Segons Ulpià hi ha tres principis jurídics fonamentals: honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere (viure honestament, no danyar a l’altre, donar a cadascú el que és seu).
Els tres principis afecten l’obra social, són universals. El cercle de honestum és més ampli que el que és lícit.
Honestus es relaciona amb virtus. Vir honestus i vir bonus volen dir homes amb actes els quals són conformes amb “l’honor civil”, amb la reputació de tenir una satisfacció davant la llei. Els altres dos principis s’entenen en el sentit que no es pot incomplir la situació jurídica, i en el fet que és necessari donar a cadascú el que és seu, conforme amb el Dret.
Raonament de l’any 131 aC del censor Cecili Metel als ciutadans per tal que es casessin
Si sine uxore uiuire possemus, Quirites, omni ea molestia careremus; sed quoniam ita natura tradidit, ut nec cum illis satis commode, nec sine illis ullo modo uiui possit, saluti perpetuae potius quam breui uoluptati consulendum est*.
AULUS GEL·LI Nits àtiques 1, 6, 2
“Si poguéssim viure sense esposa, ciutadans, prescindiríem de semblant destorb. Però ja que la naturalesa ha imposat a les generacions el no poder viure amb elles sense experimentar profund malestar i no poder, d’altra banda, prescindir-ne completament, cal que considerem la salut i el futur, més que un plaer permanent”
Matrimoni entre dos ciutadans romans. Mural d’un sarcòfag al Museu de Capodimonte.
Tot i que els romans no devien ser gaire proclius a casar-se, el fet de casar-se era un dret privat (ius connubii) ineludible per tot ciutadà romà ja que la família era el puntal de la societat romana. El mot matrimoni prové del llatí “matri–monium“, és a dir, el dret que adquireix la dona que el contrau per a poder ser mare dins de la legalitat.
El matrimoni legítim segons el Dret Civil de Roma es deia Justae nuptiae i era caracteritzat per ser monògam.
Condicions per tal que el matrimoni sigui vàlid:
Haver arribat a la pubertat: Per contraure matrimoni, es considerava que les noies havien arribat a la pubertat als 12 anys. Als nois se solia considerar que havien arribat a la pubertat amb 14 anys,però això era decisió del pare, que després de fer al noi un examen corporal decidia si havia arribat o no.
Connubium: Es tracta de la posició civil en la qual un es troba per poder contraure el justae nuptiae. L’única condició era ser ciutadà romà. Els esclaus no podien casar-se.
Consentiment conscient i lliure de les dues parts: Les dues parts havien d’acceptar lliurement el compromís. Els bojos no podien donar el seu consentiment si es trobaven en un interval de bogeria.
Consentiment del paterfamilias o sui iuris: Era important obtenir aquest consentiment si el que anava a contraure matrimoni no era sui iuris. Es requeria en absència del pare el consentiment de l’avi. Era important obtenir aquest consentiment, tingués l’edat que tingués el futur nuvi i era necessari el consentiment del paterfamilias i no el de la mare, per la seva absència d’autoritat.
Impediments per legalitzar un matrimoni:
Un lligam anterior a un altre home: L’existència d’un vincle anterior a un altre matrimoni i que aquest no estigués ben resolt feia impossible que el matrimoni es pogués fer legal.
No es podia contraure matrimoni amb un esclau o entre ingenus i lliberts
No es podia contraure matrimoni amb una filla que havia estat adoptada en el passat: Encara que el vincle adoptiu s’hagués trencat, no es podia contraure matrimoni amb una noia que s’havia tingut en adopció.
No es podia contraure matrimoni amb un parent en línia recta: no es podia contraure matrimoni amb parents que descendeixen en línia recta.
No es podia contraure matrimoni en línia col·lateral de la família: No es podia contraure matrimoni si es tenia un mateix progenitor. No podien casar-se germans i oncle-neboda tampoc.
Des de l’origen de Roma el matrimoni entre patricis i plebeus estava prohibit: Encara que més endavant una llei de les XII Taules (lex canuleia) va fer aquest matrimoni possible.
Els castrats o esterilitzats no podien contraure matrimoni
Els que haguessin fet un vot de castedat tampoc podien contraure matrimoni
El matrimoni era dissolt quan:
Un dels dos moria: El marit podia tornar-se a casar immediatament després de la mort de la muller si així ho desitjava, però la dona pel contrari havia d’esperar-se deu mesos.
Pèrdua d’un dels dos del connubium: Si qualsevol dels dos era privat de la ciutadania romana i esdevenia esclau, capitis deminutio media.
El divorci: Permès a partir de les XII Taules. Amb la llei d’August Julia de Adulteriis el que volgués el divorci ho havia de notificar al seu marit/muller davant de set testimonis o amb una acta escrita. També existia el divorci sense motiu aparent Bono gratia.
A l’època republicana de Roma hi havia dos tipus de matrimoni, tot i el que la forma més habitual de legalitzar-lo era per usum, és a dir “per cohabitació.”:
– Cum manu: Aquest matrimoni consistia en què la dona abandonava la família per sumar-se a la del marit. Ella quedava sotmesa jurídicament al marit o al sogre. Aquesta modalitat de matrimoni requeria tres passos:
La confarreatio: Es tracta d’una cerimònia religiosa sobretot utilitzada per patricis. Els contraents es menjaven el panis ferreus. Que era un pa de farina de blat, que equivalia a la nostra actual cerimònia per l’Església. Tot això davant del Pontifex Maximus o el Flamen Diales.
La coemptio: Era una simulació de la compra de la dona per part del marit, tenint cinc presents com a testimonis. Era un procediment totalment civil. En aquesta es feia servir el libripens que era un funcionari que aguantaria la balança mentre el futur marit dipositava el preu simbòlic de la dona.
L’usus: Aquesta consistia en què si la dona dormia un any sencer sense interrupcions a casa de l’home, aquest automàticament adquiria el manusd’ella. No cal dir que no s’utilitzava cap cerimònia en aquesta via.
– Sine manu: Aquest matrimoni era una evolució del cum manu. Amb aquest matrimoni la dona continuava sent propietat del pare i el manus no passava al marit. Hi havia hagut una evolució en els costums de Roma, i aquest tipus de matrimoni era més beneficiós per a la dona ja que li donava més llibertat i li permetia mantenir els drets sobre l’herència paterna.
El marit podia matar impunement la dona si havia comès adulteri, tenia dret de matar-la a ella i a l’amant. I amb la legislació d’Octavi August, Lex de Iulia de Adulteriis 17 a.C. el marit estava obligat a acusar la dona públicament i el seu adulteri, si el marit no l’acusava, llavors l’acusava el pare de la dona. És remarcable dir que l’adulteri comès per la dona era més greu i més castigat que si el cometia l’home.
Deixant de banda els aspectes relacionats més amb el món jurídic i entrant més en la cultura romana, els complexos preparatius del futur enllaç eren temes molt candents, ja que per un esdeveniment tan important tot havia d’estar ben organitzat i preparat amb temps.
Era ben sabut que el millor moment per casar-se era la segona quinzena de juny i casar-se abans podria ser una equivocació perquè estava relacionat amb el solstici d’estiu, l’apogeu del món natural.
No estava prohibit casar-se altres dies ni molt menys, però era important que escollissin dies no relacionats amb festivitats dedicades als morts o d’altres. Era aconsellat no casar-se en dies festius pels romans ja que alguns convidats potser deixarien d’assistir a la cerimònia per assistir als esdeveniments de la ciutat, encara que les vídues escollien aquests dies a propòsit perquè el seu nou enllaç cridés menys l’atenció.
sponsalia: era una festa que s’organitzava i es portava a terme abans de l’enllaç, en el que el futur marit regalava un anell que col·locaria en el dit anular de la seva futura dona i es pactava la dot que hauria d’aportar la dona al matrimoni. Era una festivitat a la qual assistia la família i alguns amics. Aquesta festa no es feia si els contraents eren menors de set anys.
És interessant fer notar que va ser aleshores quan va començar la tradició que avui en dia encara seguim de portar l’anell de compromís al dit anular. Les dones romanes el portaven al dit anular perquè es creia que era l’únic dit que connectava directament amb el cor Vena amoris. El que ha canviat des d’aleshores és que avui dia fem servir aquest anell per fer la proposició (que comunament la continua fent l’home, encara que cada vegada menys), a diferència dels romans que oferien l’anell quan ja s’havia pactat el matrimoni amb anterioritat i l’entregaven a la sponsalia com a símbol del compromís, a més de lliurar més regals a la núvia.
És ben interessant de veure la recreació d’un casament romà a Empúries entre en Sempronius Campanus, amb l’Aurèlia dins els primers 8 minuts del capítol “Història de la família” de la sèrie Històries de Catalunya, TVC 2003:
Una de les aportacions més importants de l’Antiga Roma és el dret. L’imperi estava regit per un conjunt de normes que començaven a regular aspectes com el de la propietat, les herències, les relacions familiars, el comerç i altres qüestions. El Dret és una norma de convivència, gràcies al Dret s’aconsegueix la vida en comú.
Aquest conjunt de normes va ser començat a fer a l’època de l’Imperi. La primera és la Llei de les Dotze Taules, que va ser feta a l’època de la República de Roma i va ser el primer i únic codi de lleis fins el temps de Justinià I. Aquest recull de lleis es van anar fent cada cop més complexes i s’hi distingien dues parts diferenciades: l’ius publicum (dret públic), que defenia els drets i les obligacions davant de l’Estat i les relacions amb altres estats. L’altre és l’ius privatum (dret privat), que era una regulació de les relacions entre persones.
L’ius publicum s’estructurava entorn d’una idea bàsica. Dividia la població en diferents nivells: com més aportacions a l’Estat fes tant en tributs com en disponibilitat militar, més drets polítics li eren reconeguts.
Les ciutats de nova creació i els homes lliures de Roma varen poder gaudir del dret romà i de la seva ciutadania l’ius romanus que comportava el dret de participació en l’elecció de magistrats i el dret i deure de participar en l’exèrcit i en la part corresponent del botí.
Les Dotze Taules establien que els ciutadans eren iguals davant la llei restant els esclaus i els pobles vençuts. Durant les primeres etapes de la seva expansió territorial Roma va haver de fer certes regulacions en les relacions amb els pobles sotmesos. D’això en van sortir diferents dilemes i situacions, les quals necessitaven de noves lleis.
El dret s’ha hagut d’anar adaptant als diferents temps i a les diferents civilitzacions, per adaptar-se als nous canvis de la societat i a les noves necessitats que poden anar sorgint.
Dret romà, és el Dret fet pel poble de Roma en vàries èpoques de la seva història. El Dret romà està compost per una sèrie d’institucions.
Des del segle VIII aC. fins al VI dC. hi ha tot un procés històric de normes i principis, d’ordres o sistemes de diferents tipus. Però la varietat no significa contraposició: l’obra de la jurisprudència. Gai: Constant autem iura populi Romani ex legibus, plebiscitis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium (El Dret del poble romà es troba en les lleis, en els plebiscits, en els senatconsults, en les constitucions dels prínceps, en els edictes del que gaudeixen del dret a promulgar i en les respostes dels juristes.)
En l’evolució del Dret romà cal distingir tres fases:
· Ius civile: s’inicia amb la fundació de la civitas (755aC), va acabar coincidint amb el final de la segona guerra púnica (201aC.)
El ius civile es resumeix en un conjunt de normes tradicionals, de caràcter estricte formalista i simple. Sobre aquestes normes i sobre la llei de les XII Taules, gestiona la jurisprudència.
· Ius gentium: s’expandeix des del final de la segona guerra púnica (201aC) fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC).
Dret lliure de formes, regulador del comerç, aplicable entre romans i davant a estrangers. La jurisprudència, l’Edicte pretori i la legislació imperial són els factors que contribueixen a la formació i desenvolupament del Dret cosmopolita.
· Dret hel·lenoromà, romeo o bizantí: aquesta època va des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià (segle VI dC).
Després de la mort d’Alexandre Sever hi ha una crisi en el món romà i l’antiga civilització itàlica. Més tard amb Claudi II i Constantí, se supera la crisi, restaurant l’imperi. El centre polític passa de Roma a Constantinoble. El Dret romà es va transportar a altres territoris, va començar una lluita entre el Dret romà i els drets locals. Es va desenvolupar un nou Dret romà.
El sexe de l’individu era un fet que estructurava la societat. La dona pel simple fet de ser dona no tenia cap dret, i passava a estar sota la “tutela” del seu pare o del seu marit a l’igual que els fills de la parella. No totes les dones, a l’igual que els homes tenien la categoria de ciutadanes, sinó que hi havia de llatines, peregrines, provincials…
Una dona esclava tenia els mateixos drets que un home esclau, ja fos capturada durant alguna guerra i esclavitzada, que filla d’una dona esclava o haver estat condemnada a l’esclavitud. No cal dir que entre esclaus no es podia contraure el matrimoni legal.
Les dones ciutadanes que eren nascudes d’un iustum matrimonium sempre havien estat destinades a l’àmbit familiar i successori, pel que difícilment podien participar en negocis, vendes o en temes que no fossin el fer-se càrrec de la família i de la casa. I un exemple d’això és que la dona no tenia dret de sufragi, no es podia presentar a les eleccions, tampoc podia formar part de cap tribunal popular ni podia ser escollida per jutjar un procés. També era impensable que cap dona prestés testimoni en un judici. No podien accedir a la probatio ad populum (protecció del tribunal dels plebeus).
La dona podia tenir patrimoni i fer ús d’ell i podien disposar d’ell en actes inter vivos i mortis causa. Això anava amb la condició de que estaven sotmeses a la tutela mulierum que era la tutela que va durar fins a l’època d’Octavi August. Octavi August a la seva legislació va crear la figura del ius liberorum per premiar a les dones que havien estat esclaves i després alliberades (llibertes), i a les ingènues que mai havien estat esclaves. Les llibertes que havien procreat 4 o més fills i les ingènues que n’havien tingut tres o potser més adquirien el dret de tutela de la seva pròpia descendència.
Existien lleis per quan la dona cometia adulteri, que es considerava un crim públic. La condemna dels adúlters era la pèrdua del patrimoni i l’allunyament.
La dona no podia ser tutora dels seus fills fins que amb Teodosi II, si la dona enviduava i es comprometia a no tornar a contraure matrimoni, podia ser-ho. Les dones no podien adoptar, ja que no podien tenir la potestat sobre ningú.
En el cas d’ésser consagrades a les divinitats eren alliberades de la pàtria potestat i esdevenien lliures.
Deixant una mica de banda l’àmbit judicial i patrimonial, la dona tampoc podia ser curadora o presidir rituals de culte a qualsevol divinitat que no fos femenina ni una verge vestal d’algun temple feta per protegir el temple.
Un apunt important a fer és que sí, ens pot semblar que els drets de la dona eren injustos, inexistents i tot el masclistes que vulguem, però és important situar-nos a l’època en la qual ells varen viure i ser conscients de què no existia el masclisme com a concepte. Si no existia el masclisme com a concepte creieu que la seva voluntat era la de ser masclistes? Eren així perquè a l’època no existia un altra manera de veure les coses ni de fer-les.
Publicus és un terme del qual pertany al populus, comunitat ciutadana, civitas o Estat; privatus pertany al que és privus, és a dir, el que és particular, privat. Es parla de res publicae i de res privatae, de utilitas publica i de utilitas privata.
L’expressió ius publicum té dos significats:
I. Ius publicum està integrat per les normes que es deriven de les XII Taules o d’altres leges publicae, com la lex Falcidia i la lex Papiria, de las constitutiones, referint-se a materies que considerem de Dret privat. No pertanyen al ius publicum les normes fixades per la jurisprudència.
II. Ius publicum és el Dret referent a l’organització i funcionament del status rei Romanae. Ulpià: publicum ius est quod ad statum rei Romanae spectat (Dret públic és el qual afecta el govern de la república). El mateix significat el trobem en Ciceró quan diu que són publica iura aquells quae sunt propria civitatis atque imperii (drets públics aquells que són propis de la ciutat i de l’imperi).
En un principi es contradiuen la lex, norma originària de la civitas i el ius (civile) originat per diversos estats. Encara que aquestes diferències no són d’essència, perquè les relacions entre familiars coincideixen amb les relacions internes d’un Estat i també les entre familiars amb les de diferents estats.
En el pas del temps es passa a la contraposició entre ius (civile) i ius publicum.
Ius publicum és el dret originat per la civitas, en el qual expressen la voluntat del populus. Aquest Dret és diferencia del complexe de principis conservats, elaborats i revelats per la jurisprudència, és a dir, del ius civile que in sola prudentium interpretatione consistit.
En el primer fragment del Digest, Ulpià ens diu que el Dret pot considerar-se entre dos aspectes: Huius studii duae sunt positiones, publicum et privatum. Publicum ius est quod ad statum rei Romanae spectat, privatum quod ad singulorum utilitatem: sunt enim quaedam publice utilia, quaedam privatim. Publicum ius in sacris, in sacerdotibus, in magistratibus consistit. Privatum ius tripertitum est: collectum etenim est ex naturalibus paeceptis aut gentium aut civilibus. (Dos són els aspectes d’aquest estudi: el públic i el privat. Dret públic és el que engloba al govern de la República; privat el que vela per l’interes dels particulars, hi ha coses d’utilitat pública i altres d’interès privat. El dret públic consisteix en l’ordenament referent a la religió, al sacerdotal i a les magistratures. El dret privat està partit entre tres, recollit en preceptes naturals, dret de gent i civils.)
Ulpià no separa el Dret en dos parts oposades, només divideix el seu estudi en dos positiones. Per una part existeix la comunitat i per l’altre l’individu. La norma jurídica considera a la comunitat com un ser col·lectiu i a l’individu li atribueix el poder de satisfer les seves necessitats particulars amb un cert límit. No es mira a l’individu com un ser independent, sinó que les accions de l’individu són per un bé comú. L’individu i la comunitat sempre s’acaben unint.
Lex talionis, és un principi jurídic el qual imposa un càstig que s’identifica amb el crim comès. Parlem d’una norma jurídica que no només cerca una pena equivalent, sinó idèntica al crim o falta comesa. La llei de Talió possiblement tots la coneixem amb la famosa frase “ull per ull, dent per dent”oculum pro oculo, dentem pro dente que trobem a l’Èxode de l’Antic Testament. Aquest pensament sempre ha estat lligat al judaisme.
Ull per ull, dent per dent
Es tracta de la primera llei que buscava una proporcionalitat entre el dany o crim que havia estat comès i posava punt final a la lliure venjança. Aquesta llei forma part de la justícia retributiva, que és una justícia que busca la proporcionalitat del càstig independentment que proporcioni beneficis o no, es centra en el càstig. A primera vista pot semblar una llei massa violenta però no podem oblidar que aquesta és una llei que va ser creada per evitar la desproporcionalitat de la venjança. És un concepte que potser pot semblar antic, però encara pot ser totalment vàlida la seva finalitat actualment. Ja que d’alguna manera fa justícia entre el perjudicat i el que el perjudica. Aquesta llei ha pogut servir d’influència a moltes èpoques, a molts sistemes i a molts textos judicials, com ara n’és l’exemple la Llei de Les Dotze Taules. A una de les taules d’aquest codi de lleis, podem apreciar com en algunes de les lleis s’hi aprecia la influència d’aquesta llei. L’essència de la Llei de Talió també era present al Dret dels pobles germànics. La seva aplicació al càstig es va anar pervertint fins al punt de cometre verdaderes barbaritats, com n’és un exemple l’Edat Mitjana, l’Edat Antiga… que al cap d’un temps s’ha considerat que la perversió dels càstigs han estat culpa de la gent que aplica la llei i no de la llei en si. Aquesta ha sigut una llei que va néixer amb el propòsit de buscar proporcionalitat en els càstigs i amb el pas dels anys hem pogut veure que la llei pot tenir unes finalitats que segons qui les apliqui poden canviar totalment. A l’Època Antiga trobem el famós Codi d’Hammurabi,que és un codi de lleis escrit en una pedra basàltica, anomenada l’Estela d’Hammurabi. Aquest codi de lleis també és una representació del concepte de la llei de Talió. L’exemple més clar en una d’aquestes lleis és la llei nº 229: Si un arquitecte que feia una casa per un altre home, moria perquè la casa s’esfondrava amb ell a l’interior, l’arquitecte havia de pagar-ho amb la vida. llei nº 230: Si el que mor per l’esfondrament de la casa és el seu fill, hauria de pagar-ho amb la vida el fill de l’arquitecte.
El codi de Teodosi (codex Theodosianus) va entrar en vigor l’any 439 d.C. Aquest codi era un recull de lleis vigents des del temps de Constantí. Sota el domini de Justinià al segle VI es redacta l’obra de compilació que englobava el Codi, que recollia les constitucions imperials encara vigents i les respostes dels emperadors a qüestions legals; el Digest o Pandectes, que foren escrits jurídics agrupats per temes; les Institucions (Institutiones Iustiniani o Institutiones Justiniani), una obra elemental d’instrucció per a estudiants de lleis; i les Novel·les, que recollien les noves lleis fetes en època de Justinià. Tot aquest conjunt es va donar a conèixer amb el nom de Corpus Iuris Ciuilis al segle XVI.
Teodosi II “Flavius Theodosius“, va ser emperador de l’Imperi Romà d’Orient del 408 al 450 . A la mort d’Arcadi, Teodosi II va ser proclamat rei quan només tenia set anys. Pulquèria, la germana gran de l’emperador que el va empènyer cap a la cristiandat ortodoxa. Amb aquesta mentalitat exacerbada el van portar a persecucions entre heretges, pagans i jueus.
Pulquèria també propicià el matrimoni de Teodosi amb Atenade. Atenade era una filla pagana d’un sofista d’Atenes. La parella va tenir una filla anomenada Licínia Eudòxia la qual va contraure matrimoni amb l’emperador romà d’Occident Valentinià III.
Teodosi II va morir l’any 450 inesperadament a causa d’un accident eqüestre. I va ser succeït per Marcià.
En les Institucions de Justinià es diu “El nostre Dret és escrit i no escrit, com entre els grecs les seves lleis unes estaven escrites i altres no escrites. Pertanyien al dret escrit, la llei, els plebiscits, els edictes dels magistrats, les constitucions imperials i les respostes dels jurisconsults (Les Institucions afegeixen: Scriptum ius est lex, plebiscita, senatus consulta, principum placitam, magistratuum edicta, responsa prudentium). (Dret no escrit és el que confirmo l’ús. Els costums de llarga duració i autoritzades pel consentiment general de qui les utilitzen, són equivalents a la llei.)
La distinció, que fan els grecs entre les lleis escrites i no escrites, no respon a la concepció pròpia de l’època clàssica. No es té en compte l’antítesi entre interpretatio i lex, sinó que tot el contrari, ajunta els dos termes en una mateixa categoria del ius civile. El ius ex non scripto que es desenvolupa a través de la interpretatio prudentium, no s’identifica com el que nosaltres diem “costums” i que és “l’observació constant i uniforme d’una regla de conducta pels membres d’una comunitat social, amb la certesa que respon a una necessitat jurídica”. Quan es parla de mores i de instituta maioru, no s’ha de pensar en un Dret que neix espontàniament del tacitus consensus populi. Pels romans, els nous principis deriven dels antics i són donats a conèixer per juristes, únics capaços de revelar el Dret.
El “dret comú” és el dret integrat per normes vigents amb caràcter general. El “dret singular” és el que per motius morals, útils o de bé públic, exclou per determinades situacions les regles comunes.
Paule defineix el ius singulare de la següent manera: ius singulare est quod contra tenorem rationis propter aliquam utilitatem auctoritate constituentium introductum est (és dret singular el que, contra el context de la raó “del dret”, ha sigut introduït per l’autoritat de qui la constitueixen a causa d’alguna utilitat). Aquesta definició no s’ha d’entendre en el sentit que només les normes singulars obeeixen a alguna utilitat, ja que, una utilitas hi ha en tota classe de normes. El ius singulare no nega la ratio del ius commune, sinó que reconeix, entre certs aspectes, una ratio diversa, una ratio especifica, aplicable a relacions particulars o a categories especials de persones o coses.
La norma del ius singulare es dóna per entendre una utilitas concreta, això vol dir que el dret singular no s’ha de portar a conseqüències que impliquen una alteració del sistema jurídic ordinari: quod contra rationem iuris receptum est, non est producendum ad consequentias (el que ha sigut admès contra la raó del dret no pot portar-se fins a les seves últimes conseqüències).
El ius singulare es mostra el privilegium. Antigament el “privilegi” era alguna cosa perjudicial, és a dir, introduït in odium d’una determinada persona. Ciceró ho defineix encara com una “llei contra l’individu”.
El ius civileés l’únic sistema jurídic que passa d’uns a altres per força de grau i constant raó.
El jurista revela el ius des d’un punt de vista personal, i fa conscient allò que pels altres era inconscient. Però ha de desenvolupar el sistema sense sortir-se de la lògica, amb uns límits.
La interpretatio entra en una crisi en el moment en el qual el jurista ja no pot fer “revolucions”, encara que siguin reclamades propter utilitatem publicam.
El pretor actua el ius però només quan el considera conforma al bonum et aequum. En altra cas, un “ordre” seu el posa fora de l’actuació, és a dir, el priva de vigència. El jurista no ha d’anar més enllà del sistema, ni tampoc contra el sistema mateix. L’activitat pretorià posa en alt un nou i grandiós edifici jurídic, els quals els seus pilars són bonum et aequum. Per mitg del Pretor, arriba la jurisprudència a on per si mateixa no pot arribar-hi. El Dret honorari només viu i s’imopsa en el terreny processal, mitjançant les actiones in factum, actiones ficticiae, exceptiones, denegatio actiones i in integrum restitutio.
Cadascun d’aquests drets ( Dret civil i Dret honorari) obra on l’altre no obra. El Dret honorari governa en la mitjana que determinades institucions civils no tenen vida in concreto, convertint-se llavors en “supersticions” o supervivències històriques, és a dir, alguna cosa que esta més enllà de les realitats actuals. De totes maneres convé advertir que el Dret honorari no surgeix com entitat orgànica indiferent al ius civile. El Dret honorari es recolza en el ius civile.
Freqüentment es parla d’un dualisme de sistemes, de dos sistemes jurídics diferents i oposats. Hi ha un duplex duminium, és a dir, el domini dels quirites i la propietat tutelada pel Pretor, in bonis esse o in bonis habere; al costat de la hereditas el magistrat crea la bonorum possessio; al costat de la agnatio, és reconeguda la cognatio.
