Heu vist les bases per al primer concurs telemàtic d’assaig filosòfic d’aquest bloc? Qualsevol dels que heu escrit algun article o comentari una mica llarg, ja sabeu el que heu de fer per participar.
Mireu tota la informació obrint la pestanya “Sant Jordi 2008“. Els articles es publicaran a la pàgina d’inici i sota la pestanya del concurs.
Ànims, a pensar i escriure que no només és gratis sinó que a sobre podeu guanyar un premi!
Jesús Gómez
La darrera setmana vam tenir un debat a classe (al 1r artístic) prou interessant com per que tingui una continuació al bloc. Una alumna va plantejar objeccions a la teoria de l’evolució i, fins i tot, va portar uns llibres que semblen qüestionar-la (prometo que els llegiré atentament tan bon punt pugui: darrerament m’he vist obligat a recuperar “El guardián entre el centeno” i encara he d’acabar “Planilandia”… jo llegeixo el que em recomanen, encara que m’ho recomanin els alumnes). No cal obviar el fet que el punt de vista des del que es plantegen les objeccions és de caràcter religiós: és va plantejar que el lliure albir (“libre arbitrio”) o l’existència d’una consciència moral (distinció entre bé i mal) constitueixen elements que diferencien tan a l’home respecte de la resta dels animals que sembla improbable que siguin fruit d’una evolució a partir d’una altre espècie animal, sense intervenció d’un ésser superior (això darrer no es va dir, però suposo que és aquí on es volia anar a parar).
Qualsevol que em conegui suposarà que vaig contestar amb contundència i entusiasme: vaig esgrimir arguments, explicacions sobre la conducta dels ximpanzés, comparacions amb les pelvis dels goril·les i les mandíbules dels orangutans … en resum, vaig provar d’ensorrar les conviccions d’una alumna sota una muntanya d’arguments, teories científiques i fòssils … i vaig fracassar: No vaig convèncer a ningú que no hi fos prèviament convençut.
Si aquest fracàs s’hagués produït amb qualsevol altre tema, és possible que no li donés més importància, però crec que les qüestions científiques reclamen una certa militància quan es veuen qüestionades des d’una postura religiosa. Ja està bé! La religió constitueix una resposta raonable a les necessitats emocionals o afectives (des d’una posició menys materialista que la meva, diríem “espirituals”) de moltes persones i no seré jo qui objecti res al dret a la lliure consciència religiosa … però no estic disposat a admetre que les creences religioses aprofitin la ignorància (ho diré més clar: LA IGNORÀNCIA) per qüestionar l’autoritat de la ciència. Cap religió té l’autoritat que la ciència ha conquerit al llarg dels segles, per què cap religió ha donat símptomes d’allò que constitueix la grandesa de la ciència: la humilitat de considerar que els seus postulats són provisionals, que no posseïm cap veritat absoluta ni cap llibre sagrat, que no estem millor dotats que un altre per interpretar un fenomen i, per sobre de qualsevol argument, mai no s’ha mort a ningú en nom de la ciència. Els tractats científics resten nets mentre que no hi ha cap llibre sagrat que no regalimi la sang d’aquells que el van qüestionar.
Cal ser militant: la ciència és relativa i provisional, la religió pretén ser absoluta. És per això que ningú no mataria en defensa d’una teoria científica però sovint es fa per una convicció religiosa … Quin Déu tan sanguinari teniu que permet que es mati en el seu nom; no entenc com dormiu tranquils després de pregar a tal monstre de crueltat.
Anys i anys d’escoltar barbaritats i com a detonant un simple comentari que va fer el professor de filosofia a l’article del meu company Antoni Merino m’ha aportat els ingredients necessaris per crear aquest altre. Parlaré de terrorisme com ho va fer en Toni, però d’un altre tipus de terrorisme, del qual els crims passen desapercebuts tot i fer també molt de mal a la societat… Parlo del terrorisme lingüístic!
A tothom por escapar-se-li alguna falteta, però em sembla exagerat a quins extrems arriba alguna gent que aconsegueix ferir la pobra oïda de qualsevol que els escolti parlar.
I és que senyors, “me se” sona a les orelles d’algú amb una mica de cultura com un guix que grinyoli a una pissarra.No teniu “agüelos” ni “abis”, i no ho dic perquè hagin mort. I no sé si el diccionari ha acceptat el terme “asín”; tot i això no podria sonar pitjor.
Ei, no només parlo d’alumnes. Parlo de persones adultes amb una suposada carrera que no tenen consciència de que allò que anomenen “hombrus” són espatlles, i que aquella part del cos que creien que era la seva “espatlla” ara resulta ser la seva esquena.
Aquests errors poden arribar a ser anecdòtics i fer-nos pensar que més aviat que un problema d’incultura el que tenim davant nostre és un problema de barbarismes, un darrere l’altre. I és que juro i ho poden ratificar alguns companys meus que un docent va escriure “sensa” a la pissarra sense entendre per què de sobte esclafíem a riure, igual que tampoc entén la raó que ens fa amagar el cap o tapar-nos la cara quan se li escapen algunes perles com ara “aparat”, “ensamen”, “actividat” o alguns canvis de gènere bastant peculiars. Els seus ex-alumnes sempre el recordaran. El problema és DE QUINA MANERA el recordaran, com quedarà aquest mestre a la seva memòria. Veieu el que vull dir?
Per què es queixa? Tant greu és que cometem faltes d’ortografia?, us preguntareu.
Bé, crec que la nostra manera d’escriure i parlar és un clar indici del nostre nivell cultural. No és difícil aconseguir un bon nivell (¡ahora usted también puede hacerlo!). Llegint bastant (tot i que sembla que tret de les lectures obligatòries…) les faltes ortogràfiques disminuiran. Està clar que cadascú pot utilitzar el registre que li vingui en gana i parlar com vulgui, però ha d’acceptar les conseqüències que aquestes decisions els portaran, com ara una imatge pobra sobre el nivell cultural, educatiu… d’un mateix.
I és que crec que és important tenir un bon nivell perquè a l’hora de conèixer algú o a una entrevista de treball, allò que es veurà no serà si som bons treballadors o magnífiques persones, sinó si la nostra cultura (que es pot veure d’un cop d’ull quan hom parla) és pèssima o no, i sobretot si ens trobem a una entrevista la nostra manera de parlar dirà molt de nosaltres i pot arribar a ser crucial a l’hora de que els entrevistadors prenguin certes decisions.
Como alumno de primero de bachillerato que debe publicar un artículo, quiero escribir acerca de una grandiosa organización política llamada ETA (Patria Vasca y Libertad) que actualmente la gente califica de terrorista cuando empezó luchando contra el régimen de Franco, que eso a pesar de ser una dictadura nadie lo ha calificado nunca como terrorismo, Porqué supongo que sabéis lo que quiere decir terrorismo ¿No? En cualquier caso os pongo definición de diccionario, para que no os molestéis en buscarlo: Inducir terror a la población de forma premeditada.
Ahora mi pregunta es: ¿Por qué la gente antes estaba a favor de ETA y en cambio ahora o se mantienen indiferentes o están en contra?
Creo que todos aquellos que piensan que ETA no es más que una organización terrorista formada por un cúmulo insaciable de asesinos, no tienen ni idea de cuando se formó ETA y a raíz de que. Lo que creo es que todos aquellos que piensan esto anterior acerca de ETA no recuerdan (o directamente no lo saben) qué organización nos salvó el culo cuando Franco quiso poner un sucesor para cuando él muriera, cuyo nombre quizás os suena: Carrero Blanco, que fue enviado a la tumba gracias a esta organización tan milagrosa.
ETA se formó en el año 1959 a raíz de un grupo de estudio universitario llamado Ekin que después de haber hecho varias asambleas decidieron por la lucha armada, por aquel entonces la mayoría de la población apoyaba a ETA, en cambio al llegar la democracia la gente les perdió el respeto y gracias a nuestros “queridísimos” medios de comunicación (Refiriéndome en concreto a la Prensa) los calificaron como organización Terrorista.
Estoy completamente de acuerdo con muchos de los que habéis leído hasta aquí en una posible opinión que podáis poner, no os hagáis los tontos, sí esa de que “ETA mata a gente inocente” y sí, es cierto, ETA ha matado a mucha gente inocente por el simple hecho de que pasaban por allí y que ya se que no tenían culpa de nada; pero si ETA eligió el camino de la lucha armada era porque ya no aguantaban más en ese régimen franquista y con esta democracia tampoco cambia mucho la cosa: seguimos teniendo a algún inútil que no sabe gobernar y se pasan la pelota entre ellos mientras que a nosotros nos meten en guerras, para que luego nos quejemos del 11-M (que supongo que a nadie se le ocurrirá decir que fue ETA).
En fin, en este artículo quería exponer mi apoyo a la ETA Zaharra y ya lo he hecho (Si os habéis informado del tema, supongo que sabréis a lo que me refiero cuando digo ETA Zaharra, en la wikipedia es posible que encontréis información acerca del tema) y expongo que me ha encantado ser un falacioso con todos ustedes, gracias.
PD: Este texto se lo dedico a nuestra querida compañera de clase Rosa Lirola (larilarilora) y a mi gran amigo Alberto, que en más de una discusión sobre política me ha dicho que el 11-M fue ETA. Ya de paso de la URL de mi blog descaradamente, que ya que he escrito al menos hago publi:
http://benditaincoherencia.blogspot.com
Gudariak (Antoni Merino
La ex primera ministra de Pakistan ha mort al segon atemptat que pateix des de l’octubre.
Aquest article no vol ser un panegíric, ni tan sols un homenatge, d’un personatge públic (les dues vegades que va sortir del poder ho va fer sota acusacions de corrupció i no seré jo qui dubti de la corrupció de la classe política), sinó una reflexió sobre l’accés al poder de les dones a l’Islam.
Els elements que voldria que tinguéssiu en compte quan analitzem aquesta qüestió són els següents:
Pakistan és un estat islàmic i això vol dir que la seva existència com a estat diferenciat de la Índia es basa precisament en el fet que la seva població és majoritàriament musulmana i no hindú o budista. “Pakistan” vol dir “terra dels sagrats o dels purs” i això deu voler dir que no estan contaminats per les altres religions.
Benazir Butto era una dona musulmana que havia arribat al poder dues vegades per mitjans democràtics. De fet, quan la van matar, estava fent un acte de propaganda política de cara a les properes eleccions.
Les dones musulmanes no governen habitualment els seus països (i això és un eufemisme, ja ho sé!), de fet, la primera vegada que Benazir Butto va accedir al poder, els seus opositors van argumentar que el fet que una dona els governés era contrari a la tradició, a la llei islàmica i, fins i tot, contrari a les lleis de la naturalesa (pobre naturalesa, sempre en la boca dels que menys la coneixen …).
Per tant, que una dona musulmana hagués arribat al poder polític a un estat predominantment musulmà, i s’hi hagués mantingut amb una certa estabilitat hauria tirat per terra qualsevol argument sobre la il·legitimitat de l’accés al poder per part de les dones (no oblidem que els fets, quan es produeixen, invaliden els arguments més sofisticats) i l’hagués convertit en un fenomen normal. Òbviament, la violència amb la que s’ha impedit aquesta possibilitat (han mort més de 20 persones), ens indica que els arguments ja no se sostenien per si sols: un argument sòlid no necessita cadàvers per a sostenir-se.
És, per tant, lamentable que uns dèbils mentals (només la feblesa actua amb tanta violència) hagin impedit que l’Islam s’apropi a la normalitat. Esperem que aquesta normalitat arribi quan abans millor i no només a l’Islam (conec algun estat aconfessional del Sud d’Europa que mai ha estat governat per una dona elegida democràticament, i no em refereixo a Andorra ni a Portugal). Esperem que al Pakistan la democràcia sigui algun dia més important que la puresa i, mentrestant, alegrem-nos de ser impurs!
Jesús Gómez.
Si vols conèixer la notícia de forma més àmplia, consulta els següents enllaços a la premsa digital:
www.lavanguardia.es/lv24h/20071227/53422094089.html;
www.avui.cat/article/mon_politica/17191/govern/pakistan/mante/la/data/eleccions/tot/la/mort/benazir/bhutto.html; www.elmundo.es/elmundo/2007/12/28/internacional/1198857681.html?a=6741f8cc90784f40583295004154a081&t=1198864264; www.elpais.com/articulo/internacional/Cientos/miles/paquistanies/despiden/Bhutto/ciudad/natal/elpepuint/20071228elpepuint_3/Tes;
www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=470342&idseccio_PK=1007
www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2680769
Com que no us animeu a enviar-me cap article, m’he decidit a obrir el foc jo mateix; a veure si us provoco suficientment com per què deixeu la vostra proverbial mandra i escriviu alguna cosa.
Com que s’apropa Nadal (escric això la tarda abans de la festivitat) a l’Institut vam gaudir d’un d’aquells dies ambigus per al professorat: hem d’anar però no a fer classe. El meu cas és peculiar: havia d’estar a la biblioteca i, per tant, vaig presenciar una xerrada sobre tatuatges … En el seu moment presentaré la meva valoració sobre l’activitat i faré els oportuns comentaris sobre l’oportunitat de l’activitat, però ara em volia centrar en algun dels aspectes que em van cridar l’atenció al llarg de l’exposició. Podríem sintetitzar alguna d’aquestes qüestions de la següent manera:
La senyora que va fer la xerrada va defensar amb entusiasme la bellesa dels tatuatges, i va argumentar que aquests constitueixen un element diferenciador de la individualitat; de fet, va dir, si a la nostra cultura actual no estan prou ben vistos és per culpa del cristianisme (de fet va dir “catolicisme”, tot confonent la part amb el tot) i de l’Islam, que pretenen imposar la uniformitat entre els individus i, per això, prohibeixen els elements diferenciadors, i fan passar als tatuats per persones de mal viure, marginats i subversius…
Bé, si em coneixeu sabreu que no sóc precisament un paladí del cristianisme, ni de l’Islam (ni de cap altra religió), però, en aquest cas he de trencar una llança en favor d’aquestes religions: la conferenciant va exposar com el tatuatge s’ha fet servir a les més variades civilitzacions com a element diferenciador entre classes socials i, també, de gènere (els tatuatges de les dones són diferents dels masculins, els monjos budistes no tatuarien mai una dona …). Em sembla, per tant, que si una religió impedeix que un estigui obligat a anar amb el carnet d’identitat, social i sexual, gravat a la cara … ben vinguda sigui aquesta religió que impulsa la igualtat (no necessàriament la uniformitat) entre totes les persones, al marge de la seva classe social, o les seves peculiaritats sexuals.
De fet, les societats que van aparèixer al llarg de la xerrada no són precisament exemples de societats igualitàries. Tampoc no és d’estranyar que els nazis tatuessin les seves víctimes, als camps d’extermini, per tal de diferenciar-les i classificar-les correctament …
En realitat la nostra societat ha evolucionat cap a una certa uniformitat en l’aparença impulsada per un desig d’igualtat: les dones porten pantalons com si fossin homes i els homes duen els cabells llargs, com les dones (que diria la meva àvia). I, si volem, ens tallem els cabells o ens posem faldilles i presentem una aparença acord amb la nostra voluntat actual, sense etiquetes permanents …
Tal i com una vegada li vaig dir a un alumne que s’havia tatuat l’escut del Barça a l’alçada del cor: i si un dia d’aquests et fas del Madrid? Canviar és dolent?
No deixeu que cap marca permanent defineixi per sempre la vostra imatge estètica, ideològica, esportiva, social, sexual … Sigues el que vulguis a cada instant: tatuar-se és posar-se una etiqueta que no es pot canviar i només les pedres no canvien.
Jesús Gómez.