Arxiu de la categoria: General

Drets humans: preàmbul.

Publicat el per
1

El 10 de desembre de 1948, el proper dijous farà 60 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar i proclamar la resolució 217 A (III), coneguda habitualment com la Declaració Universal de Drets Humans. Aquesta declaració està inspirada en la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà que l’Assemblea Nacional del Poble Francés va proclamar en constituir-se després de la revolució francesa. Els ideals que recullen i impulsen totes dues declaracions tenen, per tant, el seu origen en la Il·lustració i giren al voltant de la llibertat i la dignitat de l’home.

Pensem que és interessant aprofitar l’efemèride per tal de reflexionar críticament al voltat d’aquesta declaració i la seva aplicació i és per això que iniciarem la publicació (intentarem que un cop per setmana) d’un article, amb un breu comentari i, si s’escau, alguna notícia d’actualitat que ens serveixi de pont entre la reflexió teòrica i la realitat.  Hem afegit també un enllaç (a la columna de la dreta)  a una pàgina en la que trobareu molta informació sobre el tema.Començarem pel preàmbul:

Declaració Universal de Drets Humans

PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d’homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d’una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d’aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d’aquest compromís,

L’Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.

Cal situar aquest preàmbul en el seu context històric: fa tot just 3 anys del final de la 2a Guerra Mundial però res no sembla anunciar que sigui el final dels conflictes, ja que s’estan posant les bases per a l’anomenada Guerra Freda i de successives guerres de caire més calent; tanmateix, la presa de consciència del que ha significat l’holocaust nazi encara no és completa, d’aquí que al preàmbul es digui que “el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat” . Resulta, si més no, ingenu pensar que Auschwitz i Mauthausen van ser resultat del desconeixement dels drets humans… del menyspreu sí, però no del desconeixement! Més enllà d’aquesta ingenuïtat cal situar aquest preàmbul com el que aspira a ser: “l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions” . No és, per tant, una descripció de la situació actual, sinó l’horitzó cap al que cal anar.

Us convidem a reflexionar al voltant d’aquest preàmbul i a fer les vostres aportacions, crítiques o no.

Identitat sexual

Publicat el per
2

Reprodueixo un extracte de l’entrevista realitzada per Víctor-M. Amela a la filòsofa Beatriz Preciado, autora de Manifiesto contrasexual (Opera prima, 2002) i Testo Yonqui (Espasa 2008), al diari La Vanguardia. Considero que ofereix una reflexió interessant sobre molts temes i, especialment, el de la identitat sexual.

¿Es usted hombre o mujer? Esta pregunta refleja una ansiosa obsesión occidental.

¿Qué obsesión? La de querer reducir la verdad del sexo a un binomio.

¡Es que hay hombres y hay mujeres…! Yo dedico mi vida a dinamitar ese binomio. ¡Afirmo la multiplicidad infinita del sexo!

“Hay tantos sexos como personas”, dice un amigo mío. ¿Sería eso? Sí, me gusta. Eso de hombre y mujer son construcciones culturales. Así pues, tampoco hay homosexuales y heterosexuales.

En tal caso, ¿qué hay? Un transgénero pansexual. En caso de que hubiera que definirse, así me definiría yo.

Pero hay vaginas y penes, hay tetas y testículos, hay estrógeno y testosterona… Sí. ¿Y?

Que eso no es cultura, ¡es biología! Esgrimir rasgos anatómicos (o bioquímicos) para fijar identidades sexuales ¡es cultural! Hasta 1868, por ejemplo, no hubo heterosexuales y homosexuales.

¿Ah, no? Son términos formulados por Kerteny. Antes había prácticas sexuales varias. Médicos y juristas parcelaron nuestra anatomía igual que los teólogos hacían con la divinidad.

¿Con qué criterios? Visuales, en principio: el aspecto anatómico discriminaría hombres y mujeres. Y si algún cuerpo no encajaba bien como uno u otra, era un monstruo, una patología.

¿Eso está superado? Mire a mi amigo Thomas Beatie …Él expresa que esa idea del sexo como binomio es sólo una falsilla, que el sexo no existe.

¿Se refiere a ese hombre embarazado? Ese cuerpo que la vista condicionada definiría hombre de pelo en pecho … con su vistoso embarazo que definiría de mujer. ¡Es sólo mi amigo dinamitando el dichoso binomio! Thomas se siente hombre (tomó testosterona y se extirpó los pechos) pero se mantuvo órganos reproductores con los que concebir un hijo por inseminación. ¡Es estupendo!

Lo cierto es que Thomas nació mujer. Nació biomujer. Es biomujer la asignada mujer al nacer. Y es tecnomujer la que se asigna mujer a sí misma, usando técnicas para ello.

Así, Thomas es un tecnohombre …Sí. Con su transcuerpo.

Y mucha ingeniería química mediante. ¡Menos de la que usan cada día millones de mujeres en todo el planeta! La píldora —inventada para reducir la natalidad de los negros en los Estados Unidos— es un cóctel químico que construye hoy a la mujer.

¡Liberó la sexualidad de la mujer! En cierto modo… También inhibe su líbido. Lo cierto es que la feminidad, desde la píldora, es una ficción. La píldora ¡finge menstruaciones! La feminidad es hoy una construcción biotecnopolítica: una suplantación hormonal de los 12 a los 50 años. La biomujer es hoy tecnomujer, es ya transexual.

¿Qué dicen las feministas de esto? No les gusta oírme. Pero les sugiero la reflexión de que la píldora es la sustancia más vendida de toda la historia de la humanidad… y motor de la industria pornográfica. Ha permitido que el sexo genere más capital que la reproducción, ha lubricado nuestro biocapitalismo farmacopornográfico (…) Estamos en un capitalismo en que los fármacos generan beneficios millonarios mediante la pornografía para el ojo masculino…, que es también otra invención cultural.(…)

¿Le sorprendió la ley española de matrimonio homosexual? España es medieval y nórdica a la vez. Pero reproduce la convención: yo preferiría abolir el modelo de matrimonio, ya obsoleto.

De niña, en el colegio, ¿a usted le gustaban los niños o las niñas? Nunca me sentí chica, pero tampoco chico. Tuve ligues con niñas, estaban más disponibles. Me gustaban los juegos de niños, eran más divertidos. A mí, la verdad, me gustaba todo: ¡esa avidez es lo que me caracteriza! Me tildaban de “marimacho”, es el precio…

Su sociedad le proponía una identidad. La sociedad propone unos precipitados de identidad, cada individuo asume uno… y acabas pensando que eso eres tú. Y no.

¿No? Entonces…, ¿qué soy yo? Es una pregunta ociosa y viciosa: pregúntate mejor qué procesos te han llevado a pensar “yo soy esto”.

Comencem de nou?

Publicat el per
Respon

Bé, potser que reconeguem que això no es pot aturar i que, malgrat tot, les vacances s’han acabat i el nou curs ja està en marxa … Ja sé que no és una notícia de darrera hora i que fa setmanes que estem treballant, però calia posar en marxa altres coses abans d’arrencar amb el bloc de nou.

Així doncs, ja ho sabeu: el bloc de filosofia és obert a tota la comunitat educativa (conserges, administratives, alumnes, professors …) tothom pot escriure articles o comentar els articles escrits pels altres sempre i quan es respectin les regles del joc que teniu exposades a la pestanya “Com participar als debats” però que resumirem breument:

1- Respecte per un mateix i pels altres: si comentem l’opinió d’un altre és per què ho trobem interessant i, per tant, respectable i, així, no insultem ni fem servir termes que es puguin considerar humiliants o degradants. Tanmateix, com que ens respectem a nosaltres mateixos, donem la cara i signem amb el nostre nom i cognoms, no ens amaguem darrera pseudònims ni coses per l’estil.

2- Respecte per la llengua, sigui quina sigui: podeu escriure en català o castellà però heu d’escriure tan bé com podeu! Les faltes d’ortografia denigren als que les comet i ofenen als que les llegeixen.

3- Existeix un poder absolut: Jo puc censurar qualsevol article o comentari si considero que pot ofendre a un tercer.

 Així doncs, ja ho sabeu: a pensar i a escriure!

Per cert, què passa amb Descartes i les matemàtiques? He vist un bloc en el que s’interpreta incorrectament el pensament d’aquest filòsof, físic i matemàtic. Aquesta fòbia per les matemàtiques pot ser un bon tema per un article!

Què sóc jo?

Publicat el per
3

Fem una mica de filosofia: en endavant, aniré publicant una sèrie d’articles que intenten connectar els continguts explicats a classe amb reflexions de caire més quotidià. Comencem, per tant, amb un article inspirat en les reflexions nietzschianes.

El problema del ser constitueix una de les preocupacions bàsiques de la filosofia. Preguntar pel ser equival a demanar què és la realitat, però no la realitat de qualsevol manera, sinó la realitat en si mateixa, és a dir, la realitat en la seva dimensió més íntima, la realitat vertadera, la realitat real …

Tradicionalment la filosofia occidental ha cercat una resposta en la permanència (el ser no pot canviar) i en la simplicitat (l’essència és, per definició, pura, sense barreges); però aquesta tradició va començar a fer figa a partir del segle XVIII quan, filòsofs com Hume i Kant, van plantejar la impossibilitat de conèixer aquesta realitat tan pura i permanent, i va rebre un cop molt dur a finals del segle XIX quan Nietzsche (autor que tenia a gala fer filosofia cops de martell) va proclamar que la realitat no té per què ser ni simple ni permanent i que, segurament, el problema el tenim nosaltres en tant que ens falta valor per a acceptar que tot canvia i que, aquest tot, ens inclou a nosaltres.

Aquí ens trobem amb una altra de les manies de la nostra tradició: Jo.

La preocupació pel Jo es vesteix amb robes tretes del mateix armari conceptual que obríem en el cas del ser: vull saber què sóc jo, al marge de les aparences perceptives (jo sóc algú més que aquest individu amb sobrepès, miopia, barba i alopècia implacable i creixent), al marge del pas del temps (jo sóc el mateix ara que fa 10 minuts, que fa 10 hores i que fa 10 anys), més enllà de circumstàncies particulars (jo sóc el mateix a classe, al metro, a la cua del supermercat, al llit o al lavabo).

Aquesta demanda no es queda, però, en el terreny estrictament metafísic sinó que arriba a les nostres preocupacions més quotidianes: sovint ens demanem per la veritable personalitat d’algun individu, ja que pensem que, malgrat que veiem que ningú és igual a la platja que a la feina (amb l’excepció òbvia dels socorristes) o als 20 anys que als 40, existeix una essència pura i permanent (això que anomenem personalitat o identitat personal) que identifica a aquell individu, és a dir, que malgrat els canvis, ens diu qui i què és.

Ara bé, la sospita de Nietzsche també plana sobre aquesta qüestió: si jo veig que canvio, perquè he de suposar que sóc el mateix? No serà que em costa acceptar la realitat del canvi perquè d’aquesta manera és més fàcil ignorar que aquest procés de canvi condueix inexorablement a la mort? Si m’aferro al ser, si afirmo ser el mateix ara que fa 20 anys, potser és per no haver d’acceptar que arribarà un dia que deixaré de ser …

Tanmateix, però, si deixem de banda la metafísica i tornem a la quotidianitat, la demanda de la identitat sembla ignorar les nostres reflexions nietzschianes, i ens identifiquem contínuament: afirmem ser creients o ateus, proclamem que som espanyols o catalans, o ambdues identitats a l’hora, ens definim futbolísticament i som del Barça o del Madrid (aquí sembla improbable la doble identitat)…

Afirmem què som i, sovint, el ser condiciona la nostra vida, és a dir, fem el que fem perquè som el que som. Fins i tot, quan ens indignem amb la nostra cultura i li som infidels amb una altra, i penseu que a Europa sempre trobem un motiu o altre per considerar que la cultura africana o asiàtica són meravelloses, li llencem el ser pel cap com si fos una arma mortal; així, més d’una vegada he sentit una expressió inquietant per l’ús del ser que s’hi fa: L’home europeu té però l’home africà és. No analitzarem aquí aquesta expressió, només remarquem que més que una alabança cap a l’home africà, sembla una crítica a l’europeu per la seva pèrdua d’essència … No sabem que és el ser, però ens atrevim a criticar la seva pèrdua!

La nostra ideologia no sembla dependre de la nostra capacitat de reflexió sinó del que som: sóc d’esquerres i per tant penso que és lícit donar dret a l’adopció als homosexuals … és una afirmació igualment desafortunada que dir que estàs contra l’ús d’anticonceptius pel fet de ser catòlic.

Però … el que som no és resultat del que fem i no al contrari? Sempre ho havia sospitat quan, tot reflexionant sobre el meu ser només havia trobat dificultats per definir la meva essència a partir dels exemples anteriors: no sé si sóc o no català o espanyol, ja que no em trobo les essències nacionals i, ho confesso, m’emociona molt escoltar el Rèquiem Alemany de Brams alhora que Els Segadors i la Marcha Real (que així es diu l’himne d’Espanya) m’avorreixen per un igual (i no sé si és que en el fons sóc alemany o, simplement, tinc bon gust per la música …); la qüestió sobre si sóc del Barça o del Madrid sempre m’ha sumit en la més profunda perplexitat ja que, mes enllà del fet de no comprendre què vol dir ser d’un equip i no jugar mai amb ell, tot examinant-me a mi mateix he arribat a la trista conclusió de que no sóc .. ni ganes; en el cas de la identitat religiosa ho tinc més clar: sé que no sóc creient ja que no faig l’acció de creure, no sóc ateu ja que no faig l’acció d’afirmar la inexistència de Déu i afirmo que sóc agnòstic pel fet que no conec que Déu existeixi.

És a dir, si la meva essència es defineix en aquest darrer cas és com a conseqüència de dur a terme o no una acció, intel·lectual en aquest cas, però no al contrari. En conclusió: no sé què sóc però sé què faig. No sé que sóc, però si sóc quelcom, és molt probable que ho deixi de ser.

Sòcrates, el vell impostor, incitava als seus alumnes a oblidar el món que els envoltava per tal de seguir millor el consell del déu Apol·lo “coneix-te a tu mateix” i d’aquesta manera saber què som… jo, que crec que 2500 anys de socratisme són suficients per mirar-se els melics mentals, us incito a que deixeu de cercar la vostra essència i us concentreu en el món exterior … no sempre és bonic, però es mou i es coneix gent.

L’homosexualitat al món.

Publicat el per
Respon

A continuació trobareu una sèrie d’enllaços a diferents pàgines en les que es parla sobre la discriminació a les minories sexuals a diferents països del món. És un bon material per a la reflexió i pot ser motiu d’un bon article.

http://www.es.amnesty.org/temas/minorias-sexuales/pagina/sabias-que/ Es tracta d’un enllaç a la web de l’ONG Amnistia Internacional; a més d’un breu article sobre el tema, ens ofereix la posiblitat de descarregar documents ens els que es tracta la qüestió de la discriminació sexual de forma detallada.

www.elmundo.es/elmundo/blogs/blogbackmountain/index.html Aquest enllaç ens remet a un bloc del diari El Mundo en el que l’autor reflexiona sobre la seva condició d’homosexual. La darrera entrada descriu el tracte que pateixen els homosexuals a l’Iran.

www.cogailes.org/modules.php?op=modload&name=Web_Links&file=index&req=viewlink&cid=17 Es tracta d’un enllaç a la web de la coordinadora Gai Lesbiana, concretament l’apartat d’associacions d’homosexuals religiosos (veureu que hi ha tant de cristians com de musulmans). És interessant per conèixer com es viu l’experiència religiosa des de la condició d’homosexual.

www.redsemlac-cuba.net/modules/news/article.php?storyid=2 Entrevista al poeta cubà Nelson Simón, en la que es reflexiona sobre la relació entre la cultura cubana actual i l’homosexualitat, tot trencant alguns tòpics força estesos.

Bé, espero que a partir d’aquest material a algú li doni per pensar i, si pot ser, per escriure una mica.

Sant Jordi 2008

Publicat el per
Respon

Heu vist les bases per al primer concurs telemàtic d’assaig filosòfic d’aquest bloc? Qualsevol dels que heu escrit algun article o comentari una mica llarg, ja sabeu el que heu de fer per participar.

Mireu tota la informació obrint la pestanya “Sant Jordi 2008“. Els articles es publicaran a la pàgina d’inici i sota la pestanya del concurs.

Ànims, a pensar i escriure que no només és gratis sinó que a sobre podeu guanyar un premi!

Jesús Gómez

Ciència i religió (Autor: Jesús Gómez).

Publicat el per
11

La darrera setmana vam tenir un debat a classe (al 1r artístic) prou interessant com per que tingui una continuació al bloc. Una alumna va plantejar objeccions a la teoria de l’evolució i, fins i tot, va portar uns llibres que semblen qüestionar-la (prometo que els llegiré atentament tan bon punt pugui: darrerament m’he vist obligat a recuperar “El guardián entre el centeno” i encara he d’acabar “Planilandia”… jo llegeixo el que em recomanen, encara que m’ho recomanin els alumnes). No cal obviar el fet que el punt de vista des del que es plantegen les objeccions és de caràcter religiós: és va plantejar que el lliure albir (“libre arbitrio”) o l’existència d’una consciència moral (distinció entre bé i mal) constitueixen elements que diferencien tan a l’home respecte de la resta dels animals que sembla improbable que siguin fruit d’una evolució a partir d’una altre espècie animal, sense intervenció d’un ésser superior (això darrer no es va dir, però suposo que és aquí on es volia anar a parar).

Qualsevol que em conegui suposarà que vaig contestar amb contundència i entusiasme: vaig esgrimir arguments, explicacions sobre la conducta dels ximpanzés, comparacions amb les pelvis dels goril·les i les mandíbules dels orangutans … en resum, vaig provar d’ensorrar les conviccions d’una alumna sota una muntanya d’arguments, teories científiques i fòssils … i vaig fracassar: No vaig convèncer a ningú que no hi fos prèviament convençut.

Si aquest fracàs s’hagués produït amb qualsevol altre tema, és possible que no li donés més importància, però crec que les qüestions científiques reclamen una certa militància quan es veuen qüestionades des d’una postura religiosa. Ja està bé! La religió constitueix una resposta raonable a les necessitats emocionals o afectives (des d’una posició menys materialista que la meva, diríem “espirituals”) de moltes persones i no seré jo qui objecti res al dret a la lliure consciència religiosa … però no estic disposat a admetre que les creences religioses aprofitin la ignorància (ho diré més clar: LA IGNORÀNCIA) per qüestionar l’autoritat de la ciència. Cap religió té l’autoritat que la ciència ha conquerit al llarg dels segles, per què cap religió ha donat símptomes d’allò que constitueix la grandesa de la ciència: la humilitat de considerar que els seus postulats són provisionals, que no posseïm cap veritat absoluta ni cap llibre sagrat, que no estem millor dotats que un altre per interpretar un fenomen i, per sobre de qualsevol argument, mai no s’ha mort a ningú en nom de la ciència. Els tractats científics resten nets mentre que no hi ha cap llibre sagrat que no regalimi la sang d’aquells que el van qüestionar.

Cal ser militant: la ciència és relativa i provisional, la religió pretén ser absoluta. És per això que ningú no mataria en defensa d’una teoria científica però sovint es fa per una convicció religiosa … Quin Déu tan sanguinari teniu que permet que es mati en el seu nom; no entenc com dormiu tranquils després de pregar a tal monstre de crueltat.

Terrorisme lingüístic. Autora: Arantxa Chicharro

Publicat el per
8

Anys i anys d’escoltar barbaritats i com a detonant un simple comentari que va fer el professor de filosofia a l’article del meu company Antoni Merino m’ha aportat els ingredients necessaris per crear aquest altre. Parlaré de terrorisme com ho va fer en Toni, però d’un altre tipus de terrorisme, del qual els crims passen desapercebuts tot i fer també molt de mal a la societat… Parlo del terrorisme lingüístic!
A tothom por escapar-se-li alguna falteta, però em sembla exagerat a quins extrems arriba alguna gent que aconsegueix ferir la pobra oïda de qualsevol que els escolti parlar.

I és que senyors, “me se” sona a les orelles d’algú amb una mica de cultura com un guix que grinyoli a una pissarra.No teniu “agüelos” ni “abis”, i no ho dic perquè hagin mort. I no sé si el diccionari ha acceptat el terme “asín”; tot i això no podria sonar pitjor.
Ei, no només parlo d’alumnes. Parlo de persones adultes amb una suposada carrera que no tenen consciència de que allò que anomenen “hombrus” són espatlles, i que aquella part del cos que creien que era la seva “espatlla” ara resulta ser la seva esquena.
Aquests errors poden arribar a ser anecdòtics i fer-nos pensar que més aviat que un problema d’incultura el que tenim davant nostre és un problema de barbarismes, un darrere l’altre. I és que juro i ho poden ratificar alguns companys meus que un docent va escriure “sensa” a la pissarra sense entendre per què de sobte esclafíem a riure, igual que tampoc entén la raó que ens fa amagar el cap o tapar-nos la cara quan se li escapen algunes perles com ara “aparat”, “ensamen”, “actividat” o alguns canvis de gènere bastant peculiars. Els seus ex-alumnes sempre el recordaran. El problema és DE QUINA MANERA el recordaran, com quedarà aquest mestre a la seva memòria. Veieu el que vull dir?
Per què es queixa? Tant greu és que cometem faltes d’ortografia?, us preguntareu.
Bé, crec que la nostra manera d’escriure i parlar és un clar indici del nostre nivell cultural. No és difícil aconseguir un bon nivell (¡ahora usted también puede hacerlo!). Llegint bastant (tot i que sembla que tret de les lectures obligatòries…) les faltes ortogràfiques disminuiran. Està clar que cadascú pot utilitzar el registre que li vingui en gana i parlar com vulgui, però ha d’acceptar les conseqüències que aquestes decisions els portaran, com ara una imatge pobra sobre el nivell cultural, educatiu… d’un mateix.
I és que crec que és important tenir un bon nivell perquè a l’hora de conèixer algú o a una entrevista de treball, allò que es veurà no serà si som bons treballadors o magnífiques persones, sinó si la nostra cultura (que es pot veure d’un cop d’ull quan hom parla) és pèssima o no, i sobretot si ens trobem a una entrevista la nostra manera de parlar dirà molt de nosaltres i pot arribar a ser crucial a l’hora de que els entrevistadors prenguin certes decisions.

Tatuatges

Publicat el per
9

Com que no us animeu a enviar-me cap article, m’he decidit a obrir el foc jo mateix; a veure si us provoco suficientment com per què deixeu la vostra proverbial mandra i escriviu alguna cosa.

Com que s’apropa Nadal (escric això la tarda abans de la festivitat) a l’Institut vam gaudir d’un d’aquells dies ambigus per al professorat: hem d’anar però no a fer classe. El meu cas és peculiar: havia d’estar a la biblioteca i, per tant, vaig presenciar una xerrada sobre tatuatges … En el seu moment presentaré la meva valoració sobre l’activitat i faré els oportuns comentaris sobre l’oportunitat de l’activitat, però ara em volia centrar en algun dels aspectes que em van cridar l’atenció al llarg de l’exposició. Podríem sintetitzar alguna d’aquestes qüestions de la següent manera:

La senyora que va fer la xerrada va defensar amb entusiasme la bellesa dels tatuatges, i va argumentar que aquests constitueixen un element diferenciador de la individualitat; de fet, va dir, si a la nostra cultura actual no estan prou ben vistos és per culpa del cristianisme (de fet va dir “catolicisme”, tot confonent la part amb el tot) i de l’Islam, que pretenen imposar la uniformitat entre els individus i, per això, prohibeixen els elements diferenciadors, i fan passar als tatuats per persones de mal viure, marginats i subversius…

Bé, si em coneixeu sabreu que no sóc precisament un paladí del cristianisme, ni de l’Islam (ni de cap altra religió), però, en aquest cas he de trencar una llança en favor d’aquestes religions: la conferenciant va exposar com el tatuatge s’ha fet servir a les més variades civilitzacions com a element diferenciador entre classes socials i, també, de gènere (els tatuatges de les dones són diferents dels masculins, els monjos budistes no tatuarien mai una dona …). Em sembla, per tant, que si una religió impedeix que un estigui obligat a anar amb el carnet d’identitat, social i sexual, gravat a la cara … ben vinguda sigui aquesta religió que impulsa la igualtat (no necessàriament la uniformitat) entre totes les persones, al marge de la seva classe social, o les seves peculiaritats sexuals.

De fet, les societats que van aparèixer al llarg de la xerrada no són precisament exemples de societats igualitàries. Tampoc no és d’estranyar que els nazis tatuessin les seves víctimes, als camps d’extermini, per tal de diferenciar-les i classificar-les correctament …

En realitat la nostra societat ha evolucionat cap a una certa uniformitat en l’aparença impulsada per un desig d’igualtat: les dones porten pantalons com si fossin homes i els homes duen els cabells llargs, com les dones (que diria la meva àvia). I, si volem, ens tallem els cabells o ens posem faldilles i presentem una aparença acord amb la nostra voluntat actual, sense etiquetes permanents …

Tal i com una vegada li vaig dir a un alumne que s’havia tatuat l’escut del Barça a l’alçada del cor: i si un dia d’aquests et fas del Madrid? Canviar és dolent?

No deixeu que cap marca permanent defineixi per sempre la vostra imatge estètica, ideològica, esportiva, social, sexual … Sigues el que vulguis a cada instant: tatuar-se és posar-se una etiqueta que no es pot canviar i només les pedres no canvien.

Jesús Gómez.