Vicent Andrés Estellés recorre sovint a referents literaris llatins. No hi ha, però, millors paraules per explicar la influència dels escriptors clàssics llatins en la poesia estellesiana que les de Gerard Vergés:

[…] l’Estellés prové de la gran matriu llatina. Perquè som al Mediterrani. I això dels llatins no és en ell una cosa simplement llibresca (encara que els ha llegit tots i bé), sinó que al seu vers, tot sovint, hi ha una llum daurada de Roma que banya els cossos i els fruits i la terra i les cases […]. I els llatins, que no tenen aquell ofensiu sentit de l’harmonia dels grecs, en canvi són senyors del goig de viure. Del goig i de la pena. L’art d’amar i les Pòntiques, tot en una peça, venerat Ovidi. Per això quan l’Estellés és més enlairat i líric, és Virgili i Catul. Per això quan és més banal i ordinari, és també Virgili i Catul.
Gerard Vergés, «Immens Estellés»

Estellés fa ús dels poetes llatins per eludir la censura, recreant l’antiguitat clàssica no esmentava les persones i fets coetanis de qui parlava. Fixeu-vos com n’explica l’autor mateix les raons d’aquests referents clàssics:

– Com expliques la teva « devoció per les lletres llatines »?
– Això, en certa manera, és una mesura cauta. Hi havia el risc a l’hora de dir certes coses. Hi havia enfront una senyora, molt puta, que es deia “censura”, i, ja advertit, havent ratllat molts dels meus versos, hi havia l’autocensura, que actuava més rigorosament encara que la censura després. Vaig pensar un dia d’emprar els noms de figures literàries excelses, com els d’Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi. Això em permetia parlar de moltes coses que desagradablement ocorrien a la ciutat de València i guardar després amb un mínim de seguretat els papers que anava escrivint. Hi ha un fet determinant : el dia que posen Joan Fuster en una falla i el cremen. Aquest acte va determinar l’escriptura de les Horacianes. Com abans el fet de la postguerra, molt amarg també, havia determinat les èglogues. Perquè jo no em plantejava cap problema literari, de fer-les així o fer-les aixà, sinó simplement de contar, de narrar certes coses.
Enric Bou, “Vicent Andrés Estellés, una inconformitat”.

En trobem un bon exemple en el poemari Horacianes i concretament en el poema “Pare” (Horacianes, Les pedres d’àmfora, OC2; 17 de l’antologia) en què Estellés tracta la relació amb son pare, sense abandonar el joc poètic que li proporciona adoptar la veu del poeta llatí Horaci:

Pare

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això de manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l’escolte
i l’ententc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millor mestres de venussa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

Com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los, no ho sé.

 A “M’he estimat molt la vida” (poema 18 de l’antologia), l’autor també adopta el jo poètic d’ Horaci. En què creieu que coincideix la concepció de la vida que tenia Horaci amb la que s’exposa en el poema?

M’he estimat molt la vida

m’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquell lluç,
és sorprenen el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.

Els orígens personals i familiars, com hem vist amb “Pare”,  són una temàtica constant en la poesia estellesiana, així el poema “El meu origen t’ho explicaria” (Ora marítima, Manual de conformitats, OC3; 23 de l’antologia) on l’autor adopta la veu del poeta llatí  Rufus Fest Aviè:

El meu origen t’ho explicaria

El meu origen t’ho explicaria:
jo sóc etrusc, la raça castigada,
el càlid món de coves i tombes
que va desfer la cultura romana
just al moment de la seua puixança.

Això, potser, ho explicaria tot,

àdhuc aquest amor itinerant,
sempre cercant algun lloc ignorat
on fos feliç fins on això pot ser,

tot enyorant, familiar, l’origen.

(¿Haveu pensat que Salvat-Papasseit
potser tampoc no era massa entenedor
sense aquell bru passat familiar,
des d’on li ve, sens dubte, aquell càlid
i al·lucinant món de malucs i llet ?)

Molt he trigat a dir-t’ho, amoc meu,
i ara ho he fet insuficientment.

Darrere meu I la meua aventura
creuant els mars, mira sempre unes tombes,
mira una pols injustament malmesa.

A les Horaciones, Estellés segueix la petja d’Horaci en els petits plaers de la vida diària que proporcionen la felicitat, però també segueix Ovidi, especialment les seves Pòntiques (Epistulae ex Ponto), una de les principals obres de l’exili d’Ovidi, a Tomis (avui Costança), on es mantingué durant deu anys implorant, endebades, l’amnistia, ja que hi va morir sense poder tornar a Roma. Les Pòntiques són un recull d’elegies personals monòtones, de vegades aduladores, però aquí i allà punyents, adreçades a la seva família, als seus amics i al públic romà perquè implorin el perdó d’August i del seu successor Tiberi, i el mantinguin informat de tot el que passa a Roma.

destruïu els meus llibres, els meus papers. que no reste cap

senyal del meu pas per la terra. cremeu-ho tot!

cremeu-ho tot… aquestes són les meues darreres paraules, la

meua darrera voluntat, muller, fills, amics remots que m’agrada

pensar que encara tinc. mai no he pensat que amb els meus textos

contribuïa a l’escàndol, la corrupció, la perdició del jovent.

no accepte cap dels càrrecs que en aquest sentit m’han

estat fets! no accepte la meua condemna, que és

excessiva i injusta. però cremeu, us pregue, els meus papers, els

meus llibres. esborreu els meus versos, esborreu el meu nom.

esborreu-me també de la vostra existència, dels vostres cors, dels

vostres ull: que tot siga com si jo no hagués existit.

hi hagué un moment llunyà que vaig pensar en la possibilitat

d’ésser allò, ingenu, impúdic, que hom deia immortal.

la meua vanitat o la meua il·lusió eren aleshores molt grans.

condemnat a un exili que sé que no meresc, i

contra el qual no puc fer res, vull que s’entenga que això que

us demane no és més que un acte de protesta, l’únic

que potser m’està permés encara: enceneu una gran foguera

a roma, al centre de la nit, i quan el cèsar pregunte

què és això, a quin sant aqueix foc, calleu, guardeu

un silenci molt digne, no digueu el meu nom, el

nom de les meues obres. que el diga ell, en tot cas.

La petja catul·liana, evident en els amors obscens i castos alhora, en el Príap de Burjassot la deixarem per a Aracne fila i fila, el bloc de clàssiques obert a la col·laboració que també vol participar avui en aquest homenatge a Vicent Andrés Estellés que podeu seguir a través del Facebook i de la catosfera, trobareu els enllaços a Raons que rimen..

Llegiu tot l’any la poesia de Vicent Andrés Estellés, llegiu els poetes llatins que hi bateguen i, si el voleu treballar a classe, us recomano un treball excel·lent d’un company amic, Vicent Sanz Arnau, El gust per la lectura 2007-2008.