Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg català Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne, Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats, us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.
Blogs de Lletres.
L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:
in silvam non ligna feras insanius ac si
magnas Graecorum malis implere catervas.
Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.
En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.
Hic et nunc llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar una vegada hàgiu encertat el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?… Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de la transformació que van experimentar. Llegim:
“Ocells”
La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.
