Què és el CASC?

Si no saps què és el CASC ni què fa, visiona primer aquest vídeo del Telenotícies Comarques de TV3 d’ahir (5 d’agost de 2009):

Ara que ja saps què el CASC i què fa, si en vols saber més (per exemple, com es diu el seu vaixell insígnia? ) hauries de visitar el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya amb seu a Girona.

Ja saps el nom mitològic del seu vaixell? Aquil·les bé ho sabria!

Jo no sé si és el mar blavós, el fons marí, la posidònia amenaçada o la meravellosa Cala de Sant Vicens a Mallorca, on es va trobar fa uns anys el vaixell grec cosit, que m’han vingut ganes de preparar una visita de cara el proper curs a les instal·lacions del CASC a Girona i contribuir a conscienciar que cal preservar el patrimoni arqueològic submarí. El mar ens l’ha preservat des de l’època dels romans i els seus vaixells enfonsats, tot i les tècniques de navegació romana, ens poden fer sabedors de les seves vides i manera de viure-les.

No sé si aquest periple meu al CASC és un somni, però espero que no acabi en naufragi!

soscomunitari

Campanya de Salvaguarda Subaquàtica de la Comunitat Europea

 

La nissaga dels déus III

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:
                                                              
                                            BARALLES DE DÉUS   
                                                           

                                LA TITANOMÀQUIA,  Déus contra Titans

 

Zeus i els seus germans,  els déus, van decidir lluitar contra el seu pare Cronos  i els seus oncles,  els Titans.

Primer, però, van alliberar els  monstres  que el cruel Cronos havia tancat al centre de la terra: els tres Ciclops, que  tenien un sol ull al front, i els tres Hecatonquirs, gegants de cent braços i cinquanta caps. 

Els Ciclops, en agraïment per haver-los alliberat,  van fer  un regal  a Zeus, un altre a Posidó i també un altre a Hades.

A Zeus li regalaren el llamp i el tro,  a Posidó  el trident, i a Hades  un casc que el feia invisible.  Amb aquestes armes  s’enfrontaren  als Titans.

Els Hecatonquirs  i els Ciclops els van ajudar. Amb la seva força immensa aixecaven pedres enormes i les tiraven contra els Titans.

Va ser una lluita ferotge i va durar deu anys!   S’anomena  TITANOMÀQUIA, que vol dir “lluita de Titans”. La van guanyar els déus.

François Dumont. Wikimedia

François Dumont. Wikimedia

                                          ELS DÉUS FAN UNA RIFA

 Quan van haver guanyat, es reuniren els tres déus germans, Zeus,Posidó i Hades.

El poder del món no el podia exercir només un, se l’havien de repartir.

Com que al començament no es posaven d’acord  van decidir fer-ho a sorts.  Van fer una rifa per  veure què tocava a cadascú.

A  Zeus li va tocar governar  el cel,  a Posidó el regne  del mar i a Hades el  del món que hi ha sota terra.  

 Zeus dominava el cel amb el llamp i el tro.  

Louvre. Wikimedia

 

Posidó provocava tempestes amb el trident que movia les onades,  encara que de vegades demanava ajuda a Èol, el déu dels vents.

Louvre. Wikimedia

Louvre. Wikimedia

 Hades, amb el casc que el feia invisible,  era el rei del món del més enllà,  un món subterrani on anaven les ànimes dels morts.  El porter era  el gos Cèrber, un gos terrible  de tres caps, que no deixava sortir ningú.

 Wikimedia

                                                               

                         LA GIGANTOMÀQUIA , déus contra gegants

 

 Hi havia uns altres gegants fills de Gea, la mare terra, que no volien que Zeus i els seus germans fossin els reis del món. 

Aleshores  Zeus i els  déus van decidir lluitar contra aquests gegants. 

Wikimedia

Wikimedia

Eren  uns monstres, mig home i mig fera. Tenien  el cap, els braços i el cos  fins a la cintura  de forma humana,  però   les  cames eren  uns dracs  esgarrifosos, plens d’escates,  i cadascun dels seus peus  era un cap de drac. La seva força era tan gran  que llançaven al cel  pedres enormes  i alzines enceses. Un  oracle havia vaticinat  que cap dels gegants podia morir a mans d’un déu immortal  si no tenien l’ajuda d’ un mortal. Zeus  va demanar ajuda al seu fill Hèracles, l’heroi més fort del món.  Era mortal perquè la seva mare Alcmena  també ho era.  

 

La lluita va ser terrible.  Els déus lluitaven  contra aquells gegants tan monstruosos cadascun amb les seves  armes. 

 Zeus amb el llamp els fulminava.   Apol·lo amb l’arc i les fletxes els feria els ulls.  Posidó  i Atena agafaven les illes senceres i les tiraven contra ells. Però  finalment  Hèracles els va matar a tots amb la seva espasa.

 

                                 EL MONSTRUÓS TIFÓ

 Tifó va ser l’últim monstre amb qui va haver de lluitar Zeus abans de regnar a l’Olimp.  Era també una barreja d’home i fera.

 Hesíode, un gran escriptor de l’antiga Grècia ens el descriu així:

 De les seves espatlles neixen cent caps de serpent, de drac esfereïdor, d’on surten, talment dards, llengües negroses.  En els seus caps mostruosos, sota les celles, els seus dos ulls brillen com brases, i de tots ells quan mira en surt foc”.

Aquesta vegada Zeus es va enfrontar amb el monstre ell tot sol.

Per lluitar va utilitzar les seves armes poderoses, que són el llamp que porta el foc, el tro i el llampec. Amb aquestes terribles armes va cremar tots els caps del monstre i el va deixar fulminat i abatut.

Diuen que de Tifó ve la força dels vents que bufen sobre la mar quan hi ha tempesta i  fan perillar els vaixells.

 

Hidra calcídia. Wikimedia

 Després de vèncer tots aquests monstres   Zeus, pare dels déus i dels homes, va regnar  per sempre a l’Olimp, on viu acompanyat  dels déus  immortals.  

No se separa mai del  llamp, el tro i el llampec. Se’l coneix perquè sempre en porta un grapat a la mà.  És el seu símbol.

 

                                                                                              (CONTINUARÀ…)

Porcelleta rostida a l’estil d’Apici

porcelleta

Foto Valèria

Aquest suculent sopar a l’estil d’Apici fa poc, precisament la nit de Sant Jaume, ens el varen obsequiar uns amics a la llum de les veles en un perfumat jardí illenc. En veure, però, les porcelletes rostides de carn tendra i de corna cruixent  més d’un que conec ja no va tenir esma de provar-les ni de veure-les tallar a trossos amb un plat. A Mallorca és la porcella rostida una exquisida menja tradicional d’àpats de festa  o de convit de noces, com ho era ja pels romans per a qui el porc, la porcella i els pocellins gaudien de gran acceptació en la taula de l’antiga Roma i en els ritus religiosos. Recordeu que del porc ja ho aprofitaven tot! Segons Plaute els porci sacri eren porcs sencers que se sacrificaven als déus Lars, sobretot quan naixia un fill o quan s’acabaven de casar o quan es guaria un malat mental.

Si us animeu a fer més receptes de porcelleta aquí en teniu una pila d’Apici; tampoc us perdeu l’article “Porcellus” de la Charo Marco a  De re coquinaria. La de la fotografia és l’oberta en canal, regada amb un bon vi i rostida al forn.

Prosit!

Com interpreteu aquest dibuix mitològic de Joan Comellas?

Joan Comellas i Maristany

Foto Margalida Capellà

Abans d’anar-me’n de vacances, vaig visitar l’avi Quim que sempre m’instrueix amb la seva conversa, plena de saviesa autodidacta, i m’educa l’oïda amb bona música. A més de fer-me passar una tarda entranyable, em va deixar fotografiar aquesta obra del seu amic, també autodidacte, el compositor del cercle de Manuel de Falla i pintor de mitologies, Joan Comellas i Maristany  (El Masnou, 1913-2000). Tot i que ho haig de confessar, no vaig saber veure el que l’artista masnoví va voler plasmar en aquest dibuix amb tota la seva imaginació i creativitat.
Espero que vosaltres hàgiu estat més sensibles al seu art. Us deixaré també veure la solució amb lletra manuscrita del mateix Joan Comellas:
Minos disfressat de dona amb lleó mitològic amb lletra de Joan Comellas

Foto Margalida Capellà

El Discòbol com a reclam publicitari

Aquests darrers dies, la marca de cotxes Audi (d’etimologia llatina, ja sabeu oi!) ha endegat una campanya publicitària que té com a reclam l’obra el Discòbol de Miró i la proporció àuria que ja vàrem tractar en un altre apunt de El Fil de les Clàssiques:[kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/files/2009/07/discobolo_audi.swf" width="460" height="700" wmode="transparent" /]Per què la bellesa pot ser objectiva? Per què el Discòbol de Miró és un bon reclam publicitari i, a més ara, en temps de crisi?