Tutankhamon: la tomba i els seus tresors

Tot aprofitant aquestes dies de vacances, he visitat l’exposició Tuthankamon: descobreix la tomba i els seus tresors a les Drassanes Reials, en el marc privilegiat del Museu Marítim de Barcelona.

Un equip internacional d´experts format per prestigiosos egiptòlegs i reconeguts organitzadors d´exposicions han elaborat durant més de cinc anys aquesta complexa producció al voltant de Tutankhamon, a més un centenar d’artesans egipcis ha treballat minuciosament durant anys per a construir totes les peces de l´aixovar funerari seguint les tècniques tradicionals tot utilitzant els instruments més moderns. Personalment crec que més de la meitat dels visitants no s’adona que es tracta d’una rèplica.

És una oportunitat única i si podeu no us la perdeu: les càmeres funeràries i els tresors que s´exhibeixen no es poden contemplar íntegrament ni tan sols al Museu Egipci de El Caire. La reproducció a escala original de tres de les quatre càmeres funeràries i de 1.500 rèpliques tridimensionals dels objectes que van acompanyar el faraó en el seu viatge al més enllà permet evocar en 2.000 m2 i amb mitjans moderns (dos documentals i autoguia en diferents idiomes, fins i tot en català, i especials per a infants) el tresor funerari del llegendari faraó que es va morir als divuit anys tal com va ser trobat pel seu descobridor Howard Carter el 4 de novembre de 1922.

El visitant pot reviure la màgia del descobriment vuitanta-set anys després. “Veig coses meravelloses! Sarcòfags, llits, roba, menjar… i altres elements misteriosos” exclamà l’egitòleg britànic en veure-la per primera vegada i en el seu diari personal explicà: “Era doncs, la primera llum que tallava la foscor de la càmera en més de tres mil anys. L´habitació semblava un museu” i confessà també el sentiment de reverència i fins i tot terror que li provocà.

Aquesta exposició, pensada per entretenir i educar alhora, és la millor expressió de difusió històrica amb finalitats educatives, llàstima que quan comenci el curs escolar ja no es pugui visitar, ja que estarà oberta al públic només fins al 6 de setembre i després viatjarà cap a Hongria. Abans d’aterrar a Barcelona, ja l’havien vista més de 600.000 persones a Munich, Zurich, Hamburg i Berno.

Per què en faig divulgació hic et nunc? Doncs, no sols perquè les exposicions originals dels museus haurien de tenir el mateix plantejament didàctic i lúdic de la difusió històrica sinó també perquè la primera reproducció de l’exposició és la pedra de Rosetta, com ja sabeu el grec va ser cabdal per desxifrar els jeroglífics egipcis.

En el segon documental es diu que Egipte és un regal del Nil. Sabeu qui ho va dir i en quina llengua? També apareix Alexandre el Gran en el plafó cronològic  de l’Egipte Ptolemaic.

Les reproduccions dels déus i les representacions del mite del diluvi permeten també un treball comparatiu de la mitologia egípcia versus la grega. Si no l’heu llegit us recomano un llibre fantàstic El espejo eterno, mitos paralelos en la historia del hombre de J.F. Bierlein, publicat a Oberon, Madrid 2001.

La vida feliç, de Sèneca

L’estiu és també temps de lectura! Entre les meves d’aquest estiu us vull recomanar per ser plenament vigent De vita beata de Sèneca (segle I), publicada recentment en català a Angle editorial. La introducció i la traducció d’aquest opuscle (del qual no ens ha arribat el final) és de Núria Gómez Llauger. Per què m’ha agradat? Sobretot per la seva actualitat. Qui no vol ser feliç? però com podem aconseguir ser feliços?

La vida felic

Si mireu aquest vídeo, un fragment del capítol “Aprender a ser felices” del programa  Redes,  hi trobareu algunes de les claus actuals que podreu comparar amb les que ens dóna Sèneca,  se semblen o difereixen?:

Sèneca a L’home feliç desgrana amb gran eloqüència el camí que tot ésser humà ha de seguir per ser feliç i defineix la felicitat, tot partint de la idea que és feliç qui viu d’acord amb les regles de la natura (que, de fet, s’identifiquen amb  el seu Déu) i qui sap trobar el just equilibri entre la virtut i el plaer, que com ja sabeu són qüestions que ja van afectar tota l’ètica antiga i que dos mil anys després encara influeixen en pensadors moderns, des del dalai lama fins a Zyngmunt Bauman, a la recerca dels secrets de la felicitat i resoldre els problemes de la vida. Si hem de fer cas dels consells de Sèneca per trobar el camí per atènyer el bé suprem, cal no fer mai cas de les opinions poc fonamentades de la majoria

“Així doncs, cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d’emmotllar-nos a l’opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació[…] És, doncs, perjudicial ajuntar-se als qui ens precedeixen i, mentre cada u s’inclina més a creure que no pas a opinar, hom no té mai una opinió sobre la vida, sempre es dóna crèdit als altres; i l’error, transmès de mà en mà, ens trasbalsa i ens porta a la ruïna. Ens perdem per l’exemple dels altres: ens guarim si ens separem de debò de la multitud.” I 3-4 

sinó que cal emetre judicis propis i trobar l’equilibri entre la virtut i el plaer:

“Perquè, quant al plaer, malgrat que ens assetgi per totes bandes, que ens entri per cada porus i ens ablaneixi l’ànim amb manyagueries, aplicades una darrere l’altra per seduir-nos tots sencers o sols una part de nosaltres, quin home, al qual resti cap vestigi d’humanitat, voldrà ser dia i nit estimulat i, abandonat l’esperit, dedicar-se exclusivament al cos?” V 4

Qui és feliç, doncs, segons Sèneca?

“És feliç […] qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.” VI 2

La vida feliç recull tota una tradició literària i filosòfica que arrenca dels estoïcs grecs (Zenó, Posidini, Paneci) com també dels hereus romans d’aquest corrent, a banda de la influència ciceroniana, i elabora un pensament propi que reflecteix la personalitat de Sèneca. Els preceptes del cordovès van destinats grosso modo al seu germà Gal·lió:

“Tothom, Gal·lió, germà meu, vol viure feliç: però, a l’hora de distingir què és allò que fa feliç la vida, l’esguard se’ls enfosqueix. I fins a tal punt és difícil d’aconseguir una vida feliç, que hom se n’allunya més com més intensament la cerca, […] Així doncs, en primer lloc cal deteminar què és el que desitgem; després, mirar d’esbrinar quins mitjans ens permetran d’arribar-hi amb més celeritat”. I 1

La vida feliç, tot i el fil conductor que hi és, s’estructura en dues parts ben diferenciades: una primera més conceptual i una segona, a partir del capítol XVII, que és una defensa de les calúmnies que Sèneca solia rebre a la vida real per part dels seus conciutadans, poc sensibles a la tasca de reflexió dels filòsofs, que l’acusen de viure d’una manera opulenta mentre predica una moral virtuosa.

La vida feliç ens dóna aquest consell estoic, evocador del mateix Sòcrates:

“Hem de buscar quelcom de bo no pas en aparença, sinó ben sòlid i estable, i bell sobretot pel seu interior: descobrim-ho! No és gaire lluny, ho trobarem; només cal saber on hem d’allargar la mà.” III 1

Sigueu feliços!

Veredicte dels premis Auriga 09

index_r1_c1

La revista Auriga, l’única publicació en català dedicada a la divulgació del llegat grecoromà a Catalunya, ja ha fet públic el veredicte de l’edició número XVII dels premis que convoca anualment, adreçats a l’ensenyament secundari dels territoris de parla catalana. Els premis Auriga guardonen professors i alumnes i, alhora, contribueixen a divulgar la tradició grecoromana en català. A l’IES Cristòfol Ferrer hem estat afortunats: el 2005 amb el premi Núria Tudela i Penya amb l’excel·lent treball d’Alba López, Astèrix més que un còmic, i en la passada edició amb el Didascàlia 2008 amb el nostre bloc d’aula El Fil de les Clàssiques.

“El premi Didascàlia, d’experiències docents, al qual poden optar els treballs o projectes realitzats per professors a les aules, ha estat concedit al professor Ramon Torné i Teixidó, de l’IES Matadepera, per la seva tasca en la promoció del teatre clàssic grecollatí entre els estudiants de secundària arreu dels territoris de parla catalana.”

L’enhorabona més sentida, Ramon, que ja t’hem felicitat i ja ens has contestat en comentari i que durant anys des del nostre institut hem assistit a les representacions teatrals, primer al Novedades i després al teatre Grec de Montjuïc, l’última va ser el Persa de Plaute, i esperem i desitgem que per molts anys hi continuem assistint.

dscn0240

IES Cristòfol Ferrer al Teatre grec de Montjuïc: El Persa, de Plaute

El premi Núria Tudela i Penya*, adreçat a estudiants, al qual poden optar treballs d’ensenyament secundari i universitari relacionats amb qualsevol aspecte del món clàssic, ha estat atorgat a Isaac García Oses, de l’IES Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, pel treball titulat “La participació ciutadana: itinerari de les institucions, viatge de les paraules”. El treball ha estat tutoritzat per la profesora Carme Llitjós.”

L’enhorabona més sentida, Isaac, esperem poder llegir el teu treball ben aviat quan la revista Auriga ens publiqui l’extracte. L’enhorabona, Carme, quin millor final per a una carrera docent! Te’l ben mereixes!

El lliurament dels premis Auriga es realitzarà durant el proper curs acadèmic, en un acte que s’anunciarà oportunament. Jo faré el possible per assistir-hi.

L’enhorabona altre cop als premiats i també a la revista Auriga per difondre les clàssiques en català i per premiar una feina que es fa a les aules sense esperar-ne res més, però aquests reconeixements sempre van bé i ens animen a tots a lluitar per una causa que ben bé s’ho val: la divulgació del món clàssic a les aules de secundària en català.

La nissaga dels déus V

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:

        ZEUS I HERA A L’OLIMP

Zeus, pare dels déus i dels homes, era el  més poderós de  l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia,  on  vivia amb els altres déus  en un meravellós palau de paviment d’or.

Wikimedia

Wikimedia

Tots els  déus es reunien en assemblea quan  havien de  prendre decisions importants.

De vegades aquestes  decisions   afectaven els mortals, com durant  la guerra de Troia.  Va ser tan llarga que es van haver de reunir moltes vegades per decidir el destí dels herois.

No sempre es posaven d’acord. Uns déus anaven a favor dels grecs i altres dels troians. Però Zeus, que era neutral, sempre procurava que finalment es fes justícia. 

A l’Olimp també  s’ hi celebraven banquets, on hi assistien tots els déus.  Brindaven amb  nèctar, que servien en copes daurades, i s’alimentaven d’ambrosia.  Mentrestant  les Muses  cantaven i  Apol·lo tocava la lira.

Jacopo Zucchi. Wikimedia

Jacopo Zucchi. Wikimedia

Entre tots els déus hi destacava Hera, l’esposa de Zeus. Li deien “la dels braços blancs” perquè tenia una pell molt fina.

Era molt bella.  Portava els cabells llargs que de vegades s’entortolligava amb unes trenes. Vestits de brodats delicats cobrien el seu bonic cos. Unes  grosses perles  del color de les  móres li feien d’arracades  i  calçaven els seus peus unes sandàlies brillants.

Però Zeus era un déu enamoradís. Abans i després de casar-se amb Hera s’havia enamorat d’altres deesses i  dones  mortals.  Havia tingut fills de totes elles,  uns eren   déus,  com Apol·lo o Hermes,  i altres  herois, com  Perseu o  Hèracles.

Tot i que Zeus li deia que se l’estimava més que cap altra,  ella de vegades s’enfadava  perquè tenia gelosia de les dones amb qui  el seu marit havia tingut fills.

 Per això alguna vegada havia fet mal  a les  amants de Zeus  i, fins i tot, als fills que havia tingut amb elles.

Aquest és el cas de l’heroi Hèracles a qui va fer embogir de tal manera que el pobre noi, fora de si,  va matar la seva família i  després per pagar la culpa  va haver de fer dotze treballs molt perillosos.

A pesar de tot Zeus sempre va tenir Hera com  la seva única i legítima esposa i per això se la considerava  protectora del matrimoni. 

James Barry. Wikimedia

James Barry. Wikimedia

                                                                               (CONTINUARÀ…)

Pol·lèntia, el vídeo promès

Gràcies a l’amabilitat del Consorci de la ciutat romana de Pol·lèntia, dels arqueòlegs Margalida OrfilaMiquel Àngel Cau, dels companys i encoratjadors amics Maria Capellà i Martí Cuní  i de la música original de Nini, finalment teniu aquí, tot i ser temps de vacances, el vídeo que us vaig prometre en l’apunt de les Jornades de portes obertes a Pol·lèntia amb les novetats de la campanya arqueològica d’enguany:

Espero que us hagi agradat i us hagi animat a visitar aquest jaciment romà a Alcúdia, al nord de Mallorca. Ja veiu Mallorca, l’illa de les mil cares, també va ser romana!  Per cert, els haig de localitzar al mapa col·laboratiu ( Google maps de la Hispània romana de Chiron, obert pel company chironià d’Extremadura Carlos Cabanillas) que encara Mallorca està en blanc i això no pot ser!)

Tot i que surt al principi del nostre vídeo i que trobareu a l’entrada del jaciment illenc, m’agradaria acabar amb aquesta estela honorífica de marbre blanc amb escriptura monumental, trobada a Pol·lèntia, i dedicada a l’edil i dues vegades duumvir Lluci Vibi Nigel·lió, per la seva dona, Mànlia Fabiana,  ja que quan comenci el curs la treballarem (en quin cas va l’oferent? a qui la dedica i en quin cas va? què significa L.D.D.D.? etc.).

Estela honorífica

Estela honorífica, Pol·lèntia. Foto Margalida Capellà

Plafó estela Pol·lèntia. Foto Margalida Capellà

Plafó estela Pol·lèntia. Foto Margalida Capellà

Somnis

Santorini

SOMNIS

 

M’agradaria dormir-me

en una casa oberta al mar,

a la llum de les illes gregues

habitades per déus immortals

Escoltar la veu profunda

de l’oracle predint el futur,

amarar-me de  l’harmonia

i bellesa dels artistes grecs.

 

Però, pel camí de la història

gira implacable la roda del temps

i ja no hi ha retorn possible

a l’arena daurada del passat.

Només em queda  llegir

en les pàgines dels llibres

les gestes dels antics,

i copsar l’olor dels segles

en l’efluvi de la terra

quan bufa el vent d’eternitat.

 

                                                                                                                Pepita Castellví

És temps d’estiu! És temps de vacances! El Fil de les Clàssiques ha fet vacances escolars, ja no hi ha tasques, ja no és el bloc d’aula de clàssiques, és un diari de vacances de clàssiques. Això permet posar-hi un altre tipus d’apunts, més personals, més allunyats de la rigidesa acadèmica. Acabo de rebre per e-mail aquest poema de la poetessa, amiga i estimada àvia Pepita, i no m’he pogut resistir a compartir-lo amb tots vosaltres i a ella li ha semblat bé. És un poema que transpua amor per Grècia i amor pels clàssics a qui convida a llegir. Feu-ne cas també vosaltres i  tindreu bon viatge cap a Ítaca!

Que tingueu, Pepita,  uns dolços somnis d’eternitat hel·lènica!