Ius civile, Ius gentium, Ius naturale

Ius civile és el dret propi dels cives. En el món antic el principi de la personalitat de les lleis, els estrangers es mouen, en les seves relacions privades, fora del cercle del ius civile Romanorum. 

Les noves necessitats comercials i el desenvolupament de la vida social i civil, en el moment que Roma és cap dels pobles mediterranis, obren porta a un Dret romà universal: ius gentium.

El ius gentium és el dret positiu romà, però no personal ni exclou, sinó que és un dret per servir entre romans o entre romans i estrangers. El ius gentium és el ius civile, un ius civile obert i progressiu, adaptat a nous temps.

Gaius va definir ius gentium com: quod naturalius ratio inter omnes homines constituit (el que la raó natural estableix entre tots els homes).  Però la “naturalitat” de les normes i institucions del ius gentium no és alguna cosa descuidada de la realitat objectiva de les coses, sinó alguna cosa semblant a elles. Pels romans, natura és la realitat, que és acumulació i no abstracció.

En l’època justiniana, una precisa visió situa el regne ideal dels valors purs, no subjecte a variacions, sobre el regne natural del ser. El ius naturale, no s’identifica amb el ius gentium, és un Dret d’origen diví: sed naturalia quidem iura, quae apud omnes gentes peraeque servantur, divina quadam providentia constituta, semper firma atque immutabilia permanent (concepció cristiana d’un Dret donat per Déu als homes, i no a la vegada i sota la igual determinació a homes i animals. )

Pacta sunt servanda

<<“Pacta sunt servanda” vol dir que els contractes han de ser complerts (més concretament significa: el pactat obliga), ja que des del dret romà es dóna per sabut que las dos parts que signen un contracte han de complir amb l’acordat al contracte. El principi del Common Law anglosaxó, estableix que qualsevol incompliment del contracte signat provocarà que qui ha incomplert el contracte hagi de restituir (compensar) a l’altra part. Aquest principi sembla no poder ser ni més just ni més lògic. És un principi bàsic del dret civil (que específicament està relacionat amb els contractes) i del dret internacional.

No obstant si observem la institució jurídica des d’un punt de vista més econòmic i patrimonial, si estudiem a fons el contracte i veiem més enllà de les formes jurídiques, que en realitat és l’intercanvi patrimonial d’un bé econòmic, aquest principi només s’hauria d’aplicar quan una de les dos parts ha complit amb el contracte i l’altre no ho ha fet. Però no s’hauria d’operar quan cap de les dues respectives parts ha complert encara amb la seva obligació contractual.

Internacionalment és senyalat que : “tot contracte entrat en vigor ha de ser complert per las dues parts de bona fe”, això vol dir que ha de ser la lliure voluntat humana la que decideix complir amb el contracte, i no ha de ser condicionada per decisions passades, és a dir  “la llibertat impedeix que siguem presoners dels nostres actes passats”. Tot això sempre que no hi hagi dol, culpa o negligència es clar. La lliure voluntat de disposició de les dues parts preval sobre la figura del contracte, que no és més que una extensió d’aquesta voluntat. Tot això ens porta a la simplicitat del fet que un home lliure pot pactar una cosa, i al dia següent canviar de parer. Si l’altre part encara no ha realitzat cap tipus de prestació, qui decideix abandonar el contracte no haurà de restituir res.

En el cas de que s’hagi pagat un avançament o senyal, s’hauria de restituir amb la tassa d’interessos corresponent. Encara que és més efectiu quan es portat a la pràctica l’arrivar a un nou acord, per no perdre el total o parcial de l’esmentada prestació.

En el cas de que el contracte fos de futur, on el comprador avança una prima i diposita unes garanties. El venedor que incompleixi haurà de restituïr els esmentats pagaments o bé s’executarant les garanties corresponents.