Dret romà, Expressions llatines, General

Ius commune i Ius singulare

30 setembre 2014 mariiam14 Deixa un comentari

El “dret comú” és el dret integrat per normes vigents amb caràcter general. El “dret singular” és el que per motius morals, útils o de bé públic, exclou per determinades situacions les regles comunes.

Paule defineix el ius singulare de la següent manera: ius singulare est quod contra tenorem rationis propter aliquam utilitatem auctoritate constituentium introductum est (és dret singular el que, contra el context de la raó “del dret”, ha sigut introduït per l’autoritat de qui la constitueixen a causa d’alguna utilitat). Aquesta definició no s’ha d’entendre en el sentit que només les normes singulars obeeixen a alguna utilitat, ja que, una utilitas hi ha en tota classe de normes. El ius singulare no nega la ratio del ius commune, sinó que reconeix, entre certs aspectes, una ratio diversa, una ratio especifica, aplicable a relacions particulars o a categories especials de persones o coses.

La norma del ius singulare es dóna per entendre una utilitas concreta, això vol dir que el dret singular no s’ha de portar a conseqüències que impliquen una alteració del sistema jurídic ordinari: quod contra rationem iuris receptum est, non est producendum ad consequentias (el que ha sigut admès contra la raó del dret no pot portar-se fins a les seves últimes conseqüències).

El ius singulare es mostra el privilegium. Antigament el “privilegi” era alguna cosa perjudicial, és a dir, introduït in odium d’una determinada persona. Ciceró ho defineix encara com una “llei contra l’individu”.

Dret romà, General

Ius civile i Ius honorarium

28 setembre 2014 mariiam14 1 comentari

El ius civile és l’únic sistema jurídic que passa d’uns a altres per força de grau i constant raó.

El jurista revela el ius des d’un punt de vista personal, i fa conscient allò que pels altres era inconscient. Però ha de desenvolupar el sistema sense sortir-se de la lògica, amb uns límits.

La interpretatio entra en una crisi en el moment en el qual el jurista ja no pot fer “revolucions”, encara que siguin reclamades propter utilitatem publicam.

El pretor actua el ius però només quan el considera conforma al bonum et aequum. En altra cas, un “ordre” seu el posa fora de l’actuació, és a dir, el priva de vigència. El jurista no ha d’anar més enllà del sistema, ni tampoc contra el sistema mateix. L’activitat pretorià posa en alt un nou i grandiós edifici jurídic, els quals els seus pilars són bonum et aequum. Per mitg del Pretor, arriba la jurisprudència a on per si mateixa no pot arribar-hi. El Dret honorari només viu i s’imopsa en el terreny processal, mitjançant les actiones in factum, actiones ficticiae, exceptiones, denegatio actiones i in integrum restitutio.

Cadascun d’aquests drets ( Dret civil i Dret honorari) obra on l’altre no obra. El Dret honorari governa en la mitjana que determinades institucions civils no tenen vida in concreto, convertint-se llavors en “supersticions” o supervivències històriques, és a dir, alguna cosa que esta més enllà de les realitats actuals. De totes maneres convé advertir que el Dret honorari no surgeix com entitat orgànica indiferent al ius civile. El Dret honorari es recolza en el ius civile.

Freqüentment es parla d’un dualisme de sistemes, de dos sistemes jurídics diferents i oposats. Hi ha un duplex duminium, és a dir, el domini dels quirites i la propietat tutelada pel Pretor, in bonis esse o in bonis habere; al costat de la hereditas el magistrat crea la bonorum possessio; al costat de la agnatio, és reconeguda la cognatio.

Dret romà, General

Ius

28 setembre 2014 mariiam14 Deixa un comentari

La paraula dret prové de la paraula llatina Ius.

Els romans feien servir la paraula ius per fer referència tant el Dret objectiu (ius civile, ius gentium, ius Romanum o ius Romanorum) com el Dret subjectiu (ius utendi, ius fuendi, ius vendendi, ius distrahendi)

El ius en sentit objectiu és definit per Tiberius Iulius Celsus Polemaeanus. La definició que va donar Celsus va descobrir l’essència del ius en la consciència social, qui actua amb tota sort de dades ( econòmics, polítics, psicològics, ètics) té per bo i dolent (bonum et aequum).

Diferents significats de ius:

I. “Principi objectiu i suprem de determinació del mode de ser o de funcionar d’una comunitat social, sigui en el seu conjunt o en els seus elements singulars”

D. 1,1.1 pr., Ulpianus: Iuri operam daturum prius nosse oportet, unde nomen iuris descendat, est autem a iustitia appellatum: nam, ut eleganter Celsus definit, ius est ars boni et aequi. (Hauria de ser qui ha de dedicar-se a l’estudi del Dret, principalment conegui d’on prové la paraula iures (Dret). És diu així de iustitia (justícia), ja que, com elegantment ho defineix Celsus, és l’art del bo i el just.

II. “Situació, poder, facultat d’un individu”

Gaius, 1, 48: Sequitur de iure personarum (i.e.: ” de iure quod ad personas pertinet”) alia divisio. Nam quaedam personae sui iuris sunt, quaedam alieno iuri subiectae. (En el dret de les persones es dóna altra divisió. Unes persones són independents i altres estan subjectades a un poder aliè)

III. ” Determinació concreta d’un esdeveniment per part de qui té el poder de fer-lo”

XII Taules, 6,1: uti lingua nuncupassit, ita ius esto ( com la llengua hagi pronunciat, així sigui el dret).

IV. “Lloc en el qual el magistrat ius dicit“

D. 1,1,11, Paule: …alia significatione ius dicitur locus in quo ius redditur, appellatione collata ab eo quod fit in eo ubi fit (…en altre significat es diu dret al lloc en el qual s’administra, aplicant la denominació del que es fa en el lloc a on es fa).

Dret romà, General

Ius civile, Ius gentium, Ius naturale

27 setembre 2014 mariiam14 2 comentaris

Ius civile és el dret propi dels cives. En el món antic el principi de la personalitat de les lleis, els estrangers es mouen, en les seves relacions privades, fora del cercle del ius civile Romanorum.

Les noves necessitats comercials i el desenvolupament de la vida social i civil, en el moment que Roma és cap dels pobles mediterranis, obren porta a un Dret romà universal: ius gentium.

El ius gentium és el dret positiu romà, però no personal ni exclou, sinó que és un dret per servir entre romans o entre romans i estrangers. El ius gentium és el ius civile, un ius civile obert i progressiu, adaptat a nous temps.

Gaius va definir ius gentium com: quod naturalius ratio inter omnes homines constituit (el que la raó natural estableix entre tots els homes). Però la “naturalitat” de les normes i institucions del ius gentium no és alguna cosa descuidada de la realitat objectiva de les coses, sinó alguna cosa semblant a elles. Pels romans, natura és la realitat, que és acumulació i no abstracció.

En l’època justiniana, una precisa visió situa el regne ideal dels valors purs, no subjecte a variacions, sobre el regne natural del ser. El ius naturale, no s’identifica amb el ius gentium, és un Dret d’origen diví: sed naturalia quidem iura, quae apud omnes gentes peraeque servantur, divina quadam providentia constituta, semper firma atque immutabilia permanent (concepció cristiana d’un Dret donat per Déu als homes, i no a la vegada i sota la igual determinació a homes i animals. )

General

Pacta sunt servanda

27 setembre 2014 xenia.sanchez Deixa un comentari

<<“Pacta sunt servanda” vol dir que els contractes han de ser complerts (més concretament significa: el pactat obliga), ja que des del dret romà es dóna per sabut que las dos parts que signen un contracte han de complir amb l’acordat al contracte. El principi del Common Law anglosaxó, estableix que qualsevol incompliment del contracte signat provocarà que qui ha incomplert el contracte hagi de restituir (compensar) a l’altra part. Aquest principi sembla no poder ser ni més just ni més lògic. És un principi bàsic del dret civil (que específicament està relacionat amb els contractes) i del dret internacional.

No obstant si observem la institució jurídica des d’un punt de vista més econòmic i patrimonial, si estudiem a fons el contracte i veiem més enllà de les formes jurídiques, que en realitat és l’intercanvi patrimonial d’un bé econòmic, aquest principi només s’hauria d’aplicar quan una de les dos parts ha complit amb el contracte i l’altre no ho ha fet. Però no s’hauria d’operar quan cap de les dues respectives parts ha complert encara amb la seva obligació contractual.

Internacionalment és senyalat que : “tot contracte entrat en vigor ha de ser complert per las dues parts de bona fe”, això vol dir que ha de ser la lliure voluntat humana la que decideix complir amb el contracte, i no ha de ser condicionada per decisions passades, és a dir “la llibertat impedeix que siguem presoners dels nostres actes passats”. Tot això sempre que no hi hagi dol, culpa o negligència es clar. La lliure voluntat de disposició de les dues parts preval sobre la figura del contracte, que no és més que una extensió d’aquesta voluntat. Tot això ens porta a la simplicitat del fet que un home lliure pot pactar una cosa, i al dia següent canviar de parer. Si l’altre part encara no ha realitzat cap tipus de prestació, qui decideix abandonar el contracte no haurà de restituir res.

En el cas de que s’hagi pagat un avançament o senyal, s’hauria de restituir amb la tassa d’interessos corresponent. Encara que és més efectiu quan es portat a la pràctica l’arrivar a un nou acord, per no perdre el total o parcial de l’esmentada prestació.

En el cas de que el contracte fos de futur, on el comprador avança una prima i diposita unes garanties. El venedor que incompleixi haurà de restituïr els esmentats pagaments o bé s’executarant les garanties corresponents.

Pacta sunt servanda

Dret romà, General

Ius i Fas

19 setembre 2014 mariiam14 Deixa un comentari

La unió entre Dret i religió es posa de manifest en totes les lleis primitives. En aquesta unió no es dóna la contraposició entre el ius i el fas, entre la lex humana i la lex divina.

Amb la religió la gent volia diferenciar el que és lícit o il·lícit.

En un primer moment, fas i ius expressen la licitud d’un determinat acte o comportament, és a dir, la seva conformitat amb la voluntat dels déus. Primer es reté el concepte de licitud en concret i després es passa a considerar-la en abstracte.

Els pontifexs (primers juristes de Roma) comencen a diferenciar entre ius divinum i ius humanum. El ius divinum correspon a les relacions entre l’home i els déus, i el ius humanum afecta la relació que hi ha entre humans.

El poder polític fa servir el ius com Dret que creen els homes. En els últims segles de la República, definitivament es fa utilitzar el ius com Dret. A partir d’aquell moment, fas significa (allò lícit religiós), i així equival al ius divinum, a la norma que és divina tant pel seu origen com per l’objecte sobre que fa l’acció.

Dret romà, General

Iurisprudentia

16 setembre 2014 mariiam14 1 comentari

Ulpià defineix iurisprudentia o ciència del Dret en els termes següents: Iurisprudentia est divinarum atque humanarum rerum notitia, iusti atque iniusti scientia ( la jurisprudència és el coneixement de les coses divines i humanes, la ciència del que és just del que és injust.)

El Dret es refereix a la vida, al món, la nostra lluita, les nostres obres, i la ciència jurídica ha de ser un que fer vital, ens hem d’ocupar en el que és necessària realment.

El jurista ha de saber de filosofia, religió, retòrica, medicina, història, filologia per saber realment la realitat de la vida. En qualsevol cas, el coneixement de les coses divines i humanes no és d’ordre especulatiu sinó pràctic: la prudentia no és la sapientia, el coneixement en si i per si mateix, sinó la phronesis, consisteix en la que Ciceró diu rerum expetendarum fugiendarum scientia, és a dir, en l’art que ens porta a arribar algunes coses i a fugir d’altres.

El iuris prudens ha de trobar la solució a problemes vitals.

Dret romà, General

Aequitas

14 setembre 2014 mariiam14 Deixa un comentari

Aequitas i aequus són termes expressius de l’adequació del Dret en els hàbitats, costums, sentiments i instints morals i intel·lectuals.

El ius condueix al delicte: summum ius, summa iniuria.

Hi ha qüestions les quals la llei deixa sense contestar, quan passa això intervé aequitas, restablint la justa proporció, l’equilibri entre Dret i vida.

El Pretor i els emperadors van modernitzar el ius. Quan una determinada clàusula del edicte pretorià habet in se aequitaem, es contraposa la aequitas del magistrat a la iniquitas d’un ius civile.

Aequitas triomfa en el ius gentium, obrint camí al Dret universal. Aequitas naturalis, en la seva referència a les normes dictades, treu de la vella llei la nova, la que es reclamada necessària en el moment present.

La aequitas clàssica es fa referència al Dret i la justícia. Per aequitas s’entén la manera justa d’actuar socialment en la vida. La aequitas justiniana és l’alta justícia, d’orígens ètics, amb la qual s’ha d’actuar amb amor.

Dret romà, General

Iustitia

13 setembre 2014 mariiam14 Deixa un comentari

Els romans entenen el Dret com justícia.

Ulpià defineix justícia com “la constant i perpetua voluntat de donar a cadascú el seu dret” ( constans et perpetua voluntas ius suum cuique tribuendi).

La justícia de la qual es parla no és la justícia pura si no és justícia terrenal, in uso cotidiano, establint una igualtat entre els homes.

Es podria dir que la definició romana li falta una regla que pugui descobrir el dret de cadascú en els diferents àmbits, diferents situacions. Però, el jurista no distingeix el just del injust, el que és lícit o il·lícit: Iustitiam namque colimus et boni et aequi notitiam profitemur, aequum ab iniquo separantes, licitum ab illicito discernentes (en efecte, cultivem la justícia, ensenyem el coneixement del bo i el just, separant el que és lícit del que és il·lícit, distingint el que és lícit del que és il·lícit).