Ius civile és el dret propi dels cives. En el món antic el principi de la personalitat de les lleis, els estrangers es mouen, en les seves relacions privades, fora del cercle del ius civile Romanorum.
Les noves necessitats comercials i el desenvolupament de la vida social i civil, en el moment que Roma és cap dels pobles mediterranis, obren porta a un Dret romà universal: ius gentium.
El ius gentium és el dret positiu romà, però no personal ni exclou, sinó que és un dret per servir entre romans o entre romans i estrangers. El ius gentium és el ius civile, un ius civile obert i progressiu, adaptat a nous temps.
Gaius va definir ius gentium com: quod naturalius ratio inter omnes homines constituit (el que la raó natural estableix entre tots els homes). Però la “naturalitat” de les normes i institucions del ius gentium no és alguna cosa descuidada de la realitat objectiva de les coses, sinó alguna cosa semblant a elles. Pels romans, natura és la realitat, que és acumulació i no abstracció.
En l’època justiniana, una precisa visió situa el regne ideal dels valors purs, no subjecte a variacions, sobre el regne natural del ser. El ius naturale, no s’identifica amb el ius gentium, és un Dret d’origen diví: sed naturalia quidem iura, quae apud omnes gentes peraeque servantur, divina quadam providentia constituta, semper firma atque immutabilia permanent (concepció cristiana d’un Dret donat per Déu als homes, i no a la vegada i sota la igual determinació a homes i animals. )