La petita Venus (1936-1937) de Juli González fa tan sols 20,5 x 6 x 9,3 cm però en ella s’hi reflecteixen cadascuna de les circumstàncies més importants de la vida sencera d’aquest artista barceloní: el seu aprenentatge en el camp de l’orfebreria en el negoci familiar que tenien a la Rambla de Catalunya de Barcelona, abans d’anar-se’n a París, i, per tant, el seu gust per a fer objectes petits; el desig de fer art un cop superada al cap de molts anys la mort del seu germà gran, en Joan, que havia estat el seu millor mestre i amic; el coneixement de l’actualitat artística més moderna i, sobretot, el fet de veure’s forçat a treballar com a aprenent de soldador a la casa Renault de cotxes, que va canviar completament la seva vida i la història de l’escultura del segle XX ja que Juli González va conèixer la soldadura autògena, i tot experimentant amb petits retalls de ferro, cargols i peces que trobava a la feina, el va portar a la nostra petita Venus.
N.B.: No fa gaire que he conegut aquesta petita gran obra d’art i l’experiència vital que hi ha al darrere, fet que m’ha portat a fer-ne un apunt aquí per fer-ne difusió i alhora exemplificar allò que sempre em sentiu a dir: de tot se n’aprèn i sovint del que menys esperem ens fa crear meravelles. Què n’opineu de tot plegat? Per què creieu que Juli González l’anomenà Venus?…
