec la confecció de jocs de taula per a treballar a classe, la redacció de llibres de text de gran qualitat i, quan va veure que no acabava d’anar bé, un canvi radical cap al món digital, amb la mateixa profunditat i determinació amb què havia abordat altres empreses: coneix un gran nombre d’entorns i d’aplicacions i sempre que me n’ensenya alguna, la utilitza com el que són, eines per afavorir l’aprenentatge i el desenvolupament de la persona.

Aquesta aposta per la innovació ja sabem que sempre és perillosa. Té detractors, tant entre els companys com entre els propis alumnes. Té, a més, uns enemics declarats: les avaluacions externes de qualitat (PAAU, AVAC, Cb de 4t d’ESO, PISA…) que posen l’ull sobretot en allò que és quantitativament objectivable. Innovar queda molt bé però és un risc per al professor que s’hi aboca, sobretot quan treballa en l’entorn del Batxillerat. I, segurament, les matèries on aquesta innovació és més perillosa són aquelles on la tradició pesa com una llosa, una tradició milènària d’ensenyament, per exemple, de grec i llatí. Si sempre s’han ensenyat les declinacions- diuen alguns experts de tertúlia- qui et mana posar-te a fer blogs? I ja se sap, que en aquest país de tertúlia (sigui periodística o de cantina), tothom sap de tot i respectar l’autoritat de l’expert seria un signe de debilitat imperdonable.

És evident que una de les principals dificultats per defensar les innovacions metodològiques és demostrar que funcionen més enllà de ser boniques i efectives. Antoni Zabala reflexiona sobre aquesta dualitat: “Cal assumir la necessitat de reconèixer que qualsevol proposta pedagògica no pot ser només una intervenció intuïtiva o artística, sinó que exigeix un procediment metòdic d’anàlisi i de valoració sobre les oportunitats d’aprenentatge, que s’assolirà mitjançant aquella pràctica en relació amb la formació integral de la persona i el seu desenvolupament i en coherència amb el coneixement científic sobre els processos d’aprenentatge.” (p. 13-14).

En el fons, la dificultat dels professors que intenten a l’aula coses diferents és la mateixa que tenen tots els investigadors en l’àmbit educatiu  que utilitzen la metodologia qualitativa: ¿Com podrem generalitzar els resultats obtinguts? Segurament és impossible. Però sí que veiem alumnes que han fet  treballs meravellosos, una professora que planteja reptes que demanen que els alumnes aprenguin i desenvolupin competències, companys d’altres centres que venen a aprendre com ho fa, professors universitaris que ho presenten com a paradigma del que ha de ser una classe de clàssiques al segle XXI… I, no, no és quantificable, però existeix.

Fixem-nos en les paraules d’Stephan Ball: “Crec que els mestres i les mestres són intel·lectuals públics molt importants i que una part del seu rol es basa a pensar, debatre, discutir i reflectir tot això en la seva pràctica quotidiana.” (p. 124) Qualsevol professor que intenti seguir-les es trobarà en una dicotomia: potenciar la seva actuació en el seu propi context de treball o intentar transmetre-ho per difondre-ho. Aquesta difusió sol proporcionar un reconeixement de l’acadèmia, però també sol allunyar-te de la realitat si s’oblida que el més important és el dia a dia amb els alumnes. Penso que la Margalida ha fet bones unes paraules que cada dia entenc millor: “L’ofici s’aprèn, no s’ensenya”. Ella ha decidit aprendre cada dia i aprofitar el món digital per mostrar el que fa per si algú se’n vol aprofitar, sense escatimar res del que fa als interessats. Només així s’expliquen els milers de comentaris i de valoracions que apareixen en els seus blogs i els seguidors que té en les xarxes socials.

He de reconèixer que em costa seguir-la, però persistiré. M’adono que conec a molts professors d’institut interessats en la pedagogia, també en conec molts de Facultats d’Educació que intenten deixar petjada a les aules amb un èxit irregular, però no crec que cap de nosaltres hagi aconseguit crear un món tan sòlid, consistent i perdurable com el que ens llega dia rere dia la Margalida. Ha aconseguit la quadratura del cercle: innovar des de la solidesa del coneixement clàssic.

 

Publicat dins de ELS MEUS PROFESSORS, ENLLAÇOS COMENTATS, General | 1 comentari

Una semana de formación en Quito

Los que me conocen, saben que amo esta profesión y que la didáctica es una de mis debilidades. Sin embargo, la vida te regala unas circunstancias que son realmente indescriptibles: formar parte del magnífico y acreditado grupo de formadores de profesorado  que participan en el Máster de Formación de Profesorado de la UNAE en Ecuador es un sueño que difícilmente podía esperar un profesor como yo, anclado a mi realidad cotidiana.

Por difícil que sea, intentaré dejar por escrito algunas de mis impresiones para retomarlas siempre que me asalte la nostalgia de estos cinco días tan intensos.

IMG_20170728_183152

Lo primero que me gustaría destacar es el entusiasmo y el cariño recibido por los maestros y profesores, amigos ya, que han participado en las clases. Todos los que hemos hecho nuestros pinitos en formación continua sabemos que no siempre es fácil encontrar receptores predispuestos. En este caso, la sensación ha sido siempre que querían más, que estaban dispuestos a asumir todas las propuestas que queríamos compartir con ellos, eso sí, siempre desde una reflexión crítica positiva. La formación ha sido un encuentro entre dos maneras de explicar una realidad escolar que, en el fondo, no es tan diferente. Tanto unos como otros hemos dado los pasos necesarios para encontrar puntos de unión y de progreso. Los debates y los ejemplos que los participantes han aportado han sido una fuente de riqueza para todos, puesto que las palabras que más ha sonado han sido compartir y cooperar, de ahí la vitalidad que los grupos de lengua han tenido en la plataforma Twitter durante estos días.

IMG_20170728_143214A esa voluntad de aunar fuerzas, cabe subrayar el compromiso de este grupo de docentes para con sus alumnos y, ante todo, como motor de cambio en su país. En todo momento he tenido la sensación que cada uno de ellos quería saber más para dar una mejor respuesta a los retos que su nación tiene planteados, y uno de los más acuciantes es, sin duda, la formación de sus jóvenes. He revivido el entusiasmo que yo creí sentir en mis profesores de escuela e instituto  y que me condujeron a abrazar esta profesión. El mismo currículo ecuatoriano es un ejemplo de esta voluntad de fomentar la cohesión social, desprendiéndose del concepto de competencia (que siempre huele a individualismo) y situando como su eje vertebrador un perfil de salida del alumnado redactado en primera persona del plural, puesto que la idea es la de caminar, innovar y vivir juntos. Aunque más allá del Atlántico parezca extraño este discurso, creo que la forma más alta de mostrar el amor a un país es trabajando al máximo en el día a día, y este espíritu ha sobrevolado cada una de las sesiones. Un compromiso que se ha plasmado en la asistencia a todas las sesiones de una formación de tres semanas a ocho horas diarias, más los largos desplazamientos diarios de algunos de los alumnos.IMG_20170728_143109

El tercer aspecto que me gustaría destacar es la similitud esencial en muchas de las situaciones de aula que acercan las dos realidades: la preocupación por un grupo de alumnado al que le cuesta seguir el ritmo, la dificultad de relación con algunas familias, el papeleo excesivo e innecesario, la dificultad por innovar en muchos contextos a causa de los propios compañeros o de los superiores, los problemas de comprensión y expresión del alumnado…Una situación parecida a la que muchas veces siento en mi entorno próximo: el currículo ampara el cambio y la innovación, algunos peones estamos por implementar esa filosofía, y una amalgama de burocracia situada en medio impide el avance. Creo que la formación didáctica y pedagógica de los gestores educativos intermedios deja mucho que desear en ambas realidades y es un reto a abordar.

Sin embargo, he conocido la dificultad de trabajar en entornos saturados, de entre 40 y 45 alumnos en aulas dotadas de manera muy elemental. Profesores con horarios interminables y unos sueldos que, aunque hayan mejorado, tendrían que ir acorde con la responsabilidad que se les encarga. Todos ellos han mostrado una predisposición a abrirse a nuevas metodologías y a los retos que las TIC ponen a nuestra disposición. Simplemente les faltará el empujón de las autoridades para hacer de esa voluntad, una realidad.

He conocido un país en el que las autoridades facilitan al alumnado un manual “oficial” gratuito, al margen de los criterios comerciales de otras regiones. Unos manuales de lengua y literatura que participan en gran medida de enfoque comunicativo y que introducen algunas unidades francamente interesantes. Los materiales se acompañan de unas guías para el profesorado que comprenden los conceptos clave que se deben abordar en cada nivel educativo.

Una alumna me confesaba que el título de la materia que impartimos con Alba Ambròs les tenía preocupados: Planificación y evaluación educativas en el área de Lengua y Literatura. Realmente no es un título especialmente motivador, pero con el esfuerzo de todos hemos podido desarrollar estrategias de aula para casi todos los bloques del currículum ecuatoriano: expresión escrita a partir de la elaboración de un árbol genealógico de las lenguas, literatura con Veamos Poesía, comprensión lectora de un cuento tradicional ecuatoriano y hemos relacionado lengua con comunicación a partir del concepto de género discursivo. Me parece que el paso de la práctica a la teoría para retornar a la práctica ha sido entendido por todos ellos, gracias a los útiles didácticos que se han manejado.

No quisiera terminar sin comentar la inspiración multicultural de un currículum que quiere visibilizar y dignificar las diferentes variantes lingüísticas del país. Como profesor de lengua catalana sé de los problemas que viven aquellas lenguas que no son potenciadas por los estados y me ha sorprendido el desconocimiento de la lengua Quitchwa por parte de la mayoría de profesorado. Es, tal vez, otro de los retos de la educación en este país: la formación de parte del profesorado en las lenguas originales de estos territorios.

Como muchos de ellos han comentado, se van a convertir en la punta de lanza de la educación ecuatoriana. Deberán ser los encargados de trasladar a sus compañeros todo lo que han ido aprendiendo en estas semanas. Seguro que lo harán de maravilla.

Me llevo la imagen de las caras de tener ganas de aprender de todos ellos, una expresión que no siempre se encuentra a mi alrededor. Como les dije siempre, aquello que les funcione y sirva para que los alumnos aprendan, no dejen de mantenerlo. Pero ármense de valor ante las situaciones difíciles, no se paren ante los problemas y vivan su labor con entusiasmo. Así conseguiremos entre todos avanzar e introducir los cambios necesarios en aquellos ámbitos que presentan problemas.

Me  voy de Ecuador feliz por haber recibido la gracia de conocerles y escuchar sus ideas y sus prácticas.  Espero ver como, pronto, todo lo que hemos compartido va tomando cuerpo en sus aulas.

Me voy de vacaciones.

Publicat dins de General, PRESENTACIONS, RESUMS INFORMALS | 2 comentaris

Taller de Geolocalització de poemes de Domènec Perramon a partir d’una exposició del Grup Fotogràfic Arenys de Munt d’imatges de la població

Taller dirigit conjuntament amb la professora Maria del Mar Olivé de l’INS Premià de Mar a les IV Jornades Literatura, Territori i Educació celebrades a Arenys de Munt entre el 28 i 30 d’abril de 2017

Joan Marc

El taller que proposem a Arenys de Munt té com a objectiu principal la presentació d’una metodologia de treball que estem experimentant en diversos contextos educatius i que ens sembla de vital importància: La literaturització d’espais com a estratègia de recepció literària. La majoria de rutes literàries existents tenen com a fil conductor els espais literaris (Llorenç Soldevila, Alexandre Bataller), aquells indrets reals que han aparegut en obres literàries o que han estat part de la vida d’escriptors de tota mena.

En aquest taller, en canvi, volem mirar-nos el territori pel vincle que pot tenir amb un o diversos textos, sempre des del punt de vista de la relació que hi pot establir un lector. En la lectura d’un text o d’un fragment, el receptor pot mirar de relacionar-lo amb aquell espai proper o llunyà per omplir de sentit tant el text com l’espai. Cadascú podrà explicitar les inferències que realitza sota els paràmetres que li semblin oportuns atès que els textos i l’entorn ens parlen, gairebé sempre, de la vida i de nosaltres mateixos.

En tractar-se d’un taller accelerat, reduirem la tasca que realitza cada tallerista a un únic vincle. Es tracta de triar un fragment de l’obra de Domènec Perramon, interpretar-lo com a receptor i relacionar-lo amb una de les imatges que el Grup Fotogràfic d’Arenys de Munt ens ha facilitat en aquesta exposició.

Un cop triada, enganxarem el fragment a la cartolina que hi ha sota la fotografia i escriurem en un full la raó per la qual hem establert el lligam entre imatge i text. Finalment ho signarem.

Podem observar, per tant, com aquest exercici ens permet viure la literatura en qualsevol espai, portar un poeta o narrador a la nostra població, al nostre barri, i donar noves interpretacions als textos i al territori des de la perspectiva del receptor. Les possibilitats de confeccionar rutes i itineraris passen a ser infinites i, sobretot, ens permeten densificar el context proper dels nostres centres educatius, que és el dels nostres alumnes.

A continuació, us enllacem algunes de les experiències que hem dut a terme fins ara per tal que pugueu visualitzar algunes de les possibilitats.

Llegendari apòcrif de Premià de Mar: una ruta literària en la qual els propis alumnes de 2n d’ESO escriuen llegendes apòcrifes sobre la seva pròpia població.

Llull viatja als instituts: una ruta virtual en la qual els alumnes del Màster de Formació de Professors d’educació secundària relacionen fragments de l’obra de Ramon Llull amb elements del paisatge dels Països Catalans, i exploren formes de tractament didàctic.

Camins de camins: un treball col·laboratiu amb la professora Anna Maria Moreno Bedmar en el qual, els alumnes del Màster de Formació de Professors d’educació secundària creen rutes literàries amb una sola premissa, emprar textos de la web Endrets. Destaquem la varietat de fils conductors que són capaços de generar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Innovació i tradició, gràcies Pilar Benejam

Llegim en els mitjans de comunicació que una gran quantitat d’escoles catalanes s’apunten a la innovació. Sembla que els quedin fora d’aquesta elit tenen mala peça al teler. Si no ets innovador, has begut oli. Curiós, en una societat que defensa les tradicions populars, els embotits tradicionals i tantes i tantes altres formes de la tradició. De fet, l’única realitat en la qual l’adjectiu tradicional sona despectiu és en l’escola i, potser, en l’educació”. Aquesta fal·lera arriba a cotes de fe cega i, com en tota religió, es poden trobar alguns extremistes capaços de qualificar d’ignorants i de descreguts aquells que no abracen la fe. Twitter en va ple, però fixeu-vos què llegia l’altre dia en una publicació educativa:

“Cal reconèixer, però, que, malauradament, amplis sectors (de professors, s’entén) segueixen aferrats al relat d’un passat que contemplen amb certa nostàlgia, amb una bona dosi d’elitisme i d’ignorància a l’hora de llegir les noves dinàmiques socioculturals que alguns sociòlegs han qualificat de canvi d’època, i no només d’una època de canvis.”

Em sap greu presentar la cita de manera anònima i descontextualitzada, però la resta de l’article és una aferrissada defensa de les noves maneres de fer. No sé què pot portar algú a desqualificar d’una manera tan radical aquells que hauria de voler convèncer, bàsicament, perquè són els actors imprescindibles de qualsevol canvi a les escoles.

Tanmateix, de tant en tant, hom troba una perla única: l’article de Pilar Benejam Arguimbau (Mestra jubilada, UAB) al Dossier de Graó sobre “Escenaris nous, aprenentatges nous“. He agafat el títol de l’article com a títol de l’apunt perquè recull perfectament el que em sembla que hauria de fomentar la innovació educativa: un respecte escrupolós per tot allò de bo que tenia i té l’escola de tota la vida. Us deixo quatre llargues cites de l’article i us en recomano la seva lectura. Gràcies, mestra Benejam, pels seus arguments:

“Avui, el neoliberalisme ha treballat amb tanta eficàcia i intel·ligència que ha penetrat a fons en la cultura i en el camp de l’educació. Moltes publicacions pedagògiques, seguint les noves orientacions que estan de moda, s’han omplert de crides a la innovació, l’excel·lència, l’esforç, la qualitat, la competència i la quantificació, a més de servir-se d’instruments com ara mesures de rendiment, criteris d’avaluació, indicadors de rendiment i altres conceptes de la mateixa mena. Actualment, hi ha una set de creació destructiva en nom del disseny nou, del mercat i de l’èxit. S’anuncien massa obituaris de tot l’anterior i, en realitat, és una eliminació feta, algunes vegades, amb poc coneixement de causa i amb una immensa petulància, per anar a parar allà mateix però amb un vocabulari nou, que desconcerta.”

“(…) em sembla que la innovació consisteix bàsicament a discriminar, recuperar, millorar, completar i contextualitzar tot el que s’ha fet bé anteriorment -que és molt- i aplicar-ho, realment, a l’aula. Aquesta aplicació té molt de creatiu i comporta fer preguntes noves a les teories en les quals es basa la pràctica. Teoria i pràctica, en un diàleg permanent, són la base de la innovació.”

“En educació, entenem la llibertat com la capacitat de pensar, de reflexionar amb coneixement i d’elegir sense coacció ni domini, tant el que un vol fer amb la vida pròpia, com decidir qui i de quina manera ha de tenir el poder. El fet de decidir sense pressuposar una formació bàsica de qualitat porta a l’engany, i cal tenir en compte que avui s’ha arribat a la perfecció en els mètodes de seducció”

“Tradició o innovació? Aquesta és una pregunta absurda, perquè avui ja no es parla de dualismes o d’antagonismes: acceptem la complexitat. Sense tradició ni continuïtat, no hi ha cultura mínimament articulada i l’educació esdevé erràtica. (…) Sembla que l’escola no sols s’ha d’adaptar al present, sinó que també s’ha d’adaptar el present a les finalitats i als objectius de l’escola.”

Publicat dins de LECTURES DIDÀCTIQUES, RESUMS INFORMALS | Deixa un comentari

L’humor català a les aules de secundària (4): Retrats d’amor i humor

Amb Retrats d’amor i humor tanquem el cicle de seqüències didàctiques centrades en el tema de l’humor elaborades pels alumnes de Didàctica de la Llengua i la Literatura catalanes del Màster de Secundària de la promoció 2014-2015. Aquesta quarta seqüència seleccionada ha trigat una mica més a aparèixer simplement per culpa meva, però us asseguro que el treball de l’Eva Cabrera i de l’Aina Mulet és excel·lent i em va captivar des del primer moment.

L’única part positiva d’haver-me retardat és que ara ja sé que la majoria de membres d’aquella magnífica promoció ja estan treballant a les aules de les escoles i dels instituts de Catalunya, fet que ben segur agrairan molts alumnes.

El treball de l’Eva i de l’Aina té moltíssims valors destacables, però em limitaré a presentar-ne alguns per tal que el professorat interessat a aprofitar-los s’hi pugui guiar una miqueta.

a) En primer lloc, cal remarcar la cohesió de la seqüència didàctica. La manera com s’enllacen les diverses activitats de lectura, anàlisi i producció contribueixen a la construcció dels aprenentatges per part de l’alumnat d’una manera molt elegant. El concepte de fil conductor, que tant destaco en les meves classes de didàctica, aquí està perfectament travat.

b) En segon lloc, enfrontar l’alumnat amb el gènere de la descripció humorística és un repte molt interessant. No estic segur que segon d’ESO sigui el curs més adequat, però sí que n’estic que la unitat funcionaria a tercer i, fins i tot, a quart. Destaco l’esforç d’aïllar i treballar sistemàticament alguns dels recursos estilístics d’aquest gènere: l’exageració, la comparació, la metàfora, l’animalització… També resulta interessant acostar els alumnes a la pràctica de descriure des de l’òptica dels diversos sentits perceptius (pàgina 22).

c) Un tercer tret destacable és la presentació dels continguts teòrics relacionats amb les activitats. Les autores són capaces d’aportar presentacions en Prezi que ajudin el professor en les classes i també de redactar explicacions i exercicis molt contextualitzats, com els que fan amb la metàfora, per exemple, a la pàgina 22.

d) Un quart element a tenir en compte és la varietat de textos utilitzada, molt més densa que la que originàriament es demanava en el treball de l’assignatura. Alternen textos actuals propers a l’alumnat amb textos clàssics, de manera que el professor, si vol, pot escollir el camí que li sembli més adequat per al seu grup d’alumnes.

e) Molt relacionat amb l’anterior, remarco la solidesa de les activitats de comprensió lectora, que defugen les obvietats que presenten sovint alguns materials publicats. Les autores tenen clares que la inferència i el llegir entre línies juguen un paper central en aquesta mena de gèneres i creen unes activitats de comprensió lectora que m’atreveixo a pronosticar que algun professor podrà aprofitar fins i tot de manera individual, desvinculant-les de la resta de la unitat.

f) Tot i que alguns dels elements de l’avaluació es podrien perfilar una mica millor, m’ha agradat molt la incorporació de la fitxa d’autoavaluació (pàgina 8) que dirigeix l’alumnat a reflexionar sobre el seu propi procés d’aprenentatge.

g) Finalment, és important que les alumnes han tingut cura de cada detall, començant per la cita inicial, fet que ens avança una gran actitud de cara a la feina que els espera, on els detalls són sempre d’una màxima importància.

Com sempre, si les proveu i les voleu comentar, estarem encantats. Si heu de citar el document o voleu descarregar-vos-el en pdf, feu servir aquest enllaç: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/102128

Publicat dins de EXERCICIS, L'humor català en les aules de secundària | 2 comentaris