Arxiu de l'autor: Jesús Gómez

Quant a Jesús Gómez

Llicenciat en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona. Professor de filosofia a secundària des de 1988. Treballant al barri de Sant Ildefons, Cornellà de Llobregat, des de 1991.

Drets humans: Article 3.

Publicat el per
Respon

Article 3

Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Quan avui he llegit que a Gaza ha mort a causa del foc israelià un conductor que transportava ajut humanitari sota bandera de la ONU, he pensat que probablement les organitzacions antiavortistes que sovint es manifesten pel dret a la vida no sortiran aquesta vegada al carrer i així, de nou, una determinada manera d’entendre el que és el cristianisme torna a demostrar que només es mobilitza per la vida quan aquesta és encara una mera especulació i no una realitat.

Hi ha individus a la nostra societat que s’indignen per l’atemptat perpetrat contra la seva llibertat individual quan se’ls prohibeix fumar o se’ls limita la velocitat a la que poden circular per determinades vies. Aquests lluitadors per la llibertat de pa sucat amb oli perden consistència, substància i dignitat quan s’indignen per aquestes collonades i llegeixen amb perfecta calma i serenitat la pàgina del diari en que s’informa que ahir 30 civils palestins que, després de ser expulsats de casa seva pels soldats israelians, s’havien refugiat a una escola regentada per la ONU, van morir quan l’escola en qüestió va ser bombardejada per l’exercit israelià.

Fa pocs anys un alumne m’explicava indignat que,  a causa de la recent onada migratòria, la seva àvia ja no es sentia segura als carrers de Cornellà; vaig demanar sobre la base d’aquesta sensació i vaig descobrir que a la bona dona ningú no l’havia agredit, robat ni insultat; això sí, sembla que havia estat objecte d’algunes mirades inquietants … Avui li podria haver explicat que si Cornellà es trobés a la Franja de Gaza, no estaria tranquil·la per la seguretat dels seus nets quan són a escola i que els obusos són més perillosos que la més inquietant de les mirades.

 

Drets humans: Article 2

Publicat el per
Respon

Article 2

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

A més, no es farà cap distinció basada en l’estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.

Estem de vacances i potser no ve de gust pensar en coses desagradables i és possible que no vingui de gust pensar … Però cal vèncer la mandra i dedicar una estoneta a la reflexió de ben segur que no farà cap mal a ningú. Proposo una reflexió al voltant d’un detall d’aquest article:

Tothom té tots els drets i llibertats (…) sense cap distinció de raça (…) religió, opinió política o de qualsevol mena …

Us plantejo la següent qüestió: si algú per coherència amb la seva “religió, opinió política o de qualsevol mena” decidís privar-se a si mateix dels drets i llibertats  que li reconeix la “Declaració …” estaria actuant incorrectament? Més enllà, si per la mateixa coherència, privés d’aquests drets a aquells que legalment estan sota la seva responsabilitat: imaginem un pare que, per coherència amb les seves opinions polítiques decidís educar els seus fills en valors discriminatoris, o bé, per motius religiosos, decidís donar una educació discriminatòria en funció del gènere dels seus fills o filles. Hem de posar límit a les llibertats individuals si aquestes entren en contradicció amb els drets humans? Penseu abans de contestar: existeix un corrent d’opinió força poderós que, des de plantejaments neoliberals, afirma sovint que l’Estat no té dret a limitar les llibertats individuals…

Bon Nadal!

Drets humans: Article 1

Publicat el per
Respon

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Tal i com publicava el diari “El Pais” el dia 7/12/08:

En los países en desarrollo nacen cada año más de 20 millones de niños con insuficiencia de peso. Alrededor de 923 millones de personas se encuentran en situación de subalimentación en el mundo, según la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO). Doscientos millones de familias malviven con el presupuesto de un dólar diario; 100 millones de personas lo hacen con 50 céntimos al día y morirán si no se actúa con urgencia. Más de mil millones de personas del Tercer Mundo ni siquiera tienen acceso a agua potable. De los más de 30 países que se enfrentan a graves carencias alimenticias, al menos 24 son africanos.

No crec que calgui afegir cap explicació.

Drets humans: preàmbul.

Publicat el per
1

El 10 de desembre de 1948, el proper dijous farà 60 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar i proclamar la resolució 217 A (III), coneguda habitualment com la Declaració Universal de Drets Humans. Aquesta declaració està inspirada en la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà que l’Assemblea Nacional del Poble Francés va proclamar en constituir-se després de la revolució francesa. Els ideals que recullen i impulsen totes dues declaracions tenen, per tant, el seu origen en la Il·lustració i giren al voltant de la llibertat i la dignitat de l’home.

Pensem que és interessant aprofitar l’efemèride per tal de reflexionar críticament al voltat d’aquesta declaració i la seva aplicació i és per això que iniciarem la publicació (intentarem que un cop per setmana) d’un article, amb un breu comentari i, si s’escau, alguna notícia d’actualitat que ens serveixi de pont entre la reflexió teòrica i la realitat.  Hem afegit també un enllaç (a la columna de la dreta)  a una pàgina en la que trobareu molta informació sobre el tema.Començarem pel preàmbul:

Declaració Universal de Drets Humans

PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d’homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d’una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s’han compromès a assegurar, en cooperació amb l’Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d’aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d’aquest compromís,

L’Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.

Cal situar aquest preàmbul en el seu context històric: fa tot just 3 anys del final de la 2a Guerra Mundial però res no sembla anunciar que sigui el final dels conflictes, ja que s’estan posant les bases per a l’anomenada Guerra Freda i de successives guerres de caire més calent; tanmateix, la presa de consciència del que ha significat l’holocaust nazi encara no és completa, d’aquí que al preàmbul es digui que “el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat” . Resulta, si més no, ingenu pensar que Auschwitz i Mauthausen van ser resultat del desconeixement dels drets humans… del menyspreu sí, però no del desconeixement! Més enllà d’aquesta ingenuïtat cal situar aquest preàmbul com el que aspira a ser: “l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions” . No és, per tant, una descripció de la situació actual, sinó l’horitzó cap al que cal anar.

Us convidem a reflexionar al voltant d’aquest preàmbul i a fer les vostres aportacions, crítiques o no.

El cas Hannah Jones: el dret a morir.

Publicat el per
2

Dimecres a l’optativa de sociologia, com que hi havia una part de l’alumnat d’excursió,  vam aparcar el concepte de socialització secundària i vam fer un petit debat sobre el cas de l’Hanna Jones, la nena que a Gran Bretanya pateix de leucèmia i s’ha negat a rebre un trasplantament de cor. Com ja sabreu, aquesta nena ha rebut el recolzament dels seus pares i, finalment, ja justícia li ha donat la raó. Aprofito per corregir un error: vaig afirmar que no creia que la legislació espanyola recollís aquest dret i, tal i com veureu, em vaig equivocar (no us acostumeu).

El debat va centrar-se en el tema de la responsabilitat a l’hora de prendre la decisió de morir o de deixar morir. Ens vam preguntar si una nena de13 anys pot prendre aquesta decisió i, tot suposant que el pacient no es trobi en condicions de decidir, vam discutir sobre si és la família o un “comitè ètic” qui hauria d’assumir la responsabilitat … I ens vam deixar consideracions sense tocar: el dret al suicidi, quina diferència hi ha entre aquest cas i l’eutanàsia i, ja posats, existeix l’eutanàsia passiva?

Per tal d’aportar més informació i enriquir el debat, reprodueixo a continuació un parell d’articles publicats a “El Periódico” sobre el cas. El primer dels articles és de caràcter informatiu i el segon d’opinió.Espero les vostres aportacions.

1- Els majors de 12 anys a Espanya poden rebutjar un trasplantament

ANTONIO M. YAGÜE / MADRID
RAFA JULVE / BARCELONA

El ministre de Sanitat, Bernat Soria, va aclarir ahir que l’impactant cas de la nena britànica Hannah Jones, de 13 anys, que ha renunciat a un trasplantament vital de cor, podria donar-se a Espanya, ja que ho permet la llei d’autonomia del pacient. Segons el ministre, aquesta norma, vigent des de l’any 2002, respecta el dret del malalt de rebutjar el denominat “esforç terapèutic”. Estableix que si el pacient és major d’edat, la decisió la prendrà ell mateix. En el cas dels menors de 12 anys, ho acordaran els representants legals assessorats per un equip mèdic. I si el pacient és un nen però és més gran d’aquesta edat, com és el cas de la Hannah, seran seus els pares i els facultatius els que finalment decidiran, però li hauran de consultar i tenir en compte la seva opinió.
Hannah, que viu a Hereford, al sud-oest d’Anglaterra, ha aconseguit que la justícia britànica li concedeixi el dret de refusar un trasplantament de cor, òrgan que té greument malmès per la quimioteràpia a què ha estat sotmesa per combatre la leucèmia que pateix des dels cinc anys. Prefereix “morir dignament” a casa seva, en companyia dels seus pares, el seu germà petit i les seves dues germanes, perquè ja n’ha tingut “prou amb tants hospitals”.
El titular de Sanitat va puntualitzar que a Espanya no es coneix cap cas d’un menor que s’hagi negat a rebre el trasplantament, tot i que aquest país és el primer del món en donacions i en aquesta mena d’intervencions. Aquesta situació és “molt complexa des del punt de vista jurídic i ètic, davant la qual s’ha de ser molt respectuós amb els drets dels pacients i també amb l’opinió dels facultatius”, va comentar el ministre.
Per altra banda, el director general de l’Organització Nacional de Trasplantaments, Rafael Matesanz, va explicar que el rebuig dels pacients a sotmetre’s a un trasplantament d’òrgan vital “ha passat i passa amb una certa freqüència a Espanya”, però entre persones grans o afectades d’altres malalties greus addicionals.
El suport incondicional que ha rebut Hannah per part dels seus pares, Andrew i Kirsty, hauria estat clau també a Espanya, ja que són els progenitors els que tenen a les seves mans la decisió final. Diversos oncòlegs, psicòlegs i fins i tot malalts de càncer espanyols coincideixen que la menor hauria de rebre el trasplantament perquè asseguren que l’èxit d’aquestes intervencions és elevat. No obstant, els pares de l’adolescent britànica insisteixen a respectar la seva negativa i recorden que “pot canviar d’opinió en qualsevol moment”. Cosa difícil, perquè Hannah encara recorda que el 2007 ja li van proposar un trasplantament, però li van dir que la intervenció era arriscada i que ningú li podia assegurar que la leucèmia no tornaria a aparèixer.
Igual que l’Alt Tribunal de Londres, que ha concedit la petició a Hannah, Andrew i Kirsty Jones consideren que la seva filla és “prou madura” per conèixer les repercussions de la seva decisió. I prova d’això, expliquen, és que la nena ha tingut prou “coratge” per poder convèncer els serveis mèdics de Hereford, que van portar el cas als tribunals perquè obliguessin la menor a operar-se però que, després de parlar amb ella, han respectat la seva petició.

2- ‘La decisió de Hannah Jones’

Pepa Bueno

No hi deu haver res més dur que sobreviure a un fill. I suposo que els pares de Hannah Jones són com tots els altres pares. Del patiment que aquesta família britànica ha acumulat en els vuit anys que fa que aquesta nena combat la leucèmia no ens en farem mai càrrec. Però, per descomptat, sí que podem fer-nos-en una idea, si han arribat a acceptar la voluntat de Hannah de negar-se a un trasplantament de cor que potser li salvaria la vida. Encara que fos en precari i sotmesa a un tractament indefinidament.
De la nena, les cròniques diuen que és madura i lúcida. Potser són trets del seu caràcter. És segur, també, que el dolor accelera el creixement personal. Però el que està clar és que la seva decisió és un producte del nostre temps. La societat de la informació ens posa cada dia davant de dilemes ètics i jurídics nous. Fa molt pocs anys, cap adolescent d’aquesta edat hauria reclamat el seu dret a una vida digna, encara que sigui curta. Senzillament perquè ni tan sols li hauria passat per la imaginació que hi tenia dret. Hannah sí que ho sap i ha lluitat per aquest dret i ha guanyat. Aquest és el món on vivim, la societat on creixen els nostres fills i que tantes oportunitats els brinda. Però qui té accés a la informació, un dia la processa i treu conclusions. I aleshores ens posa davant de situacions inèdites a què haurem d’acostar-nos amb respecte i sense prejudicis. Per més desconcertants i doloroses que siguin.
La llei empara Hannah i empara també qualsevol adolescent espanyol més gran de 12 anys si decideix el mateix. Segurament, la majoria no ho sabíem, però, des que ho va explicar ahir el ministre de Sanitat, aquesta informació ja està a l’abast de tots a totes les ràdios, televisions, diaris i internet. Aquest és el nostre món, amb totes les seves conseqüències.
¿Una nena de 13 anys té dret a decidir sobre la seva vida i la seva mort? Probablement, tots diríem que no. ¿Té aquest dret Hannah Jones, després de passar vuit anys d’hospitals, operacions, medicines, dolor i escasses expectativesde portar una vida digna? Els metges, la justícia i la seva família diuen que sí.

Identitat sexual

Publicat el per
2

Reprodueixo un extracte de l’entrevista realitzada per Víctor-M. Amela a la filòsofa Beatriz Preciado, autora de Manifiesto contrasexual (Opera prima, 2002) i Testo Yonqui (Espasa 2008), al diari La Vanguardia. Considero que ofereix una reflexió interessant sobre molts temes i, especialment, el de la identitat sexual.

¿Es usted hombre o mujer? Esta pregunta refleja una ansiosa obsesión occidental.

¿Qué obsesión? La de querer reducir la verdad del sexo a un binomio.

¡Es que hay hombres y hay mujeres…! Yo dedico mi vida a dinamitar ese binomio. ¡Afirmo la multiplicidad infinita del sexo!

“Hay tantos sexos como personas”, dice un amigo mío. ¿Sería eso? Sí, me gusta. Eso de hombre y mujer son construcciones culturales. Así pues, tampoco hay homosexuales y heterosexuales.

En tal caso, ¿qué hay? Un transgénero pansexual. En caso de que hubiera que definirse, así me definiría yo.

Pero hay vaginas y penes, hay tetas y testículos, hay estrógeno y testosterona… Sí. ¿Y?

Que eso no es cultura, ¡es biología! Esgrimir rasgos anatómicos (o bioquímicos) para fijar identidades sexuales ¡es cultural! Hasta 1868, por ejemplo, no hubo heterosexuales y homosexuales.

¿Ah, no? Son términos formulados por Kerteny. Antes había prácticas sexuales varias. Médicos y juristas parcelaron nuestra anatomía igual que los teólogos hacían con la divinidad.

¿Con qué criterios? Visuales, en principio: el aspecto anatómico discriminaría hombres y mujeres. Y si algún cuerpo no encajaba bien como uno u otra, era un monstruo, una patología.

¿Eso está superado? Mire a mi amigo Thomas Beatie …Él expresa que esa idea del sexo como binomio es sólo una falsilla, que el sexo no existe.

¿Se refiere a ese hombre embarazado? Ese cuerpo que la vista condicionada definiría hombre de pelo en pecho … con su vistoso embarazo que definiría de mujer. ¡Es sólo mi amigo dinamitando el dichoso binomio! Thomas se siente hombre (tomó testosterona y se extirpó los pechos) pero se mantuvo órganos reproductores con los que concebir un hijo por inseminación. ¡Es estupendo!

Lo cierto es que Thomas nació mujer. Nació biomujer. Es biomujer la asignada mujer al nacer. Y es tecnomujer la que se asigna mujer a sí misma, usando técnicas para ello.

Así, Thomas es un tecnohombre …Sí. Con su transcuerpo.

Y mucha ingeniería química mediante. ¡Menos de la que usan cada día millones de mujeres en todo el planeta! La píldora —inventada para reducir la natalidad de los negros en los Estados Unidos— es un cóctel químico que construye hoy a la mujer.

¡Liberó la sexualidad de la mujer! En cierto modo… También inhibe su líbido. Lo cierto es que la feminidad, desde la píldora, es una ficción. La píldora ¡finge menstruaciones! La feminidad es hoy una construcción biotecnopolítica: una suplantación hormonal de los 12 a los 50 años. La biomujer es hoy tecnomujer, es ya transexual.

¿Qué dicen las feministas de esto? No les gusta oírme. Pero les sugiero la reflexión de que la píldora es la sustancia más vendida de toda la historia de la humanidad… y motor de la industria pornográfica. Ha permitido que el sexo genere más capital que la reproducción, ha lubricado nuestro biocapitalismo farmacopornográfico (…) Estamos en un capitalismo en que los fármacos generan beneficios millonarios mediante la pornografía para el ojo masculino…, que es también otra invención cultural.(…)

¿Le sorprendió la ley española de matrimonio homosexual? España es medieval y nórdica a la vez. Pero reproduce la convención: yo preferiría abolir el modelo de matrimonio, ya obsoleto.

De niña, en el colegio, ¿a usted le gustaban los niños o las niñas? Nunca me sentí chica, pero tampoco chico. Tuve ligues con niñas, estaban más disponibles. Me gustaban los juegos de niños, eran más divertidos. A mí, la verdad, me gustaba todo: ¡esa avidez es lo que me caracteriza! Me tildaban de “marimacho”, es el precio…

Su sociedad le proponía una identidad. La sociedad propone unos precipitados de identidad, cada individuo asume uno… y acabas pensando que eso eres tú. Y no.

¿No? Entonces…, ¿qué soy yo? Es una pregunta ociosa y viciosa: pregúntate mejor qué procesos te han llevado a pensar “yo soy esto”.

Comencem de nou?

Publicat el per
Respon

Bé, potser que reconeguem que això no es pot aturar i que, malgrat tot, les vacances s’han acabat i el nou curs ja està en marxa … Ja sé que no és una notícia de darrera hora i que fa setmanes que estem treballant, però calia posar en marxa altres coses abans d’arrencar amb el bloc de nou.

Així doncs, ja ho sabeu: el bloc de filosofia és obert a tota la comunitat educativa (conserges, administratives, alumnes, professors …) tothom pot escriure articles o comentar els articles escrits pels altres sempre i quan es respectin les regles del joc que teniu exposades a la pestanya “Com participar als debats” però que resumirem breument:

1- Respecte per un mateix i pels altres: si comentem l’opinió d’un altre és per què ho trobem interessant i, per tant, respectable i, així, no insultem ni fem servir termes que es puguin considerar humiliants o degradants. Tanmateix, com que ens respectem a nosaltres mateixos, donem la cara i signem amb el nostre nom i cognoms, no ens amaguem darrera pseudònims ni coses per l’estil.

2- Respecte per la llengua, sigui quina sigui: podeu escriure en català o castellà però heu d’escriure tan bé com podeu! Les faltes d’ortografia denigren als que les comet i ofenen als que les llegeixen.

3- Existeix un poder absolut: Jo puc censurar qualsevol article o comentari si considero que pot ofendre a un tercer.

 Així doncs, ja ho sabeu: a pensar i a escriure!

Per cert, què passa amb Descartes i les matemàtiques? He vist un bloc en el que s’interpreta incorrectament el pensament d’aquest filòsof, físic i matemàtic. Aquesta fòbia per les matemàtiques pot ser un bon tema per un article!

Què sóc jo?

Publicat el per
3

Fem una mica de filosofia: en endavant, aniré publicant una sèrie d’articles que intenten connectar els continguts explicats a classe amb reflexions de caire més quotidià. Comencem, per tant, amb un article inspirat en les reflexions nietzschianes.

El problema del ser constitueix una de les preocupacions bàsiques de la filosofia. Preguntar pel ser equival a demanar què és la realitat, però no la realitat de qualsevol manera, sinó la realitat en si mateixa, és a dir, la realitat en la seva dimensió més íntima, la realitat vertadera, la realitat real …

Tradicionalment la filosofia occidental ha cercat una resposta en la permanència (el ser no pot canviar) i en la simplicitat (l’essència és, per definició, pura, sense barreges); però aquesta tradició va començar a fer figa a partir del segle XVIII quan, filòsofs com Hume i Kant, van plantejar la impossibilitat de conèixer aquesta realitat tan pura i permanent, i va rebre un cop molt dur a finals del segle XIX quan Nietzsche (autor que tenia a gala fer filosofia cops de martell) va proclamar que la realitat no té per què ser ni simple ni permanent i que, segurament, el problema el tenim nosaltres en tant que ens falta valor per a acceptar que tot canvia i que, aquest tot, ens inclou a nosaltres.

Aquí ens trobem amb una altra de les manies de la nostra tradició: Jo.

La preocupació pel Jo es vesteix amb robes tretes del mateix armari conceptual que obríem en el cas del ser: vull saber què sóc jo, al marge de les aparences perceptives (jo sóc algú més que aquest individu amb sobrepès, miopia, barba i alopècia implacable i creixent), al marge del pas del temps (jo sóc el mateix ara que fa 10 minuts, que fa 10 hores i que fa 10 anys), més enllà de circumstàncies particulars (jo sóc el mateix a classe, al metro, a la cua del supermercat, al llit o al lavabo).

Aquesta demanda no es queda, però, en el terreny estrictament metafísic sinó que arriba a les nostres preocupacions més quotidianes: sovint ens demanem per la veritable personalitat d’algun individu, ja que pensem que, malgrat que veiem que ningú és igual a la platja que a la feina (amb l’excepció òbvia dels socorristes) o als 20 anys que als 40, existeix una essència pura i permanent (això que anomenem personalitat o identitat personal) que identifica a aquell individu, és a dir, que malgrat els canvis, ens diu qui i què és.

Ara bé, la sospita de Nietzsche també plana sobre aquesta qüestió: si jo veig que canvio, perquè he de suposar que sóc el mateix? No serà que em costa acceptar la realitat del canvi perquè d’aquesta manera és més fàcil ignorar que aquest procés de canvi condueix inexorablement a la mort? Si m’aferro al ser, si afirmo ser el mateix ara que fa 20 anys, potser és per no haver d’acceptar que arribarà un dia que deixaré de ser …

Tanmateix, però, si deixem de banda la metafísica i tornem a la quotidianitat, la demanda de la identitat sembla ignorar les nostres reflexions nietzschianes, i ens identifiquem contínuament: afirmem ser creients o ateus, proclamem que som espanyols o catalans, o ambdues identitats a l’hora, ens definim futbolísticament i som del Barça o del Madrid (aquí sembla improbable la doble identitat)…

Afirmem què som i, sovint, el ser condiciona la nostra vida, és a dir, fem el que fem perquè som el que som. Fins i tot, quan ens indignem amb la nostra cultura i li som infidels amb una altra, i penseu que a Europa sempre trobem un motiu o altre per considerar que la cultura africana o asiàtica són meravelloses, li llencem el ser pel cap com si fos una arma mortal; així, més d’una vegada he sentit una expressió inquietant per l’ús del ser que s’hi fa: L’home europeu té però l’home africà és. No analitzarem aquí aquesta expressió, només remarquem que més que una alabança cap a l’home africà, sembla una crítica a l’europeu per la seva pèrdua d’essència … No sabem que és el ser, però ens atrevim a criticar la seva pèrdua!

La nostra ideologia no sembla dependre de la nostra capacitat de reflexió sinó del que som: sóc d’esquerres i per tant penso que és lícit donar dret a l’adopció als homosexuals … és una afirmació igualment desafortunada que dir que estàs contra l’ús d’anticonceptius pel fet de ser catòlic.

Però … el que som no és resultat del que fem i no al contrari? Sempre ho havia sospitat quan, tot reflexionant sobre el meu ser només havia trobat dificultats per definir la meva essència a partir dels exemples anteriors: no sé si sóc o no català o espanyol, ja que no em trobo les essències nacionals i, ho confesso, m’emociona molt escoltar el Rèquiem Alemany de Brams alhora que Els Segadors i la Marcha Real (que així es diu l’himne d’Espanya) m’avorreixen per un igual (i no sé si és que en el fons sóc alemany o, simplement, tinc bon gust per la música …); la qüestió sobre si sóc del Barça o del Madrid sempre m’ha sumit en la més profunda perplexitat ja que, mes enllà del fet de no comprendre què vol dir ser d’un equip i no jugar mai amb ell, tot examinant-me a mi mateix he arribat a la trista conclusió de que no sóc .. ni ganes; en el cas de la identitat religiosa ho tinc més clar: sé que no sóc creient ja que no faig l’acció de creure, no sóc ateu ja que no faig l’acció d’afirmar la inexistència de Déu i afirmo que sóc agnòstic pel fet que no conec que Déu existeixi.

És a dir, si la meva essència es defineix en aquest darrer cas és com a conseqüència de dur a terme o no una acció, intel·lectual en aquest cas, però no al contrari. En conclusió: no sé què sóc però sé què faig. No sé que sóc, però si sóc quelcom, és molt probable que ho deixi de ser.

Sòcrates, el vell impostor, incitava als seus alumnes a oblidar el món que els envoltava per tal de seguir millor el consell del déu Apol·lo “coneix-te a tu mateix” i d’aquesta manera saber què som… jo, que crec que 2500 anys de socratisme són suficients per mirar-se els melics mentals, us incito a que deixeu de cercar la vostra essència i us concentreu en el món exterior … no sempre és bonic, però es mou i es coneix gent.

Veredicte del Concurs de Sant Jordi 2008

Publicat el per
Respon

Avui, finalment s’ha dut a terme el lliurament dels premis d’assaig. Si heu seguit el bloc, haureu vist que es van presentar 4 treballs al concurs, dels quals tres han estat premiats.

El primer premi s’ha concedit a Jordi Alcudia (2n de Batxillerat Humanístic i Ciències Socials) pel seu assaig titulat La crítica de Hume a les substàncies de Descartes. S’ha valorat molt positivament, a més de la qualitat de l’exposició i les argumentacions, el valor que implica entomar un tema tan abstracte com aquest. De fet, es tracta d’un tema tractat a classe i, per això mateix, no es juga amb l’avantatge de tractar un tema original i poc conegut. Tampoc no és senzill pensar argumentacions originals contra una teoria clàssica. Felicitats Jordi!

El segon premi s’ha concedit a Francisco José Murillo (2n de Batxillerat Humanístic i Ciències Socials) per l’assaig titulat Palabras al hombre menguante. S’ha valorat positivament la qualitat literària del treball, de vegades fregant la poesia, així com l’esforç de l’autor en fer servir un registre poc habitual a l’hora d’expressar idees filosòfiques. De fet, el problema que planteja radica en que la tesi queda emmascarada per l’ús poc precís del llenguatge. De fet, si no li hagués dirigit el treball de recerca i, per tant, no conegués les seves inquietuds, potser jo tampoc no l’hauria entés.

També s’ha concedit un accèssit a Antoni Merino (1r de Batxillerat Artístic) pel treball titulat La política apesta pero las lentejas de mi abuela son deliciosas. S’ha valorat positivament el domini del registre humorístic per expressar el desencant envers la política. Llàstima, però, que no tot l’article tingui la qualitat del títol.

No s’ha concedit cap premi a Arantxa Chicharro (1r de Batxillerat Científic i Tecnològic) pel treball titulat El sentido de la vida es 42, malgrat que el nivell de redacció és més que correcte i el vocabulari força ric, però es tracta d’un treball que no expressa una tesi, sinó que divaga sense aprofundir realment en el tema.

Més endavant faré un comentari més extens a cada article i espero que també vosaltres ho feu, ja que la vostra participació està baixant tant en la quantitat com en la qualitat

 

Juancarlistas, felipistas, peperos … (Autora: María Manrique)

Publicat el per
3

Juancarlistas, felipistas, peperos, aparentemente sin tener nada en común, pero sí amigos, aunque parezca mentira el PP y el PSOE han encontrado un tema por el que no discuten, la permanencia de la monarquía en España.

Tema estrella donde los haya, más sobao imposible, lo sé, no pretendo ser original, no lo soy, pero como veo que nadie le ha dedicado un artículo lo haré yo (así demuestro que las personas de segundo de bachillerato estamos en el mundo).

Hablar sobre este tema me hace sin querer retroceder unos diez años cuando una amiga me dijo:

“Hubo una época en la que estaba de moda pertenecer a una ONG , ahora sin embargo está de moda ser facha” ¿no me digais que el comentario no es para que te marque el resto de tu vida?, pero he de decir que en cierto modo no le faltaba razón. Me explico, hasta hace unos años la gente, en general, era digamos…moderada.

Hace algunos años, no demasiados, parece que se ha incrementado el número de progres, todos queremos tener un amigo gay y lucir una palestina en el cuello, curioso, ya que yo por lo menos soy consciente que pertenecemos a una generación que tiene unos valores un poco ambiguos como para ir predicando que somos los primos hermanos de Carrillo, pero en fin sin desviarme mucho más del tema quiero decir que esto lleva a que un sector diga:

“Yo quiero ser diferente me voy hacer pepero y voy a escuchar la COPE”, el problema vendrá cuando se ponga de moda ser del PP, socorro.

Sin divagar (y sin aburrir) más, me limitaré ha hacer una breve reflexión sobre la monarquía española.

A los políticos de los dos grandes partidos españoles se les llena la boca hablando de democracia, la democracia es maravillosa y hay que salvaguardarla por encima de todo, estos son los mismos políticos que como he dicho antes defienden la monarquía ¿ambos aspectos son realmente compatibles? Yo sinceramente lo dudo, hagamos un repaso rápido de la historia, Juan Carlos fue nombrado rey de España por Franco, ya que recordemos que el verdadero sucesor de la corona española debería haber sido su padre, entonces…¿vivimos realmente en una democracia? No sé, en primer lugar destacar que el bando nacional se rebeló contra la república y causó una guerra civil, más tarde este mismo régimen nos impuso una monarquía que treinta años después seguimos conservando y siguen sin preguntarnos si la queremos o no, sinceramente los políticos hacen poco y mal pero el Bribón del rey lo estamos pagando nosotros y puestos ha elegir me gustaría que alguien me consultara.

Ahora habrá alguien que estará pensando que gracias al rey se paró el golpe de Estado de Tejero, lo sé, es el mismo argumento que escucho cada año en la cena de navidad, para empezar esta por demostrar que este hecho no fuera un montaje para que el rey no hiciera honor a su apodo Juan Carlos el Breve, y aunque no lo fuera, por favor olvidemoslo ya y seamos coherentes, la República fue vilmente atacada y ahora vivimos calladitos bajo una monarquía porque el rey nos parece un tipo simpático, como dicen muchos: Spain is diferent.

En fin termino recordando un mensaje de amor que le usurpé a un familiar en el que al final su enamorado concluía con lo más inteligente que jamás había dicho:

Visca la república!!

Un Saludo