Tag Archives: Foment Lectura

Tòpics literaris

Qui va escriure aquests fragments i a quins tòpics literaris fan referència?

I. Dum loquimur, fugerit inuida

aetas: carpe diem, quam minimum credula postero. 

II. Beatus ille, qui procul negotiis,

ut prisca gens mortalium,

paterna rura bubus exercet suis.

III. Auream quisquis mediocritatem

diligit, tutus caret obsoleti

sordibus tecti, caret inuidenda

sobrius aula.

Si encara no saps el nom del seu autor, potser Maria Àngels Anglada et donarà un cop de mà:

Però us voldria presentar físicament el nostre amic …, aquest ” homenet graciosíssim” com l’anomenava l’emperador. No era alt, certament; més aviat força baix, i, amb els anys, es va tornar grassonet, ja que tampoc no menyspreava el bon menjar. Ell mateix es comparava, amb sentit de l’humor, amb “un porc grassonet del ramat d’Epicur”. Amb això volia dir que li agradava l’ensenyament d’aquest filòsof grec, que recomanava gaudir del plaer amb moderació… era ric, no de terres, sinó de sentiments afectuosos i profunds, de saviesa, d’amistat i, sobretot, del  do de les muses gregues: la poesia. Ell adaptà les més belles estrofes i els ritmes grecs a la llengua llatina; ell cantà l’amor, el pas del temps, l’amistat, la bellesa de les fonts, la grandesa de Roma. Però també gosà de trepitjar un camí nou: explicar la senzilla vida de cada dia en poemes: un àpat, un viatge des de Roma fins a Bríndisi -i no eren tan còmodes com ara!-, una passejada pels carrers de Roma, una simple conversa amb el seu esclau. Tot això ho va fer en uns llibres anomenats Sàtires; i donà preceptes i opinions sobre art i literatura a les Epístules. Aquests llibres, al costat de les seves Odes immortals i l’anomenat Èpodes, formen el conjunt de la seva obra.

Maria Àngels Anglada, Retall de la vida a Grècia i a Roma (Empúries, 1997)

 

Hi ha amors que maten!

Alguns us vàreu queixar (amb raó) que el vídeo que vaig penjar del YouTube a Amor més enllà de la mort no seguia fil per randa la història d’Orfeu i Eurídice. A veure, què us sembla la meva versió del mite? He posat música de Monteverdi i de Gluck que van tractar aquest mite i ho he guarnit amb obres d’art de totes les èpoques i estils.

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/fJt44Q5XUHI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Quin càstig van rebre les mènades? (Si no ho recordeu, podeu rellegir Narracions de mites clàssics pàgs. 124-126). La música amanseix les feres!

Viatge a Ítaca: de Kavafis al Cristòfol Ferrer

Llegiu el poema Ítaca de Kostandinos Kavafis i així sabreu què volen dir les Ítaques. Després escolteu la cançó Viatge cap a Itaca de Lluís Llach:

A la pel·lícula Kavafis (1996) de Iannis Smaragdis, el podem sentir recitat en grec modern:

Sir Sean Connery recita en anglès el poema de Kavafis amb música de Vangelis i amb escenes de la pel·lícula Baraka de Ron Fricke.

No us perdeu l’animació poètica de la Marta Carbó a Llegir molt i escriure bé. L’enhorabona i que tinguis, Marta, un bon viatge cap a Ítaca!

La caverna de Plató

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/nxVwsKNv08Q" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Vid. al Youtube l’Al·legoria de la caverna i Matrix. Vid. La cinta de Νίκη

Imagina uns homes que habiten una caverna subterrània. Estan asseguts d’esquena a l’entrada, amb els peus i mans lligats de tal manera que només poden mirar la paret de darrere la caverna. Al seu darrere hi ha un mur alt, i per darrere el mur caminen uns éssers, que s’assemblen als homes, i que aguanten diverses figures damunt del mur. Com que hi ha un foc darrere aquestes figures, projecten ombres flamejants a la paret de la caverna. Així, l’única cosa que poden veure els habitants de la caverna és un teatre d’ombres. Han estat en aquesta posició des del dia en què van néixer, i per tant es pensen que aquestes ombres són l’única cosa que existeix.

Jostein GAARDER, El món de Sofia, 1991 (trad. E.Folch i T.Hoverstad)

Si encara en vols saber més consulta la pàgina Filòpolis del professor Llorenç Vallmajó sobre Plató: el mite de la caverna. Si t’agrada llegir, no et perdis El món de Sofia de J. Gaarder ni La caverna del nobel José Saramago.

L’aprenent de bruixot, tot un luxe

 Fernando Lillo Redonet a partir de L’amant de les mentides de Llucià de Samòsata ens ha regalat un conte preciós sobre un aprenent de bruixot al seu excel·lent llibre:  

El aprendiz de brujo y otros cuentos de Grecia y Roma  (editorial Merial, 2007)aprendiz_brujo.jpg

Després d’haver-lo llegit, visionarem  El aprendiz de brujo, dins la fantàstica pel·lícula de Disney Fantasia 1940 i 2000 amb el millor Mickey Mouse: dropo, innocent i entremaliat. Gaudiu un cop més del fabulós joc de llums i ombres, amb una explosió de colors així com de la partitura musical del compositor francès Paul Dukas.

Sabeu alguna altra paraula màgica a més d’abracadabra? Com i per què s’utilitza?

El tango i l’aprenent de bruixot, Atrapasons 7′.

Dones contra Tales

tales.jpg

 Diògenes Laerci a Vides de filòsofs il·lustres, I, 32 ens dona a conèixer els tres motius (ben misogins!) pels quals el filòsof Tales de Milet (segle VII aC) estava agraït a la dea Fortuna:

Φασὶ Θάλετα τριῶν τούτω ἓνεκα χάριν ἓχειν τῇ Τύχῆ. πρῶτον μἐν ὄτι ἄνθρωπος ὲγενόμην καὶ οὐ θηρίον, εἰτα ὄτι ἀνὴρ καὶ οὐ γυνὴ, τρίτον ὄτι ῞Ελλην καὶ οὐ Βάρβαρος.

 

Els traduïu (pàg. 201 ex. 9 Grec 2 ed. Teide, 2005) i després els compareu amb dues rèpliques femenines:

. La gran poetessa catalana i activista feminista del segle XX, Maria Mercè Marçal  (Ivars d’Urgell 1952-Barcelona 1998), llicenciada en filologia clàssica, va voler començar la seva obra poètica Cau de llunes (1973-1976) tot proclamant aquesta divisa, que va prodigar al llarg de la seva curta vida:

                          A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i de nació oprimida.

        I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Podeu veure al canal YouTube de la Fundació Maria-Mercè Marçal un vídeo de la ‘Divisa’ de “Cau de llunes” llegida per Maria-Mercè Marçal.

Mirna Vilasís canta DIVISA (Maria-Mercè Marçal/Xavi Múrcia):

. Montserrat Tudela,  llicenciada en filologia clàssica, subdirectora de la revista Auriga, activista cultural i treballadora infatigable, es presenta en el seu bloc Recordant Kazansakis així:  “Cada dia quan m’aixeco miro el cel, i em reconec afavorida per ser en un lloc del món on es viu en llibertat. Sóc dona, de clàssiques, d’un país sense estat i parlo una llengua “sense papers”. Això, i més, m’ha fet caparruda de mena!”. Per molts anys, Montserrat!

P.S. També em rebel·lo contra el pensament desafortunat de Tales home, tan intel·ligent i no va ser capaç de passar per alt la pressió cultural de la seva època; tanmateix, sento una profunda admiració per Tales de Milet: el primer en passar del pensament mitològic al filosòfic, considerat un dels set savis i conegut pel seu pensament matemàtic. Si no recordeu el seu teorema, amb aquest vídeo amb música dels Luthiers en fareu memòria:


Us atreviu a escriure (i si pot ser en grec) els vostres tres agraïments a la vida?
P.D.: 6 de març de 2018
#VagaFeminista8M

Marina Mascarell ret homenatge al vers de Maria Mercè Marçal i ens parla sobre la desigualtat de gènere a ‘Three Times Rebel’.

Dona i art

De mans hàbils és aquesta pintura. Bon Prometeu,

hi ha també homes iguals a tu en talent.

Aquesta noia, qui l’ha pintada, si li hagués donat veu,

de ben cert, que seria, de cap a cap, Agatarquis.

Erinna de Telos, Antologia Palatina  VI 352

(trad. M.Capellà, Poetes gregues antigues PAM 2004)

En aquest breu epigrama, la poetessa grega Erinna de Telos, precursora de la poesia hel·lenística, descriu un retrat d’Agatarquis. Comença lloant la tendresa de la mà del pintor que l’ha fet. Tot seguit, invoca Prometeu, el famós tità, model dels artistes plàstics i creador dels humans, i iguala a ells els dotats amb sapiència artística. No tenim el retrat d’Agatarquis, però podem homenatjar el Dia Internacional de la Dona Treballadora amb aquest vídeo sobre la dona en l’art:

Heu reconegut algun rostre femení? Quin? Per què són belles?