Tag Archives: Pervivència

La Pasqua, una antiquíssima festa de primavera

Finalment, fruïm de la Setmana Santa! Quan encetem any nou, qui es resisteix a no mirar quan caurà la Setmana Santa i, per tant, gaudir de les vacances de primavera? És una festa que no té una data fixa, ja que la data de Pasqua té a veure amb la posició de la lluna: el diumenge següent a la primera lluna plena de la primavera. És una festa antiquíssima per celebrar la primavera, precisament quan  hi ha més claror que foscor, quan bona part de les plantes broten, fecunden, floreixen i fructifiquen, i molts animals s’emparellen. Per cert, la festa es diu també Pasqua Florida. És curiós que en el segle XXI, en plena societat de l’oci, continuem celebrant-la.  Tots sabem que el dia de Nadal, el 25 de desembre és el dia del naixement de Jesucrist, però la data de celebració de la seva mort oscil·la. Per què? Doncs perquè és una festivitat molt anterior i alhora hi trobem el Pesah o la festa de la primavera dels pobles pre-israelites nòmades, el Massot o la festa dels Pans Àzims de les tribus sedentàries de Canaan amb la qual celebraven l’arribada de la primavera, la celebració de la fi del jou egipci per la comunitat d’Israel i la commemoració de la mort de Jesús de Natzaret.

Hic et nunc no parlaré de la Setmana Santa cristiana ni catòlica, ni ortodoxa. Això jo ho fareu vosaltres si voleu en comentari. Més aviat, recordaré algun mite clàssic relacionat amb aquestes dates.

L.Abbema

L. Abbema, Flora Wiquimedia Commons

Entre els mites que explicaven el resorgir de la primavera hi ha aquell mite hel·lènic del retorn de Persèfone amb la seva mare Demèter (és feina de Setmana Santa per a segon de batxillerat de grec!); però a Roma, Mart és el déu de la guerra i també de la primavera, perquè l’estació guerrera comença quan l’hivern s’acaba, al març, mes que li dóna nom. Ovidi va suposar que Flora, potència vegetativa que fa florir els arbres, en grec Cloris, seria l’origen del naixement de Mart: Juno engendrà Mart sense la intervenció de Júpiter gràcies a una flor màgica de propietats fecundants que Flora li havia donat.

També trobem Cloris, violentada per Zèfir, en La primavera de Sandro Botticelli:

I per a vosaltres què és la Setmana Santa: festivitat religiosa, festa de primavera, festa escolar…?

Fascinació per Grècia

grecia-girona.jpg

Fascinació per Grècia. L’art a Catalunya als segles XIX i XX és una exposició que s’inaugurarà a Girona el proper dijous 2 d’abril a dos quarts de vuit de la tarda i, durant els mesos de primavera i estiu, es podrà visitar en el Museu d’Art de Girona, en ple barri antic.

Agraeixo especialment a Francesc Morfulleda, professor de clàssiques de l’IES Vescomtat de Cabrera d’Hostalric, que m’hagi fet arribar a l’IES Cristòfol Ferrer la preciosa invitació i una entranyable carta en què la descriu així: “Recull gairebé un centenar d’obres catalanes que tenen Grècia i l’ideal grec com a punt de partida. A partir d’unes poques obres gregues originals -amb la reproducció fidelíssima en marbre de Paros de l’Asclepi-, apareixen obres neoclàssiques (el meravellós Himeneu de D.Campeny, per exemple), obres modernistes i, és clar, un ampli ventall de propostes noucentistes. També arriba fins a la modernitat”.

No us la perdeu! Jo hi aniré! Amor per Grècia! Amor per Catalunya!

A veure si reconeixeu els versos inicials de la invitació: a quina obra pertanyen? a qui s’atribueix? a quin moment es refereix? què descriu? de qui és la bella traducció catalana?…

 

Vaig a mostrar-te, però, el sòl d’Ítaca, a fi que et convencis.

Mira, aquest és el port de Forcis, el vell del salobre;

al capdamunt del port l’oliu son fullatge desplega;

[i prop d’ell, a tocar, hi ha la cova amable i obscura

consagrada a les Nimfes que Nàiades hom anomena.]

¿Veus? Aquella és l’espluga sostrada, on tantes vegades

has honarat les Nimfes amb una hecatombe perfecta.

 I aquell puig és el Nèrit, tot ell vestit de boscúria.

P.S.:

Que n’eren de supersticiosos els romans!

Sempre hi ha hagut supersticions, fins i tot en temps de l’homo sapiens; però els romans se’n porten la palma! Per a ells la superstitio (de super i stare “estar per sobre”) responia a un sentiment personal i privat, enfront de la religio, que eren les creences admeses per l’Estat. Creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. Abans de qualsevol acte important els consultaven per mitjà dels àugurs, encarregats d’esbrinar la voluntat dels déus mitjançant el vol de les aus, els fenòmens meteorològics i els prodigis, i els  harúspexs, que examinaven les entranyes dels animals sacrificats. S’intercanviaven regals per Cap d’Any per obtenir bona sort. Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa; que una serp travessés l’atri; que una rata foradés un sac de farina; que un corb espicassés l’estàtua d’una divinitat; l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un estornut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre (d’aquí allò de dextro pede); casar-se en certes dates sense haver consultat els auspicis (el millor període per casar-se era la segona meitat de juny); no entrar la núvia en braços a la nova llar; no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna… Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (calendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.

Detall d’un mosaic romà procedent de Pompeia. Wiquipèdia.

En canvi, consideraven de bon averany les abelles.

Desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infància i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta. La gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull. El puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor, l’ull (pintat de blau o representant el sol)… eren símbols que també consideraven talismans contra el mal d’ull. Fins i tot protegien els morts posant a la tomba STTL. Creien en personatges malèfics com les làmies (precedents de l’home del sac que s’emportaven i es menjaven els nens desobedients) o les bruixes o harpies, en fantasmes, homes-llops i vàmpirs contra els quals utilitzaven tota mena d’amulets.

Si fas batxillerat, tradueix el text següent de Terenci (Formió IV 706-708) per esbrinar si tot el que li passa a Geta és rebut com a bon o mal averany:

intro iit in aedis ater alienus canis;

anguis per impluvium decidit de tegulis;

gallina cecinit;…

I vosaltres sou supersticiosos? Si ho sou, en què i per què? Sabeu per què avui hi ha gent que evita el número tretze? Quines supersticions romanes encara avui perviuen? També en això som hereus seus?…

Valors grecs que perduren!

Els grecs ja ho deien i ara ha arribat el moment de fer servir els seus mots per educar en valors el jovent del segle XXI, atès els contravalors (violència, indisciplina, manca de respecte i d’esforç…) que imperen en la societat actual i com a reflex d’aquesta en les aules dels nostres centres escolars. Els valors han de presidir l’ensenyament i s’han de poder educar, tal com deia Sòcrates de la virtut.

donaihome.jpg

A la tardor de 2004, em va publicar la revista Auriga nº 39 “Ja ho deien els Grecs!” ara ho he modernitzat en format TIC, però l’essència és la mateixa. Les classes de grec són molt vàlides, sigui com sigui ens cal rellegir els autors grecs amb ulls moderns i ens han de ser útils i imprescindibles, com cal esperar dels clàssics, també avui. Feu aquestes tres pàgines d’activitats en Hot Potatoes i els alumnes de grec de segon en el vostre Fil moodle i així quedarà enregistrada la puntuació. Fixeu-vos molt bé en el grec perquè també així n’aprendreu.

Animeu-vos a llegir els textos grecs, si pot ser en grec, segur que no us defraudaran i segur que us ensenyaran moltíssims valors d’aplicació actual!

Perviu el llatí en les llengües modernes?

Fa uns dies vaig demanar a llatí de quart una petita recerca sobre la pervivència del llatí en les llengües modernes, tant romàniques com no, per demostrar que el llatí, lluny de ser una llengua morta, viu encara en l’actualitat i pot ser una font primordial per ajudar a adquirir no només la capacitat lingüística sinó també  plurilingüe. La Laia, la Coty i l’Alba ràpidament m’han fet a les mans aquests muntatges audiovisuals que des d’aquí vull compartir amb tots vosaltres. La resta els anireu penjant al bloc dels estudiants Aracne fila i fila.

És el llatí viu i útil en el segle XXI? Ens pot ajudar a entendre diferents llengües? A partir de la similitud lèxica en les llengües romàniques podríem haver postulat l’existència del llatí, si no en tinguéssim cap document escrit? …

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/SxB7cdmhMU8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/qaui8BZXxJo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/pg6IQ-n5_b8" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

In taberna quando sumus

In taberna quando sumus forma part dels Carmina Burana, una col·lecció del segle XII de poesia goliardesca on es canta a l’amor, al vi i a la Fortuna. Mentre feu l’audició amb música del segle XIII, mireu el llatí i a veure si en podeu traduir alguns versos. 

In taberna quando sumus,
non curamus quid sit humus,
sed ad ludum properamus,
cui semper insudamus.
Quid agatur in taberna,
ubi nummus est pincerna,
hoc est opus ut quaeratur;
si quid loquar, audiatur.

Quidam ludunt, quidam bibunt,
quidam indiscrete vivunt.
sed in ludo qui morantur,
ex his quidam denudantur,
quidam ibi vestiuntur,
quidam saccis induuntur;
ibi nullus timet mortem,
sed pro Baccho mittunt sortem.

Primo pro nummata vini:
ex hac bibunt libertini;
semel bibunt pro captivis,
post haec bibunt ter pro vivis,
quater pro Christianis cunctis,
quinquies pro fidelibus defunctis,
sexies pro sororibus vanis,
septies pro militibus silvanis.
octies pro fratribus perversis,
nonies pro monachis dispersis,
decies pro navigantibus,
undecies pro discordantibus,
duodecies pro paenitentibus,
tredecies pro iter agentibus.

Tam pro papa quam pro rege
bibunt omnes sine lege.
Bibit hera, bibit herus,
bibit miles, bibit clerus,
bibit ille, bibit illa,
bibit servus cum ancilla,
bibit velox, bibit piger,
bibit albus, bibit niger,
bibit constans, bibit vagus,
bibit rudis, bibit magus,
Bibit pauper et aegrotus,
bibit exul et ignotus,
bibit puer, bibit canus,
bibit praesul et decanus,
bibit soror, bibit frater,
bibit anus, bibit mater,
bibit ista, bibit ille,
bibunt centum, bibunt mille.

Parum sescentae nummatae
durant cum immoderate
bibunt omnes sine meta,
quamvis bibant mente laeta;
sic nos rodunt omnes gentes,
et sic erimus egentes.
qui nos rodunt confundantur
et cum iustis non scribantur.

La pervivència lèxica de les institucions i càrrecs polítics romans

Els romans van afegir als termes polítics que ja havien encunyat els pensadors grecs  (política, monarquia, oligarquia, tirania, anarquia, democràcia, aristocràcia,  ostracisme etc.) altres de nous, com és el cas del  mot república que prové del llatí res publica “la cosa pública”; però, a partir de la Revolució Francesa, ja no designa un Estat en general sinó la manera d’organitzar l’Estat, en la qual el càrrec de cap d’Estat no és hereditari ni vitalici, sinó per elecció popular. S’empra en oposició a la monarquia, tot i que encara perviu l’accepció antiga de col·lectivitat en expressions com a república de les lletres (“conjunt de literats”) o com a reclam comercial d’un conegut anunci televisiu.

Del lèxic polític llatí, han pervingut moltes paraules que designaven institucions i càrrecs, encara que avui no les utilitzem sempre amb el mateix sentit:

  • El mot Senat (senatus), institució romana que va subsistir des de la monarquia fins a la caiguda de l’Imperi, però quan va concentrar el poder va ser en temps de la República. Prové del mot llatí senex “vell” perquè el Senat estava integrat pels caps de les principals famílies patrícies. En l’actualitat, els senatores tenen una representació territorial i el senat continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut, en certs estats moderns, la importància que tenia el Senat romà que obstenta una altra cambra, el Congrés, i ambdues cambres formen el Parlament.

  • Concili prové de concilium, assemblea plebea. Avui ha passat a ser una assemblea o congrés especialment de bisbes per deliberar i decidir qüestions eclesiàstiques. 

  • Tribu de tribus “divisió del poble romà” a efectes de participació en les votacions. També parlem de pagar tributs del llatí tributum, allò que es pagava per tribus i els polítics recapten la contribució.

  • Comicis del llatí comitia, avui l’utilitzem com a sinònim d’eleccions. Eren les assemblees legislativa i electoral en què els romans podien dir la seva.

  • Entre els càrrecs, tenim des de la República romana magistratura que designava els càrrecs en el seu conjunt; però avui només s’ha mantingut en el món judicial. El magistrat (en llatí magistratus) és el funcionari superior de l’administració de justícia. Entre els càrrecs que ostentaven els polítics romans, perviuen  cònsol, tot i que no té res a veure amb l’antic càrrec de la república romana; un cònsol avui és un representant d’un país estranger que s’encarrega de protegir els interessos dels súbdits d’un estat en un altre. El mot dictador (dictator) que era un càrrec reconegut de la República amb validesa de sis mesos només té en comú amb els dictadors actuals els plens poders en el càrrec. Edil del mot llatí aedilis actualment vol dir regidor en llenguatge culte; per tant manté el significat originari ja que s’encarrega encara avui del govern municipal. Censor era l’encarregat de controlar el cens dels ciutadans que es feia cada cinc anys; en l’actualitat té l’encàrrec de fer la censura de llibres, pel·lícules, etc derivat d’una de les tasques dels antics censors romans (censores): vigilar la moralitat pública i protegir els costums, tot i que la seva tasca primordial era fer el cens (census) de la població. De l’època de l’Imperi, conservem a més del mot imperi del llatí imperium, emperador (imperator), príncep (princep) “el primer, el qui ocupa el primer lloc”que era el títol oficial dels primers emperadors (avui també tenim principat del llatí principatus) o Cèsar que de nom propi (provenia del cognomen de Caius Iulius Caesar) va passar a ser sinònim d’emperador i en deriven els mots tsar i kàiser.

traja.jpg

Curiosa és l’etimologia del mot candidat o aspirant per a l’obtenció d’un càrrec; prové del mot llatí candidatus “vestit de blanc” ja que amb la blancor lluent de la toga tothom el veia durant la campanya electoral.

En llatí, la comunitat de ciutadans i la mateixa ciutadania es deia civitas, derivat de civis “ciutadà” (en deriva civil, civilització, civilitzar, incivil, ciutadà, ciutat… Els romans talment els grecs creien que només a la ciutat es podia desenvolupar la cultura, així ho oposaven a rústic, salvatge. La ciutat com a marc físic en deien urbs en deriven urbà, urbanisme, urbanitat, urbanitzar, urbanitzable, urbanització, urbícola, interurbà, suburbà, suburbi…  

Tot relacionat amb la ciutat estat també hi havia l’organització social (socialis de socius “company” i avui també dóna nom a un partit polític) dels ciutadans. Poble prové de populus (d’aquí curiosament un partit polític en pren el nom!). El mot classe és d’origen grec però l’hem heretat a través dels romans. A més de classe social té moltes accepcions: categoria en general, grup d’alumnes, … Els ciutadans de classe alta eren els patricis (patricii o descendents dels fundadors o patres de la ciutat)  o optimates (d’optimus superlatiu de bonus, com aristós en grec aristòcrata), els ciutadans de carrer eren els plebeus (plebeii) de plebs (plebs, plebeu, plebiscit…), eren homes lliures però no gaudien de tots els drets. Els estrangers que residien a la ciutat els atenesos els van anomenar metecs i els romans peregrins (peregrinus de per i ager “camp“, mot que conservem en el significat de peregrinitat “condició d’estranger, raresa”). Els estrangers que anaven a Roma per millorar la seva qualitat de vida eren els clients (clientes) i es posaven de manera voluntària sota la protecció d’un patrici, l’anomenat patronus, que els mantenia, els defensava en els judicis i, fins i tot, en podien rebre terres; durant la República, a causa d’un empobriment de part de la plebs molts plebeus arruïnats es van veure forçats a dependre de ciutadans rics. El patró els mantenia a canvi d’obtenir suport polític. Cada matí el client visitava el patró i aquest li donava un cistell amb queviures. Com més clients més oportunitats polítiques! Avui tots som clients d’una botiga, d’un bar, d’una companyia telefònica o d’un advocat. Els cavallers eren tant a Grècia com a Roma una classe intermèdia de gent molt rica; pocs cavallers, homes galants, queden!. Els proletarii eren els membres de la classe social més baixa rebien aquest nom perquè l’únic que podien aportar a l’estat eren els seus propis fills ( proles “descendència, posteritat”); avui la majoria som proletaris ja que depenem d’un sou. Els esclaus (mot que passa al català a través del llatí sclavus variant de slavus prové del grec bizantí derivat del vell eslau sloveninu, nom amb què s’autodenominaven els eslaus, víctimes del comerç esclavista medieval per part dels germànics, bizantins i venecians) que no gaudien de llibertat ja que havien passat a ser propietat d’un home (dominus)  en llatí se’ls deia serfs (servi), d’on deriven mots com servil, servitud, servei, autoservei, servicial, servir…

Entre els llatinismes, tenim referendum l’acte mateix de “la consulta popular”, però abans es deia ad referendum “a consulta” ja que hi havia el costum de sotmetre a la consulta del poble les decisions que prenia el senat; i per indicar que hi ha els membres suficients d’un organisme o col·lectiu per prendre acords vàlids encara es diu quorum literalment “dels quals” però indica la presència dels quals és suficient”, ja que aquest genitiu plural del pronom relatiu qui, quae, quod és una abreviació de la frase llatina quorum praesentia sufficit.

A Roma per fer carrera política calia ser un bon orador i tenir grans dots d’eloqüència. Potser avui en dia els polítics se n’obliden! També el poble respectava i admirava els seus líders, sobretot August, tal com aquests dies passa amb el nou president dels Estats Units, Barack Obama ( ja vàrem parlar en un altre article del palíndrom Amabo Obama de la seva campanya i del que tenen de romans els nord-americans) a més en molts estats  utilitzen el llatí com a lema propagandístic, entre altres,  el de Virgínia és Sic semper tyrannis, el d’Arkansas Regnat populus i el de Missouri Salus populi suprema lex esto. Ja ho sabeu si us voleu dedicar al món de la política on us heu d’emmirallar! Als Estats Units, ho han tingut molt clar!

Qui s’atreveix, doncs, a declamar el famós començament de la primera Catilinària de Marc Tul·li Ciceró: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? Quam diu etiam furor iste tuus nos eludet?… 

A més dels exercicis del llibre de text de llatí i d’aquests Hot Potatoes, són molt interessants els que proposa Fernando Lillo a”El latín y el griego de tu país o comunidad” dins  El latín y el griego de tu vida pàgs. 92-96,  Aurea clásicos 2004.

Per què hem rebut una herència lèxica romana tan aclaparadora en el camp de la política? Té a veure, potser, amb els règims polítics que van seguir a la caiguda de l’imperi romà? Què n’opines?

Oedipus Rex de Sòfocles amb música d’Igor Stravinsky

Visioneu l’inici de l’ òpera oratori Oedipus Rex de Sòfocles, amb llibret de Jean Cocteau, versió llatina de Jean  Daniélou i música d’Igor Stravinsky, després comenteu el que creieu oportú:  

Podeu aprofitar per repassar el casal d’Èdip i Sebastià Giralt us en donarà un bon cop de mà.

L’heroi de Jordi Pàmias

primaticcio.jpg

Ulisses i Penèlope, de Primaticcio.

Heu llegit l’Odissea d’Homer o més aviat la seva adaptació (si no ho heu fet encara, no deixeu passar el moment); crec que ara ja podeu comentar què us sembla aquest poema de Jordi Pàmias

Ulisses: el retorn a si mateix,

el tancament del cercle, el pericle que acaba

a la casa natal. Feliç, pot dir:

-Els altres són vençuts. Jo sóc a Ítaca.

Cova de Polifem, Circe, la fetillera,

els companys d’aventura, amb la barba grisenca,

Nausica, les sirenes temptadores:

tot jeu en un racó polsós de la memòria.

La sang ha corregut al casal. I Penèlope

l’ha abraçat. Ara Ulisses conclou: -La meva illa

i jo som el mateix. El viatge és somni…

Els altres són, només, escorrialles.

Narcís i l’altre, Jordi Pàmias. Edicions 62- Empúries, Barcelona, 2001.