El “dret comú” és el dret integrat per normes vigents amb caràcter general. El “dret singular” és el que per motius morals, útils o de bé públic, exclou per determinades situacions les regles comunes.
Paule defineix el ius singulare de la següent manera: ius singulare est quod contra tenorem rationis propter aliquam utilitatem auctoritate constituentium introductum est (és dret singular el que, contra el context de la raó “del dret”, ha sigut introduït per l’autoritat de qui la constitueixen a causa d’alguna utilitat). Aquesta definició no s’ha d’entendre en el sentit que només les normes singulars obeeixen a alguna utilitat, ja que, una utilitas hi ha en tota classe de normes. El ius singulare no nega la ratio del ius commune, sinó que reconeix, entre certs aspectes, una ratio diversa, una ratio especifica, aplicable a relacions particulars o a categories especials de persones o coses.
La norma del ius singulare es dóna per entendre una utilitas concreta, això vol dir que el dret singular no s’ha de portar a conseqüències que impliquen una alteració del sistema jurídic ordinari: quod contra rationem iuris receptum est, non est producendum ad consequentias (el que ha sigut admès contra la raó del dret no pot portar-se fins a les seves últimes conseqüències).
El ius singulare es mostra el privilegium. Antigament el “privilegi” era alguna cosa perjudicial, és a dir, introduït in odium d’una determinada persona. Ciceró ho defineix encara com una “llei contra l’individu”.