“Manual per a unes eleccions”

Diumenge el poble de Catalunya tindrà l’oportunitat d’elegir els seus representants polítics a les urnes. Avui a mitjanit acaba la campanya electoral.  Si mai no parlo de política a classe ni al bloc, a què treu cap aquesta entrada? Doncs, que la idea política de responsabilitzar el poble del govern d’una ciutat o d’un Estat és una altra herència cultural que hem heretat de grecs i de romans, tot i que la seva societat era esclavista i que les dones estaven excloses (tot i que a Roma podien demanar el vot). Sols  hi podien participar els homes lliures, els anomenats ciutadans romans, si eren majors d’edat.

En el segle IaC el magistrat, normalment un dels dos cònsols, vint-i-quatre dies abans dels comicis (comitia), convocava l’assemblea corresponent on feia pública la llista dels candidats acceptats i, tot seguit, la penjava en un lloc ben visible. Aquests vestien una toga blanca (candida en llatí) i començava la campanya electoral (petitio) que consistia a deixar-se veure en públic (ambitio) i a demanar el vot amb una encaixada de mans (prensatio).

El dia de la votació, que fou secreta a partir del 139 aC, l’assemblea es reunia en el Camp de Mart en unes instal·lacions (Saepta) on els ciutadans  agrupats per tribus o centúries, segons la votació, exercien el seu dret a vot en la cista, si els auspicis, consultats pel president,  eren favorables. Després de passar una passarel·la, els votants s’havien d’acreditar i després escrivien en una tauleta de cera (tabella) el nom o els noms dels seus candidats. Vora les urnes hi havia els garants del vot per evitar el frau, un anomenat pel president i els altres pels candidats.

Al final de la votació, hi havia l’escrutini. Per sorteig es feien públics els diferents resultats parcials i finalment sortien els magistrats electes. El candidat proclamat en primer lloc podia ser qui no ha obtingut més nombre de vots absoluts; per tant per guanyar les eleccions calia tenir partidaris arreu més que concentrats.

Què ha canviat o què roman d’ençà dels romans en el procés electoral? Quins paral·lelismes podem establir?  Sabem pels textos llatins i pels grafits pompeians, a manca de tanques publicitàries, com era la precampanya i la campanya electoral, les aliances i les coalicions, les mesures legals que impedien la propaganda el dia de la votació, el frau en el dipòsit i en el recompte de vots, la compra de vots, etc. Si en voleu saber molt més, com sempre, cal recórrer als textos, i us recomano un llibre publicat a L’Esparver clàssic, la Magrana, amb introducció i edició de Joan Carbonell i Manils: MANUAL PER A UNES ELECCIONS. En aquest llibre hi trobareu un míting electoral de Marc Tul·li Ciceró quan fou candidat al consolat, també hi trobareu els consells que li va donar el seu germà, com si fos un director de campanya electoral, o les pintades de suport a un candidat amb què s’omplien els carrers de la ciutat de Pompeia just abans de ser sepultada per l’erupció del Vesuvi i si us agraden les lleis que regulaven el procés electoral, per molt pesades i repetitives que siguin, també les hi trobareu. Si el llegiu, vosaltres mateixos en podreu treure les conclusions i podreu comprovar si el procés electoral ha canviat o no des dels romans!

N.B.: Per treballar el tema de les eleccions a classe de llatí o de Cultura Clàssica a l’ESO és molt interessant el treball de Fernando Lillo La campaña electoral en Pompeya i Grafitos pompeyanos.