Arxiu de la categoria: Dret romà

Dret romà, General

Ius

Deixa un comentari

La paraula dret prové de la paraula llatina Ius. 

Els romans feien servir la paraula ius per fer referència tant el Dret objectiu (ius civile, ius gentium, ius Romanum o ius Romanorum) com el Dret subjectiu (ius utendi, ius fuendi, ius vendendi, ius distrahendi)

El ius en sentit objectiu és definit per Tiberius Iulius Celsus Polemaeanus. La definició que va donar Celsus va descobrir l’essència del ius en la consciència social, qui actua amb tota sort de dades ( econòmics, polítics, psicològics, ètics) té per bo i dolent (bonum et aequum).

Diferents significats de ius:

I. “Principi objectiu i suprem de determinació del mode de ser o de funcionar d’una comunitat social, sigui en el seu conjunt o en els seus elements singulars”

D. 1,1.1 pr., Ulpianus: Iuri operam daturum prius nosse oportet, unde nomen iuris descendat, est autem a iustitia appellatum: nam, ut eleganter Celsus definit, ius est ars boni et aequi.  (Hauria de ser qui  ha de dedicar-se a l’estudi del Dret, principalment conegui d’on prové la paraula iures (Dret). És diu així de iustitia (justícia), ja que, com elegantment ho defineix Celsus, és l’art del bo i el just.

II. “Situació, poder, facultat d’un individu”

Gaius, 1, 48: Sequitur de iure personarum (i.e.: ” de iure quod ad personas pertinet”) alia divisio. Nam quaedam personae sui iuris sunt, quaedam alieno iuri subiectae. (En el dret de les persones es dóna altra divisió. Unes persones són independents i altres estan subjectades a un poder aliè)

III. ” Determinació concreta d’un esdeveniment per part de qui té el poder de fer-lo”

XII Taules, 6,1: uti lingua nuncupassit, ita ius esto ( com la llengua hagi pronunciat, així sigui el dret).

IV. “Lloc en el qual el magistrat ius dicit“

D. 1,1,11, Paule: …alia significatione ius dicitur locus in quo ius redditur, appellatione collata ab eo quod fit in eo ubi fit (…en altre significat es diu dret al lloc en el qual s’administra, aplicant la denominació del que es fa en el lloc a on es fa).

 

Dret romà, General

Ius civile, Ius gentium, Ius naturale

2 comentaris

Ius civile és el dret propi dels cives. En el món antic el principi de la personalitat de les lleis, els estrangers es mouen, en les seves relacions privades, fora del cercle del ius civile Romanorum. 

Les noves necessitats comercials i el desenvolupament de la vida social i civil, en el moment que Roma és cap dels pobles mediterranis, obren porta a un Dret romà universal: ius gentium.

El ius gentium és el dret positiu romà, però no personal ni exclou, sinó que és un dret per servir entre romans o entre romans i estrangers. El ius gentium és el ius civile, un ius civile obert i progressiu, adaptat a nous temps.

Gaius va definir ius gentium com: quod naturalius ratio inter omnes homines constituit (el que la raó natural estableix entre tots els homes).  Però la “naturalitat” de les normes i institucions del ius gentium no és alguna cosa descuidada de la realitat objectiva de les coses, sinó alguna cosa semblant a elles. Pels romans, natura és la realitat, que és acumulació i no abstracció.

En l’època justiniana, una precisa visió situa el regne ideal dels valors purs, no subjecte a variacions, sobre el regne natural del ser. El ius naturale, no s’identifica amb el ius gentium, és un Dret d’origen diví: sed naturalia quidem iura, quae apud omnes gentes peraeque servantur, divina quadam providentia constituta, semper firma atque immutabilia permanent (concepció cristiana d’un Dret donat per Déu als homes, i no a la vegada i sota la igual determinació a homes i animals. )

Dret romà, General

Ius i Fas

Deixa un comentari

La unió entre Dret i religió es posa de manifest en totes les lleis primitives. En aquesta unió no es dóna la contraposició entre el ius i el fas, entre la lex humana i la lex divina.

Amb la religió la gent volia diferenciar el que és lícit o il·lícit.

En un primer moment, fas i ius expressen la licitud d’un determinat acte o comportament, és a dir, la seva conformitat amb la voluntat dels déus. Primer es reté el concepte de licitud en concret i després es passa a considerar-la en abstracte.

Els pontifexs (primers juristes de Roma) comencen a diferenciar  entre ius divinum i ius humanum. El ius divinum correspon a les relacions entre l’home i els déus, i el ius humanum afecta la relació que hi ha entre humans.

El poder polític fa servir el ius com Dret que creen els homes. En els últims segles de la República, definitivament es fa utilitzar el ius  com Dret. A partir d’aquell moment, fas significa (allò lícit religiós), i així equival al ius divinum, a la norma que és divina tant pel seu origen com per l’objecte sobre que fa l’acció.

 

Dret romà, General

Iurisprudentia

1 comentari

Ulpià defineix iurisprudentia o ciència del Dret en els termes següents: Iurisprudentia est divinarum atque humanarum rerum notitia, iusti atque iniusti scientia ( la jurisprudència és el coneixement de les coses divines i humanes, la ciència del que és just del que és injust.)

El Dret es refereix a la vida, al món, la nostra lluita, les nostres obres, i la ciència jurídica ha de ser un que fer vital, ens hem d’ocupar en el que és necessària realment.

El jurista ha de saber de filosofia, religió, retòrica, medicina, història, filologia per saber realment la realitat de la vida. En qualsevol cas, el coneixement de les coses divines i humanes no és d’ordre especulatiu sinó pràctic: la prudentia no és la sapientia, el coneixement en si i per si mateix, sinó la phronesis, consisteix en la que Ciceró diu rerum expetendarum fugiendarum scientia, és a dir, en l’art que ens porta a arribar algunes coses i a fugir d’altres.

El iuris prudens ha de trobar la solució a problemes vitals.

 

 

Dret romà, General

Aequitas

Deixa un comentari

Aequitas i aequus són termes expressius de l’adequació del Dret en els hàbitats, costums, sentiments i instints morals i intel·lectuals.

El ius condueix al delicte: summum ius, summa iniuria.

Hi ha qüestions les quals  la llei deixa sense contestar, quan passa això intervé aequitas, restablint la justa proporció, l’equilibri entre Dret i vida.

El Pretor i els emperadors van modernitzar el ius. Quan una determinada clàusula del edicte pretorià habet in se aequitaem, es contraposa la aequitas del magistrat a la iniquitas d’un ius civile.

Aequitas triomfa en el ius gentium, obrint camí al Dret universal. Aequitas naturalis, en la seva referència a les normes dictades, treu de la vella llei la nova, la que es reclamada necessària en el moment present.

La aequitas clàssica es fa referència al Dret i la justícia. Per aequitas s’entén la manera justa d’actuar socialment en la vida. La aequitas justiniana és l’alta justícia, d’orígens ètics, amb la qual s’ha d’actuar amb amor.

Dret romà, General

Iustitia

Deixa un comentari

Els romans entenen el Dret com justícia.

Ulpià defineix justícia com “la constant i perpetua voluntat de donar a cadascú el seu dret” ( constans et perpetua voluntas ius suum cuique tribuendi).
La justícia de la qual es parla no és la justícia pura si no és justícia terrenal, in uso cotidiano, establint una igualtat entre els homes.
Es podria dir que la definició romana li falta una regla que pugui descobrir el dret de cadascú en els diferents àmbits, diferents situacions.  Però, el jurista no distingeix el just del injust, el que és lícit o il·lícit: Iustitiam namque colimus et boni et aequi notitiam profitemur, aequum ab iniquo separantes, licitum ab illicito discernentes (en efecte, cultivem la justícia, ensenyem el coneixement del bo i el just, separant el que és lícit del que és il·lícit, distingint el que és lícit del que és il·lícit).
Dret romà, General

Les Dotze Taules

1 comentari

Duodecim tabularum que en llatí vol dir lleis de les dotze taules, eren un esquema del dret vigent a l’època. Creades a partir del 454 a.C. i per posar fi a les disputes entre plebeus i patricis, els quals s’oposaven clarament. El cos legal de les XII Taules va ser publicat sota els cònsols Luci, Marc Horaci i Valeri el 449 a.C.

Fou el codi de lleis de la República de Roma. Va ser l’únic codi legal fins al temps de Justinià I.

La llei va ser obra d’una comissió de deu persones (Decemviri legibus scribundis), se’ls hi va encomanar el poder polític durant el temps de la seva actuació suprimint-se així les magistratures ordinàries.

Si ens han arribat a estat gràcies als fragments i cites que fa la literatura de finals de la república i començaments del principat. No sabem quant s’ha perdut d’aquestes lleis i realment tampoc sabem quin era el seu ordre original. Més tard, a la modernitat s’han arribat a fer especulatius i hipotètics assajos de reconstrucció d’aquestes lleis, alguns són bastant improbables. L’ordre que més acceptacions té és el del cas de l’assaig d’SCHÖLL (Legis XII tabularum reliquiae, 1886). És possible que algunes de les prescripcions de les XII taules hagin sigut modernitzades i reeditades, ja que les XII taules eren dotze taules de fusta reals en les quals estaven escrites les lleis i que es varen perdre segurament a l’incendi dels gals al 390 a.C.

Al final de la República el que es coneixia era un format del text en un llatí adaptat al de l’època. Gràcies a això, el llatí de les XII Taules no ens resulta incomprensible del tot, i encara el podem entendre, ja que segurament ens seria impossible comprendre les Dotze Taules en el seu llatí original.

El que no esta massa clar i en ocasions es discuteix és la interpretació jurídica de les XII Taules. El Dret privat i el Dret penal es consideraven una sola unitat a diferència d’ara

Trobem una gran influència del Dret grec sobre la legislació de les XII Taules. Els juristes romans van senyalar les coincidències amb el Dret àtic al camp de les prescripcions relatives al Dret de veïnatge i al Dret d’associacions.

Les Dotze taules incloïen inscripcions sobre el procediment judicial i sobre la seva execució. El legislador recollia el ius civile  que eren les normes que es dirigien al ciutadà en particular que no eren massa exhaustives.

La tradició romana volia per mitjà de les Dotze Taules assegurar un grau de justícia als ciutadans mitjos, que es veien enfrontats a la noblesa patrícia.

Les XII Taules permetien el divorci legalment des de l’origen de Roma. Va ser el primer codi a l’antiguitat que va tenir reglamentació sobre la censura, que condemnava a pena de mort als autors de poemes satírics.

L’historiador Tit Livi va dir que les Dotze Taules eran la font de tot el dret romà, tant privat com públic.

En algunes de les lleis de les XII Taules hi podem trobar influència de la Llei de Talió

Taules I, II, III

Són les taules que s’encarreguen de les lleis que tracten el Dret processal i privat.

Aquestes lleis regulen la funció jurisdiccional de l’Estat. Tracten de les accions jurídiques que podien realitzar els ciutadans romans per defensar els seus drets. El més característic d’aquest procés és el seu excés de formalisme. La intervenció del poder públic era molt escassa

Taules IV, V

Són les taules que contenien el Dret de família i de successions

Taules VI i VII

Són les que inclouen el dret i les obligacions jurídiques, els drets de les dones…  i drets reals (relacions immediates entre una persona i una cosa)

Taules VIII i IX

Contenien el dret penal de l’època.

Taula X

El dret sacre

Taules XI i XII

Són les Tabulae iniquae o taules dels injustos

 

ley de las 12 tablas by Sebastian

Dret romà, Fonts, General

El dret romà i les seves fonts

Deixa un comentari

Les fonts principals de les quals prové el dret romà són les següents:

1. Mores maiorum. El dret romà es basava en la tradició, en els costums dels avantpassats. Aquest és el tipus d’ordenació arcaica en totes les societats. Les normes que regulen les relacions entre els ciutadans són les que s’han anat fent servir des de temps immemorials. La primera codificació escrita fou la Llei de les XII Taules, a mitjan segle V aC.

2. Leges et plebiscita. Les lleis podien ser datae o rogatae.

Les primeres eren les que elaborava un magistrat o un grup de magistrats per encàrrec del poble. Un exemple de lex data és precisament la Llei de les XII Taules, que va ser redactada per una comissió de deu homes o decèmvirs.

En canvi, s’anomenava lex rogata la que proposava un magistrat al poble per sotmetre-la a aprovació. Generalment, aquestes lleis són conegudes pel nom del magistrat que les presentava. Per exemple, la lex Canuleia la va presentar, l’any 455 aC el tribú Caius Canuleius per tal d’anul·lar la prohibició dels matrimonis entre patricis i plebeus que regia segons la Llei de les XII Taules.

Els plebiscits, és a dir, les lleis aprovades en l’assemblea de la plebs, al principi només obligaven els plebeus, però la lex Hortensia, de mitjan segle III aC, va equiparar-los a les lleis emanades de les altres assemblees.

3. Edicta magistratuum. Quan el magistrat encarregat de la justícia civil entre els ciutadans romans, o praetor urbanus, prenia possessió del càrrec, publicava un edictum en què anunciava les mesures que duria a terme i les directrius que seguiria.

Aquest edicte era una compilació viva del dret civil romà.

Mores maiorum

4. Senatusconsulta. Els senatconsults eren vinculants per als magistrats en època republicana. Primer, només s’adreçaven als magistrats, però, a partir del segle I dC, van ser preceptius per a tothom.

5. Constitutiones principum. Les constitucions imperials podien ser de caràcter general o solucions aplicables a casos puntuals. Entre les primeres hi havia els edicta, actes normatius dirigits a tots els ciutadans, i els mandata, que eren instruccions adreçades als alts funcionaris. Les dedicades a resoldre casos particulars podien ser decreta, sentències proclamades per l’emperador a instàncies de les dues parts en litigi, o rescripta, respostes que l’emperador dictava per escrit contestant una pregunta efectuada per una de les dues parts.

6. Consuentudo. L’ús consuentudinari és diferent dels mores, que formen un nucli tancat i antic. La consuetudo fa referència, sobretot, als usos de les províncies, on, tot i la implantació del dret romà, quedaven encara usos propis del lloc. Els juristes romans reconeixien, en general, aquesta tradició local com a font de dret en cas de mancança de la llei general.

7. Interpretatio prudentium. Així s’anomenava l’activitat que duien a terme els iuris consulti, és a dir , persones enteses en dret, cultes i intel·ligents, que sovint hi tenien pràctica per haver exercit algun càrrec.

Dret romà, General

El dret romà com a llegat en el món occidental

Deixa un comentari

Els romans ens han fet arribar un sistema jurídic sòlid i ben fonamentat, basat en l’experiència i en el sentit comú. El dret romà juntament amb la filosofia grega i el cristianisme solen ser considerats com els tres factors que van determinar la conformació d’Europa, ja que la influència del dret romà en el món occidental ha estat notòriament gran.

El dret ius, és allò que pot ser objecte d’una apreciació de justícia o d’injustícia. Així, aconseguir la iustitia (justícia) és la finalitat del dret i la lex és la manera d’expressar la norma que regeix i organitza l’ordre social.

Segons els àmbits a què es vulgui aplicar, el dret es pot classificar en mercantil, polític, penal, internacional, civil, etc.

El dret civil és una paraula relacionada amb ciuis o amb ciuitas, és el dret dels ciutadans, es refereix al conjunt de normes que regulen les relacions més naturals de la vida, i és, el dret que ens han deixat en herència els romans, aquell que preserva els drets de l’individu i regeix les relacions familiars, les de la propietat i les dels contractes, etc.