A llatí, llegim l’Eneida de Virgili o bé la seva adaptació en A la recerca d’una pàtria, de Penelope Lively, Vicens Vives, 2006.
Sabem que l’Eneida és un poema èpic del romà Virgili (70 aC- 19 aC). L’Eneida, en dotze cants i quasi deu mil versos, narra els avatars mítics de l’establiment d’Eneas a Itàlia. Amb aquest encàrrec imperial, Virgili es proposava explicar els orígens llegendaris de Roma i unir la gens Iulia, la família de l’emperador August (qui li va fer l’encàrrec), amb els antics herois troians: August esdevé un descendent d’Eneas i tota la nissaga Iulia ha pres el nom de Iulus, fill d’Eneas. L’Eneida va esdevenir l’epopeia nacional romana i té com a base la destrucció de Troia pels grecs i l’anada del cabdill romà Eneas a Itàlia, on ha de fundar una nova pàtria. S’inspira en la Ilíada i l’Odissea del grec Homer. En la primera part, (des del llibre I al VI) narra la navegació d’Eneas des de Troia fins a Sicília, tot emulant l’Odissea. La segona part (des del llibre VII fins al XII) és una imitació de la Ilíada i explica les lluites amb els aborígens d’Itàlia i la lluita per aconseguir el poder.
En el cant III, Eneas explica a la reina Dido totes les seves aventures des de Troia fins que arriba a Cartago. Dido s’enamora d’ell i Eneas viu un any amb la reina, període explicat en el cant IV, el més romàntic de tots; però Eneas, per decisió divina, ha de continuar el seu viatge i fundar una nova pàtria (la nova Troia), fet que provoca el suïcidi de Dido i la futura rivalitat entre Roma i Cartago (val a recordar les guerres púniques):
Tal és el prec i l’últim desig que amb sang us envio.
Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge
de rancors, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:
que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.
(Dido a l’Eneida)
Aquest episodi de l’Eneida ha gaudit d’una llarga tradició literària i la seva pervivència ha estat visible en molts camps: art, música, literatura, cinema, etc. Us recomano el treball de Maria Jesús Espuña a Mites, art i literatura: un treball interdisciplinari a les aules. A veure, quina pervivència del mite Dido i Eneas trobeu i ens la doneu a conèixer?
Per començar, llegiu aquest poema de Joan de Boixadors (1703-1780) i comenteu a què fa referència i quines conseqüències se’n derivaran?
Doncs, oh Eneas, que serà 
precís que a Dido deixem?
Mes, sentiments, què diem?
Cor, a on la llengua va?
Eneas, ai deixarà
a Dido? No, no pot ser
que, fet esclau del voler,
quan lo remei s’ha ordenat,
accepte la llibertat,
podent ser tal presoner!
Jo, deixar-te? Dura estrella!
Jo, sens tu, quan sols pensar
que tal mal se pot donar,
sens compassió m’atropella?
No, no serà causa bella
de mon amor, que ma fe,
per a mi perdre tant bé,
a tot quant s’oposarà,
menos ton poder, romprà.
Mes, ai de mi, què rompré? […]
Com? Mes, ai, sia com sia,
deixem lo com del sentir,
que no el gosar! L’obeir
nos toca, voluntat mia!
Ja en l’amorosa porfia,
fet infeliç de ditxós,
“Dido”, et diu mon cor plorós,
“Júpiter mana, ell m’obliga,
a son voler ma fatiga
cedeix, adiós, Dido, adiós!”
Soliloqui d’Eneas, de Joan de Boixadors
Dido i Eneas (Londres, 1689) de Henry Purcell amb Sasha Waltz i l’Akademie fur Alte Musik a Berlín el 2005:
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/z2SGb0x7Jqw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Per acabar, us recomano una pàgina molt interessant sobre la pervivència de Dido en la música ¿Dónde está Dido? al bloc Musical Blogies.
